LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El dia abans del meu aniversari va ser el dia més llarg de la meva vida. A classe no podia pensar en res més del que faria l’endemà per la tarda, no em podia concentrar. Tot l’any esperant aquet dia tan especial, dotze mesos impacient per aquest moment.

Per fi em vaig despertar al dia següent, el dia del meu aniversari, les classes van passar volant, i no només les classes, sinó que tot el dia, va passar tant despresa que no em va donar temps ni de gaudir del dia.

Cada aniversari se’ns queda marcat al nostre cap per tota la vida. Jo encara me’n recordo la festa del 8 anys, el berenar al pati i la pinyata, i desprès el pastis de xocolata. Però ara les coses han canviat, ara ja no hi ha pastís ni pinyata, ara simplement un sopar, o una de aquestes coses avorrides.

El plaer de rebre una simple felicitació és increïble. Cada persona que em felicitava em feia sentir important durant aquell curt dia. I el millor és poder celebrar el teu aniversari envoltat de les persones que més estimes, aquelles que passi el que passi sempre estan amb tu, aquelles que et continuen estimant encara que s’enfadin amb tu, aquelles que arriscarien la vida per poder salvar la teva. La família i els bons amics.

En definitiva, et passes tres cent seixanta quatre dies esperant, per només vint-i-quatre hores, però vint-i-quatre hores inoblidables.

Pau

L’aniversari. Sí, és allò que es celebra anualment. Avui m’ha tocat a mi. És curiós eh? Passen i passen els anys, sense adonar-te. Un, dos, tres, quatre… En aquesta època de l’adolescència m’agrada sumar anys.

Recordo que quan era petit donava igual el dia que fos el meu aniversari, cada diumenge es celebrava. Un pastís, els tiets, els avis, regals com un cotxe teledirigit, un joc, entre d’altres. Ara els gustos canvien, ja no vols ni joguines ni jocs de taula, roba en tens molta… Vols diners. T’agrada aquell ratolí que vas veure a Internet i amb els diners que et donen te’l compres. Vols estalviar pel viatge de fi de curs. O simplement t’agrada guardar diners.

En faig 15. M’agrada. Crec que quan ets petit t’agrada sumar anys però quan ja ets més grandet (uns 20 anys), no et fa tanta il·lusió. Has d’anar assumint responsabilitats que abans no tenies. La gent ja no et pren com aquell nen que li agradava jugar amb cotxes sinó que ara et veu com un petit home que ha d’assumir els reptes de la vida.

Moltes gràcies per invertir el vostre temps en llegir-me. Ens veiem!

Àlex.

El 23 de agosto fue mi cumpleaños, por fin mis dieciséis tan esperados. Ese día estaba en Murcia de vacaciones y lo celebré allí con la familia y mis amigos tazoneros, Tazona se llama el pueblo donde veraniego. Pero claro está que esa fecha tan especial la quería celebrar con la gente de aquí, la cual veo día sí y día también.

Al volver del viaje, y unos días más tarde para coincidir en viernes, mis amigas y yo decidimos ir a cenar a casa de Bel y luego irnos de discoteca. Eran las nueve y media que entraba en casa de Bel, por una puerta que da a un comedor de lo más acogedor, cuando justo entrar, una avalancha de globos y gritos felicitándome me acribilló. Mis amigas me habían preparado una fiesta sorpresa con cena incluida. Había música, globos, adornos y una larga mesa con pizza, pollo rebozado, tortilla de patatas, ensalada y muchas cosas. Me hicieron sentar en el cabezal de la mesa dónde me esperaba una corona brillante y una banda de color lila, que colgaba del hombro derecho hasta la cadera izquierda y ponía “Soy el 99% perfecta”.

Nos sentamos a cenar, a mi lado izquierdo tenía a Bel, a Marina y a Carla; y a mi lado derecho tenía a Merins, a Natalia y a Anna. ¡Estaban las seis guapísimas!

Cuando las vi explicándome los líos que habían tenido para prepararlo todo, para que no me enterara, para que fuera especial y así lo sintiera yo; en ese momento, me di cuenta que ellas son mis amigas de verdad. Lo que a veces me enfada de ellas no importa, porque son pequeños roces comparado con todos los magníficos momentos y lo mucho que nos queremos. No hay nada mejor que tener a personas que siempre están ahí. Ese día pude valorar lo que no tiene precio.

Gracias amigas.

Laura

No fa molt va ser el meu aniversari. No he fet gran cosa, però al menys l’he celebrat. No puc creure com els anys passen volant, encara recordo quan era petita i ara, d’aquí poc, entraré a la maduresa.

Amb els anys m’he fet gran, responsable i una mica més sàvia. Estic orgullosa de tot el que he fet fins ara i espero fer el millor possible sempre. Penso que totes les edats són edats per ser feliç, però en realitat els anys més feliços són aquels en que aprofites tot i totes les oportunitats. Però, crec que només hi ha una època en la vida de cada persona per somiar, fer plans i realitza-los encara que es plantegin dificultats.

Per a mi aquest és més un any per recordar els moments viscuts, descobrir coses noves i pensar el que faré en el futur. Cada dia que passa tinc més coratge i desafio a totes aquelles mancances meves per millorar com a persona i intento redimir les pors que tinc. Espero que en aquest any pugui fer nous amics, ajudar les persones i superar els meus límits.

Sé que moltes persones em necessiten i, per aquest motiu, m’esforço al màxim per estar allà quan ho necessiten. Però per altres no sóc més que una simple persona que viu en aquest món. I per això jo visc per aquells que realment val la pena lluitar i tenir-los al meu costat.

Tots el dies agraeïxo a Déu per tot el que m’ha donat i per continuar any rere any sent la mateixa.

La nostra existència no és més que un curt període de llum entre dues eternitats de la foscor.

Carla.

20 ANYS! Bff… que ràpid passa el temps…

Semblava ahir quan em feies fora de la teva habitació perquè et molestava; o quan no parava de fer viatges de la meva habitació a la teva amb el meu “carrito” de la compra ple fins a dalt de coses teves i al cap d’una estona em venies a buscar cridant i jo sempre acabava plorant, però al que renyaven era a tu per ser el gran; o quan em venies a buscar a patinatge a l’hivern que era tot fosc i em posaves la cançó de la niña del exorcista perquè sabies que em feia molta por, t’amagaves, jo sortia corrent i tu venies darrere meu perquè no li digués res a la mama; o de qualsevol tonteria per la que ens enfadàvem.

No sempre estàvem enfadats, clar. També em feies riure molt i em protegies: sempre em deies que ningú es podia ficar amb mi, que això només ho podies fer tu, i jo em preguntava que què més donava si ho feies tu o un altre, si era el mateix!

Ara les coses tampoc han canviat molt: ens seguim barallant, suposo que, com tots els germans. Però ara estem molt més junts que mai, i sé que més que un germà també et puc considerar amic.

No t’ho dic gaire sovint però t’estimo molt!

Felicitats Ernest,

Carla

Sólo faltan diez días, diez días que probablemente se le harán eternos, diez días de una larga e interminable espera. El 1 de junio es un día muy especial, por fin cumplirá los dieciséis.

Es una de mis mejores amigas así que me se todos sus gustos, aficiones, miedos… es una persona realmente especial, simpática, enamoradiza, soñadora y divertida. Se ríe por cualquier cosa, por pequeña que sea, y tiene una sonrisa que contagia a todo el que esté cerca. Puede llorar viendo una serie o una película en que muere un personaje principal, cosa en la que nos parecemos bastante. Es una de esas personas que siempre te anima, no se rinde y es una de las cosas que más me gusta de ella.

Lleva toda el día llamándome. Por culpa de la tormenta de hace dos días se le ha roto el ruter y no puede vivir sin Internet. Se pasa el día en el facebook, twenti y cuánto cabrón. Cuando tiene que estudiar, se pone los cascos y escucha música. No se cómo lo hace, yo soy incapaz de estudiar escuchando canciones, todo tiene que estar en completo silencio, en cambio a ella la música le relaja.

Cada día me sorprende más, se sabe de memoria todas las canciones de su móvil y se puede decir que tiene unas cuantas. Las que no son en castellano las canta en inglés macarrónico pero la verdad es que le sale realmente bien. Siempre hacemos la típica broma de que se tendría que estudiar las lecciones de historia cantando.

Es una amiga increíble y aunque lleva todo el año torturándome para que le dedique una redacción, la sigo queriendo.

Paula

Pugem les escales fent l’idiota per alliberar tensió, rient. Li manquen pocs segons per sortir, sé que està molt nerviosa i l’abraço amb força perquè em senti al seu costat. Arriba el moment, s’allunya cada cop més fins que es troba al mig de l’escenari asseguda davant el seu millor amic, el piano.

Miro subtilment la seva expressió darrere el piano, mou les celles mostrant que està nerviosa però tot i així sap que tot li sortirà bé. Intenta amagar la tremolor de les mans i ho fa tan bé que només jo puc apreciar que té un nus al coll i suor freda. A poc a poc es va sentint còmoda i això fa que l’expressió de la seva cara es destensi i que les mans li ballin suaument, produint un so extraordinari. Les tecles es fonen amb l’abraçada dels seus dits, és pràcticament imposible no rendir-se als peus de la seva música. En el moment en què els meus ulls senten una extranya coissor, l’aire que m’entra pel nas és més fred i la boca comença a produir saliva amb més fluidesa que mai. En aquell moment en què els ulls se m’emborronen, és quan cau la primera llàgrima d’emoció. Ella és la causant d’aquesta sensació.

Aquesta nena que avui fa setze anyets, tot i que té la capacitat de produir música esplèndida i tendra, té un carácter dur i les idees molt clares. Espero veure-la bufant espelmes i engreixant-se amb un bon pastís uns quants anys més. Felicitats Laura, t’estimo.

Paula

Recuerdo perfectamente ese día. Prácticamente toda la familia en esa sala de espera, de paredes blancas pero con un original suelo embaldosado y dos ventanas que daban a una calle secundaria, poco transitada para ser de Barcelona. Especialmente por una de esas dos ventanas entraba un alegre rayo de sol que dejaba desnudos nuestros sentimientos, unos sentimientos que todos intentábamos reprimir para no alterarnos los unos a los otros. Aquél iba a ser uno de los días más esperados por todos, seríamos uno más en la familia.

Particularmente nunca había vivido una experiencia de este tipo, así que no sabía muy bien cómo actuar. La espera se hizo eterna. Desde la sala se podían apreciar llantos de recién nacidos y recuerdo con exactitud cómo mi abuela se levantaba en cada uno con una media sonrisa dibujada en su rostro esperando que uno de ellos fuera el tuyo.

En cuanto vino la enfermera, nos pusimos todos en pie, aliviados y felices escuchamos: “Ya podéis ver al pequeño”.

Mi abuela se adelantó, como en todo, pero yo puedo decirte que fui la segunda en verte.
Tendrías que haber visto la cara de felicidad de tu mamá cuando te tenía en sus brazos…

Una vez estabas limpio y cambiadito te llevaron a una sala ya más grande, con mucha más luz, cosa que no te gustó nada; no te atrevías a abrir los ojos. Te dejaron en manos de la yaya, la cual te prometo que no dejaba de repetir lo precioso que eras.

En escasos minutos decidiste echar una ojeada al mundo que te esperaba con los brazos abiertos pero que era totalmente desconocido para ti. Y fue en ese preciso instante cuando pude ver tus ojitos, indefensos ante la luz que entraba con fuerza por la ventana, y sin pensármelo dos veces te puse la manita en tu frente. Fue entonces cuando pudiste ver con claridad a dos personas que apenas respiraban a fin de no perderse ni un gesto o movimiento tuyo.

Enseguida te tuvimos que devolver con tu mamá, la cual ya estaba algo más descansada y loca por tenerte encima de su pecho y no soltarte nunca más.

Ese día fue el 28 de Marzo de 2008, y como puedes ver, no lo he olvidado ni creo que lo vaya a hacer nunca. Fue un día muy especial que tengo aún muy presente, a pesar de que en seis días me vayas ya a cumplir cuatro añitos, renacuajo.

Lo único que pido es que jamás pierdas esta sonrisita de pillo que te caracteriza o esta mirada tan tierna y llena de felicidad que siempre te acompaña.

Porque con el paso de los años, te darás cuenta que cada vez te costará más guardar estos pequeños tesoros, pero tranquilo, yo te ayudaré a conseguirlo.

Por último, te prometo que me encargaré de que nunca olvides estos versos:

“Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
cómo a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos. (…)

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.”
GOYTISOLO.

Laura Morales Moreno

El 9 de març el meu germà va fer 18 anys. Ja és major d’edat, com passa el temps… encara no em faig a la idea. Ara ja pot fer un munt de coses: Conduir un cotxe, tenir tarjeta de crèdit, anar a la presó, votar, etc… però també, per exemple, moltes pel·lícules on posa que són per majors de 18 anys, ell ja les pot veure, és difícil de creure. Segurament n’estic fent un gra massa però és el que penso, el temps passa molt ràpid i s’ha d’aprofitar bé. Fa quatre dies ell estava a l’ESO i era probable que pensés que encara quedava per els 18 anys però no, ja els té. A partir d’ara ja pot ser independent, encara que ara mateix és improbable.

A casa li vam donar un àlbum fet per ordinador on hi havia un recull de fotos de la seva vida, des del naixement fins ara.

El diumenge passat ho vam celebrar amb la família, li van regalar diners, i entre tots un masatge per començar amb bon peu la majoria d’edat i el regal que el va impactar més… un salt amb paracaigudes!!!, a Empuriabrava. Quan ho va veure es va quedar parat però ell té clar que ho farà perquè coses d’aquestes s’han de fer com a mínim un cop a la vida, tot hi que a ell això ja li agrada força perquè les atraccions grans de Port Aventura ja li queden petites.

Edu.

Encara que us costi de creure, l’aricle de la Sandra és el que fa nou-cents de la Tertúlia del quart pis (CM per als romans). Nou-cents articles són molts articles, i és una xifra prou imponent com per felicitar tots els membres de la tertúlia, així que, encara que no ho sospitéssiu, avui és el vostre aniversari de “tertúlia”: Moltes felicitats.
El pròxim aniversari, al mil. Us hi espero a tots!

Una abraçada d’aniversari,

Josep Maria