LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Farà ja dues setmanes, vaig veure un vídeo que tractava d’una noia anomenada Lizzie Velasquez,  que explicava que tenia una malaltia en la que no podia engreixar-se, és a dir, podia menjar tot el que volgués, però mai s’engreixava. Mai havia pesat més de 28 kg. I a part, era cega d’un ull. Explicava que a els seus pares, de petita, l’havien educat com una noia normal, i en el seu primer dia al jardí d’infància és va donar compte de que tothom la tractava com si fos un monstre. Va ser al arribar a casa seva, quan els hi va preguntar als seus pares que per què els altres nens la tractaven diferent, i ells li van explicar que l’únic que tenia de diferent era que era més petita que els demés, i li van explicar la classe de síndrome que tenia.

Ella ho va portar sempre bé, ja que els seus pares li van dir que tot i tenir aquest síndrome, ella havia de mantenir sempre el cap amunt i ser ella mateixa, i que no li importes el que l’altre gent pensava d’ella.  Però quan anava a l’institut, un dia va trobar-se un vídeo al Youtube on la declaraven la noia més lletja del món. Era un vídeo de 8 segons, sense so, i amb una sola fotografia d’ella. Hi havia 4 milions de reproduccions, i centenars de forts comentaris com per exemple: “Lizzie, si us plau, fes-nos un favor a tot el món, posa una pistola al teu cap i suïcida’t.”

Després de veure aquest vídeo, es va plantejar suïcidar-se. Però va pensar en deixar-ho córrer i es va donar compte de que la seva vida estava a les seves mans: podia convertir allò en una cosa bona, o bé podia triar en convertir-ho en alguna cosa dolenta. Podia també ser agraïda, obrir els ulls, i donar-se compte de les coses que tenia i fer-ne d’allò les coses que la definien. Va dir-se: “Deixaré que la gent que em diu monstre em defineixi? Deixaré que la gent que diu “mateu-la amb foc” em defineixi? No. Faré que les meves metes i el meu èxit em defineixin, no la meva aparença exterior.” Va donar-se compte de que tota aquella gent i els seus comentaris li servien per fer-la millor persona i fer-la sentir millor. Va convertir tots aquells comentaris negatius en una escala per enfilar-s’hi i aconseguir totes les seves metes.

Personalment, crec que ningú es mereix això que li va passar a aquesta noia. Va ser afortunada de ser forta i valenta, i va ser capaç d’aguantar tots els comentaris negatius i com la gent la va tractar. És obvi que és físicament diferent a la resta, però això no és raó per riure’s-en o fer-ne bullying, perquè per sobre de tot s’ha de tenir en compte que és humana i té sentiments. Si jo hagués sigut ella, no crec que hagués sigut tan forta, no crec que ho hagués portat tan bé com ella. Jo sóc la classe de persona que es rendeix molt fàcilment, però si estigués en aquella situació, la meva família em recolzaria i això em donaria la força per aconseguir tot el que em proposi.

Els meus punts de vista han canviat després de veure aquest vídeo, ja que m’ha fet pensar en com la gent es preocupa tan per la seva imatge. Sí, pots semblar perfecta exteriorment, però si estàs buit per dins, de què et serveix la bellesa? Aquesta noia, en el moment en el qual va començar a parlar, va demostrar a tothom que tot i ser massa prima, i no gaire agraciada, podia ser cent cops millor que ningú. El primer que vaig pensar en veure aquest vídeo va ser com la gent podia escriure aquell tipus de comentaris i per què ho feien. Perquè si no la coneixien, no podien dir res sobre ella. I haurien de pensar sobre lo malament que es pot sentir una persona amb un simple comentari.

Alba

L’altre dia mirant un web d’entreteniment, “Cuanta Razón” vaig veure una noticia que parlava d’un pare que havia denunciat la seva dona per haver-li donat uns fills extremadament lletjos. Primer no m’ho vaig creure, així que vaig buscar-ho a internet, on vaig trobar un article de “el Periódico” on parlava d’aquesta estrafolària noticia.

Em vaig llegir l’article, en ell deia que la dona s’havia sotmès a nombroses operacions d’estètica, per valor de més de 100.000 dòlars. L’home recolzava la denuncia dient que havia estat enganyat per la seva dona, que ell realment no sabia com era ella en realitat. El més curiós és que va guanyar la demanda, i la seva dona li ha de pagar una indemnització de 120.000 dòlars.

A on ha anat a parar la societat, que és capaç de tals atrocitats? Com un pare pot denunciar a la persona que “suposadament” estima perquè els seus fills no són com ell volia? i el més impactant, com un jutge, que suposadament te uns estudis… pot donar-li la raó a una persona com aquesta? En definitiva, encara que no està bé el que va fer la seva dona ocultant-li la seva veritable imatge, no entenc com pots fer-li això a una persona que estimes, i sobretot tractar així als teus propis fills.

Marc

No hay chica en este planeta que no desee tener un cuerpo diez para sentirse sexy y querida, tanto por ella misma como por la gente de su alrededor, todas nos apuntamos al gimnasio, hacemos dietas estúpidas y algunas incluso dejan de comer, nos volvemos histéricas por una gran tontería. No sé realmente por qué hacemos estas cosas  pero en gran parte creo que es para gustar a los hombres, por ejemplo, cuando tienes un mal día, aparece ese chico tan guapo de tu clase y te tira un piropo, entonces te alegra el día.

Es muy importante quererse una misma y ser fuerte, con esta edad tenemos las hormonas revolucionadas, y si se tiene una baja autoestima, estás mucho más deprimido de lo normal y esto no debería ser así,  porque por ejemplo puedes fallar mucho en los estudios por falta de concentración.

Con este escrito quiero decir que no importa lo que digan los demás, ni tampoco importa si no le gustas al chico de tus sueños, solo decir que debemos centrarnos en nosotros mismos, pensar mucho en nuestro futuro y en las cosas que importan de verdad.

Clara

La història de la depilació es remonta a l’era de las cavernas, més concretament, a l’época de l’home Neanderthal. Aquests, van començar a utilitzar eines i a efectuar la depilació per varies causes com: evitar que l’exces de cabell els fes més vulnerables en front dels animals depredadors, prevenir ser afectats per certes malalties…Potser alguns deveu estar pensant, i a mi què?

Però us ho havíeu plantejat mai això? Sobretot les noies que acostumem a depilar-nos més, per mala sort. Doncs així és, els principals culpables són els Neanderthals, encara que després van seguir fent-ho i perfeccionant-ho de manera més higiènica i completament estètica els egipcis, grecs… Jo portava uns dies pensant-hi i no tenia clar d’on provenia aquesta tècnica que consisteix en eliminar el pèl d’algunes zones del nostre cos. Possiblement seguiu pensant, i a mi què?

He de reconèixer que per molt que maleeixi que algú digués: -“Ai Kleopatra si et treguessis aquest pèl de la cella estaries més guapa!”, no hi ha res com anar depilat, és molt còmode i estètic (para estar guapo/a hay que sufrir).

Ara ja em podré depilar tranquila i donar-li les culpes a algú a l’hora de fer-ho, però tot i així a vegades pensaré : -Per què depilar-me? Si diuen que on hi ha pél hi ha alegria. Doncs no, per als humans es veu que no. Som una raça molt presumida.

Si encara seguiu pensant “i a mi què?” vol dir que no us heu depilat mai i per tant no us interessa qui podria ser el creador de la depilaçao.

Joana

Quantes vegades hem sentit a moltes persones del nostre entorn (familiars, amics…) dient que volen baixar de pes per lluïr un cos perfecte a l’estiu? Això normalment és degut perquè a les revistes o a la televisió, veiem gent amb cossos perfecte, i pensem que voldríem tenir un cos semblant al que veiem. Llavors volem dur a terme la famosa “operación bikini”, que normalment sol començar al Març – Abril quan encara queden uns quants mesos perquè arribi l’estiu i es fa a base de realitzar esport abundantment com anar al gimnàs moltes hores a la setmana i seguir dietes extremes, fins i tot algunes persones poden deixar de menjar perquè s’hi capfiquen massa, la qual cosa pot portar greus problemes a la salut.

Però és realment necessari fer tots aquests sacrificis per poder tenir un cos “perfecte”? Crec que els punts de vista de bellesa i perfecció de la societat ens afecten massa i ens hem d’acceptar tal com som i no deixar-nos influïr pel que la gent vulgui que siguem.

Laia

L’altre dia a classe de castellà vam acabar parlant sobre “per què ens agrada destrossar allò que ens sembla bonic”. La Roser va posar l’exemple de que quan estem a la platja amb els peus tocant l’aigua, a punt de submergir-nos, ve una onada i deixa tota la sorra plana i amb una textura perfecta, ens encanta destrossar aquest moment i trepitjar-la, però en cavi ens agrada que estigui llisa i tranquil·la.

Un altre exemple el vaig trobar dies després llegint ètica para Amador, no es ben bé el mateix però s’hi assembla: quan trobem una llauna a terra, el nostre instint sovint ens empeny a colpejar-la fins que quedem satisfets (sempre hi haurà un cap intel·ligent i cívic que la llençarà a la brossa). O quan veiem un paisatge ple de flors boniques segur que més d’un es planteja agafar-les i emportar-se-les.

Em vaig quedar amb una estranya sensació al cos, perquè no ho havia pensat mai, i acostumo a fer tot això sempre que puc. Només em plantejo perquè el nostre egoista instint té unes atrevides idees de canviar el que ens “agrada”?

Paula

Tots sabem que des de sempre els humans ens hem malmès per tal d’assolir una certa aparença física per motius culturals o religiosos, però fins a quin punt ens podem perjudicar per aconseguir-ho?

A molts llocs els humans hem patit físicament i psíquicament per estar atractius, per seguir una tradició, un ritual… Un clar exemple serien les cotilles (corsés en castellà) que s’han utilitzat a occident durant segles. En el cas de la dona, la seva funció era accentuar les corbes femenines pujant els pits i estrenyent la cintura. A causa d’utilitzar aquesta peça de vestir et podies desmaiar per falta d’aire, se’t deformaven les costelles i els òrgans del cos s’atrofiaven.

A Tailàndia hi ha una tribu en que algunes de les dones porten unes anelles al coll amb la funció d’allargar-lo, aquest és un símbol de bellesa per a ells. Els posen argolles des de petites i cada cop en tenen més, si se les treuen moren a causa del pes del cap perquè el coll no el pot suportar.

A la Xina, des del segle XVI fins fa uns cent anys, era considerat que una dona amb els peus amb la mida de 10 centímetres aproximadament era la més bella i eròtica. Per arribar a aquest objectiu, a partir dels cinc anys immobilitzaven els peus, embenant-los, trencant-los els dits, provocant dolors permanents. Els resultats d’aquests processos són dramàtics: gairebé no podien caminar i si ho feien havien de fer passes diminutes i cada una d’elles era dolorosa.

Podem pensar que aquestes tradicions o processos que s’han fet en el passat o en altres cultures són espantoses, sense sentit comú i cruels. Però les coses no han canviat, actualment a tot el món i sobretot a occident milers de persones s’han sotmès a operacions estètiques amb risc i d’ altres pateixen trastorns alimentaris amb l’objectiu de tenir el que actualment i en la nostra cultura és considerat “la bellesa”.

Nina

Als aparadors, a les sèries de televisió, a la música. A molts llocs on tothom mira, escolta. Presenten una o unes imatges on els nois o les noies són extremadament primes i guapes. Això és gràcies al photoshop.
Als aparadors: els nois i les noies de les fotografies o els maniquí son bastant prims. On utilitzen la talla més petita de pantalons o de samarreta. I, en algunes botigues només tenen fins a un tipus de talla. I si una persona utilitza una talla més gran i no es pot comprar els pantalons que li agrada? No pot fer res.
A les sèries de televisió: a totes les sèries tots són bastant guapos. Només contracten a gent guapa perquè així pensen que tindrà mes audiència. Segur, que algú volia ser actor o actriu però no l’han contractada perquè es lletja. Potser ho feia més be que els altres, però es lletja.
A la música: ara, qualsevol pot cantar. Perquè amb una màquina on toques quatre botons, pots fer que una cançó mal cantada sembli bona. Abans no existien aquestes màquines. Només podien ser cantants els que tenien una veu dolça i bonica. Sigui lletja, guapo/a es podia fer cantant per tenir una bona veu.
Ara la imatge de tot en general ha de ser perfecta. Nosaltres com estem acostumats a aquestes coses menystenim les altres coses. Per exemple, una noia grossa canta molt bé i la menystenim, no l’escoltem.
A la fi, jo penso que la gent que no és tan guapa es pot sentir frustrada. Potser té un somni, ser actriu per exemple, i no vol aconseguir-ho per aquesta raó, per vergonya. Això hauria de canviar.
Clàudia Gómez Sillero

Al contemplarla uno se siente liberado y siente que forma parte de ella. En momentos como en el que nos paramos a contemplarla es cuando uno intenta dejar la mente en blanco y alcanza la serenidad; y piensa que profundamente se da cuenta de lo absurda y represiva que es la sociedad, de lo atrapados que estamos, de lo necesario que es un encuentro como ese. Pararte a mirar un paisage, o estar minutos contemplando una planta animal o insecto…

La naturaleza es armonía. Pero, ¿que es armonía? ¿Existe la armonía, o solamente existe en nuestras mentes? ¿Es esto bonito, o es la mente humana que lo hace correspondiente?

Todo está en la mente, todo es psicológico. Lo bonito no es ese paisaje, flor o lo que quiera que sea. Lo bonito es la reacción de nuestras mentes si nos paramos a observar, a contemplar, a cavilar…

Celia.