LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Eren les 7 de la tarda del dimecres 25 de setembre. Estava fent classe de ballet quan en mig d’un exercici vaig perdre totalment l’equilibri. Quan vaig obrir els ulls em vaig espantar molt. Estava asseguda a terra i vaig veure que la ròtula de la meva cama dreta ja no estava al seu lloc. Se m’havia descol·locat!!!! Mentre les meves companyes em donaven conversació la professora trucava a l’ambulància i a la meva mare. En mitja hora ja estava dins l’ambulància.

Vam arribar a l’hospital de Mataró a les 8 i vam entrar a urgències. En aquell moment em vaig sentir com si estiguessin rodant una pel·lícula ja que era la típica escena que veus la llitera corrent per els passadissos i la gent apartant-se del camí. Em van trobar un box buit, em van estirar en una llitera i vaig intentar assimilar tot el que havia passat. Després va aparèixer una doctora que em va agafar la ròtula i, a poc a poc, me la va posar al seu lloc. Passats uns 10 minuts, va entrar un home i em va portar a fer unes radiografies. Vaig tornar al box i em van dir que havia sigut una luxació de ròtula neta, sense cap fissura i que això es recuperava ràpid. El següent pas era immobilitzar-me la cama. Em van posar guix al darrere la cama i com 6 capes de benes a sobre. A continuació,  les infermeres em van dir que hauria de portar el guix durant una setmana.

He de reconèixer que el meu vestuari era un tema de conversació entre els metges ja que anava amb un mallot negre, unes mitges que m’havien trencat els de l’ambulància,  una sabatilla de ballet al peu esquerrera ja que l’altre me l’havien tret i el monyo tot desfet.

Els dies a casa es feien eterns ja que no podia fer gairebé res. Ja estava farta de les crosses i del guix. Aquest dijous vaig anar a el traumatòleg i per fi em van treure el guix i me’l van substituir per una genollera. Ara estic més animada perquè ja puc doblegar una mica el genoll dret però encara he de portar les crosses. Sé que hauré de fer una mica de recuperació per a recuperar múscul i perquè la meva cama torni a ser com abans, però al cap i a la fi, estic contenta perquè dintre de poc podré tornar a fer vida normal.

Cristina

Ara que s’acosta l’hivern, i que cada vegada es fa fosc més aviat, les tardes se’m fan cada vegada més llargues. En un tancar i obrir d’ulls, passem d’un dia assolellat a una tarda fosca i freda on no tens ganes de fer pràcticament res. El dia mai acompanya a aixecar-te de davant de l’ordinador i sortir al carrer a fer qualsevol activitat. No m’agrada gens arribar a casa, i quedar-me assegut mirant una pantalla fent absolutament res! Perquè realment, em puc passar hores fent coses innecessàries quan les coses que de veritat hauria de fer em fa mandra fer-les o no em vénen de gust.

Però ara, cada vegada em vaig adonant del que hauria de fer, del que em convindria fer. Cada dia em plantejo que hauria de canviar els meus hàbits, i estic gairebé segur que algun dia o altre ho aconseguiré. Aniré a córrer abans de quedar-me tancat, buscaré altres coses a fer que no siguin estar-me davant de l’ordinador remenant pàgines que ni m’interessen. Crec que això em farà sentir millor, i si jo em sento millor, ho transmetré als altres aconseguint que ells també se’n sentin.

Ara només em fa falta esperar a que mica en mica em vagi acostumant a passar les tardes d’una altra manera. Però sé que amb una mica de força de voluntat i d’esforç, aquestes tardes acabaran canviant, i fent-me canviar.

Arnau Saborit Floriach

Cada dia m’avorreixo més durant el temps lliure. Normalment jugo bastant a la playstation però m’estic començant  a avorrir. Amb tot el temps lliure que tinc, podria estudiar més però no m’entusiasma gaire, nomes m’agraden les ciències

Vaig pensar en trobar alguna cosa a fer i definitivament la vaig trobar. Des de fa uns mesos, cada dimarts i dijous ajudo al meu pare al basquet. Sóc el segon entrenador d’un grup de nens amb moltes ganes de jugar. Veritablement,  jo no faig gran cosa però ells s’ho passen bé amb mi i jo amb ells perquè els faig riure o em penjo de l’aro, i això a ells els hi agrada. El meu pare és qui fa la feina dura, els renya si no es porten bé o els ensenya  coses que per la seva edat són difícils.

Estic orgullós de fer aquesta mini feina perquè m’ho passo bé ensenyant i la veritat és que és molt satisfactori.

En definitiva, recomano no deixar passar el temps perquè ens n’acabarem penedint, és molt millor aprofitar-lo i passar-s’ho el millor possible .

Xavi

Hoy es domingo el día mas aburrido de toda la semana son las 21:00 y estoy aquí sentada frente al ordenador escribiendo esta redacción.

Esta mañana mi madre me ha hecho recoger la habitación y me ha obligado a hacer algunas tareas de la casa, cosa que no soporto, después he tenido que hacer los deberes para el lunes porqué no he tenido tiempo los otros días.

Como que mañana hay instituto y tengo que despertarme temprano, mis padres no me han dejado salir hasta tarde con mis amigas, nada más ir a dar una vuelta y como muy tarde a las 8:00 tenía que estar en casa.

Cuando he llegado he cenado y me he puesto a mirar la televisión pero no daban nada interesante y me he dispuesto a empezar la redacción que ya estoy terminando.

En fin no soporto los domingos ya que no hay nada interesante para hacer.

Andrea

La setmana m’ha passat força ràpida, però per fi ha arribat el cap de setmana. Ja en tenia ganes! Estic veient que serà bastant avorrit, però l’aprofitaré com a mínim per a recuperar hores de son. No anirem enlloc especial amb les nenes, perquè totes tenen alguna cosa a fer: unes partit de bàsquet, una altra ball, una no en tinc ni idea, per no parlar de les dues que no estan a Barcelona, que tinc moltíssimes ganes de veure-les. Jo, en canvi, l’únic que tinc per fer és un dinar familiar el diumenge, i molt d’entusiasme no en tinc.

La veritat es que la meva família té raó, estic en una edat que no encaixo a cap lloc. Tots els meus cosins i cosines són més petits que jo. A la meva germana que sempre li han agradat els nens s’ho passa pipa amb ells, però jo al cap d’una estona ja em canso. I després quan m’assec a taula amb els grans, encara que ells veuen que ja sóc gran, hi ha cops que aguanto i hi ha que no. A vegades parlen de temes interessants i m’agrada escoltar-los, però no hi estic a gust del tot. Sembla que no pugui donar la meva opinió perquè encara no sóc adulta i em sento la diferent. I ja no dic quan parlen de temes súper avorrits o quan algú explica la seva desgràcia i tots comencen a fer teràpia.

Després diuen que els adolescents ens aïllem del món , que només pensem en nosaltres etc. I és que en dies de família no hi ha qui faci una altra cosa, perquè al final l’únic que et distreu són o els teus “cacaus” mentals, l’ordinador o, els dies que t’has de preparar un examen, l’estudi. Així que acabes anant a la teva habitació si estàs a casa teva, o al sofà de la casa dels teus familiars. Continues avorrint-te, mirant tota l’estona el rellotge i desitjant que o el teu pare o la teva mare s’aixequi i digui el típic: va farem un pensament. Llavors t’aixeques de pressa, reculls totes les teves coses i et t’acomiades de tots i cada un d’ells amb dos petons i un somriure. Arribes a casa pensant: he desaprofitat el cap de setmana de mala manera, tant de bo hagués pogut quedar-me a casa o sortir amb els amics.

Però llavors arriben els dies que quan portes temps sense veure els avis, tiets, cosins etc. et donen ganes de passar una de les típiques tardes de família. Que encara que son avorrides, et sens arropada i contenta de veure la teva família reunida i passant una bona estona.

Alba

Fa res va començar el que per molts és la tortura més gran del món, l’institut, aquella presó d’alumnes. Al principi de curs tot és bastant fàcil: no et posen gaires deures, els temaris són repàs del any passat i els professors nous encara no t’han agafat mania, cosa que fa que a la classe puguis estar una mica despitat, però a mesura que passa el curs, els professors ja t’han conegut i et van exigint cada cop més.

Et costa llevar-te, tens son, no escoltes res del que et diu el professor, i et passes la classe fen foteses perquè et passi la hora més ràpid possible. Per mi començar l’institut és una gran tortura, perquè encara recordo el meravellós estiu que he passat, com quan m’aixecava molt tard i em passava el dia sense fer res, quedant amb els amics i sense tindre cap preocupació; el contrari d’ara. M’aixeco,i sense adonar-me’n ja estic fent la primera hora de classe, adormit. I això durant set hores diàries sense sortir d’allà, i el més important que em passa és saber de que esta fet l’entrepà a l’hora del pati.

Quan surto, sense poder descansar ni un moment m’adono de que he de fer deures, una quantitat de deures considerable però que es fan eterns, a causa de la fatiga acumulada de tot el dia.
Descanses una mica i ja és l’hora de sopar i anar-se’n a dormir, però no tens són i et quedes fins les tantes sense saber que demà et tocarà fer el mateix que avui.

Carles

Ja hi som un altre cop a la mateixa rutina de sempre . Dilluns, dimarts, dimecres etc… cada dia hem de fer el mateix: ens aixequem, anem a l’escola, mengem, altre cop a l’escola i cap a casa a fer deures i estudiar, i si et dona temps potser vols mira la televisió o xatejar amb els amics etc.

Van passant els dies així. Uns dies deures de matemàtiques, uns dies deures de socials un altre dia examen… hi ha algun perquè? No podríem viure d’alguna altra forma? Penso que ens ha tocat viure d’aquesta manera per moltes bones raons, també de dolentes. Però també penso que podria haver tocat alguna forma de viure molt pitjor. Crec que seria més agradable canviar una mica d’hàbits ja que haver de fer sempre el mateix es molt avorrit.

Guillem

Quantes vegades, al llarg de la vida, una persona pot arribar a dir “Estic avorrit”?

Fem servir aquesta expressió quan ens fa molta mandra fer alguna cosa , perquè si volguéssim no ho estaríem d’avorrits.

Jo, aquest estiu ho he dit moltissímes vegades ,però al final sempre m’ho he acabat passant bé , més o menys, però bé. Ho reconec aquest estiu no em venia de gust fer res de res. Abans de començar l’estiu vaig dir que faria moltes coses , i de totes les coses que vaig dir, realment no n’he fet ni una.

La gent, en general , troba avorrit moltes coses, anar al cole, anar a comprar o aquells dinar familiars que sembla que no s’acabin mai, totes aquestes coses ( les mes avorrides pel meu gust )no ho serien tant si no penséssim així i busquéssim les parts positives de totes les coses.

Considero que l’avorriment és més aviat psicològic i que realment res és avorrit sinó al revés, la persona és avorrida.

Xavi