LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La ciutat de Barcelona, és un lloc on em porta molts records de l’altra escola on vaig estar 6 anys, on tinc família, amics.. De petita sempre m’havia encantat; el moviment constant de la població, l’excés de transport, tot.. Tenia un pis d’estiueig a Cabrils i ens hi vam mudar ja que volíem fer un canvi, així també va millorar la situació econòmica familiar d’aquell moment. Però seguírem anant a l’escola de BCN. La rutina d’aixecar-me a les 6:00 del matí i arribar a les 19:00h a casa va durar tan sols 2 anys, a causa de la falta de comoditat.

Deixar l’escola on havíem passat tants anys va ser dur. Vam venir a l’Institut Jaume Almera que està a 10 minuts de casa nostra i estic vivint l’època més feliç de la meva vida. Qui m’ho anava a dir? Bons amics i amigues (considerats de la família), pau, amb un gos al pis, sense contaminació, muntanya i mar aprop, tanta felicitat… Tot i això, mai he oblidat els amics de Barcelona. De fet escric aquest text en un banc de Plaça Catalunya esperant a veure’ls, ja que no tardaran en arribar i seguiré compartint amb ells bons moments.

Moltes vegades tenim por als canvis però canviar d’aires, conèixer nova gent, nous llocs… és de les millors experiències que podem viure. La nostra vida no ha de ser cada dia, cada any igual. Som-hi, donem-li algun canvi, experimentem, descobrim.. Que al cap i a la fi a això hem vingut en aquest món: A viure la nostra vida!!

Mònica

Arriscant-me a ser reiteratiu amb el tema, parlaré d’aquesta etapa tan coneguda i tan esmentada que és la adolescència. Si, aquella etapa en la qual la vida és pintada d’un munt de colors però cap és com era abans i, segurament, tampoc són com se’ns pintarà en un futur.

Avui dia, en aquests temps, els punts de vista dels adolescents adopten altres angles i ens fan tenir en ment un munt de pensaments. Molts dels quals són un munt de bajanades, o són poc rellevants o, simplement, no tenen gens ni mica d’importància [Mira que som feliços per estar gastant així en nostre temps]. El que vinc a voler dir és que, tot i que els joves invertim un piló d’hores donant voltes i voltes a aquells pensaments que, sense saber com, ocupen la major part de la nostra ment encara que no siguin la nostre prioritat ni la major preocupació.

Una vegada ja està plantejada la base, aquí vinc amb una experiència: Com a adolescent, tothom sempre troba algun fet del seu voltant el qual crida la seva atenció d’una manera diferent a la resta; ja sigui una experiència desconeguda, alguna moda passatgera, alguna persona especial, algun ídol, o alguna antiga afició que has redescobert. Com tots els joves (i no només els joves) jo també he trobat un d’aquests fets fora de les meves expectatives, no és una exageració. Això que m’ha cridat tant l’atenció ja farà un temps, ha estat cridant-me tant l’atenció que ha arribat un punt en la que me l’ha tret i no la deixa anar. És un fenomen nou per a mi, i encara que hi havia molts detalls que m’interessaven, no m’imaginava res semblant. No em puc treure del cap això que m’ha robat l’atenció i no em deixa posar-la en cap altre lloc. La pèrdua d’atenció a tot el que m’envolta em fa sentir d’una manera estranya i, des de ja fa un temps, em fa canviar d’una manera suau, lentament i, fins i tot plaent. Aquests canvis em modelen i em fan ser com sóc i com seré en el futur així que espero que no cessin.

Fins aquí la meva experiència, guardant-me alguns detalls, he explicat des del meu punt de vista una de les moltes dificultats que presenta la pubertat i que, dificultat a dificultat ens fa ser com som, el que em replanteja una altre idea, però la deixaré per a una altre ocasió.

Enric

Avui mateix, queden exactament dos mesos per acabar el curs. Seran dos mesos molt intensos, ja que d’aquí a poc és la festa major del poble i la setmana següent estarem carregats d’exàmens i recuperacions (per tant tots anirem molt estressats) i, finalment, el viatge a Venècia.

Tinc moltes ganes de què arribi aquell 15 de juny tan esperat, d’arribar a l’escola trobar-me als meus companys i per fi marxar a l’aeroport direcció Bolonya. Serà un viatge especial, per recordar, ja que l’any que ve molts marxem del centre i probablement amb alguns perdrem el contacte. És un viatge que haurem de gaudir molt, ja que serà un record per a tota la vida.

El que més em preocupa ara és saber si m’agafaran al centre que vull anar l’any que ve, és el que tinc més a prop i penso que és una molt bona escola. Tinc ganes de canviar d’aires, d’escola i de gent però a la vegada em fa pena. Em fa pena deixar de veure cada dia a tota aquella gent que porto veient des de primer de l’ESO, alguns des de l’Educació Infantil o fins i tot des de l’Escola Bressol.

En dos mesos tanquem una etapa de la nostra vida per donar lloc a una altra, estaré estudiant el que realment m’agrada, amb gent nova, escola nova, etc. Però mai deixaré de recordar a tota aquella gent que ha format part de la meva vida des que vaig entrar a l’escola.

Laia Solbes

A esta edad, todo está cambiando y todo ha cambiado, hay veces que nos dicen “Como has cambiado!” ya que llevan tiempo sin vernos. Pero tú, no te das cuenta ya que día tras día no te lo notas, pero si miras fotografías de años atrás, te darás cuenta de que has cambiado, y seguramente bastante.
El tiempo pasa muy rápido, más de lo que nos pensamos, hace nada acabábamos de empezar el curso y pensábamos que no acabaríamos nunca, ya que se nos haría muy pesado, pero ahora te paras a pensar y solo faltan cuatro meses para acabarlo.
Las personas que te pensabas que estarían ahí para todo y durante toda la vida, seguramente no están todas ellas ya que te vas dando cuenta poco a poco de cómo es la gente. Y personas con las que apenas hablabas ahora incluso forman parte de tu vida porque te has dado cuenta de cómo son también. A medida que vamos creciendo, nos daremos cuenta de más cosas, e iremos cambiando todavía más.

Celia

Canviar d’escola pot resultar un fet fins i tot traumàtic, en els casos més extrems. L’entorn en el que sempre has viscut i en el que estàs acostumat desapareix de cop i volta i el reemplaçar un altre que sol ser totalment diferent i en el que t’hauràs d’adaptar.

En el meu cas no només vaig canviar d’escola sinó que també em vaig traslladar a Vilassar, tot era nou per a mi, però la veritat és que no em va costar gaire acostumar-m’hi. En el moment en que em van dir que m’havia de canviar d’escola m’hi vaig negar rotundament, era normal, tota la meva vida era allà. Al principi se’m feia una muntanya, però encara que costi de creure vaig ser jo qui va decidir donar aquest pas de deixar el meu antic col·legi. Durant gairebé dos anys anava des de Vilassar fins a Barcelona i tornava, el tràfic era el pitjor i arribà un moment que ja en vaig tenir prou, encara que també vaig pensar que com més aviat ho fes, millor seria per a mi. De mica en mica em vaig anar familiaritzat amb el poble i també vaig anar coneixent a gent de la meva edat, però a la vegada, sense adonar-me’n, també anava oblidant aquells bons amics que coneixia des de feia molt de temps. Això és el que em sap més greu de tot, és un fet inevitable, els amics passen per la teva vida però n’hi haurà molt pocs que es quedaran per sempre.

En la meva opinió mai pots classificar els canvis com a bons o dolents. La majoria d’ells són resultat d’una decisió nostra, a no ser que ens veiem forçats a canviar. Hi ha persones a les quals anomenem flexibles, però no amb un termini físic sinó de caràcter. Aquestes persones solen tenir una gran facilitat per adaptar-se als canvis. Malauradament no tothom té aquesta qualitat, però això no vol dir que no en podem ser capaços. Jo crec que el més importat és l’actitud que adoptem davant d’aquesta mena de situacions, encara que també influeix la d’altres persones.

Laia

Era 12 de setembre de 2003, el primer dia de P3. Molts dels meus companys de classe havien anat a una guarderia fins aleshores, i es coneixien una mica, però jo no. Havia viscut a Premià de Mar fins al moment, i no coneixia a ningú. Estava molt nerviosa, com tots els nens petits, no volia separar-me de la mare, no volia anar a l’escola. Tots teníem por, i no sabíem cap on anar, per nosaltres tot allò era nou i molt estrany.

Després d’aquell dia van passar tres anys més, fins que vam acabar parvulari. A finals de P5, vam anar de colònies per primera vegada. Era el primer cop que passàvem unes nits fora sense els pares, i estàvem nerviosos i impacients per saber com aniria tot. Tot va anar molt bé, vam dormir en habitacions molts grans, i per tant, tots estàvem junts a la nit i ens passàvem molta estona parlant i jugant fins que ens adormíem. Vam fer molts jocs i ens ho vam passar molt bé, tot i que trobàvem una mica a faltar els nostres pares.

Quan vam acabar P5, vam canviar-nos d’edifici, fins ara havíem anat a l’escola de Parvulari, i l’any següent passàvem a l’escola de primària. Vam passar 1r, 2n, 3r i 4t allà. A mitjans de curs, després de bastant de temps de construcció, ens vam canviar d’edifici. Vam anar a un edifici nou, molt gran i més modern que l’altre. Però no vam passar-hi massa temps allà, ja que només ens quedaven dos anys i mig per anar a l’institut.
Finalment, va arribar el dia del comiat. Érem els més grans de l’escola, i ens feien un gran comiat pel fet que era l’últim dia d’escola, i l’any vinent aniríem a l’institut.

Aquell dia, vaig posar-me a pensar en tots els anys al Francesc Macià, en tots els companys que havien marxat, tots els professors que havia tingut, les amistats de tota la vida, aquells amics que l’any que vinent marxaven a un altre institut, i que no veuria més. Estava una mica trista en pensar en tot això, però alhora, també estava impacient per saber com era l’institut.

Van donar-nos el barret de graduació, i ens cridaven d’un en un perquè anéssim a recollir un diploma, una carpeta coberta amb dibuixos de nens de tots els cursos que contenia dibuixos i treballs que nosaltres havíem fet des de P3, i un pòster molt gran amb les cares de tots els de la classe. Ens assèiem en unes cadires al davant de tothom (pares, mares, familiars, nens de parvulari, nens de primària, professors…) i molts de nosaltres vàrem acabar plorant.

Ara, ja estem a 4t ESO, a punt d’acabar una etapa més de la nostra vida. L’any que ve, molts companys i amics amb els quals hem anat junts a classe tota la vida, marxaran; uns faran mòduls, uns altres, batxillerat al Jaume Almera, d’altres marxaran a fer batxillerat a un altre institut, etc. És l’últim any que tenim per centrar-nos en el que realment volem ser, en què volem fer en un futur. I a partir de l’any que ve, res tornarà a ser com aquell 12 de setembre de 2003.

Laia Casero

Actualmente vivo en Vilassar de Dalt, pero a lo largo de mi vida he vivido en diferentes lugares, de los cuales me he llevado recuerdos, tanto malos como buenos.Cambiar con frecuencia de residencia tiene sus pros y sus contras. Lo mejor  que tiene es que conoces siempre gente nueva; haces muchos amigos. Pero a la vez es malo, porque cuando te vas tienes que dejar de verlos, y con algunos incluso pierdes el contacto. Pero los que de verdad marcan tu vida son esos que a pesar de la distancia siguen ahí, de los demás solo queda el recuerdo.Cuando eres pequeño eso de cambiarte de cole, de casa, dejar de ir al parque de siempre, es triste; pero cuando te instalas en tu nueva casa, pierde importancia. Cuando eres más mayor, no solo es triste sino fastidioso. La verdad es que a los adolescentes nos jode mucho cambiar de instituto y de todo porque nos encerramos en nuestro mundo. Nos gustan nuestros amigos, nuestra casa, lo que hacemos cada día, y todas esas cosas que sabemos que cambiaran al mudarnos.A mi personalmente tampoco me ha importado mucho hacerlo, porque gracias a ello he vivido muchas situaciones y experiencias que siempre llevaré conmigo.

Nicole

A lo mejor os extrañáis y os preguntáis: por qué simple? Una amistad está basada en el cariño, la confianza y la sinceridad. Creo que todo esto no es una cosa muy simple.

Hay veces que te das cuenta de que es una simple amistad porque no sientes a esa persona a tu lado, como lo hacen otras personas, o te das cuenta de que no tiene tiempo para ti. Cuando no pone su granito de arena para que la amistad funcione, o no te apoya ni te valora cuando más lo necesitas. Lo peor de todo es que hace un tiempo, era la persona que llenaba tu vida de alegría, le daba color a tus días grises y que siempre, pero siempre estaba a tu lado para ayudarte tuvieras el problema que tuvieras. Cuando te paras a pensar y ves todo lo que ha cambiado te das cuenta de que estás perdiendo a una persona querida. Que si todo baja y nada sube eso va a ser el final de una historia y no el principio de una que podría ser mejor.

Al final tu corazón se rompe y crees que ya no puedes más. Reflexionas y ves que los amigos de verdad están a tu lado recogiendo los pedacitos de tu corazón para volver a juntarlos y volver a ver esa persona que ellos conocían. Quizás consiguen eso o quizás consiguen a alguien mejor porque tras una caída te levantas y aprendes. Y realmente tener a esa gente a tu lado es lo mejor que te puede pasar.

Elisenda

Quan jo era petita la meva mare em donava menjar, sempre era un plat diferent del del dia anterior. Però no m’agradava quasi res. A mesura que m’he anat fent gran, el gust ha anat canviant i ara m’agrada gairebé tot excepte la fruita.

A part, abans sempre em feia la meva mare el dinar, el sopar, etc. Haig de dir que cuina bastant bé. Però ara ja tinc una certa edat, estic a punt de fer quinze anys i començo a fer-me el menjar jo sola o acompanyada d’algú. És molt entretingut i divertit cuinar amb companyia.

Fa poc vaig convidar el meu company a dinar. Quan va arribar a casa, tot just els meus pares acabaven de marxar amb el meu germà al partit de futbol. Així que ens va tocar cuinar a nosaltres dos. Vam riure molt i a més el dinar ens va sortir boníssim. Jo m’ho vaig passar d’allò més bé fent una cosa que normalment no m’agrada gaire.

Amb tot això només volia dir que amb l’ajuda d’altra gent tot pot sortir millor que si ho fas tu sol. I també deixar clar que a mesura que anem creixent ens agraden i ens deixen d’agradar diferents coses i ara no només parlo del menjar, sinó de tot en general.

Marina Balasch.

La meva vida no és com una vida normal, i quan dic normal em refereixo a haver viscut en 5 ciutats i dos continents diferents.
El primer lloc on vaig viure va ser a Colòmbia, on vaig néixer. Quan tenia 5 anys vaig anar-me’n a viure a Costa Rica. El que més em va agradar de viure allà era que tenia la platja a dos minuts, però no eren platges qualssevol com les d’Espanya, eren les típiques que surten a les postals, amb la sorra blanca i l’aigua cristal·lina. Una altra cosa que m’agradava era la seva fauna, allà podia trobar qualsevol animal de totes les mides, colors etc.
Després de viure 2 anys tornaria a Colòmbia uns mesos per anar-me’n un altre cop al Carib, concretament a Barranquilla.
Finalment la meva família i jo vam venir a viure a Barcelona, a Sant Cugat, on vam estar uns 5 anys. Però la cosa no va quedar aquí, ens tornaríem a mudar a Madrid per després tornar aquí, a Vilassar de Dalt.
La veritat és que no m’ha desagradat viure en tants llocs, perquè gràcies a això conec la forma de viure i la cultura de dos continents diferents.

Fede