LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Vaig seure a l’escriptori de la meva habitació com cada tarda per posar-me a fer els deures de la setmana, però primer de tot, com de costum, vaig mirar per la finestra mentre pensava per dins en tot allò que m’envoltava.

A l’altra banda del carrer hi ha un seguit de cases adossades que són el primer que veig al mirar a través del vidre, però un petit detall em va cridar l’atenció. En una de les finestres d’una de les cases del carrer oposat hi descansava un gat gris, atrapat entre dos vidres en aquell petit espai, contemplant la vida humana des d’aquell punt alt.

A partir d’aquell dia vaig mirar sempre amb curiositat si em trobaria  aquell gat gris allà quiet com un estaquirot. Dia rere dia me’l trobava, fins que un dia una pregunta va començar a perseguir-me cada vegada que el veia: és real? Hi havia la possibilitat que fos un simple gat de peluix que donava pas a l’habitació d’una nena, o que no estigués atrapat simplement es posés allà per gust mentre veia el paisatge, o que no es mogués del lloc i passés dia i nit sense moure’s esperant menjar i aigua del seu amo… Mil coses se’m van passar pel cap en un instant, el més probable és que cap d’elles sigui la correcta. Tot i així, segueixo asseguda al meu escriptori, esperant algun moviment d’aquell maleït gat.

Carla

Per on començar?!

Aquest escrit es titula així perquè tot va començar un dia en que vam anar la familia a un zoo d’animals marins.

Els meus pares em van despertar d’hora perquè hi havia un bon tros per anar-hi. Al arribar, hi havia un cartell on hi posava: banya’t amb dofíns! En veure-ho se’m van posar els ulls gegants perquè a mi sempre m’ha fet molta il·lusió estar amb dofins en una piscina! Vaig mirar a la meva mare i em va dir que no podia ser, que estàvem en crisi i que no hi havien diners perquè era molt car.

Després d’entrar al zoo, hi havien molts animals, els quals no coneixía. Vam anar a la actuació de dofins i a continuació, vam anar a donar una volta pel parc. A la tarda, havent dinat, els meus pares i els meus tiets, van dir-nos que haviem de pujar una altra vegada on havien fet l’actuació dels dofins.

Quan vam arribar a dalt de tot, van dir-nos que ens banyariem amb dofins! Va ser una sopresa d’allò més sorprenent! Mai m’havia sentit tan feliç com aquell dia, perquè tot i sabent que hi ha crisi, tots van fer un esforç per poder pagar el bany dels dofins per a que estiguéssim contents.

Mai oblidaré aquesta experiència, ha sigut ÚNICA!

Irene

Quan era petit volia tenir una mascota, com molts altres nens. No passava un dia que no recordés als meus pares que m’agradaria tenir un gos, un conill o un hàmster. I, és clar, els meus pares van optar pel hàmster. Per què?  Doncs, perquè és petit i no s’ha de treure a passejar.

Me’l van regalar pel meu aniversari, juntament amb una gran gàbia plena d’atraccions per l’animal. Era molt bonic: marró amb taques negres i blanques. Se m’ha oblidat el nom que li vaig posar. Serà pel mal record que tinc d’ell?

Els primers dies de tenir-lo m’ocupava de posar-li el menjar, l’aigua i de netejar-li la gàbia. L’intentava acariciar, però ell fugia de mi. Jo volia treure’l de la gàbia i jugar amb ell, cosa difícil perquè no es deixava. Dies més tard vaig deixar d’interessar-me per ell: no li donava el menjar ni l’agua ni tampoc el netejava. Passava d’ell com ell passava de mi. Se n’havia d’ocupar el meu pare.

No el vaig tenir gaire temps. Un dia que el meu pare el va agafar per netejar la gàbia, li va fer tal mossegada al dit que vam decidir regalar-lo.

Marc Ariza

Un 24 de desembre de fa 6 anys, el meu germà i jo ens vam emportar una gran sorpresa. Abans de fer cagar al tió, els meus pares ens van dir que no sortíssim de l’habitació del meu germà i que no deixéssim de cantar cançons de nadal fins que ells no ens diguessin el contrari.

Després de varies cançons ens van avisar que ja podiem sortir i anar a fer cagar el tió; Caga tió, atmetlles i turrons, si no cagues bé et donarem un cop de bastó! Pam. Sota la manta hi havia una caixa, la vàrem obrir intrigats i es va alçar un cap que girava d’un costat a l’altre. No m’ho podia creure, era un gos! Havia donat resultat que dies abans les úniques paraules que pronunciàvem fossin: volem un gos. Ens va costar triar el nom, però al final ens vam decidir: Fosca. No és un nom molt original ja que és blanca amb taques marrons, però a vegades ho penso i sé que és el millor nom que podria tenir perquè ella és fosca i em segueix a tots llocs, com la meva ombra.

És irònic com una cosa tan petita, pugui significar una cosa tan gran. I és que ella no és com tots els gossos. A vegades penso que no sap bordar perquè rares vegades l’he sentida. És molt tranquila i si et veu trist no es mou del teu costat; sembla que entengui el que li dius i fins i tot és millor que alguna persona.

Carla

Des de ben petita que he compartit la meva vida amb els gossos. Els meus pares sempre m’han ensenyat a tractar-los com un membre més de la família, i així ha estat. Molts gossos han passat per la meva vida i, al marxar, han deixat un buit que ningú més podrà tornar a omplir.

Així doncs i com podreu comprendre, els gossos formen una gran part de mi. A molts els podrà semblar una tonteria, però jo sóc la persona més feliç del món al saber que quan arribi a casa tindre a dues preciositats esperant-me. Es diuen Kyara i Ona.

Les meves gosses són especials, mai havia tingut una relació tan estranya amb cap altre ésser. Dic estranya perquè no trobo adjectius per descriure-la. No deixen de ser animals, diferents dels humans, però es que jo les veig molt humanes en diferents aspectes. Sembla que sempre m’entenguin. Quan estic trista, elles ho noten i venen cap a mi per animar-me. La veritat és que ho aconsegueixen. A part d’entendre’m en aquest sentit, m’entenen quan parlo amb elles. Podreu trobar rar que parli amb unes gosses, fins i tot inútil ja que pensareu que no em poden respondre. Però molts cops capten a la perfecció el que els dic, sobretot quan es tracta de galetes. Els encanten.

Tinc clar que continuaré compartint sempre la meva vida amb aquests animals tan fantàstics. La Kyara i la Ona són unes amigues molt humanes, no les canviaria per res del món.

Xènia

Tot va passar un dia que feia molt de fred. La meva germana havia anat un moment a fora i al tornar vaig veure que estava buscant alguna cosa ansiosament. Quan li vaig preguntar si la podia ajudar, em va dir que el nostre hàmster s’havia escapat.

El nostre hàmster es diu Stuart Little, és tan gran com la meva mà i és de color negre. No s’assembla gens al ratolí de qui té el nom. És un hàmster que es passa el dia dormint a la seva gàbia, en una caseta plena de cotó fluix. La meva germana acostuma a agafar-lo i obligar-lo a fer qualsevol cosa, ja sigui un circuit amb tot d’obstacles com mirar la tele amb ella. Gairebé sembla que necessiti tenir-lo tot el dia a prop. És un hàmster que sempre li ha sigut fidel, perquè sembla ser que només se’m pixa a mi a sobre. Jo evitava agafar-lo, perquè té aquesta rara mania, però sempre m’havia agradat molt observar-lo corretejar per la taula amb aquestes potetes rosades que té.

Es veu que la Cinta, la meva germana, havia posat el hàmster a la taula, i se n’havia anat confiada de que quan tornés l’Stuart l’estaria esperant. Però quan va arribar i no el va trobar es va posar a plorar i va anar corrents a la seva habitació. Tots els membres de la família anàvem bojos buscant-lo, perquè tenim dos gats que no són precisament pacífics amb els ratolins. Després de buscar-lo tres vegades seguides pel mateix lloc, vaig decidir anar a parlar amb la Cinta. Jo creia que si no el trobàvem aviat el podíem donar per perdut, perquè conec els gustos de la meva gata i adora els ratolinets i si casualment arribava a fora de casa es trobaria amb el bosc inhòspit i salvatge. Vaig entrar a la seva habitació i estava estirada al llit plorant, amb la manta per sobre. Sentia per fora de l’habitació el soroll que feia el meu pare i la seva parella buscant el hàmster perdut. No podia dir-li a la Cinta que si no el trobàvem s’oblidés d’ell, era massa cruel. Així que vaig inventar-me que potser el hàmster estava cansat de la seva gàbia i volia anar a veure món, viatjar i conèixer altres hàmsters. Sospito que no em va creure des del primer instant, però va deixar de plorar i m’anava fent preguntes. “I si no torna?”. Vaig dir-li que l’Stuart mai s’oblidaria de com l’havíem tractat aquí, mai s’oblidaria d’ella i que el més probable era que tornés al dia següent o unes hores després. I just quan ella anava a dir alguna altra cosa, el meu pare va dir cridant que l’havien trobat.

Va incorporar-se amb pressa, i vam anar juntes a la cuina. El hàmster estava al costat de la sal, molt a prop dels fogonets. El meu pare havia anat a posar-li sal a la truita, un cop havia deixat de buscar-lo, i se l’havia trobat allà, olorant el menjar. La Cinta es va posar molt contenta i va tenir-lo agafat tota l’hora de sopar. Ara sempre que s’escapa ella té més esperances de que torni, i a mi ja no em fa res agafar-lo, perquè ja no se’m pixa a sobre.

Valentina

Tant la meva cosina com la seva parella són veterinaris, no obstant això, el seu marit és capaç d’anar-se’n a Àfrica per caçar un elefant. Per pura diversió, perquè la gent que vagi a la seva casa pugui veure un cap d’un pobre animal penjat com qui penja un trufeu o un quadre, pel motiu que sigui! Com que al cap i a la fi els animals estan per això… segons ells és clar. Gràcies a Déu hi ha gent que pensa com jo. Que opina que no som superiors als animals, sinó diferents. “És que els animals no parlen”, “els animals no pensen”… diuen. Doncs ho faran a la seva manera! Ni que jo parlés com la meva veïna francesa o pensés igual que el meu company de taula!

Parem-nos a pensar això, per què tenim la mania de creure’ns superiors a ells? Per diferències com aquestes? Però si tothom és diferent a tothom! És més, i si fossin ells els superiors?

Cada persona té una manera diferent de pensar, i per molt que intenti respectar algunes ments de pensaments contraris als meus, no puc negar que per a mi tothom que tracta els animals com objectes no pot ser una bona persona.

Ja no parlo de pegar-los o abandonar-los, parlo directament en la utilitat que alguna gent li veu: que els animals estan per menjar-nos-els; per exhibir diverses espècies en zoològics; per passar l’estona veien com fan barbaritats en un circ; programes com persones sense cor surten fent-se els herois o/i els valents matant de mala manera a un toro, per exemple; experiments… Es pensen que existeixen per servir-nos.

Estic orgullosa de pensar diferent que aquells maltractadors. Fer-me vegetariana ha sigut un començament per lluitar pel que crec i espero que algun dia, amb ajuda de pensadors com jo, arribem a apropar-nos a un final, on els animals estiguin tractats com es mereixen i sobre tot, en llibertat!

Gemma

Tot va començar quan jo tenia uns 6 anys. Els meus pares, la meva àvia, el meu germà i jo vam anar a casa del meu tiet, a L’Escala. Allà, ens vam trobar una sorpresa… La seva veïna tenia una gata,la qual va parir a casa del meu oncle. Potser per vergonya o simplement perquè va voler, ens va regalar un dels gatets. El meu germà la va escollir i li va posar de nom: Nina.

Va tenir un embaràs psicològic, i la vam haver d’operar. A tots ens fa pena que mai hagi pogut tenir la sensació de ser mare i que mai ho pugui ser. A sobre s’ha quedat feta tota una bola des de l’operació, però està bonica igual!
Mai m’hauria pensat que un animalet a casa em podria alegrar tan el dia: pel matí si és aviat me la trobo al meu costat, i si veu que se’m fa tard em desperta (més que res perquè s’avorreix), aleshores sempre surt una mica pel meu carrer, però si hi ha més gats, ella s’enfada i no vol sortir perquè no és molt amigable amb els animals, de fet jo crec que es creu una personeta. Per la tarda aquests dies de fred no acostuma a sortir i es fa una bona becaina. Per la nit podríem dir clarament que es una pesada! Se’ns posa a sobra i vol que la mimem, bé, això ho vol tot el dia però està una mica boja i a la que se li creuen els cables ens mossega. Això sí, més del 90% del dia se’l passa netejant-se.

M’han encantat aquests 9 anyets amb la meva boleta de pel i espero viure’n molts més!

Gemma

A casa meva, tenim dos animals: un gos i una tortuga.

El gos (el Niko), ens el vam donar quan només tenia un any. Quan portava només uns dies amb nosaltres, es comportava d’una manera estranya; li mossegava les sabatilles al meu pare, llençava les escombraries per terra…. Amb tot això vam deduïr que amb les sabatilles li deurien pegar o alguna cosa per l’estil, i les escombraries, després de renyar-lo unes quantes vegades, ho va deixar de fer.

La tortuga ( la Rosita ), la vam comprar quan jo anava  P-3 perquè era la classe de les tortugues. Ara ja té dotze anys, és molt gran i l’hem hagut de canviar de peixera unes quantes vegades. L’altre dia, la meva mare l’estava netejant, quan de cop i volta, li veiem una cosa negra: ÉS UN NOI! Resulta ser, que porto dotze anys de la meva vida dient-li Rosita i ara haurem de canviar i dir-li Rosito.

Irene

Nala, aún recuerdo como si fuera ayer el día que te vi por primera vez. Eras tan guapa y tan pequeñita…

Apenas tenias una semana y cada vez que te veía me recordabas a una bolita oscura de pelo. Me encantaba poder cogerte ya que eras del mismo tamaño que las palmas de mis dos manos juntas.

Cariño, puedo asegurarte que fuiste la sorpresa más grande que me dio nadie por mi cumpleaños. Yo nada más tenía seis años, y desde entonces he pasado momentos increíbles a tu lado. Con el tiempo fuiste creciendo, cada vez eras más mayor aunque el tamaño de tu cuerpo no aumentaba. ­­­siempre he tenido ganas de llegar a casa para poder encontrarte en la puerta contenta porqué tu también estabas deseando verme y ahora que no estás, de lo que tengo menos ganas es de llegar a casa…

Nunca voy a olvidar cuando por las noches aparecías en mi habitación, fuera la hora que fuera, y rascabas mi cama con tus patitas para que te subiera y pudieras dormir conmigo, o cuando estábamos mirando la tele en el sofá y con tu morro me subías la mano para que te acariciara o cuando venias a darme besitos y hacerme compañía cada vez que me veías triste… son demasiados momentos compartidos durante 9 años y se me hace muy difícil vivir sin ti. Se me hace muy difícil estar comiendo y poner la mano bajo la mesa para darte a escondidas algo de comer y ver que no lo coges, o sentirme tan sola al ver que no hay nadie que me siga vaya donde vaya.

Nala, es increíble como algo tan pequeño como tú puede ser tan grande para mí. Perderte ha sido una de las cosas mas duras que me ha pasado en la vida y sé que nada mas aquel que tenga un perro al que se quiere muchísimo podrá entender el vacío que deja cuando se va o podrá entender estas palabras, porque para mucha gente un perro es simplemente un animal, pero yo os puedo asegurar que un perro así vale más que cualquier cosa.

Te quiero nalita, no te voy a olvidar nunca.

Un perro te hace sentir mas vivo, y sobre todo te recuerda lo que es la vida.

Carla