LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Vivim en una societat on constantment només prestem atenció a aquelles coses que tothom fa, que tothom porta… En definitiva, seguim les modes. Aquest fet fa que moltes vegades ens allunyem de fer el que realment ens ve de gust, o ens deixem de comprar el que ens agrada, i tot per no cridar l’atenció o sentir-nos diferents dins el nostre cercle social. Això fa que tots, moltes vegades inconscientment, seguim el que seria “com que tothom ho fa, jo també”.
Moltes vegades som conscients de què no estem fent el que volem fer, sinó el que la societat espera que fem, i això fa que el corrent de les modes s’emporti tothom pel mateix camí i acabi amb l’originalitat i el gust propi.
Personalment, admeto que alguna vegada m’he deixat emportar per les modes i he acabat fent alguna cosa que no em venia de gust, o simplement he deixat de fer alguna cosa per evitar que la gent critiqués el que estava fent o em veiés diferent. Ara me’n penedeixo molt d’haver fet aquestes coses, estic creixent i cada vegada veig més clar que tothom ha de fer en cada moment el que vol fer i no deixar-se emportar per la gran riuada de gent per por a ser criticat.
Tothom ha de ser original i seguir el seu gust personal, que al final el bo és el que marca la diferència.

Mariola

Sempre he tingut molt mala presentació a l’hora d’entregar treballs o deures. Tinc mala lletra, no deixo marges, no utilitzo regle per subratllar el títol…

Sé que podria millorar la presentació sense masses problemes, però sempre he trobat que donar-li tanta importància a l’aparença de les coses i no al contingut és una cosa bastant trista que passa molt sovint en la nostra societat.

Prefereixo mil vegades conèixer una persona intel·ligent amb idees interessants i opinions significatius que una persona guapa. Penso lo mateix amb els treballs; prefereixo passar-me el temps fent els exercicis i pensant, que no passant les coses a net amb lletra perfecta. Segurament els meus professors argumentarien que és només que sóc vaga, i admeto que això forma una petita part, però sincerament crec que donar-li tanta importància a una cosa tan superficial és una cosa veritablement dolenta.

No penso canviar la meva presentació. Es podria dir que és una mena de protesta, però per mi és important, i sacrifico uns punts de les meves notes per aquesta protesta.

Danielle

A nadie le gusta hablar de los complejos, ya sea por vergüenza o simplemente porque no suele ser un tema agradable de tratar. Los jóvenes somos los más acomplejados, ya que, por decirlo de alguna manera, somos los que solemos juzgar más a la gente por su aspecto físico.

En la sociedad de hoy en día el físico se ha vuelto más importante que el interior de las personas. Le damos importancia a lo superficial y no nos fijamos en los valores y las cualidades que uno pueda tener. Antes eso no pasaba. Tener un cuerpo o una cara bonita no era algo tan importante, era algo más secundario, pero ahora, es en lo que primero nos fijamos. Si una persona está pasada de peso, se critica, si está delgada, se critica, si tiene un cuerpo que no es de tu agrado, se critica. Esta manera de pensar o de ser, es la que nos ha llevado a ser acomplejados y a tener vergüenza de nuestro físico. Conozco a muchas personas que viven acomplejadas, que tienen vergüenza de ponerse cierta ropa, o de ir a ciertos sitios por miedo al qué dirán.

Dicen que si no te quieres tú, no te va a querer nadie, por eso, pienso que tenemos que dejar de ser tan superficiales y empezar a conocer a las personas, no por lo que aparentan, sino por lo que realmente son, ya que un físico no define a nadie, una personalidad, sí.

Valentina

Des que han començat a desenvolupar-se les xarxes socials, aparentem que les nostres vides són millors, però realment et semblen que ho són?

Normalment solem penjar imatges on se’ns veu feliços mentre fem activitats amb amics, anem a passejar amb el nostre gos o altra mena de coses que solem fer en aquests temps. Així sembla que les nostres vides són meravelloses o que simplement no ens cal preocupar-nos de res, i, creem una preciosa història de princeses on la que tothom dóna “m’agrada” al Facebook, Instagram, etc.

Ens preocupa molt mostrar al món que som feliços i pot ser que afecti la nostra vida el que l’altra gent pugui pensar de nosaltres. Realment ens fa més feliços aparentar una cosa que no veritablement fer-la? Jo crec que no.
Solem amagar defectes i magnifiquen les nostres virtuts i/o valors positius.

En aquests temps, la gent esta sotmesa al “què diran de mi?” i això fa que estiguin capficats en una espècie de “reality” en el que no poden treure’s la seva veritable màscara i on comparteixen informació amb gent que no coneixen.

Això ens fa pensar en què si realment la nostra vida sembla genial però, realment ho és?

Júlia

La majoria de gent que no em coneix però que m’ha vist pels passadissos de l’institut o per qualsevol altre indret creu que sóc una persona antipàtica i fa un temps em preguntava per què tothom quan em coneix em diu que es pensava que no era així de simpàtica.

Doncs aquí ve la resposta. Jo, a la vegada de ser una persona molt activa i amb ganes de fer moltes coses, en els moments en que no estic fent res penso en moltes coses. Els meus ulls, sense cap mena d’intenció, miren a la gent que passa pel meu davant de dalt a baix segons ells amb una mirada vacil·lant i despectiva. La veritat és que això m’ha causat algun problema amb la gent però no sé com arreglar-ho ja que és una cosa totalment involuntària.

Quan ho vaig descobrir vaig estar uns dies intentant evitar-ho fins que vaig veure que no puc, és una cosa que forma part de mi i que no puc deixar de fer. Per aquest motiu, he arribat a la conclusió de que no haig de preocupar-me per aquests petits detalls involuntaris ja que segurament tothom en té algun i crec que també, de part de la gent que m’ha jutjat per això, no s’han de guiar per l’aparença.

Laia

Hace unas semanas colgué una foto en el facebook con un texto que decía:

“¿SIRENA O BALLENA?
Estimados señores: las ballenas están siempre rodeadas de amigos (delfines, focas, humanos curiosos), tienen una vida sexual muy activa y crían a sus pequeños con mucho cariño. Se divierten como locas con los delfines y comen gambas hasta empacharse. Nadan todo el día y viajan hasta lugares fantásticos como la Patagonia, el mar de Barens o las barreras coralinas de Polinesia. Cantan estupendamente y algunas veces hasta graban CDs. Son animales impresionantes y muy queridos, a los que se defiende y admira en todo el mundo.
Las sirenas no existen. Pero si existieran harían cola en la consulta del psicólogo debido a un problema de desdoblamiento de la personalidad, ¿mujer o pescado? No tendrían vida sexual y no podrían tener hijos. Serian graciosas, es cierto, pero solitarias y tristes. Y además, ¿quien querría a su lado una chica que huele a pescado? Sin lugar a dudas, yo prefiero ser una ballena. En una época en la que los medios de comunicación nos meten en la cabeza que solo las delgadas son bellas.”

Este texto, no sé cuanta gente se lo leyó, pero las personas que lo hicieron seguramente reflexionaron un poco sobre el tema. Siempre juzgamos a la una persona por su apariencia, y no deberíamos decir nada de nadie solo por cómo es físicamente, porque quizás esa persona sea un grandioso amigo. Así que, ¿por qué no intentarlo? ¿por qué no dejar de conocer a las personas con los ojos y empezar a conocerlas con el corazón?

Judith

Cuando hablo de algo no muy normal, me refiero al tipo de comportamiento que veo reflejado en algunas chicas no más mayores que yo. Estoy de acuerdo con que no soy nadie para judgar a una persona, pero no pude evitar que esa forma de comportarse no me dejara indiferente,

Fue en las fiestas de Premiá de Mar, a partir de la media noche yo estaba en la fiesta con todos mis amigos, y el ambiente daba vergüenza; niños fumando, bebiendo, buscando peleas y malos rollos, y lo que más me llamó la atención fue el tipo de baile provocativo que hacían las niñas delante de todo el mundo, Niñas que apenas llegaban a los quince años, con una ropa que lo dejaba todo a la vista, cubata en mano y exhibiéndose.

Me dio mucha vergüenza, ya que este tipo de comportamiento nos pone un sello a las chicas, y después estas niñas se quejarán de machismo. Espero que esto cambie a mejor en un tiempo, porque da mucha pena.

Maria

Sovint associo els núvols al paradís, als núvols de sucre o al cotó. Semblen tan consistents i flonjos que la decepció va ser gran quan vaig anar en globus i vaig descobrir que no els podia tocar. Ni saborejar, ni mirar de prop, ni olorar. És lògic que no els pugui olorar, ja que si provenen de l’aigua haurien de tenir la mateixa olor, i el cas és que l’aigua no en té d’olor. Ni gust, ni tampoc és rígida.

Amb una amiga vam inventar una història -un dia que estàvem molt avorrides- on el terra eren els núvols, i la neu era rosa. Però, es clar, si la neu, els núvols i el gel provenen de l’aigua haurien de ser tots del mateix color, o si més no semblant. Però bé que veiem núvols roses a les postes de sol, núvols negres a les tempestes i grocs al matí. Els núvols són una cosa insòlita, que, si no fos perquè em crec el llibre de biologia, pensaria que estan fets per art de mágia. ¿Quantes històries hi ha de persones que tenen un reialme als núvols? ¿no seria fantástic? Allà t’oblides de tot, i saltes infinitament. Si més no, al concepte de núvols que jo tinc al cap.

Hi ha núvols que viatgen milers de quilòmetres abans de desaparèixer. Porten amb ells sorres d’altres països, pluges diferents i sensacions distintes. Es pot veure tot un món en un núvol, i també poden veure tot el nostre món en un de sol.

Sempre m’ha agradat l’expressió “Estàs als núvols”, perquè de petita imaginava que quan un estava als núvols era perquè s’imaginava a ell mateix saltant i botant en ells. Una mica estrany, sí, però era la il·lusió que tenia llavors, com ara els reis o el tió. Va ser molt xocant descobrir la veritabe naturalesa dels núvols en el meu viatge en globus.

Això em fa pensar que no sempre les coses són el que semblen ser, ni tot el que sembla que fa la gent és el que fa realment. No haig de jutjar abans d’hora, ni donar-ho tot per suposat. Com els núvols.

Valentina