LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

“La vida imita l’art més sovint què l’art imita la vida”, va escriure l’Oscar Wilde. Generalment, estic d’acord amb tot el que deia aquell home, però em pensava, fins a fa uns dies, que això era una excepció. Aquest moment d’assabenteniment em va passar mentrestant escoltava un dels meus podcasts preferits- un programa de radio de NPR als Estats Units. El programa, Radiolab, és una de les meves coses preferides en tot el món. M’encanta. Tracta de ciència i filosofia i experiència humana, però ho fa d’una manera molt interessant i únic, amb entrevistes, musica, efectes sonors i edició molt bona.

Bé, l’episodi de què parlo s’anomenava “The Bad Show”, o “L’episodi dolent”, que, clarament, no refereix a la qualitat del programa, sinò al tema. Es dividia en tres apartats, però és el segon que m’interessa.

Jo no sóc una persona gòtica, ni molt menys, però m’encanta la comèdia fosca i, encara que m’agraden les comèdies, m’agraden encara més les tragèdies. Tenen una puresa de sentiment, un je ne sais quoi, que t’afecta moltíssim i et deixa per dies més tard amb un sentiment intangible de buit.

Hi ha moltes coses tristes a la vida, és clar, però les tragèdies segueixen una estructura perfecta de pujada a la glòria i caiguda tràgica. I els protagonistes no poden caure per motius externs, els herois tràgics sempre tenen un defecte moral en el caràcter, un taló d’Aquil·les, que els traeïx però al mateix temps els guanya la nostra empatia. Això és el que és difícil trobar.

El segon apartat del podcast explicava la vida d’un tal Fritz Haber. Un científic Jueu i Alemany que va viure al final del segle XIX i al principi del segle XX. Han escollit explicar la seva història per il·lustrar les preguntes “A quin punt diem que una persona sigui ‘dolenta’? Valorem les conseqüències de les seves decisions o les pròpies decisions en si? El món seria un lloc millor si no hagés viscut o no?”

Fritz Haber va néixer a Breslau, Alemanya, en 1868, fill d’un comerciant jueu de classe mitjana. Associem Alemanya amb l’Holocaust, però en aquella època els jueus podien  viure amb tota la normalitat. Haber es va poder estudiar química, i va arribar a ser professor de química en una universitat important alemana. Va crear un equip de científics, i la seva primera gran tasca va ser intentar extreure nitrogen de l’aire. El nitrogen funciona com a fertilitzant per les plantes, i, als principis del segle XX, Alemanya passava una gran fam. No podien haver alimentat tota la població si no hagés creat el Procés Haber el 1906, que creava amònia des de hidrògen i nitrogen, i de fet, un 50% de la teva massa corporal és degut a plantes alimentades pel procés Haber. La població mundial simplement no hauria pogut arribar 7 bilions de persones sense el seu treball.

O sigui que el que ha fet el Haber està molt bé, no? Ara, Haber és l’heroi d’Alemanya. Passa el dia amb els més importants de l’imperi, fins i tot coneix l’Emperador Guillem II. Neix el seu fill, amb la seva dona Clara Immerwaher, també un científic important, i una de les dones primeres que entra en el món de la ciència a Alemanya. I segueix fent experiments al seu laboratori químic per millorar les condicions de vida dels alemanys. Guanya un premi Nobel de la Química pel Procés Haber.

Però arriba la guerra. La primera guerra mundial. Haber és un home molt cregut i molt patriòtic, i els seus experiments amb gasos van començar a tenir motius més fosques. Haber va ser el principal promotor de les primeres armes de destrucció massiva; els gasos verinosos. Servirien per fer fora i de matar els soldats aliats en les trinxeres, però sense posar en perill cap soldat alemany. Va mostrar els seus plans als generals de l’exèrcit, però aquests, al principi, pensaven que no era “jugar net”. No obstant això, el 22 d’abril de 1915, a les sis del matí en Ypres, Bèlgica, Haber arriba al front de guerra amb un abric de pell, un cigar cubà, i allibera 150 tones de gas de gas de clor a les tropes aliades.

Els supervivents el van descriure com un mur verd de 4 metres i mig que avançava a un metre per segon. Les plantes que toca tornen marró i moren immediatament. L’herba torna el color de metall. Els ocells cauen del cel. En minuts, el núvol de gas arriba a les trinxeres de l’enemic. Quan respires el clor gasós en aquella quantitat ho notes immediatament. Els soldats començaven a convulsionar i tossir un mucós transparent que formava una escuma groga. Els que encara podien respirar tornaven blaves. El que feia el gas era irritar els pulmons fins que formessin aquella mucosa, i ho feia tan ràpidament que no tenien temps a tossir-lo, i ofegaven en terra ferma.

Aquí tenim l’ascenç a la glòria. L’arrogància de l’èxit, i les equivocacions que comporta. Lear malinterpreta a la Cordèlia.

En l’opinió del Haber, tot ha anat perfecte- millor del que havia esperat. És promogut a Capità, cosa poc comuna en un home que gairebé no ha tingut experiència en l’exèrcit. El 2 de maig de 1915 torna a casa per visitar la seva dona, Clara, i el seu fill Hermann, que té 13 anys. Recordeu la Clara? També era química, amb un doctorat i ha sentit d’allò que acaba de fer el seu marit.

No sabem exactament què va passar aquella nit. Sabem que la Clara està horroritzada en sentir de la destrucció dels gasos, especialment perquè s’adona que el seu marit torna el dia seguent a dirigir més atacs de gas verinós, però quan ho diu això al seu marit, ell l’ignora.

En canvi, Haber fa una festa per tots els seus amics. Per celebrar la seva victòria. Aquella nit, després de la festa, Fritz toma unes pastilles per dormir, i la Clara agafa el revòlver del seu marit, surt al jardí, i es suïcida disparant al pit.
I això no és tot. Hermann, el fill de tretze anys, troba la seva mare- encara viva -i ella mor als seus braços.

El dia seguent, com havia planejat, Haber torna al front, deixant el seu fill amb la seva mare morta. Anys després, després d’haver emigrat als Estats Units, el seu fill Hermann també es suïcida.

Casi no es pot imaginar que passava pel cap del Haber en fer aquesta decisió. Potser fugia? Potser pensava que ell encara tenia raó? No sabem perquè va fer això, solament sabem que ho va fer. És des d’aquest moment que la vida de Haber comença a enfosquir.

Haber va continuar a l’exèrcit fins al final de la guerra. El fet de perdre el trobava molt humiliant, i quan Alemanya s’enfonsa en crisi Haber fa un plan per pagar totes les deutes alemanys; extraurà or d’aigua del mar. L’aigua del mar conté molts minerals dissolts a més de l’or. De fet, només hi ha 1mg d’or en una tona d’aigua, però Haber va passar els anys vint escrivint papers científics, investigant i experimentant sobre aquest tema.

Evidentment, falla, però això va ser una cosa molt dura per a ell. Tots els que el coneixien han dit que era un home molt cregut, i entre perdre la guerra, la pobresa total d’Alemanya, la mort de la seva dona i això, Fritz Haber queda humiliat. Torna al seu laboratori, que és gran i un dels més importants, i ell i els seus ajudants continuen amb projectes més modestos, com per exemple van inventar un gas pesticida molt eficaç.
Però Alemanya era cada vegada més conservadora i en 1933 Hitler arriba al poder. Això volia dir que els jueus ja no poden treballar en càrrecs importants ni en ciència, medicina, etc. Haber, com que havia treballat molt en l’ultima guerra i promogut a capità, encara podia treballar, però un 75% dels seus ajudants en el laboratori eren no podien, i va dir que “ell donava feina als que sabien molt, i no li importava qui eren els seus besavis” i es va negar a seguir investigant per Alemanya.

I marxa del país, dient a un amic en una carta que “em trobava com si hagués perdut la terra mare”. Comença un període de viatges. Acaba en Anglaterra, on famosament un dels científics anglesos més importants de l’època es nega a donar-li la ma. Fritz Haber és bàsicament sense casa. Mentrestant, el seu salut està fallant. En 1934, agafa un tren a Suïssa, però abans d’arribar mor d’un atac de cor.

Amb això ja sembla el final humil de qualsevol heroi tràgic, però no acaba aquí. Quan jo escoltava a aquest podcast casi no m’ho vaig poder creure, que després de la seva mort passaria una cosa tan de novel·la, de ficció. Tan horrible.
Recordeu la pesticida que vaig mencionar que Haber havia fet al laboratori? Es deia Zyklon A, i s’hi havia afegit una olor desagradable perquè les persones no la respiressin sense adonar-se’n, ja que era molt verinós.

Quan els nazis van crear els camps de mort, van haver de trobar un gas verinós per les cambres de gas. Haber era encara reconegut com a químic molt important després de la seva mort a l’exili. Els nazis van buscar la fórmula de Zyklon A i van treure-li l’olor, creant Zyklon B, el gas que van fer servir per assassinar 2568743 jueus, incloent amics de Haber i possiblement membres de la seva família.

No us he explicat tot això per ser morbós, ni per reduir la vida d’aquest home a un conte sensacionalista. És clar que la seva vida serveix per il·lustrar debats de temàtica ètica o filosòfica, però això no m’interessa tant com la creació del Zyklon B.

La paraula “nazi” és sinònim d’antisemitisme, i és reconegut mundialment que pensaven que els jueus no eren gens humans. Això dit, em dona la sensació de que els polítics i militars més importants no creièssin això de veritat. Ha sigut comprovat milers de vegades al llarg de la història que els humans són capaços d’assasinar massivament persones que no necessàriament creuen que siguin biològicament inferiors. Els nazis importants sabien perfectament que Fritz Haber era jueu, i van escollir la seva creació com a l’arma de guerra més terrible de la guerra. No seria la primera vegada tampoc en què els polítics d’un pais convencessin el poble d’una cosa que saben que és falsa. Per això dubto de què el motiu per matar i fer fora els jueus sigui solament per l’odi. Hitler i els seus ajudants van veure que, en un país arruinat, els jueus eren uns que tenien molts diners, i com que eren “estrangers” van pensar (correctament) que seria fàcil convèncer la població. Amb el suport del poble podien robar els seus diners i oficis. Sí això és cert, vol dir que l’Holocaust no va ser res més que un gran negoci.

Natalia