LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Cuando tenía seis años, en casa teníamos un perro que era de todos, pero yo quería tener uno que solo fuera mío, así que mi tío me consiguió traer un cachorro de Yorkshire que acababa de nacer. Me acuerdo perfectamente la primera vez que la vi, era Semana Santa y llovía,  llamaron a la puerta y mi madre fue a abrir, mi prima entró  al comedor con un cachorro de color negro  y en ese momento supe que era el cachorro que yo quería.

Cada noche mi madre se levantaba para darle el biberón, porque todavía no podía comer sólidos, también le daba un jarabe que creo que no le gustaba mucho porque lo escupía. Cuando empezó a abrir los ojos y a andar, mi madre me dijo que tendría que ponerle un nombre para que se fuera acostumbrando a él, así que yo no me lo pensé mucho la verdad porque ya lo tenía clarísimo. El nombre que le puse fue “Kira” ahora no me acuerdo mucho por qué se lo puse. pero creo que fue por una película que me gustaba de pequeña.

Kira a día de hoy tiene 10 años casi 11 y puedo decir que tener a un perro es como tener a una amiga  porque, cuando te ve mal siempre estará a tu lado intentando quitarte la tristeza o por ejemplo cuando te vas varios días de casa y nada más volver, ella está ahí esperando en la escalera a que abras la puerta para recibirte. Eso yo creo que no lo haría cualquier persona y pienso que quien tiene a un perro, tiene un tesoro.

Andrea Aranda Ramírez

Ara farà un mes que sóc voluntària a una protectora ja que vull col·laborar i ajudar els animals perquè m’agraden molt, i els caps de setmana vaig a passejar gossos.
El que vull dir amb això és que hi ha gossos que segurament ho han passat molt malament abans de estar abandonats. Ho dic perquè avui m’ha tocat passejar un gos que tenia molta por a les persones. Al principi no el podia tocar, a la mínima que apropava la mà abaixava les orelles i amagava la cua entre les potes i no es deixava apropar. Per a mi, que aquest gos l’han maltractat i pegat abans de ser abandonat. Després de passejar-lo una estona, ja s’havia fet a la idea que no li faria cap mal, però quan passava una persona pel costat seu s’espantava i no volia avançar.
No entenc com la gent pot ser tan cruel amb els animals, si tens una animal és perquè el vols i te l’estimes, ho faries tot perquè estigués feliç, no l’abandonaries. Em fa molta ràbia que cada setmana hi hagi com a mínim deu animals nous a la protectora, però sort que hi ha gent que adopta, com ha sigut el meu cas que, farà també un mes, tinc una gateta nova a casa i espero que s’estigui el millor possible.

Salome

Últimament corre per les xarxes socials un reportatge que tracta de la vida de molts gossos a la Xina. Hi ha màfies que es dediquen a caçar gossos que troben pels carrers i també els roben de les cases. Els engabien i els transporten fins a l’escorxador, on són sacrificats per servir d’aliment a les persones. En una gàbia petita de conill poden haver-hi fins a tres gossos. Alguns d’ells pareixen allà i els cadells moren aixafats. Durant els dies que romanen a les gàbies mentre no els porten a l’escorxador, no els donen ni de menjar ni de beure.

Jo estic d’acord en què a la Xina es mengi carn de gos, ja que aquí també mengem carn d’animals com el pollastre, conill…, però no em sembla bé la manera com aconsegueixen aquests animals. Primer, no es pot robar i segon, els gossos agafats del carrer poden transmetre malalties en ser consumits per les persones. Crec que els gossos haurien de criar-se en granges on estigués controlada la seva alimentació i la seva salut.

Com és possible que existeixin aquestes màfies i no s’hi posi fi? Com és possible que hi hagi persones tan cruels? Sembla increïble com en el segle XXI puguin passar aquests fets.

Alex

Un 24 de desembre de fa 6 anys, el meu germà i jo ens vam emportar una gran sorpresa. Abans de fer cagar al tió, els meus pares ens van dir que no sortíssim de l’habitació del meu germà i que no deixéssim de cantar cançons de nadal fins que ells no ens diguessin el contrari.

Després de varies cançons ens van avisar que ja podiem sortir i anar a fer cagar el tió; Caga tió, atmetlles i turrons, si no cagues bé et donarem un cop de bastó! Pam. Sota la manta hi havia una caixa, la vàrem obrir intrigats i es va alçar un cap que girava d’un costat a l’altre. No m’ho podia creure, era un gos! Havia donat resultat que dies abans les úniques paraules que pronunciàvem fossin: volem un gos. Ens va costar triar el nom, però al final ens vam decidir: Fosca. No és un nom molt original ja que és blanca amb taques marrons, però a vegades ho penso i sé que és el millor nom que podria tenir perquè ella és fosca i em segueix a tots llocs, com la meva ombra.

És irònic com una cosa tan petita, pugui significar una cosa tan gran. I és que ella no és com tots els gossos. A vegades penso que no sap bordar perquè rares vegades l’he sentida. És molt tranquila i si et veu trist no es mou del teu costat; sembla que entengui el que li dius i fins i tot és millor que alguna persona.

Carla

Des de ben petita que he compartit la meva vida amb els gossos. Els meus pares sempre m’han ensenyat a tractar-los com un membre més de la família, i així ha estat. Molts gossos han passat per la meva vida i, al marxar, han deixat un buit que ningú més podrà tornar a omplir.

Així doncs i com podreu comprendre, els gossos formen una gran part de mi. A molts els podrà semblar una tonteria, però jo sóc la persona més feliç del món al saber que quan arribi a casa tindre a dues preciositats esperant-me. Es diuen Kyara i Ona.

Les meves gosses són especials, mai havia tingut una relació tan estranya amb cap altre ésser. Dic estranya perquè no trobo adjectius per descriure-la. No deixen de ser animals, diferents dels humans, però es que jo les veig molt humanes en diferents aspectes. Sembla que sempre m’entenguin. Quan estic trista, elles ho noten i venen cap a mi per animar-me. La veritat és que ho aconsegueixen. A part d’entendre’m en aquest sentit, m’entenen quan parlo amb elles. Podreu trobar rar que parli amb unes gosses, fins i tot inútil ja que pensareu que no em poden respondre. Però molts cops capten a la perfecció el que els dic, sobretot quan es tracta de galetes. Els encanten.

Tinc clar que continuaré compartint sempre la meva vida amb aquests animals tan fantàstics. La Kyara i la Ona són unes amigues molt humanes, no les canviaria per res del món.

Xènia

A casa meva, tenim dos animals: un gos i una tortuga.

El gos (el Niko), ens el vam donar quan només tenia un any. Quan portava només uns dies amb nosaltres, es comportava d’una manera estranya; li mossegava les sabatilles al meu pare, llençava les escombraries per terra…. Amb tot això vam deduïr que amb les sabatilles li deurien pegar o alguna cosa per l’estil, i les escombraries, després de renyar-lo unes quantes vegades, ho va deixar de fer.

La tortuga ( la Rosita ), la vam comprar quan jo anava  P-3 perquè era la classe de les tortugues. Ara ja té dotze anys, és molt gran i l’hem hagut de canviar de peixera unes quantes vegades. L’altre dia, la meva mare l’estava netejant, quan de cop i volta, li veiem una cosa negra: ÉS UN NOI! Resulta ser, que porto dotze anys de la meva vida dient-li Rosita i ara haurem de canviar i dir-li Rosito.

Irene

Nala, aún recuerdo como si fuera ayer el día que te vi por primera vez. Eras tan guapa y tan pequeñita…

Apenas tenias una semana y cada vez que te veía me recordabas a una bolita oscura de pelo. Me encantaba poder cogerte ya que eras del mismo tamaño que las palmas de mis dos manos juntas.

Cariño, puedo asegurarte que fuiste la sorpresa más grande que me dio nadie por mi cumpleaños. Yo nada más tenía seis años, y desde entonces he pasado momentos increíbles a tu lado. Con el tiempo fuiste creciendo, cada vez eras más mayor aunque el tamaño de tu cuerpo no aumentaba. ­­­siempre he tenido ganas de llegar a casa para poder encontrarte en la puerta contenta porqué tu también estabas deseando verme y ahora que no estás, de lo que tengo menos ganas es de llegar a casa…

Nunca voy a olvidar cuando por las noches aparecías en mi habitación, fuera la hora que fuera, y rascabas mi cama con tus patitas para que te subiera y pudieras dormir conmigo, o cuando estábamos mirando la tele en el sofá y con tu morro me subías la mano para que te acariciara o cuando venias a darme besitos y hacerme compañía cada vez que me veías triste… son demasiados momentos compartidos durante 9 años y se me hace muy difícil vivir sin ti. Se me hace muy difícil estar comiendo y poner la mano bajo la mesa para darte a escondidas algo de comer y ver que no lo coges, o sentirme tan sola al ver que no hay nadie que me siga vaya donde vaya.

Nala, es increíble como algo tan pequeño como tú puede ser tan grande para mí. Perderte ha sido una de las cosas mas duras que me ha pasado en la vida y sé que nada mas aquel que tenga un perro al que se quiere muchísimo podrá entender el vacío que deja cuando se va o podrá entender estas palabras, porque para mucha gente un perro es simplemente un animal, pero yo os puedo asegurar que un perro así vale más que cualquier cosa.

Te quiero nalita, no te voy a olvidar nunca.

Un perro te hace sentir mas vivo, y sobre todo te recuerda lo que es la vida.

Carla

Es domingo por la mañana y fuera hace mucho calor.

El Sol reluce en el cielo y persigue con sus rayos cualquier indicio de sombra y fresco que pueda aparecer en la calle. En casa, en cambio, se está bien. El suelo frio, es agradable al tacto, y tanto mis perros como yo, nos tumbamos en él para que nos refresque un poco. Yo me siento, y ellos se estiran tanto como pueden, separando al máximo sus extremidades del cuerpo.

-Tienes que sacar los perros a pasear.

-¿Ahora? ¿Te das cuenta del calor que hace?

-Ahora.

Mi madre debe odiarme, nunca me ha gustado el calor, y hoy, concretamente hace mucho…

Procurando no pensarlo, me visto y salgo a la calle, con los tres animales saltando a mi alrededor. No entiendo cómo pueden, con todo ese pelo encima yo me moriría de calor. A veces me gustaría que fuesen capaces de darme parte de su energía.

Les pongo sus correas, después de pelearme con ellos un buen rato para que estén quietos. No solo no me dan parte de su energía, sino que encima agotan la poca que tengo yo…

Sabía que este verano iba a ser duro en lo que se trata de temperaturas, pero no voy a dejar que me encierre en casa. Tengo muchas cosas que hacer y a lo mejor, si se lo pido, los tres perros me podrán pasar algo de su desbordante energía.

Marina

Des de fa cinc anys la meva àvia té un gosset molt petit que es diu Black, es diu així en honor a un altre gos que també es deia Black. És un shih tzu, una raça tibetana, per a mi és la més maca del món. Va venir a casa el dia de reis de 2008. Va ser un dia màgic, molt millor que els reis d’altres anys.

Com cada 6 de gener, em vaig aixecar d’hora molt nerviós, vaig anar corrent cap al menjador per obrir els regals, tots em van agradar molt, vaig esmorzar i em vaig posar a jugar amb ells, estava nerviós per pujar a casa la iaia. Va arribar el moment de pujar, vaig trucar al timbre i ella em va obrir, em va dir que al entrar no obrís la porta del menjador, em vaig espantar, pensava que havia passat alguna cosa. Però quan va obrir la porta va aparèixer una coseta de pelatge negre i blanc, era un gosset! La meva germana es va espantar i jo em vaig posar a jugar amb ell, no parava de remenar la cua de costat a costat, estava tan emocionat que es va posar a córrer amunt i avall.

L’àvia em va explicar que l’havia comprat dos dies abans i que l’havia deixat a casa d’una amiga seva, com tenia només tres mesos de vida es va pixar les dues nits que va passar amb aquella persona. Quan la iaia el va anar a recollir, la seva amiga es va posar a plorar, deia que era un gos molt bo i que s’ho havia passat molt bé amb ell.

En Black és un gos molt mandrós, es passa mig dia dormint o estirat ja sigui en el terra, en el sofà, o en el llit, a vegades agafa un os que té i el mossega i li borda. Si esteu pensant en adoptar o comprar un gos i teniu familiars petits, aquesta és la millor raça de gos que podeu escollir.
Ens veiem!

Hector

Ya hace cosa de cuatro años que tengo a mi perro, se llama Lobo, y es un Husky Siberiano.

Le conocí en una feria de adopción en Barcelona, yo quería un Husky desde que era pequeño, pero a mi padre no le gustaban los perros, pero mi objetivo era volver a casa con un perro, al llegar ahí ví muchos perros pero no el que me gustaba, yo y mi madre fuimos a buscar en las listas husky jóvenes, pero fue mirar para el pasillo y ver a una mujer, con el husky perfecto, y para dejarlo más claro, ella me preguntó, que si le quería dar la vuelta, y yo encantado, le dí la vuelta, y como no me lo quedé.

Ahora mi perro tiene cinco años, y antes, era raquítico, y ahora está como una bola, se tira el día durmiendo, pero él es muy especial, lo noto, mirando cada ojo, de ese color marrón, él es un obsesivo de la comida, todo lo que se puede comer, él lo quiere, pero es mi perro y todo el mundo le quiere, es un perro fantástico, no sabe hacer trucos, el único truco que sabe hacer es conquistar corazones.

Gerard