LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Jo estava a la dutxa tan tranquil·la, com sempre relaxada. Tardo com trenta minuts en acabar. Em vesteixo, em pentino, m’asseco el cabell. Surto del lavabo. M’assec al sofà i acaricio a la meva gossa. Em poso a mirar la tele. Estic sola.

Al cap d’un quart d’hora sento sorolls d’algú que no pot respirar. Em giro cap a l’entrada de casa i observo a la meva gossa que està tremolant i fa uns sorolls molt estranys, vaig cap a ella corrents, jo estava molt espantada no sabia el que li passava a la meva gosseta que feia quinze minuts estava tan tranquil·la com sempre. M’hi vaig acostar i la vaig fer caminar, es pot dir que actuava com una persona quan va tan borratxa, que va d’un costat a l’altre sense ser conscient del que fa, doncs així actuava l’animalet. La vaig agafar en braços i la vaig estirar al sofà perquè es calmés, la veia patir com si li costés respirar i al mateix temps no parava de moure’s. vaig trucar corrents a la meva mare i va venir en un tres i no res. Ens la vam emportar al veterinari i ens van dir que només va ser un ensurt, li havia agafat un atac epilèptic.

Jo no en tenia ni idea que els gossos també en poguessin tenir d’epilèpsia. Jo només tenia ganes de plorar perquè ho havia passat molt malament veient a la meva gossa patir. El veterinari em va tranquil·litzar i em va dir que no tenia per què patir, que un gos pot viure tranquil·lament amb epilèpsia.

A partir d’aquell moment em vaig mentalitzar que hauria d’estar preparada per veure a la meva gossa patir d’aquella forma quan li agafessin aquells atacs.

Només seran espants enganyosos, m’anava dient, espants que et fan patir però que al cap d’uns minuts es torna a la normalitat com sempre.

Laura

Quan era petita volia un gos. El demanava quan em despertava, mentre dinava, cada vegada que en veia un pel carrer…La meva mare no en va voler cap en aquells moments, per això em vaig haver d’acontentar amb passejar els dels meus amics o veïns. Però no era el que jo volia, jo volia el meu.

Al cap d’uns anys, la meva mare va considerar que jo i el meu germà ja érem prou grans i ens va donar una de les millors sorpreses que m’han donat mai: ens va portar un gos!!!

A partir d’aquell dia vaig entendre de veritat el que és tenir un animal així. Dona feina, sí, l’has de treure a passejar, rentar-lo, jugar amb ell, posar-li el menjar i l’aigua… Però és impressionant de la manera que et tornen tot això. Et donen tot l’amor que poden i més. Tu els pots renyar, que al cap d’una estona, venen cap a tu remenant la cua, sense cap mena de rancor. Si tens un mal dia, estan amb tu, encara que no sàpiguen el que et passa i quan tornes a casa, t’esperen a la porta per rebre’t tot content. Per mi, els gossos són uns dels millors animals de companyia.

Judith

Des de petita que m’agraden els animals, sobretot els gossos. Quan tenia 6 anys pel meu aniversari em van fer el millor regal de la meva vida, me’n van regalar un. La veritat es que no em va costar gens escollir. Quan vaig arribar a la gossera van venir tots els cadells a saludar-me, menys un que estava sol darrera de la seva mare, semblava que tingués vergonya i com que jo sóc tímida me’l vaig quedar. Entre tots vam decidir anomenar-lo Terry. Era un gos petit amb els ulls blaus i el pelatge d’un color marronós amb taques negres, tots dos congeniàvem molt bé, jugàvem junts a pilota. Passats dos anys, va créixer molt, ja no era el gos petitet que no sabia bordar, ara era enorme i tenia tanta força que no el podia treure a passejar perquè més aviat em treia ell a mi. Va començar a portar-se malament. Bordava a tots els gossos i persones, trencava coses i s’ho menjava tot. Però continuava sent el gos que li feien por les bicis i m’estimava tant.

Va arribar un dia que els meus pares ja no sabien què fer, i van prendre una de les decisions més difícils, van treure el Terry de la meva vida. M’ho van explicar tot: em van dir que era massa gran per casa i que es comportava molt malament. Havien trobat una casa millor per ell, on hi havien gossets que es podrien fer amics i tenien un pati gegant on jugar. Primer vaig començar a plorar perquè no m’ho podia creure, em treien un germà i un amic, algú que sempre tenia temps per jugar amb mi i remenar la cua. Pensava que tot era un somni, no podia ser veritat.

Va arribar la nit abans, els meus pares em van deixar dormir al seu costat, aquella nit vam dormir els dos junts. Era l’últim dia que el veia. Em vaig despertar al meu llit, vaig baixar escales avall i no hi era, tampoc hi havia les seves coses. Em van explicar que havien marxat sense avisar-me perquè ell mai es volia separar de mi, i això hauria estat més difícil si jo hagués estat allà present.

Fa poc vaig saber que havia mort. Totes les il·lusions de tornar-lo a veure es van acabar. Vaig recordar totes les històries que vam passar junts, totes les coses que em va trencar, encara que el perdonava; o els dies que em tirava pel terra de la força que tenia. S’ha acabat no el tornaré a veure mai més. Tot i així sempre el tindre un lloc per a ell dins meu, a més tinc un àlbum de fotos dedicat a ell on hi ha cada historia que passàvem junts.

Gemma Cuenca