LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest any m’he tornat a canviar d’escola. La veritat és que ja han estat dues les vegades que m’he canviat d’escola: la primera va ser quan estava a tercer de primària, que vaig haver d’anar-me a una altra escola, per poder tenir més punts per entrar a un institut on al final m’he hagut d’anar just abans d’acabar l’ ESO.
La primera vegada que em vaig canviar d’escola tenia nou anys i com encara era un nen no em vaig capficar gaire i com que ja tenia algun conegut a la nova escola, no vaig començar gens avergonyit.
Arribar a un lloc desconegut és estrany, ja que com que no coneixes a ningú i tens vergonya és bastant complicat fer amics, però et pot sorprendre amb la velocitat que t’acabes adaptant, i sobretot si la gent que t’envolta és tan càlida com la d’aquest institut.

Guillem

Últimament me n’estic adonant que ens estem fent grans. I no és que no m’agradi fer-me gran, però a vegades es fastigós.

Sembla que va ser ahir quan anàvem a la llar d’infants. I de cop i sobte com en un tancar d’ulls ja som a 4t ESO. Ja hem de començar a decidir el nostre futur, cap a on volem caminar, quin camí volem agafar i tot això no m’agrada gens. Sota el meu punt de vista no em vull fer gran, tothom t’exigeix més, el pares, els professors. I tampoc no m’agrada gens això de haver de triar, penso que nosaltres encara som petits, i alguna vegada em ronda pel cap la idea de què passarà si m’equivoco escollint batxillerat o escollint la carrera.

En conclusió no m’agrada fer-me gran, el que abans eren coses senzilles cada cop es compliquen més, però suposo que aquesta és la gràcia de la vida.

Jesús

Yo no sé sobre qué escribir, no tengo un tema concreto, he pensado mucho y no se me ocurren ideas o más bien no sé cómo plasmarlas.

Tengo 16 años, hago cuarto de la ESO, soy nueva en el instituto, he repetido primero, y sí , lo reconozco, podéis pensar que repetir el primer curso de secundaria es de ser tonta o, como lo llamáis, de ser ”cortita”. La verdad es que mi fuerte no es estudiar, no lo era, soy una adolescente y muchas veces he pensado que estoy en una edad difícil, de cometer mil y un errores, de tropezar con la misma piedra una vez tras otra y de salir con chicos. Nunca me paré a pensar qué sería de mi futuro.

Un día, me paré a pensar, después de muchas charlas que me daban mis padres sobre qué seria de mi vida, de mi futuro, en que si no me ponía las pilas no sería nadie. Hoy vuelvo a pensar en el tema, en todo lo que me han estado diciendo mis padres todos estos años, después de tanto tiempo… Y me doy cuenta que todo ha cambiado, que he pasado de ser una ”rebelde” a ponerme a estudiar y a sacar notas decentes, a rectificar todos mis errores y a tener segundas oportunidades en muchas cosas y aspectos, empezar a tener una relación seria con una persona maravillosa y a aprender realmente qué es querer a una persona.

Con este escrito no digo que los cambios sean inmediatos, pero si nos lo proponemos podemos llegar a cambiar muchas cosas. Hay gente que dice que las personas no cambian, yo digo todo lo contrario, todo el mundo si nos lo proponemos podemos llegar a cambiar, si no, miradme a mi.

Blanca

Durant 6 anys he jugat a bàsquet, i fins fa ben poc m’hi veia molts anys més,  però no sempre les coses van com un pensa. Les coses canvien i canvia la manera de veure-les.

Ara fa uns 8 mesos vaig decidir deixar el bàsquet,  alguna cosa dins meu em deia que necessitava un canvi. I sí, vaig canviar; el poliesportiu, per un camp de gespa artificial; el sostre de bigues, per un cel estrellat;  una calor asfixiant, per l’aire de Vilassar de Mar; les bambes, per unes botes de tacos i finalment vaig canviar un equip de bàsquet per un de futbol.

No tot va ser fàcil, el primer dia d’entrenament les cames em tremolaven, no coneixia a ningú i tenia por. El començament en un lloc nou mai és fàcil però gràcies a 12 noies fantàstiques, de seguida vaig sentir-me una més de l’equip, i mica en mica em vaig anar guanyant la seva confiança.

Però no sempre vaig tenir-les totes, 6 anys de bàsquet no s’esborren en dos dies. Dubtava de si era el correcte, o de si més tard me’n penediria, però el meu instint m’obligava a tirar endavant i no mirar enrere.

A dia d’ara, no tinc cap dubte de que vaig escollir el camí correcte, i es pot dir, que ja sóc una peça més d’un equip que marxa sobre rodes i va a per totes.

Àurea Grau Loire

I altre cop comença la rutina del dia a dia. Després d’haver estat gairebé tres mesos sense fer res, se’m fa pesat aixecar-me d’hora per anar a l’escola, estudiar, fer els deures… I és que l’estiu es passa en un tres i no res. Ara, cada hora del dia es fa pesada, com si s’allargués per fer-me la punyeta, mentre recordo els vells dies d’estiu que passava amb els amics; tot era diversió, gresca i vivia el present sense pensar en el futur.

Des de que va començar el curs, els professors ens han preguntat diverses vegades què tenim pensat fer els pròxims anys: si seguirem al centre o bé marxarem, si farem batxillerat… Fins ara ningú ho té gaire clar. Sembla mentida que aquell dia tan borrós i llunyà, el de decidir d’una vegada per totes a què ens volem dedicar, es trobi en un futur proper. Un futur molt més proper del que tots nosaltres pensem. El temps passa volant, fa quatre dies érem petits i jugavem a què voliem ser de grans, però ara ha arribat l’hora de pensar seriosament. Noves portes s’obren, altres, en canvi, es tanquen darrere nostre, però toca avançar. Comença una nova etapa de la nostra vida, només espero començar-la amb força i poder formar un bon camí.

Marta

Els esports mai no han sigut el meu fort, mai no m’ha resultat fàcil, l’esport en general. Al llarg de la meva vida he provat, jo diria, tot els esports “comuns”. Des de natació, fins a hockey, passant per basquet, futbol i tennis. Una cosa que tenien en comú tots és que no durava més d’un any la pràctica de cada un d’ells.

El més curiós, és que quan era molt petit, uns tres o quatre anys, m’apassionava l’esport, especialment el futbol. Fins i tot els pares d’una de les meves millors amigues em van conèixer amb el nom de Rivaldo, un jugador del Barça del moment, que era com jo em presentava a la gent, fixeu-vos amb el que m’arribava a apassionar l’esport!

Més tard vaig començar a abandonar el món de l’esport, fins arribar al punt actual en el que només en faig a les hores d’educació física a l’escola. Ara no penseu que sóc un vegetal, que només està assegut mirant la televisió, no, també vaig a la muntanya amb el meu gos i a la piscina, però no amb un horari rigorós, sinó que hi vaig quan em ve de gust.

És curiós veure com canvien els gustos de les persones al llarg de la seva vida.

Marc Brugat Segalés.

Este verano se me ha pasado demasiado rápido, todavía quiero hacer tantas y tantas cosas que tenía planeadas y no he hecho…

Estas vacaciones han significado mucho para mi, pero aun y así, ha sido como una cuenta atrás de empezar una nueva etapa de mi vida. Me refiero a que han significado mucho para mí, porque este verano conocí a mi actual pareja, Raúl, exactamente el 21 de junio, mientras celebraba con mis amigas el final de curso. Pero muchas cosas han pasado este verano, y no precisamente buenas.

Suelo ir de vacaciones a Almería, llevo toda mi vida yendo ya que la mayoría de mi familia está allí, pero este año ha sido todo distinto y no he querido ir, prefería quedarme en Vilassar con mis amigos y mi novio antes que ir de vacaciones con mis padres. Poco a poco noto que cambio, que me voy haciendo cada vez más independiente, y no sé porqué, pero me da un poco de miedo crecer.

Espero que mi nueva etapa sea mucho mejor que el tiempo que he pasado en la ESO, y que algún día pueda llegar a volver a ver a todos mis compañeros de clase, y a los profesores que llevan cinco años aguantándome.

Maria

Per fi s’acosta el final d’aquest curs i conjuntament l’estiu. Ara és el moment de que cadascú triï el camí que vol seguir al llarg de la seva vida. És un moment molt dur, ja que comences una nova vida: nova gent, nous paisatges, nous aires.

És una època de molt canvis, on tot el que havies obtingut durant tota la teva vida, tot allò a lo que estaves acostumat podia canviar per a sempre. Quan passes de ser un adolescent a ser un adult i has d’aprendre a prendre decisions importants, decisions que repercutiran en el teu futur. Moltes seran bones i t’ajudaran en una millora de la teva vida, d’altres potser seran dolentes, però la vida és un cúmul de decisions bones i dolentes, on qualsevol cosa que facis estarà feta perquè tu ho has volgut, sense que ningú t’hagi de dir què fer ni que dir, on tu mateix podràs ser l’amo de la teva vida.

Serà un canvi molt difícil per a tothom, per a uns més que per a altres, però és un canvi que s’ha de fer sí o sí. Serà difícil, però ningú va dir que la vida seria fàcil i els canvis que l’acompanyen tampoc.

Manel

Tothom troba canvis al llarg de la seva vida: alguns poden ser bons, altres dolents i altres que simplement giren les coses però no són, per així dir-ho, bruscos. Aquests canvis, siguin del tipus que siguin, poden agradar o no. Segons la meva opinió, tot depèn de cada persona i la seva forma de ser. Hi pot haver gent que sigui amant de les aventures i sense elles consideri la vida massa monòtona. En canvi, n’hi pot haver d’altra que prefereixi estar tranquil·la i dur a terme una vida més o menys constant.

Si us he de ser sincera, no sé quina de les dues classes de vida prefereixo per mi. Per una part, odio fer les coses d’esma, les rutines o similars ja que, a la llarga, acaba cansant tanta monotonia. Sé que pensareu que pel que estic dient tinc molt clar que vull una vida amb canvis, però no és així del tot. És cert que no em desagrada canviar, sempre i quan no perdi l’estabilitat que tota persona necessita. Així doncs, una barreja de les dues seria el més ideal.

Hem quedat en què m’agraden els canvis, però que pensaríeu si la vostra vida fes un gir de 360º? Doncs això és el que a mi em passarà i la veritat és que encara ho estic assimilant: l’any vinent marxo a estudiar a Canadà, cosa que no entrava en els meus plans de futur.

Un dia em van informar sobre una beca a la qual podia optar. Aquesta beca consistia en els estudis equivalents a primer de Batxillerat a Canadà completament pagats. Com que no podia perdre-hi res m’hi vaig apuntar, tot i que ho veia com a alguna cosa molt llunyana. Però finalment em van dir que l’havia aconseguit, fet que no m’esperava per res.

Ara que sóc conscient de què marxaré durant deu mesos a l’estranger, sense possibilitat de tornar a Catalunya durant el període escolar ja que el programa de beques no ho permet, considero aquesta experiència bastant dura i difícil. Per una banda, podré perfeccionar l’anglès com a llengua materna i coneixeré noves cultures, entre moltes altres coses. Però d’altra banda, no podré veure a la família ni als amics i m’hauré d’acostumar a un estil de vida bastant diferent al que tinc actualment.

Finalment, he arribat a la conclusió de què encara que sigui una experiència difícil és una oportunitat única que no es pot desaprofitar. Us trobaré a faltar.

Xènia Caballero

En els darrers anys m’he canviat cinc cops de casa, i ara ve el sisè. Els meus pares estan separats i visc amb la mare, si comptéssim les cases del pare el nombre augmentaria a més de deu. Però com no hi visc diàriament en elles i la meitat són de les seves nòvies doncs no les conto, són sucre. Considero que no tinc casa, sóc una nòmada. Poder dir “Jo m’he criat en aquesta casa” no està al meu abast. Les primeres vegades em va fer pena, les vegades del mig em va fer il·lusió, i les del final ja ni pena ni il·lusió, és rutina.

El dia que ens quedem a viure en una casa per molt de temps llavors si que m’espantaré, però encara hi haurà un setè cop, puc estar tranquil·la. No sabria dir quina d’elles és la meva preferida, en totes he trobat alguna cosa genial i he viscut tota mena de moments. Així que per pensar en el meu “hogar dulce hogar” les ajunto totes en el meu pensament i hi faig una macedònia. Tinc perfectament apresa la sensació de començar a viure en un lloc nou, de cop i volta ha de ser la teva casa, has de dormir en el que és la teva habitació, dutxar-te en el que és el teu lavabo, veure pel·lícules en el que és la teva sala d’estar… Però tots aquests espais no els coneixes ni sents que són teus, sort que de tant en tant veig passar a la meva germana i deixa un rastre conegut.

Els veïns també canvien, a alguns no m’ha donat temps a coneixe’ls i a altres massa. Perquè ara mateix tinc un que m’espia tot el dia amb els binocles, a vegades somio que em ve a matar i d’altres que és un noi molt maco de la meva edat. Però també hem tingut veïns simpàtics que regalen ous de gallina natural i aquestes coses més normals.

Dit això, suposo que es comprensible que no sàpiga mai el nom del carrer on visc.

Maria