LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Jo encara no tenia ni un any, quan passejant pel carrer amb els meus pares, un home gran se’m va acostar i al cotxet em va deixar un gos petitíssim. Tom és el nom que li van posar. Ara té 14 anys, que per un gos és molt. En Tom ha estat al meu costat sempre, en els bons i mals moments, si em fes una autobiografia, ell sortiria a la primera i a l’última pàgina.

Cada dia penso què faré quan ell no hi sigui, no em puc imaginar un món sense ell, ja que sempre ha estat al meu costat. Quan estava trist ell sempre bordava perquè anés a jugar amb ell i no pensés en altres coses.

Al meu gos mai li ha agradat quedar-se sol a casa, és molt poruc i quan tots marxàvem a les 8 del matí, ell començava a plorar i molestava a tots els veïns. Al final, buscant una solució, vam optar per deixar-lo amb els meus avis i així no es quedaria sol.

El que sempre li ha agradat molt ha sigut l’aigua del mar, li encanta banyar-se i nedar sobretot a Llançà, on pel meu gust hi ha unes platges molt boniques. Els gossos nomes poden anar a banyar-se a partir de les 8 de la tarda-nit.
Considero que tindre un gos és una experiència única i tothom hauria de experimentar-la.

Xavi

Recuerdo aquella noche como si fuera ayer. Estábamos bajo la fría nieve de un 24 de Diciembre, recorriendo las calles de un pequeñísimo municipio cerca del Pirineo Catalán. Para llegar hasta allí, nos pasamos horas y horas en el coche, escuchando el mismo CD una y otra vez y además sin un destino fijo, simplemente una calle y un número encontrados de casualidad en una web especializada. Fue bajar del coche y helarnos, ya que no estábamos lo suficientemente preparados para esas bajísimas temperaturas.

Corriendo, nos dirigimos hacia el lugar. Se trataba de una casa de montaña grandiosa. Todos impacientes por saber quién nos recibiría, llamamos al timbre. Una voz muy cálida nos dio la bienvenida y abrió la puerta. Allí, nos recibieron unos cachorros de Bulldog cargados de energía, que apenas debían tener dos meses. Seguidamente, a paso más ligero, la madre de éstos. La llegada de los pequeños hizo que sin pensarlo ni un segundo nos acercáramos más a ellos para acariciarlos. Una vez dentro, al fondo de aquellos interminables jardines, volvimos a escuchar aquella voz tan y tan cálida. Pertenecía a una mujer de unos cincuenta y pico años. Ella, muy amable nos invitó a entrar a su vivienda. Una vez dentro le pedimos que nos enseñara el que iba a ser nuestro regalo de Reyes. Así hizo. Nos dejó solos en su amplio comedor, mientras se dirigía a la parte trasera de su casa. Pasados unos diez minutos, volvió. Venía con la chaqueta llena de copos de nieve, y la mano dentro, pegada al cuerpo. Sacó la mano, y nos mostró el regalo. Al verlo, todos nos miramos unos a otros y no dudamos en ir a por aquello. Se trataba de una bola muy, muy pequeña de pelo blanco que no hacía mas que temblar de frío. Nunca había visto una cosa tan bonita y pequeña. Nos quedamos con las ganas de llevarnos aquel bichillo esa misma noche. Cosa que se nos hizo imposible porque tenían que ponerle el chip y vacunarlo.

Con una pena terrible, lo dejamos allí, jugando con aquellas mini-bestias. Pero no por mucho tiempo, al cabo de tres días, se lo llevaron a Sant Adrià de Besòs, allí lo recogimos. Nada más vernos, se dirigió a nosotros, con la máxima velocidad que sus piernecitas le permitieron. Y desde aquel día, justo hace cuatro años, por mi casa ronda esa bola blanca, su nombre es Chico.

Laura Alarcon

Ja fa més de dos anys que tinc dos gossos molt bonics. És diuen Tro i Llamp. Són preciosos i em donen una felicitat molt gran quan els veig a diari.

Són dos mascles, el Tro és marró i el Llamp negre. Són molt obedients, i molt llestos, saben en tot moment quan els donaré el menjar, quan els trauré a passeig… Quan entra a casa una persona desconeguda, comencen a bordar i això és bo per si ens entressin a robar, però ho dubto perquè estem a dalt de tot de la muntanya.

Els dos van arribar a casa quan eren cadells, justament en aquestes èpoques de festes de Nadal. El tro va ser un regal de Nadal, on tota la meva família no s’esperava que em regalessin un gos. L’any següent va arribar en Llamp però aquest cop va ser un regal de reis.

Ara, després de tres anys els estimo com el primer dia. Els dos s’han fet molt grans. Cada dia els dono de menjar un cop, i com sempre m’esperen impacients perquè els porti el bol de menjar. Quan els trec de passeig es posen contents, més ben dit histèrics per sortir i no paren de moure la cua.

Abans ja havia tingut més gossos, exactament tres “Alaska Malamute”, els vaig conèixer grans ja que era des de que em va vindre la memòria al cap. Per desgracia però com tothom van morir per vells. En canvi els d’ara són meus del tot i no els canviaria per res del món.

Carles.

Tenia el pelatge marró, una taca blanca al pit i unes de petites de color negres. No caminava molt bé perquè de petit havia tingut algún problema a les potes del darrera, però tot i així podia córrer. El més bonic que tenia eren els ulls, només que els hi veiessis sabies què volia.

Va néixer al 25 de desembre de 2001, i morir al 21 de nobembre de 2011. En aquest deu anys, ell va fer que passés alguns dels millors moments de la meva vida; no solament era el meu gos, sinó que erem com germans. Aquest temps que va estar amb nosaltres, crec que va viure bé i ens ha deixat a tots els que el coneixiem un molt bon record. Encara m’entristeixo bastant quan penso que ja no hi és, o que no el tornaré a veure mai més, però sempre el portaré al meu cor; i a casa meva hem fet un quadre amb algunes fotografies que teniem seves.

No era humà però, no sé per què, era com si m’entengués o simplement escoltava els meus problemes. Era tenir una sensació de que ell sempre estaria al nostre costat. Quan arribava de l’institut, o del entrenament, o d’on fos; ell estava allà plantat a la porta de casa esperant impacient que el treguessim a pasejar i el mimèssim. Ara quan arribo a casa no hi és, i m’en recordo d’on es posava, les coses que feia i tot quan arribavem.

Jo no sé si teniu gat o gos o periquito, entre altres, però una cosa que heu de fer és gaudir el màxim que pugueu amb la vostra mascota; i que si ja no hi és com en Flai, que recordeu com era i les coses bones que havíeu fet junts.

Aquest escric el dedico al meu gos, a tota la gent que l’havia conegut i a la gent que ha perdut la seva mascota i en té un bon record.

Pol

Érem 3 a la família fins que va aparèixer ella..:)

Segons la meva mare, quan jo era petita, era una nena molt feliç, sempre estava somrient, transmetia felicitat, alegria i tothom deia ¡Que niña mas bonita!

La meva mare fa temps em va explicar que jo de petita volia una germaneta un germanet i que només feia que demanar això.. després de molt insistir es veu que com vaig veure que no rebia res.. vaig decidir canviar i en comptes de demanar una/un germanet, vaig començar a demanar una mascota… doncs ja us ho podeu imaginar, a mi com una boja demanant qualsevol mascota… que si una tortuga, un peix, un gat, un gos…. Tots els animals que em passaven pel cap.

Però jo seguia sense rebre cap resposta per part dels meus pares apart d’alguns: “ Ari, i el cuidaràs tu? I el trauràs a passejar tu tots els dies?” i jo anava dient “sí,sí,sí,sí,síí” estava clar que en aquell moment, no sabia el que deia i la responsabilitat que comportava tindre un gos, però m’era del tot igual jo seguia dient tota convençuda que sí, que sí i que sí…

Cada matí quan em llevava i em posava les meves sabatilles anava cap a la cuina a esmorzar alguna coseta que em preparés la meva mare i només acabar agafava un potet, sortia al jardí i començava a aixecar les pedres en busca d’algun animaló que em pugués entretenir… i efectivament en trobava.

Sota les pedres sempre trobava uns insectes molt curiosos que fins fa poc no tenia ni idea de que es diguessin “PORQUETS DE SANT ANTONI..” de tota la vida se’ls ha dit “BITXOS BOLA” jajajaj… en conclusió que jo els agafava amb molt de cuidadet i els posava dins del meu potet amb unes quantes pedres i una mica d’herba perquè no notessin molt el canvi d’habitat, però tot i això, sempre acabaven ressecs… en quant la meva mare va veure que això era cada mati i cada tarda, va arribar a la conclusió i li va anar a dir al meu pare:” aquesta nena necessita una mascota” des de aquell moment tinc una gosseta preciosa que es l’animal més carinyós, més dolç i més bo que us podeu trobar en el món!

DOLÇA t’estimo!

Ariadna

Fa algun temps que la meva mare volia un gos. “I que ara vull un gos i que ara no vull un gos, ara sí, ara no” i finalment… segueix així. A la meva mare li encanten els gossos. Gaudeix mirant-los, tocant-los i parlant d’ells. Però jo sé la vertadera raó de que li agradin tant: li recorden al meu pare.

Jo estic una mica preocupada perquè tenint dos gats a casa és difícil portar un gosset, per molt que sigui un cadell. Però aquest no és el tema. El tema principal del meu escrit és en Tohr. Un collie preciós que tenien els meus pares abans de que jo arribés. El vaig conèixer per poc temps. Just el mateix que vaig conèixer el meu pare. Els dos se’n van anar del meu costat a l’hora, de la mà. Fet que en part em fa feliç ja que pel Thor el meu pare era una espècie de Déu i pel meu pare el seu gos era el seu millor amic. Però el que trobo curiós és que per a la meva mare és molt més fàcil parlar del collie que del meu pare i per a mi és més fàcil sentir-la parlar del Tohr que del seu marit.

Explica amb ulls brillants el magnífic company que va ser aquell gros animal pelut que quan jo era infant es posava al meu costat per protegir-me. També explica que jo jugava a tirar dels llargs pèls color marfil i, encara que fos molt probable que li hagués fet mal, ell no es queixava. Es mantenia submís, tranquil i alerta. Jo, pocs records tinc d’aquell gos, recordo difuminades imatges en color on surt ell al meu costat (com sempre) i aquelles vegades que sent jo una bèstia inconscient em pujava sobre la seva esquena. Per sort algú sempre estava a l’aguait i salvava el gos d’una contractura o alguna cosa per l’estil.

Potser el que més em dol és tenir només dos petits records d’ell i basar les meves petites històries sobre ell amb l’ajuda de fotografies o aquelles mena de “petites faules” explicades per la meva mare. Però encara que el més probable sigui que els meus records on hi apareix m’hagi inventat la major part, ell sempre estarà al meu cor.

En aquell trosset de cel que et mereixes t’envio el més gran dels petons!

Maria

Fa pocs dies, la meva mare em va dir que s’havia fet voluntària a la protectora d’animals de Cabrils. Em va semblar molt bona idea perquè és una manera d’ajudar els gossos que estan allà. Va tres o quatre dies per setmana a passejar-los.

Avui, jo i el meu germà petit hem acompanyat a la meva mare a la protectora. En arribar, la senyora que s’ocupa dels animals, ens ha assignat un gos a cadascú. A la meva mare li han demanat que passegés un Dóberman, ja que ningú s’atreveix a fer-ho. És el gos més bo i obedient del món, però al ser una raça considerada perillosa, molta gent es nega a passejar-lo. A mi, m’ha tocat una gossa mestissa de Pastor alemany, Kira. És bona però té caràcter. I al meu germà li ha tocat un gos de caça.

Ens han donat la corretja, i els hem tret. Estaven eufòrics, no paraven de tirar. Vist això, hem començat a córrer amb els gossos. Mai havia vist a un gos córrer tant. Oloraven tota l’estona i no paraven quiets. Després de córrer uns deu minuts ja estaven més tranquils, però seguien estant excitats. És normal, ja que no surten mai i són gossos joves amb molta energia i vitalitat. Al cap d’una hora, vam tornar els gossos a la protectora i no ens treien els ulls de sobre. Ens miraven com si diguessin: Traieu-nos d’aquí!

Dintre de tot, tampoc estan tan malament allà. Em refereixo a què, hi han molts gossos i tenen companyia. Tampoc els falta menjar i hi han persones que es preocupen per ells. Però res és comparable amb tenir una família i una llar.

Ha sigut una bona experiència, espero tornar-hi aviat. A la protectora hi han catorze gossos, diferents. Sempre que hi vaig em crida l’atenció el Xino, ja que és el germà del Lolo, el meu gos. No s’assemblen massa, però em recorda per la seva manera de ser i d’actuar. Animo a tothom que vulgui passejar un gos, a que hi vagi. I si voleu adoptar-ne un, endavant. Una mascota no es compra, s’adopta.

Jaume Abril

Potser no és el millor gos del món, però me’l estimo molt. Té defectes, però si no en tingués no seria el meu gos. S’espanta de la gent i dels gossos, però amb molta paciència s’acabarà acostumant. Ens estima molt, i si ens veu es posa content, però si ens n’anem ens mira amb cara de pena. A l’hora de sortir, ens ho demana i quan veu que agafem la corretja es posa content. Quan estem tots junts al menjador, ens busca i seu al nostre costat. Quan la meva mare s’aixeca, es posa content i li demana, ja que és la que li dóna més coses. Li encanta que el pentinem i que juguem amb ell. Quan baixa al pàrquing i entra al cotxe, sap que anem a la platja. El deixem que corri per la sorra, si li tirem una pilota perquè la vagi a buscar, s’espanta.

Tothom diu que ha tingut molta sort de trobar-nos. Ja que durant els dos anys que té no havia sortit d’una gàbia, no sabia què eren unes escales, solament tenia contacte amb un humà, i aquell el tractava malament i el cridava. I, fins ara, no havia sabut mai què era una família que l’estimés i que es preocupés d’ell.

Crec que molta gent deu conèixer César Millán. Per qui no ho sàpiga, és un ensinistrador de gossos que fa un programa de televisió: “El encantador de perros”. La meva mare està obsessionada amb aquest home, cada dissabte al matí posa el programa. I no és que em molesti, perquè el veig amb ella.

No sé com s’ho fa, és capaç de controlar qualsevol problema que pugui tenir un gos. Si hi ha un gos que té por de sortir al carrer, va ell i en deu minuts ho soluciona. Si hi ha un gos que mossega els amos i destrossa la casa, va ell i en uns minuts està enllestit.

I sí que és veritat que, aquests programes tampoc són certament fiables, perquè pot ser que alguns casos no hagin sortit bé i els suprimeixin. Però tot i així té molt de mèrit el que fa, i crec que ha solucionat molts més casos que no pas fracassat. I si alguna vegada aparegués per Espanya, seríem els primers en trucar-lo.

Jaume