LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Una mañana de invierno mi hermano, mis padres y yo nos fuimos a esquiar a Lleida. Nos levantamos muy pronto aproximadamente a las 7:00h, íbamos con tiempo para que no se hiciera de noche y llegáramos bien. Paramos a comer a un restaurante que había de camino al hotel donde nos íbamos a alojar. Quedaban unas hora para llegar y ya empezaba a hacerse de noche, cosa que preocupaba a mi padre que era el que conducía, ya que decía que era mejor ver las ultimas curvas del camino con claridad, cinco minutos después empezó a nevar y todo empezó a complicarse; las cadenas del coche que mis padres habían puesto se rompieron a causa de la nieve y de algunas piedras que habían por allí. Ya sin cadenas en el coche, casi no podíamos avanzar.

Por esa carretera no pasaba nadie que nos pudiese ayudar, entonces mi madre probo de llamar al los del hotel para que no dijeran qué podíamos hacer, y desgraciadamente en aquellas alturas de la carretera y con ese temporal no había línea telefónica, ya nada podía ir peor, pasamos más de media hora parados dentro del coche hasta que finalmente mi madre consiguió comunicar con las personas del hotel para que nos ayudasen y le cogieron el teléfono, mi madre les explicó el problema que teníamos y ellos rápidamente nos enviaron a unos chicos para que nos vinieran a recoger con una maquina quitanieves. Cuando llegaron los chicos ayudaron a mis padres a dejar el coche un poco apartado de la carreta para que el día siguiente lo pudiéramos ir a buscar ya que en esos momentos era imposible. Mis padres, mi hermano y yo nos subimos en aquella gigante maquina quitanieves que en muy poco tiempo nos dejo en el hotel y finalmente pudimos disfrutar de una relajante semana de esquí.

Carla

El gat. Sí, amb el gat va començar tot. Aquell gat se’ns va menjar un trosset de fuet, ens va esgarrapar, mossegar i va fer les seves necessitats on no tocava.
Aquet gat tan adorable i suau va aparèixer un dissabte a la tarda al refugi de La Molina quan els pioners de l’agrupament escolta Serra de Marina estàvem xerrant tranquil·lament. Quan el varem veure no pensàvem que ens faria tot això, però ja sabeu, les aparences enganyen! Ja ens havíem assabentat que el gat s’havia menjat part del fuet, així que estàvem ben alerta per si el veiem. Llavors va ser quan un de nosaltres va cridar “EL GAT!!!” i efectivament el gat corria com un boig per tot el menjador. Ens varem aixecar d’immediat i el varem perseguir tot cridant histèrics (suposo que per posar-li més animació). El gatot es va amagar darrere els fogons de la cuina i, desesperats, els vam enretirar. Només es podia veure la cua grisa i peluda sense moure’s. No us espanteu que no el varem matar! De cop el gat va saltar de darrere dels fogons i va començar a córrer per el menjador. Amb escombres, bosses de la compra, mantes i guitarres el perseguíem, però el gat va ser ràpid i es va escapolir escales avall. Però abans que baixés, s’ha de dir que una de nosaltres el va intentar agafar i el gat li va fer una bona queixalada. Pobre! No varem dubtar en seguir els seus àgils passos cap als dormitoris. El gatet va fer unes quantes voltes per el dormitori i va tornar a pujar (aquest tros no l’especifico tant perquè només recordo els crits que fèiem). Va ser quan pujava per les escales de cargol que una de nosaltres (mol valenta per cert) el va enxampar. De camí cap a la porta (que després aquesta el va tirar bruscament cap a fora), el gatet no només la va esgarrapar sinó que també va fer les seves necessitats sobre la noia valenta-amant-dels-animals.
El que voldria deixar clar és que en cap moment aquest gat va ser maltractat físicament (però psicològicament sí). En el fons també li voldria donar les gràcies perquè ens va fer passar per uns moments bastant (per no dir molt) divertits. I també voldria advertir-vos que quan aneu de refugi vigileu bé les vostres provisions!

Helena

Un dia d’hivern, els meus pares van decidir anar a fer una excursió a sant Miquel del Fai a Riells. Va ser un dia que feia molt fred, tots anàvem molt abrigats. El meu pare ja havia planificat la ruta abans d’anar-hi, i portava el GPS amb un programa que, segons ell, ens guiaria. Per tant, vam preparar uns entrepans, vam agafar unes ampolles d’aigua, i vam començar a caminar.

Només arribar ja vam veure un cartell que posava perill de serps d’aigua. Com m’esperava, la meva mare es va posar histèrica i ja volia marxar, només havíem de travessar el riu una vegada però ella no suporta aquests animals. Per sort la vam convèncer de que no passava res i vam continuar. Vam començar a pujar cap amunt, amb pedres, escales… Però no veiem ningú, ens havíem perdut? Per sort vam veure un ciclista que ens va dir que érem a prop del camí i ens va indicar per on havíem d’anar.

Tot seguint el camí, finalment vam arribar on hi havien les cascades. Eren precioses, es podia veure com l’aigua queia davant nostre. Quan vam haver fet fotos i vam descansar, ens van dir que podríem visitar una cova. I així ho vam fer. Ens van donar uns cascs i vam entrar-hi. Hi havien ratpenats, roques punxegudes, uns rierols amb l’aigua congelada… Tot seguit vam decidir anar a dinar.

Ja eren les 4h aproximadament. Com era hivern i estàvem a la muntanya, a les 6h ja seria fosc. Per tant, vam decidir tornar. El meu pare ens va dir que de tornada aniríem per un altre camí que marcava el GPS. Segons deia, era més curt però no deixaven de ser dues hores llargues. A meitat del camí vam fer una parada i ens vam acabar l’aigua que ens quedava ja que portàvem moltes hores caminant i teníem set.

Quasi havíem arribat però de cop i volta vam veure que érem dalt d’una paret de pedra molt alta. Des d’allà veiem el nostre cotxe, els animals de la granja on havíem aparcat, les cases que havíem vist al matí… Però no podíem baixar. El GPS ens indicava que just allà hi havia un caminet, però allà només hi havien arbustos i el precipici. Ja s’estava fent fosc i no trobàvem la sortida. Però tampoc podíem tornar enrere ja que passarien més de dues hores i no portàvem llanternes, i l’aigua ja se’ns havia acabat (tot i que quan estàvem a casa els vaig dir que n’agafessin més). La meva mare ja estava nerviosa perquè aquestes situacions no li agraden gens, ja pensava que no tornaríem. D’altra banda la meva germana, com veia que no podíem trobar el camí, no parava de plorar. El meu pare s’estava barallant amb el GPS, el culpable de que no poguéssim trobar el camí. I jo vaig estar a punt de perdre els nervis quan vaig moure una branca on hi havien els arbustos. Allà vaig veure un caminet molt estret que amb prou feines hi cabia un peu. Era la sortida, l’havia trobat! La cara de la meva mare va canviar de cop. De seguida vam començar a baixar a poc a poc per no caure ja que no es veia res.

Finalment vam arribar a la granja on hi havia el nostre cotxe. Tots estàvem molt cansats després de tot un dia caminant quasi sense parar, així que, abans de tornar a casa, vam decidir anar a un restaurant a beure alguna cosa i a descansar una estona.

Jennifer

Des de ben petit he anat a Port Aventura que per a mí és el parc d’atraccions més bo de tot Europa. Aquest està compost per quatre seccions: L’oest, la Xina la Polinesia i la Mediterrania. Amb atraccions molt espectaculars.

Com anava dient, porto anant a Port Aventura des de molt petit, concretament desde els 3 anys. Fins fa uns 2 o 3 anys hi devia anar uns 7 cops a l’any com a mínim ja que n’era soci. Per a mí era un lloc enorme on m’ho passava molt bé perquè cada cop que hi anava era més alt i podia pujar a més llocs i a atraccions més fortes com el “Dragon Kan”. I es per això que cada vegada hi anava amb més ganes.

Però arriba un moment que cansa, principalment cansa pel fet de que t’ho coneixes tot i molt o pel fet de que no posen noves atraccions gairebé mai, però també cansa pel trajecte que has de fer per tot el recinte. I es per això que com molta altra gent vaig parar de renovar el carnet de soci, i vaig deixar d’anar-hi.

Tanmateix s’ha de reconèixer que Port Aventura és un dels millors parcs d’atraccions ja que he estat en altres a Alemanya i ha França i cap d’ells té atraccions com les que pots trobar a Port Aventura.

Així que crec que si no hi heu anat moltes vegades, és una de les millors destinacions per passar un bon dia que conec a Catalunya, sobretot si aneu amb nens.

Gerard

Avui recordo els dies de setmana blanca. No em puc queixar, m’ho vaig passar molt bé. Encara que no fos amb les meves amigues, ja que vaig anar-me’n fora amb la meva mare, la meva germana i la seva i el fill d’aquesta última. Vam viatjar a Múrcia però del que vull parlar és de l’última part, quan tornàvem; L’oceanogràfic de València.

Jo ja hi havia anat quan era més petita. Farà quatre o cinc anys. Em vaig enamorar d’aquell lloc! I tornar-hi va ser com recopilar dins la ment imatges i records que ja eren borrosos i casi els tenia oblidats. A més, anar-hi amb la companyia de dos nens petits ajuda gratament a reviure aquelles emocions que se’t desperten en veure un tauró o fins i tot… a Nemo!
Després estava en Marc, el meu cosí petit, que obria els seus ulls blaus com plats quan descobria un d’aquells peixos que s’amaguen sota la sorra.

Deixant de banda que, sense voler-ho, vam escollir el pitjor dia del mes de febrer per anar-hi, -ja que plovia moltíssim i les sabates que portàvem tots van quedar xopes. Per tant vam haver de comprar-nos-en unes de noves-. Però deixant de banda això i que tots vam agafar un refredat o si no vam estar a punt, va ser un molt bon viatge de setmana blanca.

És que no hi ha viatge de veritat sense aventures.

Ah! He mencionat que també ens vam equivocar d’Hotel?

Maria

Algun cap de setmana o festiu que la meva família pot, ens escapem a un petit poble de la Cerdanya. Allà he passat moments molt divertits amb els meus cosins. Sempre que estem a fora la terrasseta de la casa, observem el cementiri del poblet on recordem aquella nit d’aventura.

Vam decidir pujar per passar la castanyada tots junts, amb els avis i els tiets. Els dos cosins meus i jo sempre que acabàvem de dinar, estiguéssim on estiguéssim, sempre anàvem a descobrir el lloc per fora. Però aquell dia era de nit, i els hi vam dir als pares que marxàvem a dormir a les habitacions, i en lloc de fer-ho, ens vam escapar al cementiri. Jo era la que tenia més por, és clar, era la nena petiteta i els altres dos eren els intrèpids.

A mig camí, ens vam trobar una colla de nois i noies que eren veïns nostres, algun cop els vèiem per allà jugant. Portaven el seu gos, un Labrador molt maco. Ens vam presentar, i ens van dir que anéssim amb ells que així seriem més i més divertit. Vam baixar per un camí de sorra i pedres en molt mal estat, menys mal que alguns portaven lots i telèfons mòbils per enlluernar-lo. Algú va caure de cul, però res greu. Recordo el gos que pujava i baixava pel camí amb molta facilitat, vigilant que ningú caigués. Finalment, vam arribar a la porta del cementiri i estava tancada. Un dels nois la va obrir. En entrar, vam observar-lo i feia una mica de por, il·luminat per llums ataronjades. Tots ens vam plantar davant de la capella i alguns van començar a cridar coses perquè sonés l’eco. De sobte, una de les noies va cridar massa fort i les llums del cementiri es van apagar de cop. Vam sortir corrents com mai havíem fet ningú de nosaltres.

Quan recordem aquesta anècdota, ens divertim; gaudim només pel simple fet d’estar els tres junts. Ens adonem de que ens estem fent grans, però cap de nosaltres volem que això s’acabi. Encara tenim massa aventures per viure.

Alba

L’anècdota que ara explicaré va passar la nit del dia de Sant Joan de fa tres o quatre anys, quan els meus amics de la infància i jo, com cada any, anem al “turó d’en Torres” amb tendes de campanya per fer una festa i passar la nit a la muntanya, després d’anar a llançar petards a la foguera del poble.

A la foguera la diversió va ser assegurada, després vam pujar a la muntanya on ja ho teníem tot muntat per començar la festa; érem en Pere, en Manel, la Ivet, en Jaume, la Maria, l’Alexandra i jo. Havent arribat al lloc ens vam posar a sopar durant una hora i mitja on vam riure, explicant acudits de tota mena, i parlar d’altres temes que ens havien passat aquell any.

La nit era calmada i calurosa com és habitual en aquestes dates. En acabar de sopar vam encendre els pocs petards que encara ens quedaven i després vam ballar amb la música que havia portat la Ivet en un CD. Per finalitzar la nit anàrem a donar una volta per la muntanya i al cap d’una estona de caminar arribàrem a un clar il·luminat per la llum de la lluna. S’hi podia observar un munt de cuques de llum que es distingien aferrades als arbres i semblaven les ànimes de la gent morta del poble. Al principi alguns de nosaltres ens vam espantar al veure aquelles llums que donaven l’impressió de surar a l’aire, però després ens va envaïr una sensació màgica de tranquil·litat.

A la tornada tinguerem dificultats per trobar el camí, ja que estava ple de bardisses, i vam trigar al voltant d’una hora per retornar a les tendes on vam caure esgotats després de perdre’ns en la caminada.

L’endemà, al despertar vam fer un bon esmorzar, ho vàrem recollir tot i vam tornar tots cap a casa, després d’haver-nos acomiadat.

Pau

La nit passada, mirant les notícies meteorològiques, em va fer recordar en la turmenta aquella que casi ens va fer enfonsar el vaixell tot just farà dos estius…

Tot va començar en la travessa que volíem fer sobre les Balears i EIvissa i Formentera . El capità estava molt ben informat sobre les borrasques que hi haurien i el temps que faria, però va haver-hi un problema, una de aquelles nits mentre estàvem tots dormint jo personalment em vaig aixecar perquè estava molt marejat, vaig sortir a fora i em vaig adonar del percal que estava succeint.

El capità estava sol tripulant el vaixell i no hi havia ningú ajudant-lo i feia una mala mar increïble, les onades pujaven a sobre el vaixell i anava movent-se de costat a costat. En Martin, el capità, perquè guardéssim la calma ens va dir que no hi hauria cap perill, que sol ens marejaríem una miqueta que podíem anar a dormir tranquil·lament. Però jo no vaig poder dormir, vaig quedar-me amb ell perquè allò no ho veia gaire clar.

En un parell d’hores la cosa es va calmar però una de les veles es va trencar i vam haver de parar a Menorca a reparar-la.

David