LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El temps, una incògnita que ni el més llest ni el més ric han pogut controlar i que només pot anar en sentit positiu, és a dir, no pot fer marxa enrere.

Es multiplica per cinc la seva velocitat de pas quan volem que passi lent o quan estem en un bon moment, i es divideix quan passa tot el contrari, ens sembla una eternitat… Per tant el podem qualificar com una cosa difícil de controlar.

Sense adonar-nos, l’increment de temps augmenta constantment, la qual cosa fa que tot lo demés canviï, com amistats, amors, fins i tot la coneguda personalitat, etc. Apareix gent a la teva vida, en dos dies se’n van o potser es queden, segons el tipus de persona. Tot depèn de tot, cada factor influeix i apareixen noves incògnites per resoldre, tot es va complicant.

Tot s’acaba, és com un cicle on el qual hi vas passant repetitivament, moments feliços, tristos i d’altres entre mig. Ningú pot decidir això, el que toca, toca. Avui toca amb uns, demà amb altres, amb uns millor amb altres pitjor però tot canviarà, és norma. I només valorem quan perdem alguna cosa.

La vida t’ensenya moltes coses dia a dia, és l’únic que cal entendre.

Estefi

Otro año que se va. Un año bastante movido. Con muchos altercados, muchas peleas, muchas desilusiones, muchas amistades perdidas. Ha sido un año de cambios profundos. Cambios irreversibles. Pienso cómo era todo a principios de año, y cómo es ahora. Miro fotografías pasadas y la nostalgia se apodera de mí. Viajo hasta aquellos días, donde todo era tan diferente, tan extraño. Revivo todo lo sucedido y una sonrisa aparece en mis labios. Sonrío y pienso: “Cómo han cambiado las cosas”. Sí. Han cambiado mucho. No sé si para bien o para mal. Sólo sé que ya no es como antes.

Todos nosotros hemos crecido, física y psicológicamente. Ya tenemos las ideas claras, ya sabemos lo que nos gusta, lo que no. Ya sabemos lo que buscamos y lo que no queremos encontrar. Tenemos a nuestros fieles amigos, personas que no cambiaríamos nunca. Creemos que vamos a estar con ellos por siempre pero, en el fondo, sabemos que es muy difícil. Queremos a nuestros amigos tal y como son. Pero a veces no es suficiente. Siempre hay algo que cambia, que se distorsiona. Y no es fácil acostumbrarse. O puede que la culpa la tenga la monotonía. La rutina es pesada y aburrida.

Creemos que los cambios no son buenos. Pero en la vida tienen que haber. Es un sistema de progreso. Nos pueden gustar o no, pero es lo que hay. Nos ayudan a madurar. Hay que saber digerirlos. No todo puede ser de color de rosa. Y por supuesto, no se puede vivir en el pasado, recordando viejos tiempos. Lo que importa es el presente y nada más.

PD: Que paséis un buen fin de año y un próspero año nuevo 2011!

Arantxa

Dir adéu a algú és fàcil quan saps que l’endemà el veuràs, però haver de dir-li a una persona que saps que no la veuràs fins al cap de molt de temps o mai més no és tan simple. Suposo que a tots ens ha passat, que hem deixat enrere a una persona estimada sense cap problema, potser perquè havia de passar o potser perquè ens era igual. En la nostra edat cap endavant, quan comencem a veure que les coses no són tan fàcils com sembla, dir adéu a una persona estimada és molt més difícil del que ens resulta.

Molta gent té diverses històries que explicar sobre amistats que té o ha deixat de tenir. El millor que un pot fer és recordar tot el que ha viscut i veure que cadascú tenia amics dels quals no es podia separar, i adonar-se que ara ja no els considera amics. Jo he perdut a molts amics, però de mesura que avança el temps comprenc que, amb la gent que ara em relaciono és molt diferent a la d’abans. Suposo que si em relacionés un altre cop amb aquelles persones a les qui havia estimat veuria que han canviat molt la manera de ser i que, ara, les trobo molt diferents a qui recordava.

Espero que tots els amics i amigues que he tingut i ara ja no recordo ni el nom continuïn amb el camí que havien triat orgullosos. Ara tinc amics i amigues que molta gent els agradaria tenir i estic content de saber que sempre els tindré al costat passi el que passi.

Ricard

Noto que moltes persones encara no han après res d’aquesta vida, segurament pensaven que tenia unes bases compactes, i uns fonaments prou clars, que ho feien tot més fàcil, però ara no és així, les amistats ja no són les que eren.. algunes s’han ensorrat, pensaments i reflexions d’alguna manera, ja no són el que eren i no aconsegueixen veure-ho tot amb els mateixos ulls .. però realment tot això no sé si és fruit del que ells mateixos han anat escampant durant aquests anys o que potser existeix la aquests canvis siguin originaris per part de la gent que els envolta dia a dia.

La qüestió és qui o què ens ha fet canviar… llavors a qui farem responsable dels canvis en la nostra vida? És clar que, si els hem fet, al final això és una decisió que hem pres nosaltres i és cosa nostra decidir una cosa o altra, és un no parar de decisions per part nostra.

La veritat és que la vida canvia a mesura que van passant el anys.

Què hem estat fent en realitat tots aquests anys? Hem estat amb qui volem? Hem fet tot allò que ens vam proposar un dia? Un munt de qüestions per tal que un, es pari a pensar i descobreixi què o qui ens ha fet canviar.

Mohamed

L’altre dia van venir els meus avis a casa a dinar. Vam estar a la taula tots xerrant i recordant els vells temps. Al acabar vam agafar l’àlbum de fotos i en mirar-les recordàrem tots aquells records enterrats i que ja no sabíem ni que hi eren.

Ens vam emocionar en veure les persones que hem perdut durant aquests anys i el que hem viscut junts fins els seus últims dies.

També tots els viatges que hem fet, els nostres vells amics, quan ma germana, els meus cosins i jo érem petits, totes les festes familiars, quan ma mare estava embarassada…

Jo per un altre bàndol, vaig agafar el meu àlbum i vaig començar a mirar les fotos de quan anàvem a l’escola. Estàvem tan petits que em vaig dedicar a mirar qui era cadascú i em vaig sorprendre de com hem canviat tots i de com han canviat les coses. Vaig recordar que a música ballàvem i cantàvem, a plàstica jugàvem amb la plastilina i després de dinar sempre fèiem migdiada.

Van ser un torrent d’emocions i records en una sola tarda.

Alba Canals

Avui, quan anava a fer l’escrit, i anava a escollir un tema, m’he recordat del meu canvi de casa i he pensat en la dificultat de canviar, i d’innovar. Jo crec que els canvis costen molt de fer, però del que estic ben segur és de que una persona pot canviar. Amb això em refereixo a les decisions de cada dia, com per exemple si tu agafaves el cotxe per anar a comprar el pa i ara vas a peu. Cada decisió és un canvi del camí pel que tu anaves, segons l’exemple que he posat abans, aquest canvi ha produït un estalvi de diners en benzina, i a més no es perjudica el medi ambient. Aquests són els canvis que qualsevol pot fer i no li costa res, però després hi ha canvis més difícils, decisions que costen més de prendre, com ara podria ser deixar de fumar, si fumessis.

Aquests són canvis que tu pots escollir, però després hi ha altres decisions que tu no prens, com podria ser canviar de casa, això va ser el que em va passar. Va ser molt dur per mi, encara que era per bé, jo creia que era dolent canviar d’escola i deixar els meus amics. Al principi ho era molt, no coneixia a ningú, i com era una mica tímid, el que vaig haver de fer va ser dir-me, que la vida són canvis i que encara que no t’agradin t’hi has d’adaptar. Així doncs ho vaig intentar, però no era tan fàcil, encara recordava els amics de l’altra escola, i el que vaig haver de fer va ser treure-me’ls del cap, en aquells moments, perquè no em serviria de res pensar en ells. Aquesta va ser la definitiva, vaig fer nous amics, que ara són els meus amics, i encara conservo els d’abans. D’aquesta forma també he fet el meu camí amb un canvi que no havia escollit. Sigui com sigui el camí està format per tots els canvis que l’han traçat, escollits o no.

Raúl

Des de petita que visc a Barcelona, i ara us preguntareu ? Vius a Barcelona ? vaig néixer a Barcelona i porto des dels 10 anys, a Vilassar de Dalt, ara el meu poble.
Va se l’estiu de 2004, quan la notícia va arribar a les meves orelles, quan els meus pares em van dir que marxaríem a viure fora, que deixaríem la nostra vida de Barcelona, i aniríem a viure al poble dels avis, per part del meu pare.

Aquella notícia va ser com si em caigués tot damunt, com si la vida se’m acabés en aquell moment, és clar, ara pensareu, que exagero una mica, però era ‘’petita’’ i per mi, el fet de canviar de ciutat, de casa, d’amics, de veïns, era tot molt nou.

Els dies passaven i la meva germana i jo, pensàvem idees per no haver de marxar d’aquell piset del barri de Montbau, i haver de deixar-ho tot, en pocs dies…

Cap idea servia, pels nostres pares, la decisió ja estava presa.

Les mudances van començar d’immediat, no podia veure com desmuntaven els mobles del pis,  com fèiem les caixes i havíem d’empaquetar-ho tot per deixar-ho ben llest i portar-ho rumb ‘’cap a la nova casa’’.

Vam arribar a Vilassar, al nou pis, i després de veure-ho vam pensar, que no estava tan malament com pensàvem..

Els dies van anar passar i vam començar el cole, ara, començava 5è de primària, i quan vaig arribar a l’escola I.E san Jordi, vaig pensar:’’ i si no faig amics ? i si no m’adapto bé ? i si no els agrado, i si…’’ bé, doncs tot eren preguntes sense respostes.

Al final vaig acabar fent amics, em vaig acabar adaptant, els vaig acabar agradant, i tots vam fer una pinya, i no van deixar que em quedés sola en cap moment.
Passaven els anys i jo, cada vegada em sentia millor, tenia amics, coneguts, un piset en perfectes condicions al centre del poble, què més podia demanar ?

Al cap de 3 anys, vam tornar a canviar de casa, i vam anar a viure a una casa molt més gran que el pis, i nostra, sense haver de pagar hipoteques i aquestes coses..
També vaig haver de canviar d’escola, i vaig anar a l’institut, tot el meu cap eren preguntes i més preguntes sobre com seria ‘’la meva nova vida a la nova casa, i al institut’’ millor se’m feia la idea perquè ja coneixia a molta gent al poble, i no se’m feria tan difícil haver d’adaptar-me, així va ser, he conegut a nova gent, nous amics, he canviat d’escola…
El millor és que encara conservem el pis de Barcelona, i els amics de tota la vida, que quan vulgui, els puc anar a visitar.

Però… si ara em preguntéssin de tornar a Barcelona, la veritat, es que no sabria que contestar..

Laura Masiques