LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Para muchas personas, el día 31 de Diciembre, es un día muy importante, porque dejas atrás un año lleno de emociones, experiencias, errores, baches que has superado, risas, gente nueva que has conocido, las amistades que están contigo día a día y comienzas un año nuevo, que no sabes lo que te puede pasar, y esperas que todo te vaya bien, nunca se sabe cómo te puede ir un año. A mí me especialmente es el día que más me gusta de todas las vacaciones de Navidad, porque después de estar días sin ver a tus amigas o amigos, llega ese día y por fin los vas a poder ver y celebrar con ellos el comienzo de otro año.

El año pasado me acuerdo que era el primer año que me dejaban salir con mis amigos después de las uvas, Judit y yo deseábamos que tocaran las 12 campanadas, para poder irnos a celebrar con nuestros amigos el fin de año. Espero que este año se vuelva a repetir y sea mejor.

Andrea

Desde que era pequeñita me ha gustado bailar, cuando tenía 6 años mi madre me apuntó al típico casal que duraba 2 semanas y recuerdo que por la tarde siempre venia una profesora y nos enseñaba algunos pasos de baile, a mí me llamó la atención y le dije a mi madre que quería hacer baile y al principio me gustó mucho pero al final de 2 meses o menos me cansé de ir cada tarde a bailar.

Cuando me desapunté de baile, me empezó a gustar el teatro, así que me apunté, pero tampoco estuve mucho tiempo. Un día vino una amiga mía y me dijo de apuntarnos a flamenco, a mí la idea no me disgustó pero, eso de ir con un vestido, una peineta en la cabeza y sentir la música flamenca… No. Así que no lo hice y estuve tiempo sin hacer nada.

Cuando tenía 11 años, mi madre me llevó a una escuela de baile, entonces fue cuando me empezó a gustar el baile, iba cada tarde con muchas ganas y decidida a mejorar los pasos de baile para que saliera todo perfecto en el festival que hacían cada verano. Pero pasó algo malo, y es que, mis padres decidieron mudarse a Barcelona, entonces tuve que dejar el baile y todo, me costó muchísimo irme de allí y volver a Barcelona, donde ya había vivido. Al principio me acuerdo que me enfadé bastante con mis padres.

Estuve desde los 12 años hasta los 14 sin hacer nada, porque no quería apuntarme a baile, aunque me encantaba, pero no quería que me hicieran otra vez lo mismo. Una amiga mía, me insistió en apuntarnos a funky juvenil, fuimos a probar y cuando probé aquella clase, después de haber estado años sin bailar, fue algo muy raro, volví a sentir la ilusión que tenía a los 11 años.

A día de hoy sigo bailando y he probado diferentes tipos de baile: funky juvenil, hip hop, batuka, salsa, bachata, reggaeton…, etc. Si estoy triste o me preocupa algo, lo único que me alegra es pensar que tengo baile, ahí se me olvida todo lo malo, solo pienso en la coreografía y en sentir la música. Por eso puedo decir que para mí, el baile es más que un deporte.

Andrea

Si un dia aneu pel carrer i a unes quantes persones els pregunteu si els agrada ballar, estic segura que la gran majoria us dirà que sí. Potser no els agrada un estil en concret ( ja sigui ballet, hip-hop, etc), simplement els agrada per passar-s’ho bé a una festa, una discoteca o amb els amics. Si us hi poseu a pensar, el ball és una cosa quotidiana, que la fas sense adonar-te’n. Sobre tot si estàs content. Simplement amb el moviment del peu quan escoltes musica, ja sé que a això no se li pot dir ballar però estàs marcant un ritme.

Un cop dit això, vull parlar dels ballarins professionals o no tan professionals. Potser per a algunes persones és una tonteria però cada ball significa alguna cosa, cada pas, cada moviment, gest o mirada. Depèn de la cançó el sentiment del ball serà diferent, però això és bastant obvi. Un ballarí podria enamorar-te sense tocar-te o parlar-te. El propi ball et dirà el que necessites saber, no tot, però suficient.

Per aquest motiu crec que el ball no és nomes un moviment, també és un sentiment.

Sara

Tot va començar quan encara no havia ni nascut. El meu pare mentre jo estava a la panxa ja em tocava cançons amb la guitarra, i n’estic segura que això influeix bastant a que m’agradi tant la música.

Quan només tenia 4 anys, els meus pares ens van apuntar a ma germana i a mi a classes de ball, i encara que no ho sembli, era molt vergonyosa i em costava molt fer les coses en públic. Al mes potser fèiem dos concerts davant de tothom que vulgués mirar-nos. Ens ho passàvem molt be i això també va fer que perdés tota o casi tota la vergonya que tenia. Més endavant em vaig haver de desapuntar perquè aquella escola de ball la van traslladar a un altre lloc i no ens anava gaire bé anar-hi.

Per molt que ja no ballés en una escola jo seguia ballant a casa amb les meves cosines o amb ma germana, i al cap d’un any aproximadament em vaig tornar a apuntar a un altre lloc però també ho vaig acabar deixant perquè l’estil que ballàvem no m’agradava gaire.

En aquest escrit només estic parlant del ball però perquè volia que veiéssiu fins aquí, que des de molt petita he estat connectada a la música tant en el ball com en el cant.

Vaig començar cantant només amb quatre anys, ja em sabia sencera una cançó que em van ensenyar els meus pares (no pronunciava gaire bé evidentment) però ja es veia com m’agradava. A mesura que ha anat passant el temps, cada cop he tingut més clar que necessito la musica, que l’únic que em ve de gust a totes hores es cantar, ballar o escoltar com canten els demés. Em desperto pel mati i el primer que faig es escoltar cançons amb l’ipod mentre em vesteixo, em faig l’habitació i esmorzo i quan arribo a casa depèn dels deures que tingui segueixo escoltant música o em poso a cantar cançons amb un micròfon que em van regalar fa dos anys. Fins fa poc no havia fet cap extraescolar de música a part del ball, perquè estava apuntada a volei i no tenia temps per tot. Però fa poc, per temes de la meva esquena he hagut de deixar el volei i ara estic fen el que més m’agrada en el món, piano i cant.

El piano es un instrument que m’apassiona, em passaria hores mirant vídeos de gent bona tocant el piano i des de ben petita ha sigut el meu somni. M’he emocionat més d’una vegada sentint una cançó.

Un altre dels molts instruments que m’agraden és la guitarra, però com ja faig classes de piano a l’escola de música de Premià de Mar, guitarra la practico a casa per internet. Busco els acords i composo algunes cançons. He composat sis cançons aproximadament, no crec que siguin bones però poc a poc espero aconseguir-ho.

Carla

Ara ja farà dos anys que faig jazz, aquest tipus de ball és un tipus de ballet modern, a final de curs sempre es fa un festival. Amb aquest escrit vull explicar com em vaig sentir a l’hora de fer aquest festival, i com em sento fent aquest tipus de ball.

Arribes al teatre tota estressada, entres rapid perquè fas tard, quan baixes als “camerinos” veus tothom estresat, donant voltes, corrent pels passadisos, gent vestint-se i maquillant-se. Tu vas caminant mentre veus tot l’ambient i tu que ja estas nerviosa et poses més i més. Arribes al vestuari on has de canviar-te, començes a treure’t la roba i et vesteixes, et maquilles i et pentines, i ara només queda esperar a que arribi la actuació, per sortir a l’escenari.

Ara ja ha arribat el moment pugem a dalt, estan fent l’actuació abans de la meva, i et prepares et cau una gota de suor, i ara si, haig d’estar més preparada que mai. Comença a sonar una música de fons les llums s’il·luminen i comences a moure’t, estàs nerviosa, el cap et recorren les paraules de “i si ho faig malament, i si m’equivoco…”. Però tot i així continues amb un somriure a la cara, fent el que més t’agrada. S’acaba l’actuació creus que ja has acabat tots els teus nervis ja han passat, però no. Baixo corrent cap a baix, i em canvio perquè encara em queda un altre ball, em vesteixo de la nova manera i em maquillo un altre cop. Ara si, pujo cap a dalt i em cau una altra gota suor, i la música torna a sonar i les llums es tornen a il·luminar. Però un cosa comuna que hi ha entre els dos balls, és el gran somriure a la cara que tinc, mentre faig el que més m’agrada, ballar.

Gisela

El meu avi va néixer a Aragó i va venir de molt petit cap a Catalunya amb els seus pares i germans. De més gran va tornar a l’Aragó i va comprar una casa a les afores del seu poble natal. Ara la meva mare i els meus tiets en són copropietaris.

Des de fa molt de temps, cada estiu, setmana Santa o cap de setmana llarg que tenim vacances, anem a passar uns dies a Luesia, que és el poble aragonès on tenim la casa. Aquesta setmana Santa vam anar a Luesia com de costum. Allà des de fa un parell d’anys els meus cosins i jo anem amb uns nois del poble. Abans quan anava a Luesia, com que no coneixia ningú em quedava a casa o sortia amb la família, però fa dos anys els meus cosins que són 1 i 2 anys més grans que jo em van presentar uns nois del poble i ara acostumem a anar amb ells. Els matins normalment dormo i faig coses per casa, però a la tarda casi sempre surto amb aquests nois pel poble i juguem a cartes, tenis o fem altres activitats.

Aquesta setmana santa vam anar per primer cop al ball del poble que fan els dissabtes quan hi alguna festa especial. Va venir un grup a tocar i a cantar cançons. A mi no m’agrada gaire ballar, però els nois del poble, que ja havien estat en altres balls m’hi van animar i al final m’ho vaig passar molt bé.

Espero que a partir d’ara sempre que vagi a Luesia em pugui trobar amb aquests nois, ja que ens ho passem molt bé i no ens veiem gaire en tot l’any.

Enric