LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tot el que puc dir d’aquell dilluns, és que era del tot normal, però un error tecnològic canviaria la meva rutina i em faria veure aquell petit detall tan particular.

Com de tant en tant faig els dilluns cap a dos quarts de nou, vaig vestir-me per anar a entrenament de futbol a Vilassar (de Mar) i vaig anar a buscar el bus. Normalment entro al bus, demano un bitllet, pago 2 euros i sec en un seient del final. Però aquell dia no, vaig demanar un bitllet, però la màquina no funcionava i el conductor em va dir que seiés a prop. Així que vaig seure en un els primers seients, i des d’allà ho vaig veure ben clar. El conductor, més aviat gran, amb canes i ulleres, mentre conduïa i intentava arreglar la màquina, a més a més en els semàfors i petites pauses, obria un llumet i es posava a fer el sudoku del diari a sobre del volant.

El més curiós o inquietant, és que metre encara estava fent-lo, començava a conduir, sense ni tan sols mirar la carretera. Sincerament em feia patir una mica. Podem dir que aquell conductor no m’inspirava gaire confiança.

Àurea Grau Loire

L’altre dia, més precisament un divendres 4 d’octubre, vaig anar a Barcelona a un esdeveniment de videojocs. Vaig anar amb en Kevin, l’Eloi, en Pablo, el Mark i el Jesús. Va ser una experiència increïble ja que mai havia anat sense pares o gent més gran a una ciutat tan gran. Vam agafar l’autobús de les 15:45. Em feia molta il·lusió. Sempre que he anat a Barcelona m’ho he passat genial.

Vam arribar allà a plaça Catalunya i vàrem anar cap a la fàbrica Moritz, que és on tenia lloc la trobada. 5 minuts de cua i ja estàvem a dins. Era un espai petit per la gent que hi havia. Era un lloc increïble, hi havia ordinadors, podies provar jocs i jugar contra un home que és bastant conegut al món de l’internet. Ja l’havia vist en altres ocasions així que ja ens coneixíem. Vam estar parlant una estona amb ell i la veritat és que és molt bona persona. Vaig tenir la possibilitat de jugar al FIFA 14 a resolució 4K (3840 x 2160), per dir-ho d’alguna manera, és com quatre vegades l’alta definició. No es veia molt bé però va ser una gran experiència i vaig guanyar una samarreta. Més tard vaig jugar contra aquest home a l’ordinador, era molt divertit. Estava jugant a un ordinador que valia 2.000 €. El teclat i el ratolí eren magnífics i els auriculars brutals…

Quan vaig acabar de jugar, vaig sortir al carrer ja que havien vingut unes amigues. Teníem una mica de gana i vàrem decidir anar a algun lloc a berenar. Vam acabar a un McDonald’s tot junts i al cap d’una estona, vaig mirar per la finestra i estava diluviant. No es podia sortir, estàvem atrapats allà. Quan va afluixar una mica vam sortir i vam anar a la parada de l’autobús per tornar cap a Vilassar de Dalt.

Em va agradar molt l’experiència ja que m’agrada molt Barcelona i més si estic amb amics. La seva grandesa, la gent que hi viu, botigues, llocs estranys i demés coses fan que m’encanti Barcelona. Espero poder-hi anar molts cops més, i qui sap, si de gran hi visc allà.

Àlex.

El cas és que vull felicitar a la monitora del bus de baix de Vilassar a Cabrils ja que aquest any ha estat perfecte el trajecte diari (no ha passat mai com cap altre any en que hi van haver problemes i expulsions de bus, tot el contrari).

Ella, ha portat perfectament l’assistència de les persones que pujaven (als altres busos a vegades hi havia problemes ja que un alumne no venia una setmana i el esborraven de la llista o el traspassaven de bus sense dir-li res). És més, va lluitar perquè als alumnes del bus de baix (és el bus que va a la part baixa de Cabrils com a St. Crist, les escoles…) ens deixessin de baixada i no haguéssim de donar tota la volta per la girada del SHE de Vilassar de Mar i desprès tornar a pujar, ja que cada dia perdíem entre 6 i 10 minuts depèn de la parada que baixessis (això els hi vam proposar a cada una de les monitores de bus anterior i sempre deien que si, que si però mai no van fer res.)

També, una de les coses que més em va impactar va ser que tot i no haver parlat mai amb ella (tret del ‘’bon dia’’ i ‘’adéu’’ que amb un somriure ens deia cosa que les altres monitores no ens havien dit mai) sabia els nostres noms. Com pot ser que se’ls sàpiga? Doncs serà perquè estava atenta a les coses de que parlàvem o perquè és preocupava de que si algun dia hagués de parlar amb nosaltres pogués dir-nos pel nom.

En definitiva, vull donar les gràcies a la monitora del bus de baix per aquesta tranquil·litat que ens ha donat i espero que els anys de bus que quedin els pugui fer ella com a monitora. Gràcies.

David