LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Farà uns set anys vaig venir a viure a Vilassar de Dalt. Abans vivia a Mataró, en un pis, però pràcticament feia tota la vida a Vilassar. Als meus pares sempre els ha agradat aquest poble. Creien que seria un lloc per poder formar una família, però no trobaven cap casa que els agradés i es vengués a bon preu. La meva mare va viure pràcticament tota la seva vida a Mataró, i teníem part de la família allà, així que vam decidir esperar un temps per mudar-nos .

Uns anys més tard, van veure que es feien unes cases sobre el poliesportiu del poble. Van pensar que estaven força bé, ja que era una zona propera al centre del poble i tant la meva germana com jo podíem anar caminant a l’escola. Finalment, uns dies abans de Sant Joan, vam fer el canvi de casa. Pensava que només hauria de fer una mudança, que tan sols hauria de passar per tot aquell rollo d’embolicar i guardar-ho tot en caixes que després es perden durant la mudança. Però resulta que no. Farà un parell de mesos els meus pares van estar mirant cases i en van trobar una a prop de l’escola del Francesc Macià que els va agradar molt. Així que “sant tornem-hi”, un altre cop posar-ho tot en caixes.

Per un part tinc ganes de canviar de casa, perquè la nova és un pèl més gran que la que tenim ara i també te més habitacions, per tant si algun dia la meva àvia ha de venir a viure a casa, tingui una habitació per ella. També al ser una casa a quatre vents, no se sentiran els crits del veïns, i es podrà estudiar amb pau i tranquil·litat, sense que se’t posi al cap el soroll de la bateria que no para de tocar el nen petit de la casa del costat. Però per una altra banda, em fa una mica de mandra tornar a fer una mudança; escollir mobles, colors de la paret, el llençols nous, les cortines que no desentonin amb el color de l’habitació, etc. A part, sempre s’acaben perdent coses o es queden en caixes que les acabes guardant en un prestatge dalt d’un armari, i allà s’hi poden quedar anys. Però això no és el pitjor que té canviar-se de casa, el pitjor és quan els pares es comencen a posar dels nervis i es passen tot el dia de mal humor i amb mals de cap. Aleshores en aquell moment desitges que tot s’acabi i vols començar a viure a la nova casa.

Mariona Ros

Fa disset anys els meus pares condicionaren una petita habitació de la casa pel que seria el seu tercer fill, el petit Andreu, jo mateix.

L’habitació esdevingué ben acollidora per a un nadó: el bressol, el canviador, l’armari amb penja-robes de colors, la omnipresent sanefa d’animalets a les parets i una cortina a joc. Aquesta va ser la primera decoració amb la que vaig conviure uns quants anys.

Però el nadó esdevingué un nen i el nen un jove, i de mica en mica vaig anant introduint canvis en aquell espai tan meu, canvis que es produïen paral·lelament a l’evolució de la meva personalitat: del bressol al llit i a l’escriptori per poder estudiar i fer deures, de la sanefa d’animalets als pòsters dels meus esports preferits, dels pelutxos als trofeus guanyats a futbol i escacs.

I ara, un cop he complert 17 anys, he sentit la necessitat de tornar a remodelar aquest espai en el que passo unes quantes hores al dia i que m’acull cada nit.

Vaig pensar que durant les vacances de Setmana Santa seria un bon moment per dur a terme aquests canvis, que requerien organització, desmuntar i muntar, i disposar de la col·laboració dels meus pares, que estaven encantats de les meves ganes de reordenar aquell petit espai i de donar-li un nou aspecte.

En tres dies vaig comprar la pintura, vaig desmuntar l’habitació, vaig desfer-me de pòsters, trofeus i vells objectes i vaig pintar, vaig canviar el mobiliari de lloc i vaig incorporar una petita tauleta que jo mateix vaig muntar. Amb nous llençols i un llarg mirall vaig convertir l’habitació d’un nen en la d’un jove, amb els elements imprescindibles i necessaris. El meu pare m’ajudà a pintar, a muntar els mobles i a treure allò que ja no em calia. La meva mare, amb el seu bon gust per la decoració li donà el toc final.

Jo he anat canviant i la meva habitació ho ha fet amb mi. Sempre m’he sentit bé en ella, és molt lluminosa, està orientada al sud i dóna al balcó i al jardí de la casa i això em permet anar veient com canvien els arbres amb cada canvi d’estació.

Andreu Ruf

Arriba el Nadal i això vol dir que el primer trimestre s’ha acabat. Ha passat molt ràpid, massa crec jo. Sembla que fos ahir que ens queixàvem de la ja típica tornada a l’escola, i ara ja ens alegrem de l’arribada d’unes curtes però maques vacances. El Nadal és molt important per mi. És una època que em transmet felicitat, alegria i pau. Em sento més lliure i més feliç. És com si cridés fortament en el cim d’una muntanya, com si per fi, després d’unes llargues hores de viatge en tren, arribi al tan desitjat destí.

Però també he d’acceptar que aquest trimestre ha sigut difícil. I no em refereixo a nivell acadèmic. No és que les assignatures siguin més complicades o les classes més complexes. És més a nivell personal. Trobo que aquest curs m’ha costat molt més que els altres, o m’està costant, millor dit. No trobo ben bé el meu lloc i no em sento com abans. Suposo que seran coses meves però crec que he perdut una mica la il·lusió. Espero que tot això no sigui fruit d’una lenta maduració perquè no m’agrada. Em costa més aixecar-me pels matins, treure els llibres o fer els deures. M’és difícil esbossar un somriure i fer veure que no passa res. Perquè sé que passa alguna cosa que encara he d’esbrinar. Per això, ara que arriba Nadal, espero que s’aclareixin les coses dins el meu cap.

Malgrat tot no vull dir que no sigui feliç. Ho sóc i molt. Però em sento molt diferent respecte l’any passat i, sí, respecte tota la meva vida. És una estranya sensació. Pensar que les coses no acaben de sortir bé i no saber ben bé el motiu. A casa, a l’escola, amb els amics, amb els professors o simplement amb mi mateix, tot és diferent. I no m’acostumo a viure sent una persona que no conec. Així que aquest any, als Reis Mags no els demanaré joguines, ni videojocs ni cap cosa material, simplement, el que més desitjo, és poder tornar a somriure i tornar a tenir la confiança que sempre he tingut amb mi mateix. I espero que amb esperança i esforç aconsegueixi treure el veritable Pau que viu dins meu. Bones festes a tots!

Pau

Demà dia 3 de Desembre farà 15 anys que vaig néixer. Per a molts, això tan sols significa una allau de regals, el poder tenir moto, o simplement creure’s encara més superiors a la resta. Però jo no ho veig així. A part de les felicitacions i regals, això vol dir que faré un pas endavant, un pas endavant que em farà créixer més com a persona. Demà, deixaré enrere un altre any de la meva vida, juntament amb una gran quantitat de records inolvidables. I ara el que toca és esperar el millor d’aquesta nova etapa que s’acosta.

Sempre hi ha algú que es creu que per tenir un any més vol dir que has avançat en els conceptes de la vida, que ja no ets pas un nen, que has madurat i comences a ser gran. Totes les coses que feies abans se’t fan absurdes perquè creus que ja ets quasi adult. Quan un nen petit (per petit entenem d’un curs menys) fa una tonteria el mires amb despreci com si sigués un idiota, sense adonar-te de que no fa gaire temps, això és el que feiem dia a dia. Tenim tantes ganes de créixer que deixem enrere un munt de coses que quan siguem grans, ja no podrem fer. Ningú t’assegura que demà puguis fer el que no has volgut fer avui a causa de la vergonya, perquè tu no ets pas un nen, no? Tu ja ets gran.

I així, aniran passant dies i dies, i després passaran anys, i tu aniràs creixent fins que arribarà un dia en que t’arrepentiràs de no haver fet tot allò que en aquells moments et va fer vergonya fer. El cos ja no et permetrà moure’t com podies fer abans, però ja no hi ha marxa enrere. Ara ja ets vell i no podràs tornar a ser el nen que abans odiaves ser.

Ara que podem, hem d’aprofitar els dies al màxim, fer el que ens agrada sense preocupar-se de res, perquè demà  ja serà tard per viure l’avui i no hi haurà manera de poder tornar enrere.

Arnau

Digamos que preferimos empezar por la primera página, sin saber cómo es la portada ni la ilustración que aparece (a veces te delata ya de qué va el libro, vamos a ser arriesgados esta vez). Empiezas a leer y ves que es bastante aburrido, primero tienes que aprender y descubrir, algo bonito pero largo. Sigues pasando páginas y ahora es cuando encuentras el sentido de las cosas y a relacionar conceptos; como cuando una palabra está dividida en dos, luego la juntas y ves lo que hay en ella.

Te emocionas al ver que este libro es de lo más interesante y no dejas de leer. Te apresuras… Llegan a advertirte que tienes que dejar un poquito para cada día, ir despacio y leyendo bien (es ahora cuando el libro es difícil de leer y tu no lo sabes, ni si quiera te das cuenta). Descubres tantas cosas que aprendes de ellas y experimentas de golpe, te das mil y una hostias y aun así sigues leyendo, no aprendes aun… Puede que no haya llegado la página indicada.

Lees el sentido de las lágrimas de tu personaje, experimentas el dolor y el amor a la vez, sonríes cuando algo es increíble de verdad y ya sabes cuándo parar de leer y cuándo seguir

Capítulo 16, encuentras la palabra “madurez” y hay tres páginas seguidas de su definición… ¡Vaya!. Ahora no te emociona tanto el libro, te lo ha fastidiado todo, no te ríes a carcajadas con sólo leer un “hola”, ni te enfadas de golpe con leer algo decepcionante. En esta larga definición te hacen ver lo que querían decirte en capítulos anteriores… Estas páginas te abren los ojos. Lees el sentido de las lágrimas de tu personaje, experimentas el dolor y el amor a la vez, sonríes cuando algo es increíble de verdad y ya sabes cuándo parar de leer y cuándo seguir (aunque a veces se te escapa alguna página de más y das un pequeño tropezón).

Pasa el tiempo y no has dejado de leer, ya no es tan emocionante, aparece la palabra “adulto” y al pie de la página aparece “responsabilidad”. Estos capítulos son largos, entretenidos y algún que otro pesado, pero has aprendido del todo a leer solo un poquito cada día y es aquí cuando encuentras la felicidad en lo más simple.

Llegan ya los últimos capítulos, notas la debilidad de las palabras y en tu mano izquierda el peso de todo el libro que has ido leyendo. Ahora es cuando ya lo tienes todo destapado, todo leído o a lo mejor casi todo, siempre hay algo que aprender… Cierto. Conoces bien a tu personaje, a los secundarios y a los que han ido saliendo, te acuerdas de muchas de las cosas que has leído aunque en otras la memoria te falla un poco, sabes qué capítulo te ha gustado más y el que menos y tienes un gran aprecio incluso a algún que otro personaje.

Estás en la última página, y hay una posdata en una página en blanco que dice: este libro, es único.

La portada naturalmente no estaba en blanco, aparecía una bonita foto con el título de un precioso nombre. En la portada de este libro sí que aparece algo que delata claramente su contenido.

Laura

Sóc en Jofre i fins i tot aquest nom, com a tothom li passa, no l’he triat jo.

El meu caràcter, la meva personalitat, els meus gustos i les meves aficions també han estat, fins ara, influenciats pels altres, sobretot per la família, els amics, l’escola i l’entorn en general. Vaig anar a l’escola La Immaculada, la mateixa on van anar també el meu avi, els meus pares i oncles i la meva germana, dit així sembla que sigui per tradició, però és més que res per convicció.  Amb cinc anys em van apuntar a futbol, però quan ets tan petit no saps què és un joc col·lectiu, hi vam anar junts gairebé tots els nens de la clase a futbol-sala. La raó més important era que “els nens han de fer esport i si és en un poliesportiu millor, així no passaran fred”. Quan ja feia primària em van portar a l’esplai perquè els de casa creuen que la canalla ha de conèixer altres nois i noies fora de l’escola i ha d’educar-se també en un àmbit més lúdic. També em van fer conèixer i participar en totes les festes populars, la nostra família no s’en perd ni una! m’han ensenyat a defensar les tradicions catalanes i estimar la nostra terra.

En entrar a l’institut vaig començar a experimentar un canvi en general i sobretot era conscient que aquest canvi l’estava triant jo, notava més llibertat per decidir qualsevol cosa. Els amics van canviar, de futbol-sala vaig passar al futbol gran, vaig deixar l’esplai, em vaig tallar els cabells (sempre l’havia dut llarg) i aquest estiu he començat a anar amb moto. M’adono que cada cop sóc més protagonista del que faig o vull fer.

En conclusió, a mesura que et vas fent gran canvies i te n’adones del que realment t’interessa i t’importa, i això et permet reorientar la teva vida cap al camí que veritablement vols seguir, però agraint el passat.

Jofre Matamoros Bosch

Avui us volia parlar dels canvis, sí, aquelles coses que estan presents diàriament a les nostres vides, i que vulguem o no, succeeixen i les condicionen en certa manera.

Sincerament, a mi no m’acostumen a agradar els grans canvis. Si una cosa no em sembla molt malament ja m’esta bé, no m’agrada que me la canviin per una millor si no és necessari, per exemple, fa uns dos anys, els meus pares van decidir canviar de casa perquè la nostra estava molt allunyada del centre del poble i per anar a buscar qualsevol cosa sempre havíem d’anar amb cotxe, així, que van decidir posar-la a la venda i quan ja l’havíen venuda en van comprar una al centre del poble, a mi la idea ja no em va agradar perquè havia viscut allà des dels tres anys i hi tenia molts records, li havia agafat molt afecte i sempre m’havia agradat molt.

Total, que al final ens va enganxar la crisi i els compradors es van tirar enrere.Això va provocar que quedéssim amb dues cases comprades i sense saber què fer. Aquí van començar els problemes econòmics però ara ja estem bastant bé. El que vull dir amb això és que mentre alguna cosa no et causa molts problemes és millor deixar-ho com està o en un tres i no res acabes tenint un munt de mals del cap.

Guillem

Aquest curs m’he replantejat moltes coses, potser és que m’he replantejat la meva existència i què fer amb ella. L’estiu ha estat un punt d’inflexió, tots els dies els he dedicat a estudiar, i l’esforç ha tingut la seva merescuda recompensa, fins i tot he pogut gaudir de les meves vacances. De no fer gairebé res, -bé…, res de res no: de fet pensava molt-, he passat a tenir moltes coses a fer, i a fer-les.

Ara, gràcies a la constància que he adquirit durant l’estiu, les hores del dia tenen un contingut, i la meva vida té un altre color i tot això em fa sentir millor.

A més a més del temps dedicat a l’estudi i als deures, a escoltar música, a quedar amb els amics…, també he decidit anar a córrer: el treball intel·lectual requereix compensar-ho amb exercici físic.

Així que avui, malgrat sigui diumenge, m’he despertat al toc de despertador a les 8 del matí i després d’una dutxa i una bona tassa de llet amb cola-cao he sortit de casa i he tirat muntanya a munt fins al dolmen de La roca d’en Toni. Pel camí m’he creuat amb joves i no tan joves, que, bé caminant, corrent, en bici, o fins i tot a cavall, dedicaven les primeres hores d’aquest diumenge assolellat a fer exercici, potser ells també han d’estar molta estona asseguts dedicant-se a estudiar o amb una feina que requereix força esforç mental.

Cap a les 10 del matí he arribat a casa, tenia tot el dia per endavant per repassar exàmens, acabar deures…, però em venia més de gust posar-me a fer-ho que si hagués estat tirat al sofà. El meu cos estava cansat, en especial les meves cames, però la meva ment estava desperta i en alerta per adquirir nous coneixements.

Ha estat el primer dia que he anat a córrer, però no serà l’últim. És una bona medecina pel cos i per la ment.

Andreu Ruf

Estic segura de que tots algun cop, quan em sentit que el GPS ens parla, quan hem vist un robot-aspiradora que neteja sol, o quan hem vist la pel·lícula de Yo Robot , no hem pogut evitar preguntar-nos si en el futur el nostre món estarà dominat per màquines. Si res caracteritza a la nostra societat, és que la tecnologia està per tots llocs.

Si féssim una llista dels aparells tecnològics que ens envolten, no acabaríem mai, i si en féssim una altre dels quals som dependents tampoc. De la tecnologia podem fer-ne un bon ús i treure’n profit, ens fa la vida més còmoda, em pogut inventar aparells per ajudar a discapacitats o salvar vides. Tot això és fantàstic però la cosa va més enllà. Què hi ha dels milers de llocs de treball ocupats per persones que la tecnologia reemplaça per màquines? Estem parlant de reemplaçar una persona, no em digueu que no fa por això… O de les persones que no s’adapten als avanços de la tecnologia perquè van massa ràpid? Tot ara va massa ràpid! Tothom va massa ràpid! Cliques Internet Explorer i com no se’t obri en menys de 5 segons ja et desesperes! A sobre, a les parades de bus desapareixen els horaris i

els has de buscar a Internet; al institut si et demanen un treball a ordinador i resulta que no tens, et toca anar a la biblioteca o espavilar-te a casa d’un amic; no fas ús dels magnífics diccionaris, de les fabuloses enciclopèdies que existeixen, i a més de llegir, estàs al facebook buscant novia…Un altre aspecte negatiu és el del consumisme. Et compres el darrer mòbil que ha sortit al mercat i al mes, ja hi ha un altre idèntic al teu però que té una càmera una miqueta més bona. I dius, per a què? Ja m’espero! Si total, d’aquí dos mesos a més de tenir la càmera més bona ja et farà un massatge! Aquest bucle en el que caiem i en el que vivim no sentit. I l’últim aspecte més destructiu que hem de vigilar de la tecnologia és l’efecte que té sobre el medi ambient. La quantitat de satèl·lits dels seixanta i pico canals de televisió dels que disposem (perquè són necessaris TOTS) que rodegen el nostre planeta, del mal que fa a la vista i a la natura les centrals nuclears i etc… Perquè podria seguir ficant exemples vuit línies més, però ja ho hem entès tots. Vull dir, que podríem fer ús de totes les eines tecnològiques de les que disposem, per col·laborar en els esforços ecològics que hem de fer per no torturar més a la Terra.

Ens deixem arrossegar per la tecnologia i algun dia haurem de dir prou si no volem deixar de ser responsables de la nostra vida. Jo vull despertar-me i sentir els ocellets com canten, no una veu robòtica que com a les pel·lícules et desperta dient-te: -Bon dia Maria, avui vols el cafè sol o amb llet? Puc semblar una mica paranoica però es que estic preocupada.

Perquè la realitat supera la ficció.

Maria

Per algunes persones, començar de nou pot ser fàcil, per altres difícil. Jo aquest any he començat una nova etapa: he canviat d’institut. Durant el final de curs passat i tot l’estiu he estat neguitosa pensant com seria la meva nova vida en aquell lloc desconegut; gent nova, classes diferents, noves amistats, professors nous, etc. A mesura que passava l’estiu m’anava informant de la gent que estudiava al Jaume Almera. El meu germà m’explicava com eren els professors i com funcionava tot en general.

El dia anterior de començar la rutina de nou, em sentia nerviosa.

Quan va sonar el despertador vaig pensar: “Ja ha arribat el dia”. Em vaig aixecar de seguida, ja que tenia ganes d’anar arreglada. Se’m va fer estrany llevar-me pel matí i pensar que no veuria les meves amigues en tot el dia, les trobava a faltar.

Vaig arribar a l’institut, de seguida una amiga em va acompanyar a la meva classe. Quan va sonar el timbre em vaig asseure a primera fila. Em sentia observada. A poc a poc va passar el mati, però jo continuava enyorant el meu antic cole. Al acabar les classes em vaig adonar que tampoc havia estat tan difícil integrar-se amb gent nova.

Gairebé ha passat un mes des d’aquell dia. Quina diferència! Ja he fet nous amics, cada cop vaig agafant més confiança en el grup. De mica en mica també vaig coneixent els professors i la seva manera de ser. No obstant això, continuo pensant en els meus amics i antics profes.

Crec, però, que aquest canvi m’ha servit per reflexionar. Els canvis comporten noves situacions i el adaptar-nos ens fa madurar. Jo de moment vaig guanyant: segueixo conservant les meves antigues amigues i a més a més estic coneixent gent que pinta fantàstica. Espero que en un futur arribin a formar part de les persones especials de la meva vida.

Paula.