LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tinc vuit gats. Ja sé que són molts, però a la meva família és el més normal. Des que vaig néixer he viscut envoltada de gats i hi estic acostumada.

Ens fem un fart de riure veient-los jugar amb qualsevol cosa o entre ells. Són molt divertits i alhora molt carinyosos, al contrari del que pensa la majoria de gent. Sí que és veritat que, com tots els animals, alguns son més esquerps, però això no vol dir que tots ho siguin. De fet, ara, de vuit gats, només un és una mica antipàtic.

El meu gat preferit és en CC, li tinc un carinyo molt especial, perquè sempre està al meu costat, fent-me companyia. És com el meu osset de peluix, dorm amb mi totes les nits.

Tindria unes tres setmanes que la nostra veterinària se’l va trobar, junt amb el seu germà, a punt d’ofegar-se en una piscina abandonada a Cabrils. Era la mateixa setmana, que un nadador, César Cielo, guanyava el campionat de natació i d’aquí li ve el nom de “CC”. Al seu germà li va posar Fú, perquè era, i és, molt poruc i només fa “fuuuu”.

A part, en CC te un costum molt tendre i és que mama de la seva manteta, un retall de roba peluda amb la que la Sónia, la veterinària, els va abrigar i acaronar quan els va salvar. Com quasi no ha estat amb la seva mare, s’estima aquesta manteta com si fos la seva pròpia mare.

Després d’en CC amb qui tinc aquest lligam especial, perquè sempre està al meu costat, m’encanta en Nikitu, un gat blanc d’Angora, amb el pel llarg i fi, i els ulls blau cel. La peculiaritat d’en Nikitu és que és sord de naixement. La majoria de gats blancs amb ulls blaus ho son. És per motius genètics. Això no fa, però, ni que sigui esquerp, ni que estigui trist, ni res semblant, tot el contrari, és un gat normal i corrent, especialment tranquil, al que cal vigilar de més a prop per evitar que s’escapi al carrer i acabi sota d’un cotxe…

Per desgràcia, hem tingut també moments molt tristos, que ni tant sols vull recordar, però els moments dolços i feliços compensen els amargs.

Anna

Ara farà un mes que sóc voluntària a una protectora ja que vull col·laborar i ajudar els animals perquè m’agraden molt, i els caps de setmana vaig a passejar gossos.
El que vull dir amb això és que hi ha gossos que segurament ho han passat molt malament abans de estar abandonats. Ho dic perquè avui m’ha tocat passejar un gos que tenia molta por a les persones. Al principi no el podia tocar, a la mínima que apropava la mà abaixava les orelles i amagava la cua entre les potes i no es deixava apropar. Per a mi, que aquest gos l’han maltractat i pegat abans de ser abandonat. Després de passejar-lo una estona, ja s’havia fet a la idea que no li faria cap mal, però quan passava una persona pel costat seu s’espantava i no volia avançar.
No entenc com la gent pot ser tan cruel amb els animals, si tens una animal és perquè el vols i te l’estimes, ho faries tot perquè estigués feliç, no l’abandonaries. Em fa molta ràbia que cada setmana hi hagi com a mínim deu animals nous a la protectora, però sort que hi ha gent que adopta, com ha sigut el meu cas que, farà també un mes, tinc una gateta nova a casa i espero que s’estigui el millor possible.

Salome

El gat. Sí, amb el gat va començar tot. Aquell gat se’ns va menjar un trosset de fuet, ens va esgarrapar, mossegar i va fer les seves necessitats on no tocava.
Aquet gat tan adorable i suau va aparèixer un dissabte a la tarda al refugi de La Molina quan els pioners de l’agrupament escolta Serra de Marina estàvem xerrant tranquil·lament. Quan el varem veure no pensàvem que ens faria tot això, però ja sabeu, les aparences enganyen! Ja ens havíem assabentat que el gat s’havia menjat part del fuet, així que estàvem ben alerta per si el veiem. Llavors va ser quan un de nosaltres va cridar “EL GAT!!!” i efectivament el gat corria com un boig per tot el menjador. Ens varem aixecar d’immediat i el varem perseguir tot cridant histèrics (suposo que per posar-li més animació). El gatot es va amagar darrere els fogons de la cuina i, desesperats, els vam enretirar. Només es podia veure la cua grisa i peluda sense moure’s. No us espanteu que no el varem matar! De cop el gat va saltar de darrere dels fogons i va començar a córrer per el menjador. Amb escombres, bosses de la compra, mantes i guitarres el perseguíem, però el gat va ser ràpid i es va escapolir escales avall. Però abans que baixés, s’ha de dir que una de nosaltres el va intentar agafar i el gat li va fer una bona queixalada. Pobre! No varem dubtar en seguir els seus àgils passos cap als dormitoris. El gatet va fer unes quantes voltes per el dormitori i va tornar a pujar (aquest tros no l’especifico tant perquè només recordo els crits que fèiem). Va ser quan pujava per les escales de cargol que una de nosaltres (mol valenta per cert) el va enxampar. De camí cap a la porta (que després aquesta el va tirar bruscament cap a fora), el gatet no només la va esgarrapar sinó que també va fer les seves necessitats sobre la noia valenta-amant-dels-animals.
El que voldria deixar clar és que en cap moment aquest gat va ser maltractat físicament (però psicològicament sí). En el fons també li voldria donar les gràcies perquè ens va fer passar per uns moments bastant (per no dir molt) divertits. I també voldria advertir-vos que quan aneu de refugi vigileu bé les vostres provisions!

Helena

Tot va començar quan jo tenia uns 6 anys. Els meus pares, la meva àvia, el meu germà i jo vam anar a casa del meu tiet, a L’Escala. Allà, ens vam trobar una sorpresa… La seva veïna tenia una gata,la qual va parir a casa del meu oncle. Potser per vergonya o simplement perquè va voler, ens va regalar un dels gatets. El meu germà la va escollir i li va posar de nom: Nina.

Va tenir un embaràs psicològic, i la vam haver d’operar. A tots ens fa pena que mai hagi pogut tenir la sensació de ser mare i que mai ho pugui ser. A sobre s’ha quedat feta tota una bola des de l’operació, però està bonica igual!
Mai m’hauria pensat que un animalet a casa em podria alegrar tan el dia: pel matí si és aviat me la trobo al meu costat, i si veu que se’m fa tard em desperta (més que res perquè s’avorreix), aleshores sempre surt una mica pel meu carrer, però si hi ha més gats, ella s’enfada i no vol sortir perquè no és molt amigable amb els animals, de fet jo crec que es creu una personeta. Per la tarda aquests dies de fred no acostuma a sortir i es fa una bona becaina. Per la nit podríem dir clarament que es una pesada! Se’ns posa a sobra i vol que la mimem, bé, això ho vol tot el dia però està una mica boja i a la que se li creuen els cables ens mossega. Això sí, més del 90% del dia se’l passa netejant-se.

M’han encantat aquests 9 anyets amb la meva boleta de pel i espero viure’n molts més!

Gemma

Des que era petita sempre he volgut tenir una mascota. A mi m’encanten els animals, els gossos per fer excursions i treure’ls a passejar, els gats perquè són molt carinyosos, els conillets perquè fan companyia… Aquest tipus d’animals són els que m’agraden més, els que es poden tenir a casa.

Com he dit abans, sempre he volgut tenir-ne un però els meus pares no volien. Abans de que jo nasqués, havien tingut un gos i saben que es necessita estar molt pendent d’ell, treure’l a passejar, donar-li de menjar… Per tant, encara que jo en volgués un no me’l compraven.

Fa uns anys un senyor ens va regalar un conill que li vam posar Cuqui. Encara que només fos un conill li vaig agafar molt d’afecte perquè era jo qui el cuidava, qui li donava de menjar… Sempre el veia córrer pel terrat i m’ho passava molt bé. Però fa un temps es va morir i em vaig posar molt trista. Me l’estimava molt, era la única mascota que havia tingut, però ja no hi era.

Els meus pares van veure que jo m’havia fet càrrec d’ell com els hi vaig prometre al principi. Per tant, ara que ve Nadal vaig sentir que la meva mare s’estava plantejant de tenir un gat però no ho tenia molt clar. Quan ho vaig saber no vaig parar d’insistir-hi. Vaig informar-me d’on el podíem adoptar, li vaig preguntar a la Marina com es cuidaven quan eren petits, les vacunes que necessiten… I finalment vaig convèncer els meus pares.

Aquest serà un regal de reis d’aquest any i estic molt contenta perquè és el millor que podia tenir.

Jennifer