LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El “Caminant damunt un mar de boira” de Caspar David Fredirch és possiblement la manifestació pictòrica més representativa del moviment romàntic.

Aquest quadre té tres elements que ens deixen veure que és una obra romàntica: El jo poètic, és a dir, la figura del mateix autor dins del quadre; la naturalesa com a element imprescindible i poderós mentre que l’home és una cosa efímera, sense tenir importància per l’avanç del temps, i per finalitzar, el simbolisme del quadre, on els sentiments dicten la interpretació de cada persona que el veu.

Aquesta peça, junt amb tota l’obra de Caspar, és, en la meva opinió, meravellosa, ja que aconsegueix que els sentiments ens guiïn i no el nostre cap com sol passar. En el cas del “Caminant damunt un mar de boira”, la pintura ens transmet una sensació d’incertesa enfront del futur, el fet de no saber mai el que pot passar, també ens mostra la insignificança que suposem pel món i a alguns ens obre una mica els ulls per veure que realment no som ningú.

Com a opinió personal, si és que algú la vol, aquest artista està recomanadíssim així que us convido a què li doneu un cop d’ull i ja us anticipo que no us en penedireu.

“L’artista no hauria de pintar tan sols el que té davant, sinó també el que veu en el seu interior. I si no veu res, hauria de deixar de pintar el que té davant.” -Caspar David Fredirch

Gillem

Últimament, he començat a dibuixar més, i m’he fixat que no sóc una persona gaire creativa respecte als dibuixos que faig. M’agrada molt fer dibuixos realistes, però no considero que sigui art. Per mi l’art és una manera d’expressar algun sentiment o alguna crítica, encara que tothom ho interpreta diferent. Amb els meus dibuixos no s’expressa cap cosa. És una còpia de la realitat, i no diu res. Fa uns anys, vaig deixar de dibuixar, perquè sentia com si els meus dibuixos no eren vàlids, perquè no eren creatius. La meva germana és molt creativa en els seus dibuixos i expressa moltes coses, i jo em comparava contínuament al seu art. Fins i tot vaig intentar canviar el meu estil de dibuix per expressar alguna cosa que pensava que era important, però sempre tenia la sensació d’haver mentit o d’haver fet una imitació d’art que ja existeix.

Vaig estar pensant en això durant un temps i vaig trobar que si considerava els meus dibuixos com una cosa completament diferent de “l’art”, i ho considerava només una cosa que faig perquè m’agrada fer-ho, em sentia molt millor.

Danielle

Què és l’art? Segons el diccionari és això: conjunt de regles i dels coneixements per a fer una cosa. Per a mi és una passió. Des de petita m’ha agradat l’art, sobretot l’art del dibuix. Quan dibuixo sento pau, una cosa inexplicable. Hi ha gent que potser sent això quan juga a futbol, a bàsquet, etc.

Tot va començar quan vaig veure a mon pare que em dibuixava petits dibuixos de còmic. És molt bo. M’encantava visualitzar com agafava el llapis i dibuixava. Vaig decidir-ho un dia jo també i la veritat, no se’m dona gens malament.

Aquest any és decisiu per escollir a què ens volem dedicar dintre d’uns quants anys, i la veritat és que al principi volia ser advocada, després arquitecte, etc. Però sé que és una cosa que no gaudiré quan l’estudiï. He decidit finalment agafar el batxillerat artístic però els meus pares no hi estan gaire d’acord. Ara, ja s’hi estan acostumant a aquesta idea sobre el meu futur i a que els 18 marxaré a estudiar professionalment als EUA. És el meu somni i l’aconseguiré.

Júlia

Us vull parlar d’una cosa a la que li tinc molta mania, l’art. L’art mai m’ha agradat, sobretot la part dels pintors. Hi ha gent que diu que els pintors són persones que estan més avançades a l’època i que per això són tant especials. Jo més aviat penso que estan tots xalats. Quan parlo de pintors em refereixo a pintors importants, com Picasso que va pintar el quadre de Gernika. Per a mi, és el quadre més lleig que s’ha fet a la història amb aquelles formes i aquell estil de pintar que sembla fet per un nen de tres anys. No sé com allò tant espantós ha pogut arribar a un museu. Estic segur que qualsevol podria fer-ho millor. Al igual que els pintors que fan obres abstractes, que diuen que el seus dibuixos simbolitzen coses, jo l’únic que hi veig són una pila de gargots mal fets. Els pintors que valen de veritat són els que intenten fer un paisatge amb el màxim realisme, aquells si que m’agraden. A part els quadres que venen, els venen a un preu raonable, no com els pintors bojos que com que són famosos es pensen que poden posar els quadres a la venta per una quantitat indignant de diners, encara que siguin lletjos.  Ara, que hi ha gent que els compra tot i ser una cosa que simplement serveix per decorar, però jo sense dubte em compraria qualsevol cosa abans.

Pol

Desde bien pequeña me ha gustado mucho dibujar, pintar y hacer cosas con las manos, pero hace ya un tiempo descubrí que esto era mi verdadera vocación.

No me había planteado nunca dedicarme al mudo del arte, mi padre siempre ha dicho que es un mundo bastante complicado. Sin embargo un día hablando con una amiga me dijo: Oye, pues yo de mayor te veo como una diseñadora, se te da muy bien. Desde ese momento empecé a interesarme por el diseño, a dibujar en mi tiempo libre y a pintar cuadros para colgarlos en la pared de mi habitación. Desde luego cada vez me gusta más hacer tales cosas. La verdad es que cuando pinto un cuadro o hago un dibujo reflejo allí mi estado de ánimo y mi personalidad.Es muy interesante ver cómo puedes plasmar en un lienzo de 50×20 centímetros.

Siempre suelo fijarme mucho en las cosas de mi alrededor, en pequeños detalles que me pueden llevar a grandes ideas. Tengo muchas ganas de hacer y aprender las cosas sobre este desconocido mundo.

Ainoa

De vegades, una cançó ben expressada, ben dirigida i ben composta, pot ser un exemple d’art.

Cançons que donen nom a allò innombrable o d’altres que et comuniquen alguna cosa desconeguda. Com he dit abans, és art; l’art més directe que hi pot haver. Un tipus d’art únic, que entra per les orelles i va directe el cor, no es pot expressar d’altra manera que amb la veu i els sentiments. Potser és cert allò que diuen que “La música comença on s’acaba el llenguatge”. Perquè fer música no és només el fet d’ajuntar una lletra, amb una melodia i un ritme, la música és una forma d’expressió lliure i directa de sentiments, pensaments o desitjos. I com tota expressió o manifestació artística, és un producte cultural i s’ha de respectar.

La música, en molts casos, pot mostrar-nos l’estat d’ànim d’una persona. Ja estiguis feliç, enamorat, amb ganes de festa o enfadat, hi haurà una cançó que de ben segur reflectirà els teus sentiments. En ocasions pot passar que et sentis identificat amb la lletra d’alguna cançó o fins i tot, amb l’artista que la interpreta.

Àlex Giménez

Desde pequeña siempre me ha gustado mucho el arte. Muchos profesores de la guardería decían (aun lo recuerdo) que muchas veces me sentaba y me ponía a leer cuentos. Podía pasarme horas observando de arriba abajo todos los dibujos, fijándome en los detalles, en los trazos, en los pequeños animalitos que estaban en el fondo del dibujo… También, recuerdo que me gustaba mirar por las ventanas de las casas, para observar los paisajes, las formas de los edificios, los colores de las fachadas… A veces en casa, cogía hojas de borrador y con un Plastidecor hacía mil garabatos sin sentido y me esforzaba en encontrar su significado.

Siempre me ha gustado observar y dibujar. Actualmente aun conservo muchos de esos dibujos y cuentos. Aunque ya hayan pasado unos cuantos años, me los sigo mirando tan cuidadosamente como de pequeña. Creo que es una sensibilidad que nunca voy a perder. Por mucho que tenga 16, 30 o 40 años voy a seguir haciéndolo porque me lo paso genial y porque creo que hay verdaderos artistas detrás de esas ilustraciones para niños.

Elio

M’agradaria fer servir aquest text com a arma de defensa per a reconèixer els mèrits d’uns artistes, que generalment són etiquetats de vàndals, “gamberros”,… els graffiters. L’art urbà, és una forma d’expressió sorgida a barris marginals nord-americans, utilitzada sobretot per joves que volien marcar el seu “territori” amb la seva firma, tag o com ho vulguem anomenar.  Jo amb aquestes pintades no hi crec, però, per sort, no tots n’han fet aquest ús dels esprais.

Altres, els autèntics pintors de murs han fet servir el graffiti, com a forma d’expressió. Per mi, aquest són uns artistes dignes d’admirar, creadors d’espectaculars obres d’art, murals, etc. A més a més, amb la valoració que avui en dia té l’art abstracte plasmat en un simple paper, que, personalment molts cops no té ni sentiment, per molt que es negui, fa que, per això pensi que s’hauria de tenir una millor visió dels artistes urbans i les seves obres, amb tot el que aquestes han significat pel seu autor. Estar al marge de ser detingut per a voler exposar les seves idees al públic i totes les emocions mostrades en les parets dels carrers.

Veritablement, aquesta és l’única i simple raó per la qual mereixen el meu, i, espero que després d’haver llegit el text, el respecte de molts.

Àlex Mercadé

Obro el diccionari i llegeixo :

Música : Art que permet a les persones d’expressar-se mitjançant l’ordenació dels sons en el temps. Trobo que és una definició senzilla i correcta. Però la música no només es això. Si l’art és tot allò que ens crea o transmet una emoció, la música és art. Ens permet expressar-nos mitjançant l’ordenació dels sons en el temps? Oi tant que sí, la música ens ho permet.

Des de  sempre ha existit la música. I què faríem sense ella? em pregunto. La veritat és què no m’imagino un món sense música. La música potser tan igual però a l’hora tan diferent… De la música clàssica a la música Heavy-Metal, dels cants eclesiàstics al rock pur i dur, del flamenc a la “música dance”…

Tot aquest món és una gran reflexió i el sentiment que tens quan escoltes la teva cançó preferida… no es pot explicar amb paraules, és una sensació única i fantàstica. Se t’activen tots els sentits. Tot això es porta dins i s’anomena  ” l’art d’escoltar”.

Joan

Sobre què escriure? Escriure sobre tu, sobre mi, sobre ells. O descriure un sentiment? descriure l’amor i l’odi, l’amistat, la culpa i l’alegria, la enyorança… Descriure el moviment de les fulles d’un arbre, descriure un cel negre o el color de la pell d’una dona nua. Escriure sobre herois i també sobre malvats. Escriure sobre desgraciats, escriure sobre muses o sobre reconeguts artistes ja morts. Homenatjar la memòria d’aquelles persones perquè siguin recordades. Narrar una sensació, descriure el sabor de les salades llàgrimes o sobre el reconfortant que resulta, en un 11 de gener, sentir el vermell calor d’una estufa. Escriure sobre el que voldríem, el que reivindiquem. Escriure del que coneixem o deixar volar la imaginació?

Tots, en algun moment de la nostre vida ens ha vingut la idea d’un llibre que no hem arribat a escriure mai. Com aquell desig que mai va conèixer el petó o aquell dècim de loteria que mai va ser premiat…

Tan se val el que escriguis. El repte es tenir la valentia de fer-ho. “Escriu”. Es increïble com hi ha moments en els quals no surt ni una sola paraula, impossible, incapaç de ser escrita. En canvi hi ha moments -en els que els podríem anomenar “divins”- que res t’atura. Són aquells moments en que les paraules surten per si soles, una força les impulsa perquè neixin.

Està clar que escriure és un art. Però això vol dir que tots fem art? O crear es un dret reservat per alguns pocs? En cas de ser així… què ens espera als demés, els que sabem que no tenim res a fer amb les grans ments dels genis? Suposo que res.

Jo, no escriuré sobre res. Alceu la vista! Oi que he escrit un text?

Maria Lorente