LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ahir em va picar el primer mosquit de la temporada; va ser a la tarda, mentre feia repàs de bio. Aquest senyoret era de color negre, dic era perquè després de picar-me el vaig perseguir fins la mort: va acabar ben esclafat entre les meves mans! Vaig fixar-me en aquesta meravellosa escena del crim i vaig veure un tros de matèria orgànica amb les potes a ratlles, al voltant d’una taca vermella de sang.

Quan vaig acabar d’examinar el mosquit mort, vaig rentar-me les mans i vaig mirar-me el lloc on m’havia picat aquell ésser tocapistons; em va picar al turmell i ja m’havia sortit una butllofa del tamany d’una llentia seca. Vaig haver de resistir la temptació de rascar-me; encara que no ho sembli, no rascar-se una picada és una de le coses més difícils  de suportar, en el sentit que has de tenir molta força de voluntat per no fer-ho.

En conclusió, aquest petit animal ha tastat la seva pròpia medecina! A mi encara em provoca picor, però ell ha mort ben esclafadet per pesat. Ja en queda un de menys, però encara n’hi ha moltíssims, d’aquests bitxos, que deuen ser ja un dels éssers vius més odiats del nostre planeta, junt amb les mosques. Així que ja sabeu, a esclafar mosquits s’ha dit, no tingueu pietat!

Hector

Es domingo por la mañana y fuera hace mucho calor.

El Sol reluce en el cielo y persigue con sus rayos cualquier indicio de sombra y fresco que pueda aparecer en la calle. En casa, en cambio, se está bien. El suelo frio, es agradable al tacto, y tanto mis perros como yo, nos tumbamos en él para que nos refresque un poco. Yo me siento, y ellos se estiran tanto como pueden, separando al máximo sus extremidades del cuerpo.

-Tienes que sacar los perros a pasear.

-¿Ahora? ¿Te das cuenta del calor que hace?

-Ahora.

Mi madre debe odiarme, nunca me ha gustado el calor, y hoy, concretamente hace mucho…

Procurando no pensarlo, me visto y salgo a la calle, con los tres animales saltando a mi alrededor. No entiendo cómo pueden, con todo ese pelo encima yo me moriría de calor. A veces me gustaría que fuesen capaces de darme parte de su energía.

Les pongo sus correas, después de pelearme con ellos un buen rato para que estén quietos. No solo no me dan parte de su energía, sino que encima agotan la poca que tengo yo…

Sabía que este verano iba a ser duro en lo que se trata de temperaturas, pero no voy a dejar que me encierre en casa. Tengo muchas cosas que hacer y a lo mejor, si se lo pido, los tres perros me podrán pasar algo de su desbordante energía.

Marina

Fa un parell de setmanes, el programa Sense Ficció de TV3 va emetre “The Cove” el millor documental de dofins del 2010 premiat amb un Oscar. Amb la paraula “el millor” no em refereixo a les millors imatges i vídeos de dofins nedant per les costes del Pacífic. Sinó als diners que l’embutxaquen molts empresaris fen negoci amb aquests mamífers marins. Reconec que és molt impactant i dur però és necessari veure’l perquè ens mostra el món inhumà que hi ha al darrere del que nosaltres ens pensem que es tan fabulós com el zoo i els espectacles de dofins…

Tot aquest negoci va començar quan es va emetre per primera vegada la sèrie “Flipper”. Richard O’Barry era l’ensinistrador dels dofins que sortien a la sèrie. Però amb el pas del temps aquest home es va adonar que els dofins no eren feliços. Es passaven els dies tancats en piscines on no podien nedar. Tot i que el seu aspecte semblés d’alegria, l’animal s’estava morint de pena per dintre.

Un dia, un dels dofins se li va suïcidar davant seu, va agafar aire molt fort per l’orifici i el va tancar. Llavors va ser quan va decidir posar fi a aquest captiveri de dofins. Però ja era massa tard, el món ja estava ple de parcs aquàtics on feien espectacles de dofins. Molt empresaris van adonar-se que la sèrie “Flipper” donava molts diners i agradava molt a la gent i si feien el mateix però en directe, amb  espectacles era l’excusa perfecte per treure benefici.

Però el que ningú sap és que dintre dels aquaris els dofins no són tan feliços com aparenten. Perquè els veterinaris els inflen de medicaments per curar-se de les úlceres que els surten a l’estomac per culpa de l’estrès i encara més trist, quan és suïciden. Un dofí necessita recorre molts quilòmetres cada dia i dins de les piscines no pot fer-ho, això el desespera.

Però el tema més important del documental és que O’Barry va convertir-se en el defensor dels dofins i va voler demostrar tot el que s’estava fent amb aquests animals. I així rectificar el terrible error que va cometre al donar a conèixer les habilitats i l’intel·ligència que pot demostrar el dofí.

Va viatjar a la badia de Taiji una població costanera del Japó on fan creure a la gent que tenen un parc natural. Però això no és veritat, el que fan allà dintre és la matança de dofins. Acorralen a aquests mamífers davant la platja espantant-los amb un so que els posa nerviosos. Llavors van escollint els més bonics per portar-los als aquaris, i la resta se’ls emporten a una cala secreta on els maten i s’emporten la seva carn per vendre-la als mercats. Això els proporciona uns grans beneficis, sense pensar en el mal que estan causant als pobres animals. Però el més trist és que les autoritats ho permeten i la població ho compra i la majoria de vegades no saben ni de quina carn es tracta. S’ha arribat a calcular que maten 23 mil dofins a l’any.

El documental és espantós, terrorífic, però tot i que sigui molt dur recomano que tothom el miri. Queda més què clar en quin món de criminals vivim i que l’únic que importa són els negocis i els diners que se’n puguin treure.

Si no tenim respecte per el animals que comparteixen el món amb tots nosaltres, com volem pretendre que el planeta funcioni bé?

Marina

Des de fa cinc anys la meva àvia té un gosset molt petit que es diu Black, es diu així en honor a un altre gos que també es deia Black. És un shih tzu, una raça tibetana, per a mi és la més maca del món. Va venir a casa el dia de reis de 2008. Va ser un dia màgic, molt millor que els reis d’altres anys.

Com cada 6 de gener, em vaig aixecar d’hora molt nerviós, vaig anar corrent cap al menjador per obrir els regals, tots em van agradar molt, vaig esmorzar i em vaig posar a jugar amb ells, estava nerviós per pujar a casa la iaia. Va arribar el moment de pujar, vaig trucar al timbre i ella em va obrir, em va dir que al entrar no obrís la porta del menjador, em vaig espantar, pensava que havia passat alguna cosa. Però quan va obrir la porta va aparèixer una coseta de pelatge negre i blanc, era un gosset! La meva germana es va espantar i jo em vaig posar a jugar amb ell, no parava de remenar la cua de costat a costat, estava tan emocionat que es va posar a córrer amunt i avall.

L’àvia em va explicar que l’havia comprat dos dies abans i que l’havia deixat a casa d’una amiga seva, com tenia només tres mesos de vida es va pixar les dues nits que va passar amb aquella persona. Quan la iaia el va anar a recollir, la seva amiga es va posar a plorar, deia que era un gos molt bo i que s’ho havia passat molt bé amb ell.

En Black és un gos molt mandrós, es passa mig dia dormint o estirat ja sigui en el terra, en el sofà, o en el llit, a vegades agafa un os que té i el mossega i li borda. Si esteu pensant en adoptar o comprar un gos i teniu familiars petits, aquesta és la millor raça de gos que podeu escollir.
Ens veiem!

Hector

Ya hace cosa de cuatro años que tengo a mi perro, se llama Lobo, y es un Husky Siberiano.

Le conocí en una feria de adopción en Barcelona, yo quería un Husky desde que era pequeño, pero a mi padre no le gustaban los perros, pero mi objetivo era volver a casa con un perro, al llegar ahí ví muchos perros pero no el que me gustaba, yo y mi madre fuimos a buscar en las listas husky jóvenes, pero fue mirar para el pasillo y ver a una mujer, con el husky perfecto, y para dejarlo más claro, ella me preguntó, que si le quería dar la vuelta, y yo encantado, le dí la vuelta, y como no me lo quedé.

Ahora mi perro tiene cinco años, y antes, era raquítico, y ahora está como una bola, se tira el día durmiendo, pero él es muy especial, lo noto, mirando cada ojo, de ese color marrón, él es un obsesivo de la comida, todo lo que se puede comer, él lo quiere, pero es mi perro y todo el mundo le quiere, es un perro fantástico, no sabe hacer trucos, el único truco que sabe hacer es conquistar corazones.

Gerard

Jo encara no tenia ni un any, quan passejant pel carrer amb els meus pares, un home gran se’m va acostar i al cotxet em va deixar un gos petitíssim. Tom és el nom que li van posar. Ara té 14 anys, que per un gos és molt. En Tom ha estat al meu costat sempre, en els bons i mals moments, si em fes una autobiografia, ell sortiria a la primera i a l’última pàgina.

Cada dia penso què faré quan ell no hi sigui, no em puc imaginar un món sense ell, ja que sempre ha estat al meu costat. Quan estava trist ell sempre bordava perquè anés a jugar amb ell i no pensés en altres coses.

Al meu gos mai li ha agradat quedar-se sol a casa, és molt poruc i quan tots marxàvem a les 8 del matí, ell començava a plorar i molestava a tots els veïns. Al final, buscant una solució, vam optar per deixar-lo amb els meus avis i així no es quedaria sol.

El que sempre li ha agradat molt ha sigut l’aigua del mar, li encanta banyar-se i nedar sobretot a Llançà, on pel meu gust hi ha unes platges molt boniques. Els gossos nomes poden anar a banyar-se a partir de les 8 de la tarda-nit.
Considero que tindre un gos és una experiència única i tothom hauria de experimentar-la.

Xavi

Recuerdo aquella noche como si fuera ayer. Estábamos bajo la fría nieve de un 24 de Diciembre, recorriendo las calles de un pequeñísimo municipio cerca del Pirineo Catalán. Para llegar hasta allí, nos pasamos horas y horas en el coche, escuchando el mismo CD una y otra vez y además sin un destino fijo, simplemente una calle y un número encontrados de casualidad en una web especializada. Fue bajar del coche y helarnos, ya que no estábamos lo suficientemente preparados para esas bajísimas temperaturas.

Corriendo, nos dirigimos hacia el lugar. Se trataba de una casa de montaña grandiosa. Todos impacientes por saber quién nos recibiría, llamamos al timbre. Una voz muy cálida nos dio la bienvenida y abrió la puerta. Allí, nos recibieron unos cachorros de Bulldog cargados de energía, que apenas debían tener dos meses. Seguidamente, a paso más ligero, la madre de éstos. La llegada de los pequeños hizo que sin pensarlo ni un segundo nos acercáramos más a ellos para acariciarlos. Una vez dentro, al fondo de aquellos interminables jardines, volvimos a escuchar aquella voz tan y tan cálida. Pertenecía a una mujer de unos cincuenta y pico años. Ella, muy amable nos invitó a entrar a su vivienda. Una vez dentro le pedimos que nos enseñara el que iba a ser nuestro regalo de Reyes. Así hizo. Nos dejó solos en su amplio comedor, mientras se dirigía a la parte trasera de su casa. Pasados unos diez minutos, volvió. Venía con la chaqueta llena de copos de nieve, y la mano dentro, pegada al cuerpo. Sacó la mano, y nos mostró el regalo. Al verlo, todos nos miramos unos a otros y no dudamos en ir a por aquello. Se trataba de una bola muy, muy pequeña de pelo blanco que no hacía mas que temblar de frío. Nunca había visto una cosa tan bonita y pequeña. Nos quedamos con las ganas de llevarnos aquel bichillo esa misma noche. Cosa que se nos hizo imposible porque tenían que ponerle el chip y vacunarlo.

Con una pena terrible, lo dejamos allí, jugando con aquellas mini-bestias. Pero no por mucho tiempo, al cabo de tres días, se lo llevaron a Sant Adrià de Besòs, allí lo recogimos. Nada más vernos, se dirigió a nosotros, con la máxima velocidad que sus piernecitas le permitieron. Y desde aquel día, justo hace cuatro años, por mi casa ronda esa bola blanca, su nombre es Chico.

Laura Alarcon

Ja fa més de dos anys que tinc dos gossos molt bonics. És diuen Tro i Llamp. Són preciosos i em donen una felicitat molt gran quan els veig a diari.

Són dos mascles, el Tro és marró i el Llamp negre. Són molt obedients, i molt llestos, saben en tot moment quan els donaré el menjar, quan els trauré a passeig… Quan entra a casa una persona desconeguda, comencen a bordar i això és bo per si ens entressin a robar, però ho dubto perquè estem a dalt de tot de la muntanya.

Els dos van arribar a casa quan eren cadells, justament en aquestes èpoques de festes de Nadal. El tro va ser un regal de Nadal, on tota la meva família no s’esperava que em regalessin un gos. L’any següent va arribar en Llamp però aquest cop va ser un regal de reis.

Ara, després de tres anys els estimo com el primer dia. Els dos s’han fet molt grans. Cada dia els dono de menjar un cop, i com sempre m’esperen impacients perquè els porti el bol de menjar. Quan els trec de passeig es posen contents, més ben dit histèrics per sortir i no paren de moure la cua.

Abans ja havia tingut més gossos, exactament tres “Alaska Malamute”, els vaig conèixer grans ja que era des de que em va vindre la memòria al cap. Per desgracia però com tothom van morir per vells. En canvi els d’ara són meus del tot i no els canviaria per res del món.

Carles.

Des que era petita sempre he volgut tenir una mascota. A mi m’encanten els animals, els gossos per fer excursions i treure’ls a passejar, els gats perquè són molt carinyosos, els conillets perquè fan companyia… Aquest tipus d’animals són els que m’agraden més, els que es poden tenir a casa.

Com he dit abans, sempre he volgut tenir-ne un però els meus pares no volien. Abans de que jo nasqués, havien tingut un gos i saben que es necessita estar molt pendent d’ell, treure’l a passejar, donar-li de menjar… Per tant, encara que jo en volgués un no me’l compraven.

Fa uns anys un senyor ens va regalar un conill que li vam posar Cuqui. Encara que només fos un conill li vaig agafar molt d’afecte perquè era jo qui el cuidava, qui li donava de menjar… Sempre el veia córrer pel terrat i m’ho passava molt bé. Però fa un temps es va morir i em vaig posar molt trista. Me l’estimava molt, era la única mascota que havia tingut, però ja no hi era.

Els meus pares van veure que jo m’havia fet càrrec d’ell com els hi vaig prometre al principi. Per tant, ara que ve Nadal vaig sentir que la meva mare s’estava plantejant de tenir un gat però no ho tenia molt clar. Quan ho vaig saber no vaig parar d’insistir-hi. Vaig informar-me d’on el podíem adoptar, li vaig preguntar a la Marina com es cuidaven quan eren petits, les vacunes que necessiten… I finalment vaig convèncer els meus pares.

Aquest serà un regal de reis d’aquest any i estic molt contenta perquè és el millor que podia tenir.

Jennifer

Encara vivia a Brasil, quan el meu avi em va regalar el meu primer cavall. Era una euga i es deia Paula. Tenia un to entre marró i vermell fosc molt poc freqüent i una cua llarga i encrespada. Molts cop el meu avi m’acompanyava a fer un tomb amb la Paula al prat que teníem a uns quilòmetres de la masia del meu avi.
Eren moments inoblidables, ja que, poques vegades més es van repetir des de que hi sóc aquí a Espanya. Recordo també, quan el meu avi em renyava perquè feia córrer massa al cavall i ell deia que era perillós, a mi no m’ho semblava, però ell deia que només tenia cinc anys i era fàcil que la Paula em tirés al terra.
Després del tomb anàvem a dutxar a la Paula, que es posava molt contenta, ja que allà feia molta calor. Omplíem un cubell d’aigua molt freda amb sabó i li ho tiràvem pel damunt, llavors amb unes esponges molt grosses que tenia el meu avi, li refregàvem tot el cos. Finalment li trèiem el sabó, la respatllàvem i li donàvem de menjar. Veiem que la Paula estava molt contenta, la cuidàvem i la mimàvem molt.

A vegades em poso a pensar en aquells moments i els trobo moltíssim a faltar, sé que per moltes coses que em passin aquí, cap podrà substituir els records que guardo sobre la meva infància a Brasil.

Tiago.