LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La setmana santa va ser una de les millors de la meva vida. Dilluns va venir la meva millor amiga de Manresa, la Cris, que venia a passar uns dies a casa meva. Va baixar a Barcelona i jo la vaig anar a buscar a l’estació de tren.

Vam passar la tarda per allà i a les nou de la nit vam anar al Teatre del Liceu a veure el David Bisbal, que feia un concert acústic. Era un dia molt esperat ja que teníem les entrades des de feia molt de temps. Ens ho vam passar molt bé i vam gaudir tal com ens ho havíem imaginat.

Dimarts vam passar el dia descansant i dimecres, el dia del meu aniversari, vam anar a una barbacoa que havien organitzat els meus amics. Va estar molt divertida. M’hauria agradat molt haver-m’hi estat més estona, però la Cris em tenia preparada una sorpresa i, per això, vam marxar més d’hora. Sens dubte, la sorpresa va ser fascinant, no m’ho esperava ni molt menys. I la veritat és que vaig ser molt feliç el dia del meu aniversari, gràcies a les persones que em fan feliç dia a dia.

Me’n duc un maquíssim record d’aquesta setmana santa que crec que em quedarà per tota la vida.

Laura

Em vaig llevar entusiasmat, perquè seria un dia especial. Vaig baixar a esmorzar i vaig marxar a l’escola com tots els dies. Tos els meus companys em felicitaven, ja que aquell dia feia un any que sortia amb la Marta.

En acabar les classes vaig marxar a casa. Vaig dinar ràpid, havia quedat per recollir el regal que li havia de fer a ella. Era un CD amb les nostres cançons que duia una fotografia dels dos a la part de sobre. També tenia pensat dur-la a sopar a un restaurant italià, l’apassiona la pasta. Feia dies que ho preparava, estava tot molt ben assajat, no podia fallar res. Però la Marta es va presentar abans d’hora a casa meva, desmuntant-me tots els plans. Per culpa d’aquest imprevist, no va anar segons el previst, malgrat això, puc afirmar que va acabar sent un dia perfecte.

La tarda, vaig haver de passar-la amb ella. I li vaig demanar al meu germà que portés un parell de coses al lloc on soparíem, ja que jo no podia.

Quan es va fer de nit, i va ser l’hora de sopar, vaig portar-la amb els ulls tancats fins al restaurant. Un cop allà vam seure a la taula que havia reservat i vam sopar. Després van arribar les postres, havia preparat un pastisset de xocolata. La cambrera el va portar a taula acompanyada del so de la nostra cançó. Va ser un moment màgic. Quan vaig sentir la música em vaig emocionar molt, tot i que ho havia preparat jo. Després de sopar, vam anar a l’Hemisferi Sud, una cocteleria. Allà estàvem a les fosques, fet que donava un ambient molt tranquil i romàntic. I al final la vaig acompanyar a casa.

Va ser un dia molt especial !!

Xavier

Tú, siempre con un incontrolado genio. Siempre con tu voz chillona. Siempre con tus consejos de mujer fuerte. Tú, que todo te da igual, que te importan poco las apariencias, que bromeas con todo el mundo. Tú, que me criaste para ser valiente, orgullosa e independiente de todos. Tú, que me sermoneas constantemente y me indicas el mejor camino a seguir. Tú, que tuviste que dejar los estudios a los 12 años para trabajar y llevar dinero a casa. Conociste al hombre de tu vida a los 16 y te fuiste sola a la discoteca para estar con él, dejando de lado a tus amigas. Autosuficiencia es lo que corre por tus venas. Libre de seguir a nadie. Y me alegro. Si no fuera así, yo no estaría en este momento aquí.

Tú, que me consolabas cuando venía llorando del colegio porque los niños me insultaban. Y me decías: “No les hagas caso. Tienes que ser fuerte. Ya se cansarán.”. Cuánta razón tenías. Y cuánta razón sigues teniendo. Tú me enseñaste a no fiarme de nadie, a quererme tal y como soy, a ser fiel a mis ideales. Tú me levantaste cuando ya me había rendido y me hiciste prometer que no derramaría una lágrima más. Me advertiste sobre la vida, a veces miserable. Me concediste el derecho de cometer errores para aprender. Y lo más importante: me educaste desde la verdad. Algo muy valioso para ti. Y para mi también.

Mamá, hoy es tu cumpleaños y por falta de tiempo no te he podido comprar nada. Siempre me dices que no tengo por qué hacerlo, que tienes de todo. Pero no me sentiría bien si lo dejara correr. Sé que me apoyas a la hora de escribir y que te gustan mis escritos, así que creo que te gustará. Ya tienes 48 años, pero tu vitalidad es de una de 25. Sigues siendo como siempre: risueña, gruñona, un poco bruta, pero con un corazón enorme. Y espero que continúes así por mucho tiempo. Felicidades, mamá. No cambies nunca.

Arantxa

Un cop cada 4 anys, cada 48 mesos. Un dia especial. Mai t’has plantejat que passaria si haguessis nascut el 29 de febrer? Si el dia en que havies nascut no ocorregués cada any? Ho celebraries el 28 de febrer o un dia més tard?

Des de fa 2.000 anys, quan Juli Cèsar va crear el calendari julià, un any de cada quatre és de traspàs, és a dir febrer té 29 dies en lloc de 28.

Però, per què el terme “traspàs”? Ho he buscat a internet:

En els temps de Juli Cèsar, el primer dia de cada mes es deia calendes, el setè eren les nones i el quinzè dia eren els idus. En lloc de dir 28 de febrer, els romans deien primum dies davant calendes Marti (primer dia abans de les calendes de març). El 27 de febrer era el secundum dies davant calendes Martí (segon dia abans de les calendes de març), el 26 de febrer, tercer dia i així successivament. Per introduir la seva novetat, l’any de traspàs, Juli Cèsar va intercalar un dia entre el sisè i el cinquè dia abans de les calendes, és a dir entre els dies que avui són el 23 i el 24 de febrer. Aquest dia addicional va ser anomenat bis sextus dies davant calendes Martias, és a dir, “segon dia sisè abans de les calendes de març” i l’any que contenia aquest dia es va dir per això bissextus, en llatí.”

Tinc un amic que viu a Amsterdam, i ens coneixem des que érem petits, doncs els nostres pares sempre han sigut amics. El seu aniversari és aquest dia del que us parlo. Així que li volia fer un petit homenatge, tot i que no ell no l’entengui. Jo de petita sempre pensava que clar, com el dia 29 només es un cop cada quatre anys, creia que ell devia de tenir, als vuit anys, 2 anys; als dotze, 3, …  Quina tonteria eh! Així que volia fer aquest escrit per felicitar-lo, i dir-li que tan de bo poguéssim veure’ns més. Felicitats.

Kim

Ja fa un mes, va ser el meu aniversari. Amb les amigues vam celebrar-lo fent un petit sopar, així és com acostumem a festejar-lo entre nosaltres. Tot va anar molt bé, vam riure com sempre i vam marxar cap a casa. L’endemà, que era el dia de l’aniversari, em vaig aixecar i vaig veure una petita postal sobre la taula, on hi deia: Avui t’espera un gran dia!. Vine a les 13.30h als pins de Can Silva. No estava firmada. A l’hora que em citaven, vaig ser allà. Tota l’esplanada era plena de papers de colors on em felicitaven. De sobte vaig sentir unes rialles conegudes, vaig alçar el cap i un grup de noies van venir corrents cridant: “felicitats!”. Eren elles, les meves amigues. Jo molt sorpresa em vaig posar vermella com un tomàquet. Em van entregar uns regals d’aniversari i van començar a treure tovalles, begudes, estris i molt de menjar. M’havien preparat un picnic sorpresa! Quina il·lusió, mai m’ho hauria imaginat.

Va ser un dels millors aniversaris que he passat mai, gràcies a la bona companyia i a l’ambient. Un altre cop gràcies noies per aquell diumenge diferent que em vau fer passar.

Maria