LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Em sento bé, sí, molt bé. Un núvol. Potser aquesta és la millor manera de descriure-ho. Normalment és com se sent un enamorat envaït per l’amor. I jo, em sento així, perquè estic enamorada, però de la vida i d’aquells moments que et regala i et sents el més afortunat del món.

Com l’altre dia. En un ambient d’amigues, rient, xerrant, en definitiva, passant-nos-ho de ”conya”, una d’elles se’n va haver d’anar, tenia pressa. Més tard, només uns minuts més tard, em va trucar. Sorpresa vaig contestar. ”Si?” ”Hola Laia, sóc jo…” bla bla bla, em va dir quatre coses, entre d’altres que tenia ganes de ”marxa”. Aiii, cada dia em sorprèn més, aquesta noieta. ”Et deixo que ara no puc parlar” li vaig dir. Tot just ens vam haver acomiadat es va fer un breu silenci. T’estimo, em va dir. No sé perquè un somrís va aparèixer al meu rostre. No era el primer cop que m’ho deia però aquell, aquell va ser especial.

Ella i jo tenim un historial molt extens de moments, anècdotes, secrets i milers de tonteries. I crec que la paraula que em va dedicar ahir sempre la recordaré. El seu t’estimo.

Laia

En aquests últims anys, el meu pare i jo ens hem distanciat bastant. Quan era més petita passàvem el dia junts. Anant a córrer, en bici, a la platja, a la muntanya, al cinema, jugant a bàsquet… Ens despertàvem ràpid i ens escapàvem junts on fos, i la veritat és que no sé com ens ho fèiem, però cada dia era nou, fèiem coses diferents, fèiem tonteries i no teníem vergonya, ni pensàvem el que la gent pensaria de nosaltres, no importava gens la opinió dels demés, quan estava amb el meu pare m’oblidava de tot. Aquells temps van ser genials.

El meu pare sempre ha tingut una gran passió per la muntanya. Cada cap de setmana ens hi anàvem i ens hi quedàvem a dormir. Hem fet moltíssims recorreguts junts, he anat a un munt de muntanyes diferents, gairebé ni me’n recordo dels noms.

M’agradava estar amb ell, però de mica en mica ens vam anar distanciant. Anava creixent i no volia fer totes les coses amb el meu pare, volia una mica d’espai, volia estar amb els amics i sortir. Mon pare tenia el pressentiment de que em perdia, ma mare li deia que no passava res, que els nens es fan grans, és llei de vida, vulguis o no. Però el meu pare no volia deixar tot allò enrere, ell volia continuar fent totes les coses que fèiem junts, però no va ser així.

Tot això jo no ho entenia fins fa poc, ma mare m’ho va dir. I vaig entendre per què es comportava així, perquè ja no li prestava tanta atenció i no fèiem gaires coses junts, teníem discussions contínuament, i la veritat es que en seguim tenint. Ma mare diu que ens discutim per tot perquè som completament iguals, tenim el mateix caràcter i per això xoquem contínuament. Ara ja sóc més gran, i entenc el meu pare, sé per què estava com trist, era perquè no fèiem el mateix que abans, sincerament si fos ell també em provocaria la mateixa sensació.

La veritat és que trobo a faltar aquells temps on no importava l’hora que fos ni el lloc que fos si estava junt amb ell, era més que perfecte. Que sàpigues que t’estimo moltíssim, encara que no t’ho digui sovint.

Paula

Para mí, es la persona más maravillosa del mundo.

Que quien es? MI MADRE!

Nunca me imaginé que pudiera llegar a valorar tanto a alguien.

Es la única persona que ha estado conmigo desde el momento en que nací. Día tras día, durante 16 años. Es demasiado, lo sé. Pero en todo ese tiempo me ha regalado alegrías, tristezas y momentos inolvidables. Gracias a ella soy la persona que soy y tengo todo lo que tengo, solo gracias a ella!

La admiro porque, de las personas que conozco, es la única que tiene la habilidad de sonreír a pesar de que haya problemas; siempre tiene una sonrisa en la cara y te contagia su alegría al instante.

Aunque casi me triplique la edad, es como una niña, le sobran las ganas de vivir y de disfrutar la vida al máximo.

Más que mi madre es mi amiga, esta ahí cuando la necesito, escucha mis problemas y me ayuda a solucionarlos. Sólo ella me conoce mejor que nadie.

En fin, esto es poco para todo lo que podría que decir de ella. Soy la persona más orgullosa y afortunada por tenerla a mi lado.

PD: Porque sólo tu has estado junto a mi cada segundo de mi vida, te mereces estas palabras y mucho más!

TE QUIERO MAMI!

Daniela

La meva avia tenia parkinson, des dels seixanta anys que li van detectar fins l’estiu passat. Quan vaig nèixer ja en tenia, i bastant avançat; és a dir que no podía ni parlar ni escriure ni caminar per ella sola, era el meu avi el que desde sempre havia cuidat d’ella. Mai he mantingut una conversació am la meva àvia, no perquè no vulgués sinó perquè sempre que ho intentava, ella simplement no em podía respondre. Era una sensació d’impotència tan gran que sortia de casa els meus avis deprimida, veure-la allà sentada sense moure’s d’aquella cadira blanca enmig del menjador i que les necesitats bàsiques per sobreviure els hi fes una altre persona, simplement em posava de mal humor, i a vegades penso:
-perquè va tenir que ser la meva àvia la que tingués parkinson ?.

Sempre anàvem d’ hospital en hospital perquè amb un simple refredat ja podia convertir-se en greu … fins l’estiu passat , que va agafar una infecció a la vesícula, és una operació fàcil i amb pocs riscs de mort, però la meva àvia tenia parkinson i els metges van dir que no es podia fer res, que la deixarien ingressada fins que arribes el dia… jo no m’ho podia creure, què injust, sempre recordaré quan el meu va entrar a la meva habitació per dir-me que s’havia mort, primer no m’ho vaig creure però després ho vaig anar assimilant fins que un dia, em parlaven d’ella i vaig deixar de plorar .

El que ho va passar pitjor va ser el meu avi, des de sempre amb ella pel bo i el dolent i de sobte ja no la tenia. Jo admirava el meu avi, era un home fort, valent i amb un carácter una mica especial, és a dir, es barallava amb totom, però sempre amb el seu sentit de l’humor, que ens feia riure a tots, era per mi el millor home del món!
Quan la meva àvia va caure malalta, el meu avi va estar amb ella sempre, a ell semblava que li agradés estar per ella tot el dia, alguna gent no ho entenia, però jo si, va ser el millor marit del món.

S’acababa de morir la meva àvia i el meu avi estava destrossat, nosaltres per animar-lo, li vam regalar un viatge a Càdiz amb la inserso, quan va tornar, ens va dir que no es trobaba bé. En portar-lo a l’hospital li van detectar càncer al fetge. S’acabava de morir la meva àvia i al cap de dos mesos es va morir el meu avi , el meu ídol , el vaig perdre .

Recordo que estava sentada a una cadira de fora , la mateixa de fa dos mesos , una enfermera em va venir a veure i em va dir que molt sovint passa , que cuan una parella s’estima tant l’un a l’altre i un dels dos mor , l’altre , de tanta pena es mor al cap de poc . És veritat allò que diuen que el temps ho cura tot , els trobo a faltar un munt , però sempre els recordaré amb molt d’apreci i amor.

Paula

No puc amb ella, és insuportable, cridanera, pesada i massa tafanera. Però al mateix temps, fa que somrigui cada dia.
Sempre ens estem barallant, ens pessiguem, ens donem cops, ens estirem dels cabells… Però hi ha moments, moments de petons i abraçades que no canviaria per res del món.

Em refereixo, clarament, a la meva germana petita. Quan els meus pares em van dir que naixeria la Laura, jo no m’ho podia creure. Em sentia gelosa, ja no seria la nena de la casa, no seria el centre d’atenció. Em sentia impotent, no m’havia fet a la idea de tenir un germà, un altre persona a taula, uns altres peus rondant per casa. Els meus pares em van dir que seria una nena. Una nena, una nena com jo! Vaig pensar somrient. Una nena amb qui poder jugar a nines i mirar pelis de dibuixos.

Va néixer un dissabte, plovia. Jo i el meu pare estàvem molt nerviosos, van ser moltes hores de part. Per fi, va arribar.
Vaig entrar a casa i vaig parar en sec. Estava al sofà, una careta arrugada mirava sota els llençols. Vaig estirar la samarreta del meu pare i vaig preguntar-li: Què fa? Ell va somriure. “T’està mirant… t’estima” va dir. Llavors vaig entrar en raó, vaig saber que jo també l’estimaria i que sempre la tindria al meu costat.

L’estimo, estimo a la meva germana.

Sandra

 Hace ya un tiempo que quería dedicarte un escrito, pero no lo he hecho antes porque se me hace muy duro. Hoy hace poco más de un mes que te fuiste y ha sido sin duda el mes más difícil de mi vida. No hay día que no piense en ti y me cuesta mucho pensar que ya no estás y que nunca más podre verte, pero intento pensar en los buenos ratos que hemos pasado.

Hoy te quiero dar las gracias. Gracias por cuidarme como me has cuidado, tanto de pequeño como de más grande, por ocuparte de mi cuando mis padres no podían, por recibirme siempre con una sonrisa y nunca dirigirme un mal gesto, una mala palabra, etc. Por acordarte de mi cuando te has ido de vacaciones, por formar esta familia de la que estoy muy orgulloso de formar parte… Podría seguir agradeciéndote muchas cosas mas pero lo voy a resumir en una frase: gracias por quereme tanto.

Ni una enfermedad tan dura como el cáncer te quitó tu simpatía, tu bondad y tus ganas de vivir y de disfrutar la vida. Me va a costar mucho superar tu perdida pero tu me has enseñado a ser fuerte y siguiendo tus consejos seguro que lo consigo.

En fin Juanito, me siento muy afortunado de ser nieto del mejor abuelo del mundo y siempre llevaré tu apellido con mucho orgullo. Estés donde estés, quiero que sepas que te quiero y siempre te querré.

Roger

Una vida sense amor és incompleta, ja que ningú és capaç d’explicar el que un simple sentiment pot arribar a fer a la vida de les persones. Res se sap de l’amor fins que s’estima. Estimar és inevitable, t’ajuda a créixer i ajuda a que altres creixin. De vegades les tristeses tenen a veure amb les persones que se’n van i això fa mal. En aquests moments jurem no tornar a encapritxar-nos amb ningú més i des que coneixem a d’altres d’especials oblidem aquesta promesa que mai arribarem a complir. I així és com anem deixant petjades en el cor de les persones. I com aquestes, al seu moment, deixen petjades en el nostre. Quan algú se’n va plorem perquè el cor ens demana a crits aquestes llàgrimes, aquestes pataletes, per alleujar una mica el dolor que estem sentint. No obstant això, quan nosaltres ens n’anem, en algun racó del món, hi haurà algú que plorarà pel simple, però alhora complex fet que ell també ens van estimar.

Estefi

Viure la vida i aprofitar el moment és el millor que es pot fer. Deixar de rallar-te per temes que no són importants, com la gelosia.

Ja sé que quan estàs amb alguna persona i l’estimes tens por de que marxi del teu costat, i per qualsevol motiu ens posem gelosos. Però si tu estàs amb aquella és perquè t’estima i tu l’estimes i has de confiar en ella. Jo també he estat gelosa… encara que és un sentiment que no m’agrada gens, ja que em feia sentir com una desconfiada i no ho sóc, però la por es fa ser persones diferents..

Ara és l’època d’enamorar-nos i començar a viure, i més d’una vegada ens faran mal amb temes d’amors, però si et passes el dia pensant en quan arribarà aquest dia, no gaudiràs del que realment val, com els teus amics, o la família, o els petits detalls… que fan que la nostra vida estigui completa.

Judith

Em vaig llevar entusiasmat, perquè seria un dia especial. Vaig baixar a esmorzar i vaig marxar a l’escola com tots els dies. Tos els meus companys em felicitaven, ja que aquell dia feia un any que sortia amb la Marta.

En acabar les classes vaig marxar a casa. Vaig dinar ràpid, havia quedat per recollir el regal que li havia de fer a ella. Era un CD amb les nostres cançons que duia una fotografia dels dos a la part de sobre. També tenia pensat dur-la a sopar a un restaurant italià, l’apassiona la pasta. Feia dies que ho preparava, estava tot molt ben assajat, no podia fallar res. Però la Marta es va presentar abans d’hora a casa meva, desmuntant-me tots els plans. Per culpa d’aquest imprevist, no va anar segons el previst, malgrat això, puc afirmar que va acabar sent un dia perfecte.

La tarda, vaig haver de passar-la amb ella. I li vaig demanar al meu germà que portés un parell de coses al lloc on soparíem, ja que jo no podia.

Quan es va fer de nit, i va ser l’hora de sopar, vaig portar-la amb els ulls tancats fins al restaurant. Un cop allà vam seure a la taula que havia reservat i vam sopar. Després van arribar les postres, havia preparat un pastisset de xocolata. La cambrera el va portar a taula acompanyada del so de la nostra cançó. Va ser un moment màgic. Quan vaig sentir la música em vaig emocionar molt, tot i que ho havia preparat jo. Després de sopar, vam anar a l’Hemisferi Sud, una cocteleria. Allà estàvem a les fosques, fet que donava un ambient molt tranquil i romàntic. I al final la vaig acompanyar a casa.

Va ser un dia molt especial !!

Xavier

Avui al tornar on va començar tot, m’he adonat que estic farta de llevar-me i pensar en tu, de mirar les fotos del facebook i tenir ganes d’abraçar-te i no deixar-te anar… també he recordat tots aquells moments viscuts al teu costat, tant de dolents com de bons.

Intento refer la meva vida, però tu ets qui fa que la meva vida estigui plena, i passi el que passi vull ser el teu costat. Avui, al veure’t tant feliç agafant el teu cosí i jugant amb ell, amb aquell somriure tan preciós i amb el nou pentinat que et queda tant bé, m’han entrat ganes d’abraçar-te i parar el temps.

Trobo a faltar tantes coses… com dir-te t’estimo, enviar-te un missatge de bona nit, trucar-te a la nit perquè m’expliquis un dels teus contes del nostre futur o de com ens vam conèixer…

Des de fa ja dos mesos, que la meva vida té un buit, que tu ja no hi ets, que els teus petons han desaparegut, que les teves abraçades ja no tenen el mateix valor sentimental que abans.

Espero algun dia, deixar de comptar els mesos que porto lluny de tu i tornar a contar els que porto al teu costat. T’estimo!

Judith