LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La meva tieta ara deu tenir 53 anys però des dels 18 que es cega. Ella és de Madrid però va venir a Barcelona a operar-se de cataractes. El dia de l’operació li van tocar una part del nervi òptic que la va deixar sense veure res per sempre.

Tot i això, ella fa vida normal. Té un marit i un fill de 23 anys que mai podrà arribar a veure, cosa que a mi em sembla molt injusta ja que ningú es mereix això, però ella segueix sempre feliç, compartint les experiències que ha viscut.

Del que m’he adonat amb l’experiència de la meva tieta és que el nostre món està més adaptat a les persones cegues del que ens pensem. Per exemple, ella té com un comandament que va fent sorolls segons si el semàfor està vermell o  verd,  aquells puntets que hi ha sempre sobre els números de l’ascensor que a ells els serveixen de molt i el móbil, el móbil és el que l’ajuda més. Té moltes aplicacions que li permeten fer tot el que vulgui i el maneja més bé que cap altra persona amb vista. Fins i tot ella pot escriure whatsapps, mirar el correu , escriure pel seu facebook i també  pel twiter sense l’ajuda de ningú.

Encara que això no sigui comparable amb tot el que poden fer les altres persones, la nova tecnologia a ells els serveix de molt i encara que sigui poc, els alegra ja que cada vegada depenen menys de les persones del seu voltant i per tant poden fer més coses ells sols, això els fa ser més lliures i sentir-se millor.

Una de les coses que em passa és que hi ha cops que dubto que no vegi, com tota la resta de la família família, ja que ho fa tot amb tanta normalitat i parla dels llocs que ha anat amb tants detalls que això m’impressiona, però serà que, com no ho pot veure, s’imagina el que li van dient les persones i ho dibuixa dins la memòria com a ella més li agrada.

Cristina

Diumenge vaig anar a l’hospital a veure el pare de la novia del meu pare, que està ingressat des de fa uns dies. Al cap d’una estona d’estar a la seva habitació vaig començar a tenir molta calor. Això no em va estranyar gens, perquè m’havia abrigat molt per anar amb la moto. Així que, sense donar-li més importància vaig treure’m la bufanda i la jaqueta. Però tot seguit vaig començar a veure-ho tot negre; encara que m’havia passat altres vegades, aquesta vegada durava més de l’habitual, i vaig començar a angoixar-me i a posar-me nerviosa. Vaig mantenir els ulls tan oberts com vaig poder per veure si d’aquesta manera aconseguia recuperar la visió i em va semblar recuperar-la però segons després vaig tornar a veure-ho tot negre i vaig caure a terra. Un parell de minuts després vaig despertar-me en una cadira, m’havia desmaiat. Segons el que em deien, jo estava molt pàl·lida i em varen mirar la pressió, que la tenia molt baixa, però em vaig prendre un suc i de mica en mica vaig anar recuperant el meu color.

Això m’ha fet parar-me a pensar que per un moment he sigut invident. La gent normalment no valora la importància de la vista perquè els resulta una cosa completament normal però n’hi ha d’altra que els agradaria poder veure el món en el que viuen, la gent que els envolta, el curiós mecanisme de qualsevol màquina,… 

Carla

Hola! En aquest escrit us vull parlar una miqueta sobre aquest home, Louis Braille, l’home que va inventar el conegut codi Braille, que va servir de molt ajut a les persones que pateixen la ceguesa, ja que ell també la va patir.

Louis Braille va néixer el 4 de gener de 1809 a Coupvray, un poblet de la vora de París. Un dia, Louis jugava amb les eines del seu pare, amb la mala sort de ferir-se un ull amb un punxó, després se li va infectar la ferida i, al cap de poc, va quedar cec dels dos ulls.

A partir d’aquell moment, la seva vida va canviar completament. La seva família el va ajudar i el va portar a una escola de l’Institut Nacional per a Nens Cecs de París, on hi havia llibres per a cecs, perquè així els nens cecs els poguéssin llegir gràcies a un sistema de lletres amb relleu a base de filferros retorçats,  Louis va comprovar que no funcionava molt bé i no va parar d’experimentar i provar maneres per millorar-lo

El 1824, va trobar la solució, es tractava d’un codi de dues rengleres de tres punts cada una, i amb això aconseguia 63 combinacions, que li permetien fer totes les lletres, nombres, i altres signes de puntuació. I el 1825 va fer una plantilla forrada que li permetia, amb ajut d’un punxó, escriure en l’alfabet del sistema Braille.

A partir d’aquest any es va començar a traduir a altres idiomes i es va implantar per tot el planeta, i, ara mateix es pot utilitzar en tots els idiomes. Aquest home va ajudar a moltíssima gent que patia i pateix ceguesa, ja que sense aquest codi, no podrien llegir ni desxifrar res en aquesta vida.

Fins el pròxim escrit!

Héctor