LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Al llarg de la nostra vida, hem d’afrontar i acceptar canvis que van apareixent.
Quan som nadons no tenim consciència d’ells però en el moment que ens adonem, és quan per a mi personalment ha sigut un repte… canvis com passar del parvulari a primària o de primària a l’institut i suposo que serà en el moment d’afrontar una vida laboral, ser mare, etc.

Tots aquests petits i grans canvis al llarg de la nostra vida hi ha gent que té una capacitat innata d’afrontar-los, però també hi ha gent com jo que no estem preparats, i això ens suposa un neguit, una prova de superació, i unes pors a les que hem de vèncer abans de donar el gran pas.

Jo només tinc quinze anys i ja he viscut algun episodi d’aquests, de l’únic que em van servir aquelles pors van ser per adonar-me’n que tot es pot superar, tenint força paciència i creient en un mateix, també és molt important tenir la família al costat tot i que en un principi no entendran el que està passant i no sabran què fer per afrontar-ho per això és important tenir l’ajuda d’alguns medis.

L’única lliçó important encara que a vegades no la tenim molt present és: “viu la vida i sigues feliç, que tot en aquesta vida té una solució”. No hem d’obsesionar-nos amb el que passarà o en el que diran, sinó que hem de reflexionar una mica i valorar tot el que tenim, afrontant amb dignitat i força els canvis que a cadascú se li presentin.

Iria

En el meu grup no som moltes persones, som noies que ens vam conèixer a l’escola de primària on vam compartir els millors moments, jugant alhora de pati o quan anàvem d’excursions.

Quan vam començar l’institut vam conèixer molta gent nova que des del principi ens vam portar molt bé, però també ens vam distanciar. A l’institut coneixes a molta gent, jo penso que els amics de l’ESO són els amics de veritat, seran aquelles persones que marcaran la teva vida. En canvi, els amics de la infància són amics amb els quals has compartit estones que no canviaries, però a mesura que creixes ja no hi parles tant com abans, fins que un dia ni els saludes.

Suposo que és normal que a vegades quan coneixes altres persones saps perfectament quins són els amics i qui són els coneguts.

Quan érem més petits tot ens semblava perfecte i anàvem amb tothom, però quan et fas gran les coses les veus molt diferents, saps que els amics de veritat sempre estaran al teu costat, mentre que els coneguts només voldran passar una bona estona amb tu i després no et tornaran a parlar.

Judit

El otro día, se nos ocurrió ir a visitar la escuela donde íbamos antes, a mirar si alguna cosa había cambiado, si las personas habían cambiado con el tiempo. El tiempo pasa, y cada vez que te haces más mayor, más rápido pasa.

¿Quién no ha escuchado nunca estas palabras salir de la boca de un abuelo o de una abuela “hace dos días erais…” o bien “aún me acuerdo que era ayer cuando…”? Yo ya creo que es una cosa común, podríamos llegar a decir cotidiana. Pero en realidad tienen razón, el tiempo pasa. La vida pasa, y nosotros pasamos con la vida. Cada vez nos hacemos más mayores y poco a poco nos vamos dando cuenta de que los años pasan más rápidamente en un abrir y cerrar de ojos. Aquella visita, fue como viajar al pasado, a cuando aún íbamos a primaria. Era tan fácil aquella vida… Empezábamos a tener nuestras primeras dificultades, las primeras peleas con los padres, empezábamos a estudiar, a tomar decisiones.

Era sexto de primaria, día 20 de junio de 2011. La despedida de los alumnos había empezado. Era el día de llorar, de expresar nuestros sentimientos hacia los demás. Era un día digno para recordar toda la vida. Estábamos todos allí, esperando a que dijeran nuestro nombre para salir a buscar un par de regalos que hicimos nosotros mismos a lo largo de todos los años que estuvimos en parvulario y en primaria. Todos los profesores estaban allí. Nuestros tutores fueron a coger el micrófono y empezaron a decir “Este es el final de una etapa de vuestra vida, y el principio de otra nueva”. Esta frase siempre la voy a recordar. Fue una frase que me marcó mucho, una simple frase marcó un antes y un después.

Fuimos a ver a nuestra ex tutora, i nos comentó: ¿os acordáis el día de la despedida que estabais todos con un miedo encima por empezar el instituto? Y miraos ahora, a punto de acabar otra etapa más… Me dio pena tener que recordar lo mal que lo pasé, porque iba con mucho miedo. Era un reto para mí, pero me doy cuenta que poco a poco lo he superado.

Creo que hice bien en ir otra vez a la escuela en la cual pasé mi infancia, muchos recuerdos estaban allí, en esas aulas de colores y esos profesores.

Eran otros tiempos, éramos simples críos que corríamos dando vueltas por el patio en una vida llena de juegos, colores y alegrías, sin preocupaciones. Ahora ya estamos a punto de acabar la ESO, es la misma vida, pero con distinto punto de vista. Ya tenemos nuestros propios problemas y nuestras preocupaciones, y tenemos que empezar a afrontarlas.

Lidia Calvet

Dilluns al vespre, amb el meu germà petit ens vàrem posar a mirar els àlbums de fotos de quan érem petits. Ens va fer il·lusió mirar-los ja que ara tot aquest món ha canviat totalment i la gent ja no guarda les fotos en àlbums.

Sembla increïble la quantitat d’emocions que es van produir dintre meu al recordar tots aquells moments. D’alguna manera els tornava a viure, tornava a sentir la màgia d’aquells dies de Nadal, dels meus aniversaris, de les festes de fi de curs…milers i milers de records que em feien sentir milers i milers d’emocions.

Aquelles tardes d’hivern en família jugant a jocs de taula, les festes de disfresses amb les amigues, els matins d’estiu amb tots els cosins a casa els avis mentre els pares treballaven…i moltíssims dies més que quedaran per sempre reflectits en aquelles fotografies… Sembla increïble com passa el temps, com canvien tant les coses.

Per una part em fa feliç recordar tots aquells dies especials. Per altra banda me n’adono que tot era fàcil, les meves màximes preocupacions eren les petites baralles amb els meus germans o amb les amigues que al cap de 5 minuts estaven oblidades, però que jo en feia una gran muntanya. Ara tot és diferent, tinc més coses en les que pensar, haig de dedicar més temps a les coses que em toca fer que a  les que m’agraden. Tinc més responsabilitats, menys temps lliure i sóc conscient dels problemes que m’envolten i em preocupo.

També vaig sentir pena i tristesa en veure persones molt importants per mi que ara no m’acompanyen. Però alegria al veure els moments tant feliços que vaig viure al seu costat i saber que en  molts moments els vaig fer riure amb les meves tonteries i disfrutar al màxim de la seva nena petita.

Cal viure el present el millor possible, omplir-lo al màxim de bons moments i bona companyia, per tal que d’aquí a uns anys, quan torni a mirar enrere, em vingui a la memòria un bon grapat de felicitat.

Mariola

És increïble com la gent pot tenir tants canvis d’opinió en tant poc temps, o molt, depèn de com ho vegis. Moltes vegades ens fem una idea sobre alguna cosa, i estem convençuts d’allò però al cap d’un temps, parlant amb la gent, amics família… t’adones de que potser estaves equivocat. Immediatament canvies d’idea i ja no penses el mateix que abans.

Bé, a on vull arribar jo és a cada cop que hi ha un canvi d’estació. Bàsicament quan estem a hivern i a estiu. Normalment el que passa és que quan és hivern fa moltíssim fred, has d’anar molt abrigat, portar moltes jaquetes a sobre, anar molt carregat, etc. Per aquest motiu la gent comença a dir que vol que sigui estiu, volen que ja arribi la calor, anar amb poca roba, més còmode, anar a la platja, posar-se moreno i sobre tot per les vacances.

No us penseu que això només passa al hivern, quan és estiu estem farts de tanta calor. Estem farts de que sempre tinguem tanta calor, que a la nit casi no puguis ni dormir… Per aquest motiu a l’estiu vols que sigui hivern, no fa tanta calor, pots anar amb molta roba sense cap problema, etc.

Per aquest motiu crec que la societat casi mai estarà contenta amb el que tingui més a prop, sempre voldrà el que no pot aconseguir.

Sara

Van posar una nova porta resistent, moderna i dura a la nova casa on havien anat a viure. Era una porta marró, de fusta amb algunes zones metàl·liques i alguns detalls de ferro. Quan els convidats arribaven a la casa per primera vegada, sempre parlaven de la bonica porta que tenien a l’entrada, la miraven mentre tot tipus d’afalacs sortien de les seves boques.

Van anar passant els dies i la porta va deixar de ser el centre d’atenció, no tenia cap tipus d’importància ja que tothom la coneixia, a més amb el pas del temps la porta va perdre bellesa i resistència, cada vegada estava més bruta i dèbil. El ferro es va convertir en rovell i la fusta va perdre tot el color. I quan les coses no podien anar pitjor, una forta tempesta va inundar tot el jardí de la casa, l’aigua es va apoderar de tota la fusta fins que la porta va caure a terra.

La família va substituir la porta per una de nova totalment metàl·lica i tres cops més resistent que l’anterior. Sense remordiments de cap mena la van llençar, oblidant-se així de tot el que havia fet i aguantat la porta per cuidar de la casa i de la família.

Carla

Totes les persones canviem al llarg de les nostres vides. Com reaccionem al canvi? El podem acceptar o negar, però mai el podrem evitar. Canviar significa modificar la nostra conducta o forma de pensar davant una nova situació.

A vegades no ens n’adonem, però el que anem vivint modifica el nostre caràcter. Alguns aspectes s’enforteixen, altres es debiliten i sorgeixen noves conductes, formes de pensar, etc. Mols de nosaltres temem al canvi, ja que no sabem com manejar situacions noves o diferents; ja que pot provocar qualsevol tipus de pèrdua, sigui física o emocional; podem ser criticats pels demés; i, a vegades, ens costa controlar-lo.

Cada persona respon de diferent manera davant el canvi, alguns es defensen d’ell atacant-lo, uns altres l’accepten com a víctimes, i d’altres l’accepten amb una visió positiva… La manera en que l’afrontem, depèn molt de la autoestima i del que ens ha pogut passar en el passat. Quan ens sentim segurs i capaços, el veiem com una motivació o un repte. Però quan ens sentim incapaços, ens desagrada i inclús ens espanta.

En la meva opinió, el problema no és que la gent canviï, sinó que els que ens envolten no saben acceptar els nostres canvis. Per molta por que li tinguem al canvi, l’hem de vèncer, ja que ens surti bé o malament sempre ens servirà d’ajuda. Recorda, el que no arrisca, no guanya.

Santi

A la vida hi han molts canvis.

Quan som petits no pensem en les conseqüències, simplement gaudim de la nostra infància, però a mida que anem creixent ens adonem que a poc a poc la nostra infància s’esvaeix, a alguns abans que a d’altres. Anem reflexionant que no tothom té la mateixa sort, no tothom pot dir: “he tingut una infància feliç”, alguns nens i nenes han hagut de treballar, passar fred i gana, i mantenir a la seva família. Ells qualsevol detall s’hi fixen, es fixen en tot allò que tenen i en tots aquells que els ajuden a tenir-ho, agraeixen tot. I nosaltres no agraïm el que tenim perquè ja ho veiem normal.

A l’adolescència som nosaltres contra el món, ningú es pot ficar al mig, hem passat de ser dependents a intentar anar a la teva, però no per això som independents perquè pensem en nosaltres i ja està, però en pensar en nosaltres també pensem que els pares ens han de mantenir perquè és la seva obligació i això no és independència.
En aquesta època has de decidir tota la teva vida, has de decidir quin batxillerat fer, la carrera, què vols ser de gran, quina actitud vols tenir davant dels problemes, etc.

I quan ja tens tot clar, ets adult i has de començar un altre món, aquest cop no tindràs als pares al costat i hauràs de fer-ho tu solet. Has de pensar per tu mateix, decidint si això és bo o dolent, si això et convé o no, hauràs de ser independent a la força però amb les teves decisions del passat des de la infància fins que ets adult.

Àfrica

M’estic adonant, com segurament molts de vosaltres, que a l’adolescència canviem, no només en l’aspecte físic, sinó mentalment també. Ja no som el fills del papa i de la mama (com alguns diuen), prenem les nostres pròpies decisions i no els hi fem tant de cas, nosaltres canviem de personalitat i volem ser diferents als altres.

Us explicaré com he arribat a aquesta reflexió. Primer em vaig fer un segon forat a l’orella, i això em va fer sentir diferent, però després vaig voler uns altre al cartílag i després dos més a l’altre orella. Al cap d’un temps em vaig voler fer el pírcing al nas, encara que els meus pares no estiguessin d’acord me’l van deixar fer per raons personals. A l’estiu em vaig posar metxes blaves, i m’agradava perquè em deia: “Ja no ets com tothom”. M’agrada ser així diferenciar-me, encara que quan els hi dic als meus pares que em vull fer més forats o algun tatuatge no em deixen, els puc entendre perquè encara sóc petita i no volen que me’n penedeixi quan sigui més gran. Però també ens fem més rebels i amb els pares no els hi tenim tant de respecte, i quan jo em volia fer una dilatació a l’orella ells no em van deixar, però jo ara me l’estic fent en contra seva. A vegades no els hi parlo com ho deuria fer i ho sé, però la meva mentalitat ha canviat i no sóc la nena petita d’abans.

Encara que m’estigui fent gran, estic prenent les meves decisions i sóc més rebel que abans, als meus pares no els hi faig tant de cas com abans i no els escolto tant, per sort, encara sé que ells estaran allà per mi i que faci el que faci sempre em donaran bons consells i, no perquè algun dia m’enfadi amb ells i em porti malament, no em deixaran d’estimar.

Salomé

Avui en dia tot evoluciona ràpidament, com per exemple, les noves tecnologies, que ens faciliten la vida quotidiana, comunicació… Aquests són alguns dels aspectes positius, però també hi ha de negatius, fa anys els infants es distreien relacionant-se amb altres nens de la seva edat, jugant al carrer, amb una pilota… Només els calia una mica d’imaginació, és a dir que amb la mínima cosa que tenien ja es divertien i passaven l’estona.
En canvi, actualment, la majoria de vegades necessitem coses materials. Dins l’habitació amb els videojocs, ipad, música, ordinador… Es passa el temps volant! No paren d’inventar mòbils, aparells de música, ordinadors… Que tots o la majoria desitgem tenir. Un altre aspecte negatiu seria utilitzar-la abans d’hora, per exemple, l’altre dia anava pel carrer i vaig veure a un nen que no devia tenir més de deu anys que ja anava amb el mòbil enganxat a la mà.

A mi, personalment em sembla bé que la tecnologia en general avanci, perquè ens facilita molt el dia a dia, i té més aspectes a favor que en contra, però s’ha de vigilar en utilitzar-la quan toca, i no en excés, simplement fer-ne un bon ús.
Jo no puc evitar fer-me la pregunta de com serà tot d’aquí a uns quants anys, si tot avança a aquest ritme.

Aina