LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’ona és la gossa de casa i té 6 anys. És de raça Llaurador de color blanc i la vam adoptar a una protectora d’animals.

Quan va arribar a casa per primer cop estava molt espantada. Havia viscut una experiència molt difícil. Durant els seus primers mesos de vida va viure en un pis i no sortia massa sovint. Finalment va anar a parar a una protectora perquè la persona que la cuidava va agafar una malaltia i ja no podia fer-se’n càrrec. Quan va entrar a casa i va veure el jardí que tenia per córrer es va tornar boja. Va estar durant uns 5 minuts corrents sense parar en cercles.

Per mi l’Ona, encara que una mica pesada perquè a la mínima que sent un soroll ja està bordant o a la que et descuides ja està intentant buscar un lloc al sofà o al voral del llit per ajeure’s, és un membre més de la família. És una raça molt carinyosa i molt intel·ligent. Entenc que la majoria de persones invidents en tingui un com a gos pigall.
Sempre té un budell buit i si no vigilem s’engreixa de seguida. Per sort als meus pares els agrada anar a caminar i ella sempre hi va i això li va molt bé. També és molt juganera i li encanta l’aigua… en fi és un amor de gossa i ens fa molta companyia a tota la família.

Però l’únic més preocupant és que li ha sortit, ja fa uns quatre anys, que és al·lèrgica a un munt de plantes i arbres. Sempre hem d’anar amb la medicació de cortisona a sobre per si li agafa un atac i s’infla, ja que se li tancaria la gola i es podria ofegar. Encara recordo el primer atac un dia passejant per la muntanya: va menjar una planta, es va començar a inflar i ofegar, finalment es va desplomar. Tots pensàvem que s’havia mort. De seguida vam agafar el cotxe i la vam portar a l’hospital veterinari de Mataró i la van aconseguir salvar pels pèls. Dono gràcies de què no s’hagués mort.

Pol,

Des de ben petita he volgut tenir un gos, però als meus pares no els agraden gaire els gossos. A més a més diuen que acabarien traient-lo a passejar ells, netejant-lo, cuidant-lo… Quan es van casar els van regalar un pastor alemany i els agradava, però cada hivern al gos se li infectava el morro i en mudar-se el van haver de donar. La raça m’es igual, l’única característica que els demanava als reis mags per Nadal era que fos petitet, per poder-lo “axuxar” bé. Però mai va arribar.

L’any passat junt amb els meus germans, vam decidir portar una cria a casa per veure si els meus pares l’acceptaven i així finalment poder tenir un gos, ja que els tres ho desitjàvem de veritat. No obstant això, el plan no va funcionar i la meva mare es va enfadar moltíssim. Aleshores, el vam haver de tornar al seu amo.

Això sí, estic seguríssima que de gran, tindré un gos petit. M’agradaria que fos de la raça Yorkshire o Beagle, m’agraden els tons de color marro i blanc junts, són molt macos!

Blanca Sala

Fa poc més de 5 anys, la meva família i jo vam decidir comprar-nos un cadellet. Jo sincerament, estava en contra de que vingués aquell cadell a casa meva, em feia una mica de por. La meva germana en canvi, es passava tots els dies insistint. Així que va sortir guanyant ella i ens el vam comprar.

Abans de fer aquest pas, ens vam informar una mica sobre aquest tema ja que no havíem tingut mai un gos. Alguns dies, anàvem a veure a una botiga d’animals els gossets que hi havia i, a la meva germana li va agradar un. Era un cadell de “Cocker Americà” molt bufó. Estava darrere d’aquell enorme vidre mirant el que passava, i quan va veure que l’agafaven a ella es va posar molt contenta. Estava morta de por, no coneixia a ningú.

Estàvem decidits, el dissabte al matí vam anar cap aquella botiga a buscar-lo. No només vam sortir amb un gosset mort de por, sinó que ens van recomanar que compressim joguines, llits, colònia, raspalls… Vam sortit amb ple de coses, estava preparada per poder anar a viure a casa meva. El primer dia mentre ella explorava la casa, nosaltres decidíem quin nom li posàvem, al final per majoria vam decidir posar-li Nuca.

Sara

Feia anys que desitjava tenir un gos però les circumstàncies eren difícils; ja que vivia a Barcelona i la meva família i jo portàvem un horari on no hi havia temps per passejar-lo i fer-li companyia. Però com ens vàrem mudar a Cabrils i va suposar un gran esforç en canviar-nos d’institut, els nostres pares ens van comprar un gos com a regal. Aquest abril farà dos anys exactes que vam anar a buscar-lo. Vam entrar en aquella cambra on els tenien a tots i jo només pensava: a quin gosset d’aquests li canviaré la vida? Li donaré una casa? Molt més espai per córrer, amor i felicitat? A quin de tots podré treure d’aquestes capses on estan? Vam escollir un “bichón maltès” preciós. Blanquet i no gaire gran de mida, més aviat petitet, amb ulls marrons com els meus i una mirada que em diu molt. Em té bojament enamorada.

Es diu Ric, perquè és ric d’amor, felicitat i alegria. A mi personalment m’aporta un benestar extrem. Quan em veu trista està al meu costat, dorm als meus peus, sortim a passejar junts… Tenim una connexió màgica. Per a mi és un plaer despertar-me cada dia i estigui sobre meu petonejant-me la cara. I en arribar a casa, de l’escola o de qualsevol lloc, sembla que faci anys que no ens veiem, sempre em rep amb moltíssima il·lusió.

Jo recomano a tothom que tingui gos perquè aporta molta pau i tranquil·litat. I alhora com ja he dit abans, un amor enorme.

Per a mi el meu gos significa moltíssim. Només he vist un cop que estigués a punt de morir i poques vegades ho havia passat tan malament. Se’m va escapar al mig del carrer i vaig posar-me a la carretera perquè no l’atropellessin, exposant la meva vida per davant de la seva, ja que considero que li dec la vida sencera. Sé que morirà perquè és el cicle de la vida i perquè tots morim, però no estic gens preparada perquè passi, i mentre gaudiré cada dia, cada minut i cada segon que passi al seu costat. Desitjant que no n’arribi l’últim i entregant-li el màxim de mi.

Mònica Dausà

Fa aproximadament 7 anys repetia als meus pares sense parar que volia un gos. Em passava el dia donant la tabarra per intentar convence’ls dient-los que ja sabia el nom que li posaria.

Al cap d’un temps d’estar insistint en el tema, els meus pares van marxar sense dir-me on anaven. Jo estava intrigada, no sabia què havien anat a fer. Més tard els vaig veure arribar amb un gos blanc molt petit. Em vaig posar molt contenta. Quan va entrar a casa, el meu gos va estar bastant rato observant el lloc, fins que mentre jo estudiava es va adormir a sobre meu. Me’l vaig mirar i el vaig cridar amb el nom de Drac. Al moment em va mirar i es va posar content.

Ara mentre estic escrivint aquest escrit ell està al meu costat mirant amb curiositat les tecles que teclejo. És un gos, ho sé, però és qui m’anima quan estic trista, qui es queda adormit al meu costat, qui quan arribo a casa em rep a la porta i qui també m’emprenya. És el meu amic i ara per ara no sabria que fer sense ell.

Laia

Tinc vuit gats. Ja sé que són molts, però a la meva família és el més normal. Des que vaig néixer he viscut envoltada de gats i hi estic acostumada.

Ens fem un fart de riure veient-los jugar amb qualsevol cosa o entre ells. Són molt divertits i alhora molt carinyosos, al contrari del que pensa la majoria de gent. Sí que és veritat que, com tots els animals, alguns son més esquerps, però això no vol dir que tots ho siguin. De fet, ara, de vuit gats, només un és una mica antipàtic.

El meu gat preferit és en CC, li tinc un carinyo molt especial, perquè sempre està al meu costat, fent-me companyia. És com el meu osset de peluix, dorm amb mi totes les nits.

Tindria unes tres setmanes que la nostra veterinària se’l va trobar, junt amb el seu germà, a punt d’ofegar-se en una piscina abandonada a Cabrils. Era la mateixa setmana, que un nadador, César Cielo, guanyava el campionat de natació i d’aquí li ve el nom de “CC”. Al seu germà li va posar Fú, perquè era, i és, molt poruc i només fa “fuuuu”.

A part, en CC te un costum molt tendre i és que mama de la seva manteta, un retall de roba peluda amb la que la Sónia, la veterinària, els va abrigar i acaronar quan els va salvar. Com quasi no ha estat amb la seva mare, s’estima aquesta manteta com si fos la seva pròpia mare.

Després d’en CC amb qui tinc aquest lligam especial, perquè sempre està al meu costat, m’encanta en Nikitu, un gat blanc d’Angora, amb el pel llarg i fi, i els ulls blau cel. La peculiaritat d’en Nikitu és que és sord de naixement. La majoria de gats blancs amb ulls blaus ho son. És per motius genètics. Això no fa, però, ni que sigui esquerp, ni que estigui trist, ni res semblant, tot el contrari, és un gat normal i corrent, especialment tranquil, al que cal vigilar de més a prop per evitar que s’escapi al carrer i acabi sota d’un cotxe…

Per desgràcia, hem tingut també moments molt tristos, que ni tant sols vull recordar, però els moments dolços i feliços compensen els amargs.

Anna

Suposo que el nom de Loris no us deu sonar molt, ja que no és un animal molt comú. Per aquí no en veiem quasi mai ja que són d’Indonesia, Índia… I està prohibit agafar-los. El Loris lento és un animal que com a màxim arriba a pesar 12 kg i estàn en perill d’extinció. Viuen entre 15 a 20 anys.

Aquest animal el vaig veure per primer cop en un video, on des d’aquell dia m’he interessat per saber d’on prové i com és aquest animal. Aquí us deixo el link del video que vaig veure.

El que més em va sobtar quan el vaig veure van ser els seus ulls grans, i la seva forma de moure’s. Des d’aquell moment em feia il·lusió poder tenir-lo com a mascota, però va haber una cosa que em va fer canviar d’opinió i treure’m una mica les ganes. I es que l’inconvenient que té és que quan l’animal se sent atacat, treu una espècie de verí.

Al principi em va fer pena pensar que una careta tan mona poguès treure verí, era una cosa que no sem havia passat pel cap, però vist tots el inconvenients sé que no el podrè tenir.

Laia

L’altre dia em vaig assabentar de que corre per les xarxes socials un vídeo de cinc segons, en el qual es veu un pollet piulant dins a una espècie de liquadora. De cop engeguen la liquadora i el pollet queda triturat. I la gent que ho veu riu al veure el tràgic final del animal fet puré, i després ho envia a tots els seus amics. Sorprenent, oi? Quina espècie de gent pot arribar a trobar graciós el fet de matar un animal d’aquesta forma tan inhumana (encara que els únics animals capaços de fer una barbàrie així són els humans…). Un altra acció “inhumana” que han dut a terme els humans fa poc és la mort de la girafa Marius, un mascle sa de 18 mesos del zoo de Copenhaguen. La van matar disparant-li una bala al cap, només perquè deien que al zoo ja hi havien suficients girafes i que aquesta no tenia un patrimoni genètic prou interessant.  La gent amb els seus fills van acudir a veure com la mataven i esquarteraven a trossos per donar-la de menjar als lleons del mateix zoològic. I els que no hi van poder acudir, ho van veure per la televisió. No obstant que s’havien reunit unes 27.000 firmes i tenia milers de seguidors al Facebook, a més de habitatges alternatius, la cria va ser assassinada.

I jo em pregunto com pot existir gent tan cruel que pugui arribar a fer mal a un animal sense motiu. Potser és perquè des de ben petits veuen els seus pares matant una aranya que es menjava els mosquits de casa, amb la excusa de que et pot picar. Si no les molestes no piquen. A aquests nens els ensenyen a no valorar la vida, per minúscula que sigui. Amb pocs anys ja riuen trepitjant a les enfeinades formigues del parc. De més grans a classe caçaran les mosques que volen per sobre els seus caps i els arrencaran les ales o les potes, i gaudiran veient com la pobre mosca no pot volar, i al cansar-se d’ella l’aixafaran amb el llibre. La gent aixafa cargols pel carrer. Per què? Perquè sí.

Hi ha persones que van a matar ànecs i conills per diversió. Altres amb més diners van fins a Àfrica per matar els grans i meravellosos elefants, mentre que els que es creuen més bona gent no els mataran, però compraran al mercat negre els seus ullals. Quin atractiu té un penja-robes fet de les potes d’un cérvol? I els abrics o botes de pell fan fàstic. I quina espècie de persona és capaç de maltractar un gos? La mateixa que després és capaç de maltractar la seva dona o els seus fills.  Altres “éssers humans” paguen per veure com maten cruelment a un toro. I alguns pobles tenen com a tradició un concurs sobre qui és capaç d’arrencar-li a la força el cap a un ànec.

Sincerament no entenc com hi pot haver gent així de dolenta, però afortunadament cada vegada hi ha més persones que defensen els drets dels animals i que lluiten per ells. Només ensenyant als teus fills a respectar la vida, fas molt per canviar les coses.  És vergonyós que existeixi gent tan cínica que trobi plaer al fer mal a un animal, per molt inferior que pugui ser. Els humans, com a éssers superiors i racionals que som hauriem de saber respectar totes les altres formes de vida que comparteixen amb nosaltres el planeta (i si n’hi ha a fora el planeta també), sempre i quan no sigui per defensa pròpia. Mentrestant, jo sempre continuaré seguint els meus principis cuidant els animals i respectant-los. Només us vull fer saber, que si s’extingeixen masses espècies, l’equilibri en el qual es basa la vida es trenca, i així només ens portaríem cap a l’autodestrucció.

Aina Ros Alsina

Treure el gos, Encara que no ho sembli, no és una feina fàcil. Sempre que l’he de treure m’agafa a una hora en la que, a mi, m’agradaria descansar una mica o fer qualsevol altra cosa, però què hi farem, la pobra bèstia (com diu ma mare) necessita sortir a passejar i a fer les seves necessitats.

És veritat que molts adolescents no treuen o quasi mai treuen el seu gos a passejar, però en el meu cas, crec, que ens hem de responsabilitzar dels nostres animals de companyia perquè ja que ells ens demostren la seva estima cada dia, nosaltres hauríem de demostrar la nostra cap ells, mitjançant aquestes petites coses que els fan tan feliços, com ara treure’ls a passejar, donar-los el menjar o jugar amb ells quan ho necessitin.
Per què després hi ha gent que es pregunta: per què el meu gos només li fa cas als meus pares? Doncs jo crec que és perquè no fan suficient cas al seu gos, perquè no l’estimen suficientment per adonar-se que el seu gos està desitjant fer-los cas i perquè no saben, encara, que els gossos tornen el tracte que reben.

Guillem

Imagineu-vos que esteu llegint a casa vostra tranquil·lament en aquella butaca tan còmode que sé que teniu. O fent el dinar, tant se val. Vull que us imagineu fent el que més us agrada a casa vostra. En el meu cas és dormir.
De cop comenceu a sentir uns cops a la paret o al sostre. Com feu el que més us agrada no us n’adoneu. Però aquests copets són cada cop més forts. Ara sí que aixequeu el cap i mireu d’on venen. Si viviu en una casa pensareu “serà un ocellet” si viviu en un pis “serà el veí de dalt, que és un pesat”, si viviu en un soterrani, “serà la calefacció”. Però cada cop són encara més forts fins que us aixequeu tot mirant el sostre o la paret. Us quedeu uns segons mirant-ho fins que us envien un missatge al mòbil. L’agafeu sobresaltats perquè fins ara no havíeu sentit un soroll diferent que no fos el dels cops misteriosos. Just quan esteu mirant el mòbil, la paret (o el sostre) us cau al damunt. Si viviu en un pis, morireu aixafats per les pedres, o pitjor encara morireu quan l’edifici s’estigui enderrocant. Si viviu en una casa també morireu aixafats per les pedres i si viviu en un soterrani, morireu aixafats o ofegats. Si teniu la sort de sobreviure, no tindreu lloc on viure, lloc on anar. Ara us preguntareu qui s’ha atrevit a destrossar casa meva, el lloc on sempre he viscut, el lloc on he crescut i el lloc on moriré. Quin ésser ha estat capaç de destrossar la casa dels altres? Ni més ni menys que l’esser humà.

Això mateix els hi passa als tigres de Sumatra (l`únic que ells no llegeixen ni tenen mòbil). Resulta que a la selva on viuen hi ha unes palmeres que van molt bé per fer una mena d’oli que s’utilitza per fer molts productes que portem. I és clar el més normal és que les multinacionals ho facin servir per fer els seus productes. Tot aquest esperit emprenedor em sembla molt bé, però no estic d’acord amb tots aquest danys que fan i, després no ho diuen per no perdre diners i tot això.

Tot esser d’aquet planeta té dret a viure a la seva llar tranquil·lament i té dret a morir tranquil·lament. Però és clar, com el tigre de Sumatra no és humà el podem matar perfectament o el podem deixar sense llar perfectament. Per sort empreses com Nestlé, l’Óreal, Ferrero… estan prenent mesures per desvincular-se de la destrucció de selves. Hem de ser conscients que els animals formen part del nostre ecosistema i si permetem que les multinacionals el destrossin, aconseguirem viure en un planeta molt diferent del que vivim ara. Per això tots units podem combatre aquesta mena de guerra de “Diners contra Vida”, perquè no podem permetre que els diners s’apoderin de tot com han estat fet fins ara.

El que vull dir és que no m’agradaria morir aixafada mentre dormo.

Helena