LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tothom sap que el somni de tot nen és tenir un gos, i precisament jo no en sóc cap excepció. No sé si és perquè en ser filla única, volia tenir amb qui jugar quan els meus pares no podien, o perquè sempre m’han encantat els animals, bé, suposo que per ambdues coses. Vaig estar molt de temps sent molt insistent en aquest tema, fins que finament els meus pares van cedir.

Tot va començar quan ens vam traslladar a Vilassar, jo no volia venir de cap manera, fins que tenir un gos es va convertir en una de les condicions per venir aquí. Però passaven els mesos i semblava que aquest tema hagués quedat oblidat. Finalment, va arribar el dia que tant havia esperat. Era el meu aniversari, vaig entrar per la porta de casa meva i vaig veure d’una llambregada el que pels nèrvis em va  semblar una caçadora que havia caigut a terra, no m’hi vaig fixar gaire i tampoc li vaig donar molta importància. De seguida vaig córrer a ensenyar els meus pares tot el que m’havien regalat. En entrar a la sala d’estar em vaig trobar amb tota la família reunida i tots amb un somriure d’orella a orella. La veritat és que no entenia ben bé què passava, fins que la meva mare em va agafar la mà i em va ensenyar allò que abans m’havia semblat una jaqueta que havia caigut accidentalment del penja-robes, la qual va resultar ser un cadell de pastor alemany ajagut a terra. Era molt pelut, tenia les orelles caigudes, i no ens treia la vista del damunt, semblava que tanta expectació l’intimidava una mica. No m’ho esperava gens ni mica, tot i així de seguida vaig voler agafar-lo en braços i posar-li un nom, és clar. Entre tots vam decidir que es diria Bruc.

Ara ja farà gairebé sis anys que el tenim amb nosaltres, i la veritat és que segueix igual d’entremaliat que el primer dia, sens dubte, és el millor regal que em podien haver fet.

Laia

Recordo aquell sis de gener de 2007 quan vaig pujar a ca l’àvia per celebrar el dia de Reis. Va ser la millor sorpresa que em vaig endur. Era un regal petit, inofensiu, però que tenia vida.

Estàvem el meu germà, el meu cosí i jo al menjador, quan de cop i volta van trucar a la porta. Com sempre, el meu avi va anar a obrir i de sobte va entrar un gosset, petit i molt alegre que venia cap a nosaltres. Va venir corrents i jo em vaig espantar molt. En un principi em feia por, ja que mai havia tingut un gos, però a poc a poc vaig agafar-li una estima immensa. Aquell mateix dia, cap dels tres volíem deixar anar de les nostres mans aquell gosset. Va acabar baldat. Amb la seva innocència i la seva bondat, va guanyar-se el cor de tots nosaltres.

La meva àvia va decidir que li posaria Black, ja que quan era jove va tenir un altre gos que també es deia Black. El primer Black va morir, i va deixar un buit enorme en el seu cor. A causa d’aquesta pèrdua, al cap de dos anys, va comprar un segon gos. Era un chow-chow, d’aquells amb la llengua blava, que li va posar Coqui. Com que era un gos gros i jo era petita, em portava sobre la seva esquena. M’ho passava tan bé… Quan jo tenia cinc o sis anys, el van haver de sacrificar. I després, va venir el segon Black, l’únic amb el qual recordo els moments que he passat. Me’n recordo perfectament que poc després de comprar-lo, pensàvem que era mut, ja que era un gos molt silenciós. Fins que un dia, va sonar l’alarma d’un despertador i es va posar a bordar. Ens va sobtar molt que bordés, ja que crèiem que era mut!

El Black és poruc, alegre, tranquil però a vegades molt actiu, i sobretot molt afectuós. És el millor gos que podria haver desitjat.

Lidia

Fa dues setmanes va arribar un nou membre a la família, una gosseta de raça dàlmata de dos mesos. Va arribar des de Cadiz perquè no vàrem trobar-ne per la zona. No estàvem segurs del que fèiem, però vam decidir arriscar-nos. Feia temps que en buscàvem una d’aquesta raça en concret perquè sempre ens havia semblat especial i no en volíem cap altra. El nom ja el teníem decidit feia temps, es diria Bimba.

Vaig arribar de l’institut molt il·lusionada i la Bimba ja m’esperava, tremolosa i molt cansada del viatge tan llarg de la nit anterior. Era més petita del que ens havíem pensat que seria i ens va semblar una preciositat. Era molt grassoneta, i la feien molt especial les taques que li envoltaven els ulls. De seguida va agafar confiança i a partir de llavors no ha parat de jugar i córrer pel jardí de casa.

De seguida que va arribar vàrem comprovar que era sorda. Tampoc va ser una gran sorpresa perquè ja ens havíem informat sobre la raça i ja sabíem que tenia un percentatge elevat de ser-ho. Al principi ens va semblar que ens seria molt difícil ensenyar-la però ha estat tot el contrari, ha après molt ràpid amb els signes tot i ser tan petita.

Amb només dues setmanes de tenir-la ens sembla que ha crescut una barbaritat i ja s’ha convertit en un membre imprescindible de la nostra família.

Mariola

Era sábado por la tarde y mis padres estaban en la cocina hablando sobre un perro, yo como no sabía de quien estaban hablando les pregunté y mi padre me dijo que habían cogido a un cachorro mestizo de Pastor Alemán con otra raza. Al principio, no lo veía muy claro porque la Kira es muy celosa y no se lleva muy bien con otros perros pero, todo era cuestión de probar.

El sábado por la noche mientras estábamos cenando, mi hermano, que en teoría es el dueño del cachorro, tenía que pensar un nombre y no sabía cuál ponerle, a mí y a mi padre nos gustaba yle pero a mi hermano y a mi madre no. Entonces, buscamos por internet y salió el nombre de Noa.

El domingo por la mañana, fuimos a buscarla. Tenía 1 mes recién cumplido y aun así era más grande que Kira, la cogí en brazos y se quedó dormida en el trayecto de la tienda a casa. Cuando llegamos, yo creía que la Kira le iba a empezar a ladrar e incluso que podría morderle pero fue todo lo contrario, se acercó a ella, empezó a olerla y a darle con la pata para jugar.

Noa lleva 1 semana en casa y no para de morder todo lo que pilla en el suelo y aunque le compremos juguetes o mordedores ella prefiere destrozar la mesa del comedor o, si no, los zapatos. Como todavía es muy pequeñita no puede salir a la calle hasta los 3 meses, creo que se nos harán muy largos estos meses como siga mordiéndolo todo.

Andrea Aranda Ramírez

Desde que era pequeño mi animal favorito siempre ha sido el perro. Es el único animal que me aporta cosas similares a lo que una persona te puede dar, como por ejemplo afecto, cariño mutuo y diversión.

Todos conocemos el típico refrán de “El perro es el mejor amigo del hombre” pues bien, yo estoy de acuerdo. Muchas veces cuando no estoy de ánimo, enfadado o triste, mi perro viene e intenta jugar conmigo, con esto no digo que no pueda ser casualidad, que quizás ese día le apetece jugar u otros motivos pero yo pienso que es porque él lo nota e intenta distraerme.

Desde siempre en mi familia hemos tenido perros como mascotas, porque lo consideramos un animal imprescindible por temas aparte de afectivos de vigilancia y protección para el hogar.

Sin duda me reafirmo con que el perro es y será mi animal favorito, un verdadero amigo fiel.

Fede

Per fi tenim un gosset. Es diu Duki i és molt bufó. Quan la meva mare el va anar a buscar ella tenia pensat regalar-nos una femella però en quant el va veure es va enamorar d’ell i al final ens el va portar.
Era l’aniversari del meu germà, estàvem els dos a la nostra habitació quan van picar al timbre, era la meva tieta. La meva mare ens havia dit que dobleguèssim la roba i que no baixèssim fins a acabar. Quan la meva tieta va arribar, la meva mare va insistir molt en que baixeisim i jo en aquell moment vaig començar a sospitar. Efectivament quan vam anar al menjador hi havia una caixeta amb un cadellet tot blanc i amb el cap marró estava mort de por i era molt petitó.
Ara ja té cinc mesos i ha crescut molt, sempre té ganes de jugar i com li estan creixent les dents no para de mossegar tot el que agafa. Gracies aquest gos li hem agafat molt més de carinyo als animals ja que quan erem petits ens feien molta por. Així que aquest regal ha sigut el millor que ens podrien haver fet.

Iria

L’ona és la gossa de casa i té 6 anys. És de raça Llaurador de color blanc i la vam adoptar a una protectora d’animals.

Quan va arribar a casa per primer cop estava molt espantada. Havia viscut una experiència molt difícil. Durant els seus primers mesos de vida va viure en un pis i no sortia massa sovint. Finalment va anar a parar a una protectora perquè la persona que la cuidava va agafar una malaltia i ja no podia fer-se’n càrrec. Quan va entrar a casa i va veure el jardí que tenia per córrer es va tornar boja. Va estar durant uns 5 minuts corrents sense parar en cercles.

Per mi l’Ona, encara que una mica pesada perquè a la mínima que sent un soroll ja està bordant o a la que et descuides ja està intentant buscar un lloc al sofà o al voral del llit per ajeure’s, és un membre més de la família. És una raça molt carinyosa i molt intel·ligent. Entenc que la majoria de persones invidents en tingui un com a gos pigall.
Sempre té un budell buit i si no vigilem s’engreixa de seguida. Per sort als meus pares els agrada anar a caminar i ella sempre hi va i això li va molt bé. També és molt juganera i li encanta l’aigua… en fi és un amor de gossa i ens fa molta companyia a tota la família.

Però l’únic més preocupant és que li ha sortit, ja fa uns quatre anys, que és al·lèrgica a un munt de plantes i arbres. Sempre hem d’anar amb la medicació de cortisona a sobre per si li agafa un atac i s’infla, ja que se li tancaria la gola i es podria ofegar. Encara recordo el primer atac un dia passejant per la muntanya: va menjar una planta, es va començar a inflar i ofegar, finalment es va desplomar. Tots pensàvem que s’havia mort. De seguida vam agafar el cotxe i la vam portar a l’hospital veterinari de Mataró i la van aconseguir salvar pels pèls. Dono gràcies de què no s’hagués mort.

Pol,

Des de ben petita he volgut tenir un gos, però als meus pares no els agraden gaire els gossos. A més a més diuen que acabarien traient-lo a passejar ells, netejant-lo, cuidant-lo… Quan es van casar els van regalar un pastor alemany i els agradava, però cada hivern al gos se li infectava el morro i en mudar-se el van haver de donar. La raça m’es igual, l’única característica que els demanava als reis mags per Nadal era que fos petitet, per poder-lo “axuxar” bé. Però mai va arribar.

L’any passat junt amb els meus germans, vam decidir portar una cria a casa per veure si els meus pares l’acceptaven i així finalment poder tenir un gos, ja que els tres ho desitjàvem de veritat. No obstant això, el plan no va funcionar i la meva mare es va enfadar moltíssim. Aleshores, el vam haver de tornar al seu amo.

Això sí, estic seguríssima que de gran, tindré un gos petit. M’agradaria que fos de la raça Yorkshire o Beagle, m’agraden els tons de color marro i blanc junts, són molt macos!

Blanca Sala

Fa poc més de 5 anys, la meva família i jo vam decidir comprar-nos un cadellet. Jo sincerament, estava en contra de que vingués aquell cadell a casa meva, em feia una mica de por. La meva germana en canvi, es passava tots els dies insistint. Així que va sortir guanyant ella i ens el vam comprar.

Abans de fer aquest pas, ens vam informar una mica sobre aquest tema ja que no havíem tingut mai un gos. Alguns dies, anàvem a veure a una botiga d’animals els gossets que hi havia i, a la meva germana li va agradar un. Era un cadell de “Cocker Americà” molt bufó. Estava darrere d’aquell enorme vidre mirant el que passava, i quan va veure que l’agafaven a ella es va posar molt contenta. Estava morta de por, no coneixia a ningú.

Estàvem decidits, el dissabte al matí vam anar cap aquella botiga a buscar-lo. No només vam sortir amb un gosset mort de por, sinó que ens van recomanar que compressim joguines, llits, colònia, raspalls… Vam sortit amb ple de coses, estava preparada per poder anar a viure a casa meva. El primer dia mentre ella explorava la casa, nosaltres decidíem quin nom li posàvem, al final per majoria vam decidir posar-li Nuca.

Sara

Feia anys que desitjava tenir un gos però les circumstàncies eren difícils; ja que vivia a Barcelona i la meva família i jo portàvem un horari on no hi havia temps per passejar-lo i fer-li companyia. Però com ens vàrem mudar a Cabrils i va suposar un gran esforç en canviar-nos d’institut, els nostres pares ens van comprar un gos com a regal. Aquest abril farà dos anys exactes que vam anar a buscar-lo. Vam entrar en aquella cambra on els tenien a tots i jo només pensava: a quin gosset d’aquests li canviaré la vida? Li donaré una casa? Molt més espai per córrer, amor i felicitat? A quin de tots podré treure d’aquestes capses on estan? Vam escollir un “bichón maltès” preciós. Blanquet i no gaire gran de mida, més aviat petitet, amb ulls marrons com els meus i una mirada que em diu molt. Em té bojament enamorada.

Es diu Ric, perquè és ric d’amor, felicitat i alegria. A mi personalment m’aporta un benestar extrem. Quan em veu trista està al meu costat, dorm als meus peus, sortim a passejar junts… Tenim una connexió màgica. Per a mi és un plaer despertar-me cada dia i estigui sobre meu petonejant-me la cara. I en arribar a casa, de l’escola o de qualsevol lloc, sembla que faci anys que no ens veiem, sempre em rep amb moltíssima il·lusió.

Jo recomano a tothom que tingui gos perquè aporta molta pau i tranquil·litat. I alhora com ja he dit abans, un amor enorme.

Per a mi el meu gos significa moltíssim. Només he vist un cop que estigués a punt de morir i poques vegades ho havia passat tan malament. Se’m va escapar al mig del carrer i vaig posar-me a la carretera perquè no l’atropellessin, exposant la meva vida per davant de la seva, ja que considero que li dec la vida sencera. Sé que morirà perquè és el cicle de la vida i perquè tots morim, però no estic gens preparada perquè passi, i mentre gaudiré cada dia, cada minut i cada segon que passi al seu costat. Desitjant que no n’arribi l’últim i entregant-li el màxim de mi.

Mònica Dausà