LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

He aprendido.

He aprendido la diferencia entre dar la mano y ayudar a alguien, he aprendido que amar no significa felicidad, y que compañía no siempre significa seguridad.

Comienzo a aceptar las derrotas con la cabeza al frente y la mirada firme, a decidir hoy y no mañana todas mis decisiones, porque el dia de mañana es inestable para hacerlo y el futuro tiene la costumbre de caer en picado.

Acepto que las buenas personas pueden herirte alguna vez y hay algo que te dice que perdones.

Descubro que lleva años construirse a uno mismo y apenas unos segundos destruirse.

He aprendido que no tenemos que cambiar de amigos en el caso de que fallen si estamos dispuestos a aceptar que los amigos pueden cambiar.

He aprendido que las circunstancias y el ambiente que nos rodea influyen sobre nosotros, pero solo nosotros somos responsables de nuestros actos.

He aprendido que no importa dónde has llegado, sino a dónde te diriges, que la vida no siempre sigue la ruta que uno mismo ha programado.

He descubierto que algunas veces, la persona que esperas que te pateara cuando te caigas, a lo mejor es una de las pocas que te ayuden a levantarte.

Dario

L’estiu del 2008 va ser el primer cop que me n’anava sola fora de casa. Em feia molta il·lusió poder anar a un campament per poder viure una experiència nova en la meva vida. Em sentia una mica espantada de passar dues setmanes sola, sense els meus pares, però per altra banda estava il·lusionada de poder fer nous amics i aprendre l’anglès, ja que és una llengua que m’agradaria saber-la parlar perfectament.

Així que vaig arribar allà i vaig veure que hi havia molts nens igual que jo, que anaven sols, sense cap amic. Això em va calmar. Més tard vaig conèixer a les nenes amb qui compartiria habitació durant el campament. Ens vam avenir molt bé, pràcticament al cap de dos dies era com si et coneguessis de tota la vida. Feies grans amistats en tan poc temps. Cada habitació tenia una monitora que s’encarregava de nosaltres i havíem de fer-li cas en tot moment, és a dir, era com la nostra “segona mare”.

Aquesta experiència em va ajudar a adaptar-me, saber conviure amb altra gent i a deixar la timidesa a part. Aquells tres estius que vaig passar allà, em van fer créixer com a persona. En haver de conviure amb tanta gent, aprenies uns valors.

Ara ha passat un temps i recordo els moments al campament. Ho recordo com si fos ahir, ho tindré sempre present en la meva vida perquè van ser molt especials per a mi. Desitjo no oblidar-me mai de les persones que vaig conèixer allà. També penso que vaig poder aprofitar bastant l’anglès, ja que fèiem quatre hores cada dia de la setmana. M’agradaria d’aquí a un temps poder anar a Anglaterra i parlar amb anglès fluidament.

A part de l’anglès, també fèiem diferents tipus d’esports com per exemple: bàsquet, futbol, joquei, voleibol… Ens feien diferents grups de totes les edats i compatíem entre nosaltres. Aprenies a saber perdre, guanyar i ajudar als teus companys.

Vaig passar dos estius més allà on encara que fes coses molt semblants, aprenies nous valors com per exemple: l’amistat, l’empatia, la responsabilitat, la generositat…

Blanca Sala

Aquest últim estiu vaig poder gaudir d’una gran experiència, vaig anar a Gàmbia (Àfrica). La meva mare sempre ha sigut una persona amant d’Àfrica, ja que per ella la gent allà té uns valors molt macos de la vida. Vam decidir fer aquest viatge unides, tenia moltes ganes així que vaig decidir informar-me sobre aquell petit país.

No explicaré el que vaig fer durant aquells dies perquè penso que no és el més important, tot i que és un dels millors viatges que he fet mai, prefereixo explicar el que he après d’unes persones meravelloses. Vaig aprendre que qui menys té és qui més comparteix, que allà quan algú et pregunta “Com estàs?” sí que els interessa la resposta. Allà, malgrat tot, sempre van amb un somriure per davant. Compartir, estimar i ser responsable des de ben petit és el que més s’ensenya.

Un cop aquí, he après que no he de comprar per comprar, que la felicitat no depèn del que tenim sinó de com ho valorem. Crec que avui en dia, el que la gent desitja és tenir aquelles magnífiques bambes que tant li agraden, aquell rellotge que està de moda, tot d’una súper marca i poder tenir tot el que vol i més. Per això crec que tothom hauria de tenir l’oportunitat de viatjar a un país del tercer món per poder conèixer personalment les condicions en les que viuen allà.

És més important tenir al teu voltant gent que t’estima i et valora que tenir molts diners i coses materials.

Laia

L’altre dia, mentre esperava per entrar al vestuari per jugar un partit de futbol amb el meu equip, s’estava jugant un partit entre nens d’uns 10 anys. En una jugada del partit, un nen de l’equip local va caure dins l’àrea rival, però l’àrbitre no va senyalar penal. En la jugada següent, el defensa central de l’equip local va tocar l’esfèric amb les mans i el col·legiat va concedir una pena màxima. Davant d’aquesta última acció, un dels pares de l’equip local va començar a insultar a l’àrbitre. Això em va fer veure més enllà del penal i la jugada que va acabar en gol.

El futbol base, també anomenat futbol formatiu, serveix perquè nens i nenes aprenguin a jugar a futbol, encara que també és una manera de què es diverteixin amb els amics. Els pares, aficionats de l’equip del seu fill, haurien d’animar-los a què s’ho passin bé i donar exemple als seus fills que estan al terreny de joc.

No és gens estrany anar a un camp on s’està disputant un partit entre equips de la categoria aleví, entre 9 i 10 anys, i veure a algun pare cridant a l’àrbitre que s’hauria de posar ulleres perquè no ha vist una falta sobre el seu fill, o cridant a l’entrenador del seu fill perquè no l’ha fet jugar de titular. Això són coses del futbol, però que s’han d’evitar perquè l’esport segueixi com fins ara i no empitjori.

Però amb el pas de les categories, els jugadors que han aconseguit arribar a on no tots poden arribar, els futbolistes es prenen l’esport més seriosament i tots volen guanyar per poder fitxar per un club més gran, el somni de tots és el Barça o el Madrid, o portar al teu club a l’elit del futbol formatiu. Insults durant el partit, provocacions, celebracions cap a l’altre equip són habituals durant els partits, fins a l’extrem del fet que vaig jugar un partit en què va haver de venir la policia treure a l’equip rival del camp.

Per acabar, l’esport formatiu serveix per aprendre la disciplina esportiva, però també per a ensenyar coses quotidianes als més petits i hi ha algunes actituds que no són correctes. Aquestes ja es mostraran més endavant, però sempre s’ha de respectar el rival i saber perdre, però sobretot saber guanyar.

Roger

Fa 8 anys que jugo a bàsquet. Exactament, des de l’any 2006. Fins ara he jugat 8 temporades. 8 temporades d’entrenaments, 5 entrenadors, 6 parells de bambes gastades, un munt de jugades apreses, infinits punts encertats (i també de fallats), partits perduts, partits guanyats. Pero sobretot, 8 anys d’experiències.

Quan em vaig apuntar, va ser com tots els nens petits al principi. Simplement, els pares ens havien apuntat perquè féssim algun esport, per compartir les estones amb els amics, i passar-nos-ho bé. Però a poc a poc, tot anava canviant, sense adonar-me. Anava als entrenaments pensant a passar-m’ho bé, estar amb les amigues, sí. Però, també, anava amb ganes de millorar, amb ganes de donar-ho tot als partits, amb ganes de agafar la pilota i jugar.

Amb el pas dels anys, l’equip ha començat a disminuïr, quedant-se només les persones que realment, vénen cada dia amb ganes de jugar a bàsquet, i millorar. Un jugador de bàsquet, ha d’acceptar les crítiques, saber que molts cops caiem a terra, però hem de saber aixecar-nos, acceptar l’error, però continuar. Suportar empentes, cops, ferides, lesions, crits, injustícies, errors, derrotes. Però, a part d’això, amb esforç, paciència i constància, també s’aconsegueixen les victòries, els punts, la bona defensa, créixer cada dia com a jugador.

Quan jugo a bàsquet, em sento alliberada. És la meva via d’escapament dels estudis, dels problemes, de l’estrès. Quan he tingut un mal dia i vaig a l’entrenament, em sento molt millor. El bàsquet, fa que em relaxi, que només em centri a fer les coses bé, a millorar mentre m’ho passo bé.

També, amb els anys he après moltes coses, i no només de bàsquet, sinó de valors. Quan una jugadora fa un error, l’animem entre totes, perquè pugi el cap ben alt, i segueixi jugant. He après el que és formar part d’un equip, l’esforç que comporta formar-hi part. Entre l’equip, hi ha molta confiança, ens animem molt entre totes, compartim opinions, ens respectem, però sobretot, ens ajudem. I per totes aquestes raons, i moltes més, és que ja fa 8 anys que jugo a CB. Vilassar de Dalt.

Laia Casero

Sempre m’ha cridat l’atenció això del món de la música, així que cap als 6 anys els meus pares em van apuntar a classe a l’aula de música de Vilassar de Dalt. En un principi només feia llenguatge musical, però al cap d’un temps vaig haver d’escollir un instrument. Jo vaig triar la guitarra. No sé ben bé el perquè de la meva elecció, simplement era un instrument que em cridava l’atenció. Pot ser que em condicionés el fet que el meu grupet d’amigues també la escollissin, encara que no ho sé exactament. La meva idea era tocar la guitarra elèctrica, però els professors de l’aula em van recomanar que comencés a aprendre amb l’espanyola i que més endavant, ja faria el canvi.

Cap als onze anys em vaig canviar a l’Escola de Música de Premià. Ho vaig fer a la força, ja que, per a mi era una drama deixar totes les meves amigues a l’aula de Vilassar de Dalt. Els meus pares em van dir que a l’escola de Premià em convalidarien la música i que, al acabar els estudis, em donarien un títol. No vaig tenir cap altre remei i els vaig fer cas. En aquell moment va ser quan em vaig adonar de que hi ha moltes maneres diferents d’ensenyar música i que la de Premià m’agradava molt, ja que, en aquesta escola ensenyen d’una manera completament diferent. La classe de guitarra em semblava molt interessant i sincerament, això em va motivar.

Ara fa deu anys que toco la guitarra i la veritat és que no tinc pensat de deixar-ho, ja que, si ho deixés, crec que es crearia un buit en la meva vida. Mai no m’he plantejat el canvi a la guitarra elèctrica. De fet, ara que porto tants anys tocant l’espanyola em sembla més interessant i tot. Suposo que això de tocar l’elèctrica era una mena de capritx de nena de 6 anys. La guitarra s’ha convertit en un instrument molt important per a mi. Quan practico la meva ment es queda en blanc, m’oblido de l’estressant dia a dia i únicament em concentro en les notes que hi ha escrites a la partitura, és una sensació genial. M’agrada tocar tot tipus de cançons, encara que els estudis i les peces antigues se’m fan més pesades. Reconec que alguna vegada m’ha fet mandra agafar la guitarra i posar-me a tocar, sobretot quan torno d’entrenar i estic cansada, però tan sols és mandra perquè al cap d’unes hores altre cop em vénen ganes d’agafar-la i practicar.

Realment em sento privilegiada de saber i poder tocar un instrument, ja que, pel motiu que sigui, hi ha molta gent que no ho pot fer. És una habilitat molt profitosa que et dóna capacitats que altres persones no tenen, com ara el simple fet de saber llegir una partitura. Crec que, almenys una vegada a la vida, tothom hauria de tenir aquesta gran oportunitat.

Marina

Tot just fa dos anys vaig començar a fer classes de guitarra amb l’Helena, guitarrista del grup maresmenc “El Veïnat”. Mai havia tocat cap instrument seriosament, i vaig decidir posar-hi totes les meves ganes. A l’inici em costava molt: haver de coordinar la mà esquerra, posant els acords en la seva posició correcta, i la mà dreta, tocant el ritme o puntejat adequat, se’m feia difícil. Ara, ja sé tocar una gran diversitat d’estils musicals, des de ska fins a folk.

Amb el temps vaig anar adquirint pràctica, seguretat i confiança. Aquesta confiança es va traspassar a la relació entre la meva professora i jo. Al començament era una relació simple, però amb el temps ha anat evolucionant i l’Helena s’ha convertit en una persona molt important per a mi.

L’Helena ha tingut molta paciència amb mi a l’hora de tocar i a fora, també. Sempre es preocupa per mi, m’ajuda en els moment difícils, em dóna consells i moltes coses més. L’energia i la bogeria que té me la transmet en cada moment i, per tot això, ha esdevingut una persona molt especial per a mi. A més a més, he pogut conèixer moltes coses relacionades amb la música, com ara la formació dels acords, i persones vinculades a aquest món, des de grups, cançons i membres de grups catalans, com l’Edu, saxofonista del grup Acció.

Des de que faig classes amb ella he après a valorar més les coses i a viure la vida, tal i com ella m’ha ensenyat. Per tot això i més, li vull donar les gràcies. Gràcies Helena!

Mireia

Fa dos o tres anys els meus pares em van dir que m’enviarien un temps a Anglaterra per millorar i controlar més l’anglès. Jo sempre ho negava, no me’n volia anar i estar allunyada de la meva família perquè pensava que em sentiria sola i sense l’ajuda de ningú, hora d’espavilar-se.

Ara el meu pensament sobre això ha canviat. Fa un any que he començat a anar a una acadèmia d’anglès i ara controlo millor l’idioma. Costa combinar els estudis amb l’anglès, però la majoria de vegades me’n acabo ensortint.

A l’estiu de l’any que ve m’agradaria anar a Anglaterra o als Estats Units, ja que és l’idioma en que es comuniquen la majoria dels turistes quan van de visita. Tinc amigues que cada estiu se’n van de colònies a l’estranger i s’ho passen la mar de bé, així que per què no intentar-ho?

Aquest canvi d’opinió se’m va passar pel cap quan vaig veure que gent coneguda se n’anava o se’n va a l’estranger a estudiar o a treballar, sigui on sigui.

Després d’acabar els estudis, possiblement no hi hagi feina enlloc, i una de les possibilitats sigui anar a treballar a un altre país.

Alba

Aquest estiu vaig viure una nova aventura.

Vaig anar a un campus per aprendre anglès als Estats Units. Mai havia viatjat sola tan lluny.

Quan em van dir que m’havien acceptat, no estava segura. Sempre diuen que davant els nous reptes, la inseguretat crea una certa por. Però quan ja estava al seient de l’avió, vaig veure-ho tot diferent. Potser si que al principi no em sentia del tot integrada, érem 20 persones i només coneixia a una, però al cap de pocs dies ja érem com una família.

A mesura que passaven els dies, noves sensacions s’apoderaven de mi; em sentia independent, emocionada, feliç, lliure i integrada.

El campus pertanyia a Western Washington Univeristy, a la ciutat de Seattle, estat de Washington, al nord-oest d’Estats Units. Les instal·lacions eren grandioses, tenien un gimnàs, piscina, residències, menjadors, pistes de: bàsquet, tennis, beisbol, futbol i d’atletisme… per unes 2000 persones. Estava tot net i cuidat.

Una de les coses que no em va agradar va ser que tots els meus companys eren de Madrid i de Catalunya, així que només parlàvem en anglès a les classes i quan fèiem activitats per les tardes amb estudiants voluntaris amb parla anglesa. A part, els monitors eren bastant estrictes amb nosaltres, perquè un dia anant amb el mini-autocar per fer una visita a Canadà no ens van deixar dormir durant el viatge, perquè segons ells volia dir que no havíem dormit durant la nit. Però bé, ja diuen que tot té la seva part positiva i negativa.

Ha sigut un viatge únic, on he conegut a gent que sempre recordaré. Si teniu l’oportunitat de fer-ho, no us ho penseu dos cops, us ho recomano! Madures com a persona.

Marta

No fa gaire, vaig veure un programa de televisió on apareixia el famós cuiner Gordon Ramsay. És famós per escridassar i posar molta pressió als seus aprenents. Però aquest cop no es tractava d’això. Gordon Ramsay tenia un altre projecte al cap.
Es va dirigir a la presó de Brixton a Anglaterra amb la intenció de trobar alguns presos que sabessin cuinar. Un cop escollits, l’objectiu del programa era muntar un petit negoci de dolços en sis mesos. Al principi hi havia discussions i baralles entre els presos, però després ja van anar cessant. Tots els estris de cuina esmolats estaven molt restringits i el pobre Gordon havia de portar un manyoc de claus interminable per obrir i tancar armaris. El grup de presos va decidir posar-se com a nom de negoci “Bad Boys’ Bakery” (pel meu gust és un nom bastant “cutre”).

Quan Gorndon venia totes les magdalenes i pastissos a la ciutat, preguntava als clients què els semblava que tot aquell menjar ho haguessin fet uns presos. Sorprenentment la gent opinava que era millor, que estava molt bé que els presos tinguessin alguna bona cosa a fer.

Jo penso el mateix, ja que una presó no només hauria de sevir per castigar els homes que hagin fet un delicte, sinó per aprendre coses noves.

Helena