LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

bloc de quart curs de l'institut Jaume Almera
  • rss
  • Inici
  • A DEBAT…
    • CONSUM
      • El nostre pa de cada dia
      • Hipnosi consumista
      • Responsables del que consumim
    • OBEDIÈNCIA A L’AUTORITAT
      • Obediència a l’autoritat
      • Obediència cega. L’experiment de Milgram
    • HUMANS I MÀQUINES
    • El show de Truman
    • CONTROLEM EL FUTUR?
      • Controlem el nostre destí?
    • LA LLIBERTAT ÉS UNA IL·LUSIÓ?
      • Humanitat i llibertat
      • Els límits de la llibertat
      • Frases per rumiar
      • Determinisme i llibertat
    • QUÈ CAL PROHIBIR?
      • Despullats pel carrer
      • Amb vel a l’escola
      • Com vestim
    • SOM IGUALS?
      • Nois i noies, iguals o diferents?
      • Submissió i discriminació
    • QUÈ ÉS L’AMISTAT?
    • NECESSITEM CONVENCIONS?
      • Convencions i convivència
      • Normes: naturals o convencionals?
      • Convencions i educació
      • Reglament de l’institut
    • CAL QUE HI HAGI PODERS QUE ESTABLEIXIN NORMES?
      • Poder, normes i sancions
      • Calen els governants?
      • Quina relació hi ha entre l’ètica i la política?
    • LA ESPONTANEÏTAT, ÉS UN VALOR?
    • CAL SER SINCERS?
      • Som mentiders per naturalesa?
      • Sinceritat i poder polític
  • Per escriure millor
    • QUINA IMATGE TINC DE MI COM A ESCRIPTOR O ESCRIPTORA?
    • DECÀLEG DE LA REDACCIÓ
    • LES CIRCUMSTÀNCIES DE L’ESCRIPTURA
    • CONSELLS PER A LA PLUJA D’IDEES
    • PER FER CRÉIXER LES IDEES
    • L’ORGANITZACIÓ DE L’ESCRIT
    • FRASES LLARGUES O CURTES?
    • VUIT CONSELLS PER ESCRIURE FRASES EFICIENTS
    • MARCADORS TEXTUALS
    • ORGANITZACIÓ DE LA PÀGINA IMPRESA
    • PUNTUACIÓ. Shahespeare. Somni d’una nit d’estiu
    • CORREGIM UN ESCRIT
      • Avisos parroquials espanyols
      • Reglament de règim intern
      • Un foso medieval para la última frontera de Europa
      • Excés d’oralitat
      • Carta als socis
      • Guerra al menjar porqueria
    • CLOZE
      • Detreminisme i llibertat
      • Normes: naturalesa o convenció?
      • Llibertat i espontaneïtat
    • COM REVISAREM ELS ESCRITS?
    • TALLER DE REDACCIÓ DE LA UPF
      • PLANIFICACIÓ
        • ANALITZAR LA SITUACIÓ
        • MÈTODES PER A GENERAR IDEES
          • El cub
          • Escriptura lliure
          • Extreure idees de la bibliografia
          • L’estrella
          • Mapa d’idees
          • Pluja d’idees
          • Relacions lògiques
        • ORGANITZAR IDEES
          • La classificació
          • La comparació i el contrast
          • La jerarquització
          • La relació causa-efecte
          • L’esquema
      • REVISIÓ
        • Qüestionaris
        • Tècniques de revisió
      • TEXTUALITZACIÓ
        • CONNECTORS
        • EL PARÀGRAF
        • MILLORAR L’ESTIL
          • Regles per millorar l’estil
            • Regles per millorar les frases
            • Regles per escollir les paraules
          • Exercicis
        • PUNTUACIÓ
          • Els parèntesis
          • Els punts suspensius
          • La coma
          • La cursiva
          • Les citacions
          • Les cometes
          • Notes a peu de pàgina
          • El guió
          • El punt i coma
          • El punt
          • El signe d’exclamació
          • El signe d’interrogació
          • Els dos punts
    • Titulars de premsa equívocs
  • Textos breus per treballar
    • ISABEL LLAUGER
      • Càpsules
    • MANUEL VICENT
      • Resetear
    • JOSEP MARIA TERRICABRAS
      • Rosell o la moral mal entesa
      • Elogi de la política
    • ESCRITS DE TERTULIANS
      • Alba Canals. Objectiu acomplert
      • Cristian Alvarez. Qüestió de mercat
      • David Garcia. L’hora de fer els deures
      • Emma Puig. El clarinet
      • Júlia Xaubet. Aranyes
      • Kim Rodríguez. Es busca!!!
      • Laia Monells. Per què jo? Per què no?
      • Laura Fernández. El valor del que tenim
      • Maria Samon. Amb un hematoma a l’ull
      • Martí Cavaller. M’he quedat sense galetes!
      • Raül Gómez. La mandra, és possible esquivar-la?
      • Ainoa Pubill. Dulces rosquillas
      • Héctor Calvet. M’ha picat un mosquit!
    • VICENÇ VILLATORO
      • Necrològiques
    • ALBERT PLA NUALART
      • Enlloc com a casa
      • Un a un
      • Li agrada però la preocupa
      • El destí de l’espoli
      • No sigui que, no fos cas que
      • Oblida-ho
      • Val més que hi vagis tu
      • Ovacionat per part del públic
      • Bocamolls i xivatos
      • Per a què ho vols?
      • Vaig de seguida
      • Pujarem a la nòria i als cavallets
    • JOSEP MARIA ESPINÀS
      • Pastís de la Sagrada Família
      • Què passa amb els polítics?
      • El dret futbolístic de l’engany
      • Apunt sobre cinturons
      • Quan dir “el més” no és seriós
      • Més enllà de la llei civil
      • Jo no sé quin “kaphna” tinc
      • L’atzar seductor de l’autobús
      • El valor de la imperfecció
      • Cap a l’educació automatitzada
      • Un ridícul atac a la llibertat
      • La mort d’una vella pipa
      • La llei del pa amb tomàquet
      • Vida i mort de les claus
      • Quan els cognoms parlen
      • Els bons escriptors periodistes
      • La humanitat sencera de la ciutat
      • La tortura de portar camisa
      • Els castells, projecte de futur
      • Singular pervivència de la “miss”
      • La gran regata de la vida
      • Ficció? no ficció? Literatura
      • L’apoteosi del comerç universal
      • El públic comença a badallar
      • Els peus no mereixen la violència
      • No és una qüestió de centímetres
      • L’última ofensa al gos
    • RAMON SOLSONA
      • El papa, en direcció contrària
      • El dit a l’ull
      • Butxaquejar sense butxaques
      • El silenci dels dits
      • La noia de la coca-cola al front
      • Pell de sap i iogurt de mànec
      • Un euro
      • Companys de pis
      • Enciam amb gust d’enciam
      • Jo tinc mala consciència
      • L’art de no mirar
      • Pícnic al cine
      • Qui farà els paquetets, ara?
      • És dels pocs que saluden
      • Pintar-se les ungles a l’autobús
      • Un tresor de 700 milions d’euros
      • No es veurà afectada la qualitat
      • Cinc ratolins al clot d’un arbre
      • Una pregunta perillosa
    • JOAN BARRIL
      • El dia que Déu ens va castigar
    • EMMA RIVEROLA
      • L’enemic ets tu
      • La calç no tapa el mal
      • Dóna’ns una lliçó
    • XAVIER BOSCH
      • Aparcar a la plaça dels discapacitats
    • MANUEL CUYÀS
      • Calor d’havent dinat
      • Festa major
      • La confitura de Torrent
    • JOSEP MATAS
      • Cambrers i turistes
    • ANNA BALLBONA
      • Cartells, safaris i metàfores
    • GABRIELA CAÑAS
      • De trapos y siliconas
    • FERNANDO SAVATER
      • La vacante de Dios
      • Hasta cuándo?
    • GEMMA LIENAS
      • Felices lecturas
      • Orgullo moral
      • El ladrillo y el burdel
    • JOSEP GIFREU
      • El retrat d’Aisha
    • XEVI SALA
      • La meitat del que tens
    • JAUME CABRÉ
      • Noms
      • Elogi del professor de secundària
      • La relectura
      • El plaer de narrar
    • SEBASTIÀ ALZAMORA
      • Quin fum fa? fa un fum fi…
    • QUIM MONZÓ
      • No todo es sexo en la vida
      • Renovarse o morir, unos y otros
      • Crónicas marcianas
      • De aquí a dos días, Semana Santa
    • ÍÑIGO LAMARCA
      • Un deber moral
    • SALVADOR GINER
      • Les ètnies, un mal que no s’atura
      • La bicicleta amenaça
      • Reglar malament és no reglar res
    • MARIA MERCÈ ROCA
      • Dies difícils
      • Passar gana
      • Fer-se grans
      • Dictadura
    • ANTON COSTAS
      • Fallen les oportunitats
    • J.M. FONALLERAS
      • Promoció del fetitxisme
    • PILAR RAHOLA
      • Alegrías al aire
    • FRANCESC ESCRIBANO
      • El meu cul, el meu capital
    • ENRIC HERNÁNDEZ
      • ¿Solidària, la banca?

Els animals

martagomezsalinas | 1 gener 2014

Els animals són éssers vius com les persones. Necessiten viure en llocs adequats a ells i que cobreixin les seves necessitats. A mi no em sembla bé les persones que per exemple, compren un gos i al poc temps l’abandonen perque ja no l’estimen. Tampoc crec que faci falta maltractar-los, perquè ells a nosaltres no ens han fet res. Quan tu compres un animal, has de ser conscient, de que ha de viure en unes condicions idònies a ell, l’has d’estimar i així ell també t’estimarà a tu. Els primers dies de convivencia normalment són difícils, perquè l’animal es troba en una casa estranya per a ell i la familia no està acostumada a viure amb l’animal. Però a mesura que passen els dies, la convivencia és cada vegada millor i l’animal es guanya la confiança dels seus amos a poc a poc. El que vull dir amb tot això, és que, si tu vols tenir un animal a casa, endavant, però has de pensar si estàs preparat per donar aquest pas, ja que l’has de cuidar i estimar i no cansar-te d’ell als quatre dies i deixar-lo al carrer, perquè al cap i a la fi, ell és un més de la familia.

Marta Gómez

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Animals, Marta Gómez Salinas, Responsabilitat
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Falciot? Per què el falciot?

nilvillagrasa | 22 desembre 2013

Des de fa temps, tinc una (estranya) fixació amb el ocells, recordo que quan em van regalar un reclam fa dos anys vaig estar-me 3 hores al jardí tocant-lo només per veure el meu ocell preferit: el falciot.

Però, entre tots els ocells que hi ha, per què el falciot, un ocell tan comú i amb tants pocs trets característics és el meu preferit? Bé, un explicaré la història.

Fa tres anys, caminant pel meu jardí, vaig trobar un falciot que tenia la pota enganxada a la seva ala i que, evidentment, no podia volar.

Vaig fer-me carreg del meu amic plumífer fins que va arribar el pare, que li va desenganxar la pota de l’ala. El pare em va explicar que aquesta espècie d’ocell es passa TOTA la vida volant, i que només es para de tant en tant per descansar (les seves ales són tan llargues que un cop a terra li es impossible remuntar el vol).

Al cap d’una setmana de cuidar el falciot vam començar a fer proves de vol, anàvem a un lloc elevat, posàvem el falciot sobre un dit i ell mateix saltava, però per desgracia es donava un cop contra una paret perquè estava tant defallit que no tenia esma ni per volar, això va passar set vegades, fins que a la vuitena ens va sorprendre el fet de que va aconseguir remuntar el vol i s’en va anar lluny per no frenar mai més el seu viatge.

Jo envejo aquest ocell, per començar, compleix la meva més gran fantasia: un vol inacabable, després tenim el fet de que no es rendia, cada cop que queia, tornava a intentar-ho, tornava a saltar, li era igual el dolent que li hagués passat anteriorment, ell ho intentava, i al final ho va aconseguir, va volar.

Aquesta espècie es la meva visió del que és la vida: un vol inacabable, sense rendir-se, puc mirar enrere però no per això he de deixar de volar, els teus amics et poden ajudar a remuntar el viatge, cap vol es igual a un altre i tots podrem tocar els núvols que representen la nostra felicitat, però hem de lluitar, hem de volar per aconseguir-ho.

I per mi és això el que representa el falciot: la lluita pel que és segurament el millor premi que pots trobar, la vida.

Nil, el vostre ocell preferit.

Comentaris
2 Comentaris »
Categories
Adaptar-se, Admiració, Falciots, Nil Villagrasa
Etiquetes
falciot, historia, ocell, preferit
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Voluntariat

| 22 desembre 2013

Ara farà un mes que sóc voluntària a una protectora ja que vull col·laborar i ajudar els animals perquè m’agraden molt, i els caps de setmana vaig a passejar gossos.
El que vull dir amb això és que hi ha gossos que segurament ho han passat molt malament abans de estar abandonats. Ho dic perquè avui m’ha tocat passejar un gos que tenia molta por a les persones. Al principi no el podia tocar, a la mínima que apropava la mà abaixava les orelles i amagava la cua entre les potes i no es deixava apropar. Per a mi, que aquest gos l’han maltractat i pegat abans de ser abandonat. Després de passejar-lo una estona, ja s’havia fet a la idea que no li faria cap mal, però quan passava una persona pel costat seu s’espantava i no volia avançar.
No entenc com la gent pot ser tan cruel amb els animals, si tens una animal és perquè el vols i te l’estimes, ho faries tot perquè estigués feliç, no l’abandonaries. Em fa molta ràbia que cada setmana hi hagi com a mínim deu animals nous a la protectora, però sort que hi ha gent que adopta, com ha sigut el meu cas que, farà també un mes, tinc una gateta nova a casa i espero que s’estigui el millor possible.

Salome

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Gats, Gossos, Maltracte, Salome Bartolomucci, Voluntariat
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Coses que només em passen a mi

carlaestivill | 17 desembre 2013

Sempre he sigut la “pupes” de la família i m’ha passat a mi tot el que no els passava als meus germans, però el que em va passar aquest estiu va ser la cosa més estranya que m’ha passat mai.

Eren les 3 de la nit i jo estava parlant pel “whatsapp”, tenia la finestra de l’habitació (no precisament petita) oberta de bat a bat, estava morta de calor. De sobte vaig sentir un soroll, vaig enfocar amb el mòbil i vaig veure UN RATPENAT. Vaig sortir de l’habitació corrents sense pensar-m’ho dues vegades i, un cop fora, vaig pensar que els ratpenats són nocturns i com que no els agrada la llum, si l’encenia, marxaria aquell bitxo espantós de la meva habitació (ingènua de mi). Dit i fet, vaig obrir la porta i vaig mig-entrar per encendre la llum i no va passar ni un segon abans de que el ratpenat se’m tirés directe a l’espatlla i em clavés aquelles dents mig grogues i kilomètriques. Crec que mai havia cridat tant com aquella nit, però primer de tot, com s’ha de fer, vaig cridar per FÀSTIG i després de que la adrenalina baixés una mica (2 segons més tard) vaig notar el dolor i ja vaig començar a cridar pel dolor. El ratpenat no tenia intenció de desenganxar-se de la meva espatlla així que me’l vaig haver d’arrancar, és a dir, sí, el vaig tocar!! Els 10 minuts següents després d’això no vaig poder moure el braç del mal que em feia (el fet estrany d’això és que l’endemà no em feia gairebé gens de mal, però dos dies després em va començar a fer un mal considerable). I després d’haver-me netejat tota la sang me’n vaig anar a dormir perquè em moria de son (eren les 4).

Els meus pares es van espantar molt quan se’n van  assabentar i em van portar al metge pels temes de la ràbia i tot això, per sort els d’España no solen tenir-ne, però la saliva d’aquestes criatures horribles contenen uns “nosequès” que són dolents per la salut així que vaig passar-me els següents 15 dies prenent-me un munt de pastilles, amb la mossegada embenada i sense que em pogués tocar el sol, tenint en compte que estàvem en ple agost, va ser una tortura, però si no volia que m’hi quedés la marca per recordar-me’n tota la vida del ratpenat, havia de fer bondat.

Sens dubte, la cosa més estranya i fastigosa que m’ha passat mai.

Carla

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Agressió, Carla Estivill, Rat-penats
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El Gat

helenahosta | 17 desembre 2013

El gat. Sí, amb el gat va començar tot. Aquell gat se’ns va menjar un trosset de fuet, ens va esgarrapar, mossegar i va fer les seves necessitats on no tocava.
Aquet gat tan adorable i suau va aparèixer un dissabte a la tarda al refugi de La Molina quan els pioners de l’agrupament escolta Serra de Marina estàvem xerrant tranquil·lament. Quan el varem veure no pensàvem que ens faria tot això, però ja sabeu, les aparences enganyen! Ja ens havíem assabentat que el gat s’havia menjat part del fuet, així que estàvem ben alerta per si el veiem. Llavors va ser quan un de nosaltres va cridar “EL GAT!!!” i efectivament el gat corria com un boig per tot el menjador. Ens varem aixecar d’immediat i el varem perseguir tot cridant histèrics (suposo que per posar-li més animació). El gatot es va amagar darrere els fogons de la cuina i, desesperats, els vam enretirar. Només es podia veure la cua grisa i peluda sense moure’s. No us espanteu que no el varem matar! De cop el gat va saltar de darrere dels fogons i va començar a córrer per el menjador. Amb escombres, bosses de la compra, mantes i guitarres el perseguíem, però el gat va ser ràpid i es va escapolir escales avall. Però abans que baixés, s’ha de dir que una de nosaltres el va intentar agafar i el gat li va fer una bona queixalada. Pobre! No varem dubtar en seguir els seus àgils passos cap als dormitoris. El gatet va fer unes quantes voltes per el dormitori i va tornar a pujar (aquest tros no l’especifico tant perquè només recordo els crits que fèiem). Va ser quan pujava per les escales de cargol que una de nosaltres (mol valenta per cert) el va enxampar. De camí cap a la porta (que després aquesta el va tirar bruscament cap a fora), el gatet no només la va esgarrapar sinó que també va fer les seves necessitats sobre la noia valenta-amant-dels-animals.
El que voldria deixar clar és que en cap moment aquest gat va ser maltractat físicament (però psicològicament sí). En el fons també li voldria donar les gràcies perquè ens va fer passar per uns moments bastant (per no dir molt) divertits. I també voldria advertir-vos que quan aneu de refugi vigileu bé les vostres provisions!

Helena

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Aventura, Gats, Helena Hosta
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Petits somnis

carlasoria | 28 novembre 2013

Portava molt de temps esperant aquell moment, des de ben petita sempre havia desitjat tenir un gos com a mascota però el meu pare no era partidari de tenir un altre animal a casa, amb un gat ja en tenia prou. Va arribar la meva mare a casa després d’una llarga compra, les primeres i úniques paraules que va dir abans de que la meva germana i jo féssim un bot i ens aixequéssim del sofà sense pensar-ho dos cops van ser: “anem a buscar un gos”.

Vam anar a la gossera de Cabrils, estava plena de gossos de totes les races i mides però cap d’ells ens va cridar l’atenció. Per tant, sense perdre ni un minut més, vam decidir anar a la gossera de Dosrius on ens van dir que hi havia un cadell de “Pastor Alemany”. Només tenia quatre mesos, era molt gran i guapa. De seguida ens la vam endur a casa perquè formés part de la família. Es diu Ona i ara té dos anys, aviat complirà els tres.

Carla

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Carla Soria, Gos, Il·lusió
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

La senzilla vida d’una vaca

annaxaubet | 28 octubre 2013

Comença a sortir el sol per les muntanyes dels Pirineus, i les vaques s’aixequen amb tota la calma del món per començar el seu dia. Quan tenen gana, mengen; quan tenen set, van al riu i beuen aigua; quan tenen son, dormen… i així de senzill és el seu dia. A l’hivern quan fa fred i se’n va el sol, s’ajunten totes per no tenir-ne tant. Quan plou, van sota els arbres i es refugien de la pluja o simplement es queden quietes  i continuen menjant, al cap i a la fi només és aigua.

Les vaques són molt tossudes, si volen anar a dalt de tot d’un turó hi van sense que ningú els ho impedeixi. De fet, quan vam anar de campaments amb el cau vam anar a acampar a un prat molt gran amb un ramat de vaques, i tota l’estona les teníem darrere amb l’objectiu de fer-nos fora, aquell era el seu territori i punt.

Tenen una vida simple i senzilla, i si la comparem amb la nostre? Tenim un cervell completament diferent d’elles, les vaques dubto que arribin mai a crear electricitat, però tant elles com nosaltres necessitem aigua, menjar, dormir, respirar i defecar per poder viure. De fet, la vida va començar així, vam ser nosaltres qui vam començar a crear i construir coses per afavorir-nos. No estic dient que la vida de la vaca sigui la correcta, i tampoc que ara ens posem a viure tots com elles, però a vegades ens pensem que per poder existir necessitem moltes coses, però si t’ho penses bé hi ha elements que si no els tinguessis no els trobaries a faltar. Sempre estem pensant en consumir i consumir, però de vegades tot el que necessites ja ho tens.

Anna

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Anna Xaubet, Costum, Senzillesa, Vaques, Vida
Etiquetes
consum, societat, vaques, Vida
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Una estranya soledat

| 22 octubre 2013

La meva mare és professora d’infantil des de fa uns quants anys i aquest curs li ha tocat P-3. Com molts de vosaltres sabreu, en aquestes edats, la classe ha de tenir un nom, és a dir, es pot ser l’aula dels cavalls, la de les girafes, la dels conills, etc. El cas és que els nens de la meva mare van escollir les gallines, ja que només podien ser animals de granja. Un cop triat l’animal cal comprar la mascota, aleshores, una companya de la meva mare va passar el dia en una fira i es va presentar a casa amb un peluix d’una gallina, tal i com jo m’imaginava, i amb dos pollets. La veritat és que allò no m’ho esperava i per experiència sabia que cuidar dels pollets resultaria bastant difícil. Estaven un enganxat al costat de l’altre i morts de por. La meva mare em va explicar que els petits es quedarien durant la setmana a l’escola i el cap de setmana els portaria a casa.

A partir d’aquí vaig estar analitzant la situació durant uns minuts. A aquells dos pobres pollets els havien separat de la mare i dels germans als pocs dies de sortir de l’ou, a penes sabien caminar i, el pitjor de tot, és que desconeixien el que els esperava, estaven en un món inexplorat. Com es deurien sentir en aquell moment? Sincerament a mi em van fer molta pena, simplement perquè, en el hipotètic cas de que a mi em fessin el mateix, em sentiria més perduda que mai i tindria por, molta por. Tot i que, evidentment, els pollets no tenen la mateixa mentalitat que els humans, crec que ells se senten igual d’incòmodes amb aquesta situació i per tant, intentaré cuidar-los el màxim de bé que pugui i acabaré aconseguint que es trobin a gust en el seu nou món.

Marina

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Llàstima, Marina Rubio, Pollets, Solitud
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Els gossos a la Xina

| 15 octubre 2013

Últimament corre per les xarxes socials un reportatge que tracta de la vida de molts gossos a la Xina. Hi ha màfies que es dediquen a caçar gossos que troben pels carrers i també els roben de les cases. Els engabien i els transporten fins a l’escorxador, on són sacrificats per servir d’aliment a les persones. En una gàbia petita de conill poden haver-hi fins a tres gossos. Alguns d’ells pareixen allà i els cadells moren aixafats. Durant els dies que romanen a les gàbies mentre no els porten a l’escorxador, no els donen ni de menjar ni de beure.

Jo estic d’acord en què a la Xina es mengi carn de gos, ja que aquí també mengem carn d’animals com el pollastre, conill…, però no em sembla bé la manera com aconsegueixen aquests animals. Primer, no es pot robar i segon, els gossos agafats del carrer poden transmetre malalties en ser consumits per les persones. Crec que els gossos haurien de criar-se en granges on estigués controlada la seva alimentació i la seva salut.

Com és possible que existeixin aquestes màfies i no s’hi posi fi? Com és possible que hi hagi persones tan cruels? Sembla increïble com en el segle XXI puguin passar aquests fets.

Alex

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Àlex Ariza, Aliments, Gossos, Maltracte, Xina
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El meu futur

mireiaberruguilla | 12 octubre 2013

Des de ben petita volia tenir una mascota, però els meus pares no em deixaven; deien que no era prou responsable. A mesura que van passar els anys, em van donar un vot de confiança i em van comprar un gos, en Son. Ja fan dos anys que el tinc, i amb el temps, m’he adonat que cada cop m’agraden més els animals. Per aquest motiu, he decidit que vull estudiar veterinària.

Pel que m’he informat i el que m’han dit, és una carrera bastant difícil, per no dir una de les més complicades que hi ha. S’ha d’estudiar durant uns cinc anys i treure bones notes. Això em comportarà fer molts sacrificis en la meva vida personal, però sé que al llarg del temps em donarà un bon resultat, i podré portar la vida que vulgui.

Per mi, aquesta carrera té un gran defecte: veure patir els animals. Si un gat s’ha dislocat la pota, haver-li de posar al seu lloc; si un gos és atropellat, veure totes les ferides que té i curar-li; si un ocell té un tumor al cap, haver de treure-li… Però, possiblement, la feina més dura sigui sacrificar un animal per tal que no pateixi.

La meva elecció sobre estudiar veterinària, crec que és la correcta i la que em farà més feliç.

Mireia

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Animals, Futur, Gos, Mireia Berruguilla, Professió, Veterinària
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

« Previous Entries Next Entries »

un bloc per escriure el que pensem i pensar el que escrivim

articles recents

  • Revolució
  • Take me back
  • El canvi
  • Mi mundo- Hard GZ
  • La Desconfiança
  • Te añoro
  • L’home més ràpid del món – The Flash
  • Em penedeixo
  • Si et torno a veure
  • Em penedeixo
  • L’alquimista
  • ETS CULPABLE
  • 24 personalitats
  • Into the Wild (Llibertat Salvatge)
  • La teoria del meu avi

els treballs i els dies

setembre 2025
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
2930  

Arxius

Categories

administrador

  • Entra
  • RSS dels articles
  • RSS dels comentaris
  • WordPress.org

visites

Web Sites Counters

Consultes lingüístiques

  • Centre de Redacció de la UPF
  • Corrector "Lanuagetool"
  • Corrector castellà
  • Corrector català softcatalà
  • Diccionari Enciclopedia catalana
  • Diccionario de la lengua española
  • Eines
  • Institut d’estudis catalans. Gramàtica
  • Optimot. Consultes lingüístiques
  • Refranyer català-castellà

Educació

  • Agrupació Escolta "Serra de Marina"
  • Estudiar a Catalunya
  • Institut Jaume Almera

Premsa

  • Ara
  • Avui
  • Catalunya ràdio
  • El mundo
  • El país
  • El periódico
  • La vanguardia
  • Periodismo humano

des d’on ens llegeixen?

rss Comentaris RSS valid xhtml 1.1 design by jide powered by Wordpress get firefox