LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa aproximadament 7 anys repetia als meus pares sense parar que volia un gos. Em passava el dia donant la tabarra per intentar convence’ls dient-los que ja sabia el nom que li posaria.

Al cap d’un temps d’estar insistint en el tema, els meus pares van marxar sense dir-me on anaven. Jo estava intrigada, no sabia què havien anat a fer. Més tard els vaig veure arribar amb un gos blanc molt petit. Em vaig posar molt contenta. Quan va entrar a casa, el meu gos va estar bastant rato observant el lloc, fins que mentre jo estudiava es va adormir a sobre meu. Me’l vaig mirar i el vaig cridar amb el nom de Drac. Al moment em va mirar i es va posar content.

Ara mentre estic escrivint aquest escrit ell està al meu costat mirant amb curiositat les tecles que teclejo. És un gos, ho sé, però és qui m’anima quan estic trista, qui es queda adormit al meu costat, qui quan arribo a casa em rep a la porta i qui també m’emprenya. És el meu amic i ara per ara no sabria que fer sense ell.

Laia

Treure el gos, Encara que no ho sembli, no és una feina fàcil. Sempre que l’he de treure m’agafa a una hora en la que, a mi, m’agradaria descansar una mica o fer qualsevol altra cosa, però què hi farem, la pobra bèstia (com diu ma mare) necessita sortir a passejar i a fer les seves necessitats.

És veritat que molts adolescents no treuen o quasi mai treuen el seu gos a passejar, però en el meu cas, crec, que ens hem de responsabilitzar dels nostres animals de companyia perquè ja que ells ens demostren la seva estima cada dia, nosaltres hauríem de demostrar la nostra cap ells, mitjançant aquestes petites coses que els fan tan feliços, com ara treure’ls a passejar, donar-los el menjar o jugar amb ells quan ho necessitin.
Per què després hi ha gent que es pregunta: per què el meu gos només li fa cas als meus pares? Doncs jo crec que és perquè no fan suficient cas al seu gos, perquè no l’estimen suficientment per adonar-se que el seu gos està desitjant fer-los cas i perquè no saben, encara, que els gossos tornen el tracte que reben.

Guillem

Portava molt de temps esperant aquell moment, des de ben petita sempre havia desitjat tenir un gos com a mascota però el meu pare no era partidari de tenir un altre animal a casa, amb un gat ja en tenia prou. Va arribar la meva mare a casa després d’una llarga compra, les primeres i úniques paraules que va dir abans de que la meva germana i jo féssim un bot i ens aixequéssim del sofà sense pensar-ho dos cops van ser: “anem a buscar un gos”.

Vam anar a la gossera de Cabrils, estava plena de gossos de totes les races i mides però cap d’ells ens va cridar l’atenció. Per tant, sense perdre ni un minut més, vam decidir anar a la gossera de Dosrius on ens van dir que hi havia un cadell de “Pastor Alemany”. Només tenia quatre mesos, era molt gran i guapa. De seguida ens la vam endur a casa perquè formés part de la família. Es diu Ona i ara té dos anys, aviat complirà els tres.

Carla

Des de ben petita volia tenir una mascota, però els meus pares no em deixaven; deien que no era prou responsable. A mesura que van passar els anys, em van donar un vot de confiança i em van comprar un gos, en Son. Ja fan dos anys que el tinc, i amb el temps, m’he adonat que cada cop m’agraden més els animals. Per aquest motiu, he decidit que vull estudiar veterinària.

Pel que m’he informat i el que m’han dit, és una carrera bastant difícil, per no dir una de les més complicades que hi ha. S’ha d’estudiar durant uns cinc anys i treure bones notes. Això em comportarà fer molts sacrificis en la meva vida personal, però sé que al llarg del temps em donarà un bon resultat, i podré portar la vida que vulgui.

Per mi, aquesta carrera té un gran defecte: veure patir els animals. Si un gat s’ha dislocat la pota, haver-li de posar al seu lloc; si un gos és atropellat, veure totes les ferides que té i curar-li; si un ocell té un tumor al cap, haver de treure-li… Però, possiblement, la feina més dura sigui sacrificar un animal per tal que no pateixi.

La meva elecció sobre estudiar veterinària, crec que és la correcta i la que em farà més feliç.

Mireia

Eren dos quarts de vuit de la tarda, la meva mare i jo vam pujar al cotxe i vam passar a recollir al meu pare per la feina. En cinc minuts havíem arribat a Vilassar de Mar. Vam aparcar el cotxe just davant d’una casa gegant. Dins d’aquesta casa, hi havia una de les coses que jo més m’he estimat.
La Dolors, que era la propietària, ens va obrir la porta i ens va conduir fins al pati. Allà hi havia vuit cadells corrent d’aquí cap allà. Tots eren maquíssims! Uns tenien el pelatge negre amb taques marrons, d’altres marrons amb taques negres, i d’altres blancs amb taques marrons. Però, n’hi havia un que tenia el pelatge blanc i unes taques negres i marrons. Aquest petit va ser el que em treure un dels somriures més grans que he pogut fer. Des de aquell moment, vaig saber que ell seria l’elegit.
Em vaig passar una estona jugant amb ell, fins que els meu pare em va cridar per que l’acompanyés al cotxe. Jo pensava que en arribar-hi m’explicaria que per algun motiu no ens el podíem emportar, però res del que pensava va succeir. El meu pare em va donar una manta i em va dir que anés corrent a buscar-lo perquè ja era part de la família. Vaig córrer com mai. En arribar el vaig embolicar amb la manta i la meva mare se’l va emportar cap al cotxe.
Tot anava perfecte fins que… en despedir-nos de la Dolors, vaig veure la mare dels cadells bordar-nos i plorant. M’estava emportat el seu cadell, i estava clar que no li agradava gens. Tota la felicitat va desaparèixer. Jo no sabia què fer, em sentia malament de treure-li una cosa que era seva… no em veia capàç d’emportar-me’l fins que la Dolors em va dir: Nosaltres no podem cuidar tots el cadells, i estic segura que amb tu serà molt feliç. Recordaré sempre aquestes paraules, ja que gràcies a elles i la gran abraçada de la mare vaig trobar el valor suficient per emportar-me’l.
Li agraeixo a la senyora Dolors que em donés forces, gràcies a aquelles paraules jo i els meus pares hem pogut gaudir d’un gos únic. Va ser una bona decisió, en veritat una de les millors que he pres.

Marta.