LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa gairebé dotze anys el meu pare em va portar a l’hospital força feliç i vaig veure a la meva mare amb algo molt menudet als braços. Amb només tres anyets em van fer seure a una cadira que hi havia al costat d’on estava estirada la meva mare, i em van posar la meva germana sobre meu. Em van deixar decidir el seu nom i desde llavors es diu Marta. La vaig mirar, havia nascut amb uns cabell negres com el carbó, uns ulls grans i foscos, uns llavis menudets i carnosos, la pell era extremadament suau, amb unes manetes d’allò més petites i unes galtes incitants per tocar-les.

Diuen que, per estimar a una persona has d’haver passat moments i temps junts, la veritat és que no comparteixo aquesta idea. Jo sé que des que vaig tenir la Marta als braços vaig sentir un gran efecte, vaig notar de cop que sense ella la meva vida quedaria totalment buida, vaig sentir que ja l’estimava infinitament…

La Marta es va fent gran, ens anem coneixent, aprenem coses bones i dolentes una de l’altra, compartim moments, gustos i idees i a la vegada discutim pel mateix, juguem i estudiem juntes. I el que més m’agrada és explicar-li i ensenyar-li coses, donar-li consells i veure que ella m’escolta amb atenció i se’ls aplica perquè confia en mi, veure com em demana ajuda i sap que en cap moment li fallaré.

L’amor cap a un germà res ni ningú ho canvia i és tant gran que amb paraules no es pot explicar, es demostra amb fets dia a dia.

T’estimo Marta.

Laura.

Té uns ulls marrons fosc gairebé negres, com els de la meva mare. És alegre i sempre està ballant, rient i fent abraçades. Només veure’l m’entren ganes de fer-li un petó, i sentir-lo dir “Vanina”, ja que encara és massa petit per pronunciar bé el meu nom, o potser li fa mandra aprendre’l. El meu germanet, al que tant estimo i tant petit és.

Amb la meva mare teníem la broma de que el Martí seria ballarí o músic perquè sempre està ballant i inventant-se cançons amb el piano de joguina que té. Jo moltes vegades ballo amb ell, i el dia que no ho faig, amb la veueta que té em diu “Ballem?”. No puc dir-li que no. Però

també m’enfado quan es porta malament amb la Sofia, i llavors ell es posa trist. El Martí és peculiar, s’enfada sovint i es desenfada més ràpidament. Després d’enfadar-me jo, és ell el que diu que no vol parlar-me i ho exagera dient que ja no m’estima. I quan li dic “Una abraçada?” ve corrents i s’oblida de tot, sigui el que sigui.
Tan de bo pogués arreglar els problemes amb els meus amics i amigues així.

Moltes vegades dic que és analfabet, perquè parla tan poc i ha trigat tan a aprendre’n que em fotia d’ell. Però, Martí, tu saps que no és veritat! Aprèn a parlar lent, potser, però és més llest que una guineu. No sabria dir com n’és d’important per mi. Com la meva vida canviaria si no hi fos. Suposo que no m’ho he parat a pensar, perquè sé que és aquí.
T’estimo Martinet, monstre.
Valentina Araya

Hola, estimats nens i nenes, em costa això “d’alumnes”…

Aquí, amb el balcó obert de bat a bat i veient els arbres d’un parc molt bonic, us escric a tots i a totes. També tinc un cola-cao al costat.

Ja sabeu que a la Roser (profe) mai li falten paraules, que us fa riure tant com pot, que és enginyosa, ocurrent…bla,bla,bla. De vegades, jo crec, que va una mica “passada de voltes”…

Quan entra en una aula se li conecta el “xip” d’actuar perquè, vosaltres, el seu públic, us avorriu el menys possible i…els coneixements entrin lliscant per damunt d’espantosos mapes d’Espanya, “Cervantes i el seu germà en un vaixell de guerra”, o jo què sé el que es pot arribar a fer per amor a l’ensenyament –a vosaltres-.

La Roser, profe, també busca a Serrat cantant a Machado, o “aviam si tenim sort i trobem algun quadre del XIX o XX, amb sexe”. Guixos de colors, pissarres electromagnètiques que escriuen soles, “escombrem que això sembla una cort de porcs” “qui ha llençat el tetra-brick del suc???” “Déu meu!!!, però, s’ha dormit damunt la taula ???” I automàticament, la Roser baixa la veu per no despertar al dormilega (no sóc masclista, però acostumen a ser nois).

Ep! No seria just oblidar el dia que a la Roser li surt baba verda per la boca i té una mala llet que espanta: “Què baixis i t’apuntis!!! Què callis.., perquè sí, perquè ho dic jo que sóc la que mano!!!” o “Joder, que de 30 només hi ha tres llibres de lectura!!!!!. I ara què fem? eh? Què fem tota l’hora???? Molt bé, doncs un dictat d’una hora i a joderse”

O els petitons de segon d’ESO que han après amb la Roser, que les paraules es relacionen, entre elles, formant núvols que es dibuixen a la pissarra i que poden ser de colors, com els mandales que tenim amagats perquè ningú sàpiga que quan estem molt cansats: “toca mandala”.

Però, hi ha una altra Roser, que és la que avui us escriu, silenciosa, gens histriònica (teatral), que ha rebut àvidament (amb molta necessitat) totes les mostres d’amor que li heu fet arribar: les fotografies, els encàrrecs, els records, el ram de flors, els bombons… i que us diu que us estima amb tot el cor.

Gràcies “carinyos”, que deia la Tere Buj.

Roser

Estimada Cristina,

Com estàs? Què fas? Com va anar el examen que et quedava? La setmana passada, quan t’ho preguntava semblava que t’ho sabies prou bé, així que la pregunta la podríem considerar com a inútil. I per Barcelona, què tal? Clar, et passes els dies a casa del xicot i no sé res de tu!  Ahir vàrem parlar pel Whatsapp però ja saps que les nostres converses per xat no se’n poden dir converses.

T’escrivia aquesta carta sense cap tipus de finalitat, simplement per que m’encantava, i m’encanta, escriure’t cartes i ara feia molt, potser anys, que no te’n escrivia cap. En teoria ara hauria de començar a dir-te tot el que t’estimo, que ets la millor germana del món i totes aquestes xorrades però aquest cop ho evitaré per que ja t’ho començaries a creure.

Simplement vull que deixis la ment en blanc per un moment i que facis amb mi un recordatori dels nostres moments, els moments que ens pertanyen i, que només tu i jo coneixem amb exactitud. Les meves orelles recorden les nostres rialles mentre ballàvem juntes a la teva habitació o mentre tu feies el pallasso. Les meves mans recorden els massatges que et feia les nits que dormíem juntes perquè feia molt de fred. El meu olfacte recorda la teva colònia quan abans de marxar cap a la “uni”, cada matí, em dones un petó. El meu gust recorda els teus espaguetis a la carbonara i seguidament la teva pregunta; els falta sal?!. NO, pesada no, mai els hi falta sal! Els meus ulls recorden les notetes que alguns matins em deixaves damunt la taula desitjant-me sort per l’examen que tenia. Òbviament també recordo les tardes que m’obligaves a anar a aeròbic amb tu i no és un record molt agradable, filla meva.

No vull que creguis que tot això ho faig per que pensis i diguis: oh que mona la meva germaneta petita! No, per res, vull que valoris el que hem estat i el que som. Vull que sàpigues que aquests moments m’han fet el que sóc i que no els canviaria per res.

Ha estat un encant poder-te conèixer, Cris, Criii, Krispy, Antonieta, Burrota, Amiga, Germana.

De la teva  Andrea, Andree, robadora de “bolis”, Tonta del cul; de la teva Germana petita.

T’estimo

Andrea

“ Bona nit carinyo, que somiïs en coses molt boniques i molt precioses, que descansis molt, que dormis d’una tirada tota la nit, t’estimo”

Avui us parlaré d’ella

Sempre recordaré aquesta frase, és la més maca que he sentit mai a la vida.

Ningú sap el que aguanta ella. El que ha aguantat, el que aguanta i el que aguantarà.

Ella… no té preu, es gegant.

De qui us parlo, es la meva ‘ídola’, es el meu exemple a seguir, jo de gran, VULL SER COM ELLA. Ella, ha tingut una vida plena d’emocions, i de felicitat, puc assegurar que l’ha tingut complerta, molt complerta.. ha viatjat per gairebé tot el món, ha viscut moltes coses i gairebé totes molt agradables, però últimament ha patit moltes dificultats, ha tingut molts problemes, ha rebut uns cops molt durs que ningú es mereix patir.

L’he vist riure, l’he vist disfrutar, l’he vist somriure, l’he vist amb il·lusions, l’he vist entusiasmada, però també l’he vist plorar. No sabeu la impotència que vaig sentir al veure-la plorar, al veure que d’aquells ulls que mostren 100% sinceritat, que quan et miren, t’ho diuen tot, que son el seu reflex, sempre tant brillants, i foscos com la nit, queien llàgrimes.

Alguna vegada he pensat, m’agradaria desaparèixer ara mateix, deixar de pensar, de respirar, de sentir, d’escoltar, de veure, d’olorar… ho he pensat en moments d’aquells en el que penses que no pot anar pitjor tot, que tot ho fas malament, que no et surt res a dretes. Però hi ha alguna cosa que no em deixa actuar com jo voldria, hi ha alguna cosa que m’impedeix fer el que de cop i volta penso i això es ELLA. No per res, només pel simple fet de pensar que ella té molts més motius i probablement són més vàlids que els meus de voler desaparèixer.

Ella ha estat mes de mitja vida amb una persona que li ha donat el millors moments de la seva vida, una persona que l’ha omplert com mai ningú ho ha fet, una persona a la que mai mai mai de la vida podrà oblidar, per molt temps que passi, per moltes coses que vinguin darrere. Una persona amb la que ha estat des de la Universitat, o inclús abans, però ha estat amb ella ‘oficialment’ des del sis de Setembre de 1986. S’han estimat, sempre s’han demostrat tot l’amor que es tenien, han superat totes les coses, sempre junts, sempre, però un dia, a ella, per molta mala sort l’hi va arribar la hora d’enfrontar-se ella sola, (o gairebé sola) un dia, de cop i volta, s’aixeca i ho ha perdut tot, aquesta persona desapareix, s’esvaeix del tot com una gota d’aigua que s’evapora… només de pensar-hi sem posen els pèls de punta. No vull posar-me en la seva situació.

Aquest si que es un clar motiu per voler desaparèixer, per voler evadir-se de la faç de la terra…

Però sabeu que es el que em sembla mes admirable? Que ELLA, tot hi segurament havent-ho pensat mes d’un cop, tot i haver dit ‘deixem-ho córrer tot’ ha continuat endavant, amb un somriure gegant a la cara, aixecant el cap, lluitant cada dia per el que és seu, auto posant-se reptes, mirant la vida amb uns altres ulls i posant-se al cap que, tot i que ha perdut a, probablement, la persona més important de la seva vida, ha de quedar-se aquí, perquè encara que ella pugui pensar que no, i en algun dels seus ‘baixons’ pensi que ningú la necessita, no es veritat. I li he dit mil cops, i no em cansaré mai de repetir-li, JO la necessito més que res en aquest món. Sense ella no soc res, simplement, sense ella, jo no estaria aquí.

Se que jo en alguns moments tampoc he ajudat gaire, no ho he posat fàcil, jo soc la causant de molts dels seus maldecaps, d’ algunes de les seves penes, ho sé… i em penedeixo d’haver-me adonat tard. Ella es troba en una situació en la que mai fins ara s’havia trobat, ha de fer de ‘bona’ i a l’hora de ‘dolenta’, ha de tirar una família (petita, però família) endavant. Probablement si m’hagués adonat abans de la situació en la que es troba tot hagués sigut diferent. Però en fi, diuen que mes val tard que mai… Tot i així, havent-me comportat malament en molts moments, m’ha seguit i segueix estimant-me igual, o inclús més.

Suposo que aquestes alçades de l’escrit, ja sabeu de qui us parlo.

Em podria passar hores i hores parlant-vos d’ella, però al final es faria ‘cansino’ (no per mi, a mi m’encanta recordar tot el que he viscut amb ella, i espero fer-ho sempre) però no es plan de menjar-vos mes el cap..
En fi, per acabar (encara que no se si veuràs aquest escrit) només vull dir-te que ets admirable mama, que ets la persona més forta i valenta que he conegut i probablement coneixeré mai, que vull que sàpigues que pots contar amb mi per tot, que ets la persona més important per mi, i que sense tu estaria perduda en mi ‘mundo de yupi’ com em dius tu jajaja.

Mama, gràcies per ser com ets, per ser tant forta i intentar malgrat tot treure un somriure en el moment més necessari.

T’estimo molt.

Ariadna M.

Un calfred em recorre tot el cos, desfila per la meva esquena i se’m fica al cervell, m’arrissa els cabells i em posa la pell de gallina. Tot per pensar que pots ser d’una altra. Que pots dir-li tot el que m’has dit a mi i fer-li les mateixes promeses. Promeses, que com sempre seran paraules que s’emportarà el vent. I així, una vegada rere una altra.

Sempre la mateixa història; jo espero, tu avances, tornes enrere, tornes a mi. I jo em menjo l’orgull i t’obro la porta, tu passes i em mires, jo et miro i salten espurnes. El cor se’m regira perquè et torno a tenir aquí. Però, per què m’emociono si tan sols serà un instant efímer? Un estel fugaç que només està de passada, que ha caigut i vol que el tornin a penjar al cel. Em vens a cercar, perquè saps que sempre seré allà, però mentrestant em tens abandonada, fent-me a un costat de tot, de la mà del senyor del temps, esperant.

Algú em va dir que t’havies oblidat de mi, que seguies la teva vida com si jo no hagués existit. Mentrestant em preguntava si res havia estat real, si cada t’estimo que m’havies regalat no havia estat més que això, una paraula de la que tu encara no saps el significat. He intentat ensenyar-te’l de totes maneres, te l’he repetida, i l’has vocalitzat molt bé, semblava que l’havies entès, i jo ja ho donava per fet. Lliçó apresa. Me n’adono que no era així, que ho deies per inèrcia, per complaure’m. I ara que ja m’has desgastat de totes les maneres possibles marxes… L’única cosa que no m’has gastat ha estat l’amor. Encara t’estimo. Caiguda rere caiguda, m’aixeco i agafo els trossos que s’han escampat del meu cor. El recomponc, arreglo el mecanisme i el torno a posar en marxa, per un altre cop, estimar-te.

Andrea

Vols que parli d’ell?

Bé… ell és… Ell és la meva cançó preferida.
Però una d’aquelles mítiques,
que saps perfectament que t’agradaran sempre
i mai et podràs cansar d’escoltar-la.

És així, és com un petó de bon mati
amb el que sempre l’acompanya un gran somriure,
com una bona dutxa calenta a ple hivern.
Com una abraçada, però d’aquelles grans, fortes
que necessites sempre.

Com un t’estimo dit fluixet a la orella.
Com aquella cançoneta que tens
al cap tot el dia i no la pots parar de cantar…

Saps què podria dir per deixar-ho tot clar?
Per molt que soni cursi i fins i tot exagerat,
sincerament, ell ho és tot en mi.

Però no tot en el sentit típic de la paraula,
sinó tot de veritat.

Allò que, quan ho has perdut,
penses que la vida ja no serveix
per res més que donar còpies barates, dolentes
i imitacions totalment absurdes
de la millor cançó que hagis escoltat mai.

Paula

Traducció del japonés:

El espectáculo empieza,

invitaré a una doncella

¿Quieres jugar a las cartas?

Dame tu tiempo niña bella…

Las reglas sabes de memoria,

aquí no habrá misericordia.

Si quieres ser también amada,

de mi castigo no escaparás.

No mires más el reloj,

atrás no vamos a volver por más que quieras.

Los naipes ya guardé

¡No hay modo para escapar!

Joker… una doncella lagrimosa,

Joker… un mundo que se desmorona,

Joker… el éxtasi en un segundo,

Joker… dos labios que se rozan mutuos…

Te enseñaré lo que es el mundo,

un bosque oscuro y muy profundo,

donde nadie será testigo

de que sientes aquí conmigo…

Aunque rechaces mi amor

muy dentro de tu corazón vas a desearme.

Los naipes ya no están,

¡Los perdí en la oscuridad!

Joker…

Joker…

Joker… te envuelve una luz de ensueño,

Joker… un sentimiento sin su dueño,

Joker… dos caras en un cuerpo a cuerpo,

Joker… hasta perder todo el aliento…

Joker… una doncella lagrimosa,

Joker… es una muerte misteriosa,

Joker… el éxtasi en un segundo,

Joker… dos labios que se rozan mutuos…

El cap de semana passat vaig tenir un dia vermell, tenia pensaments confusos. Aquestes dues històries van ser les causants de la meva desesperació:

La meva família i jo vam anar a comprar un parell de plantes pel nostre estimat jardí, en aquell moment vaig fer una reflexió poc adulta però que em té amoïnada: quins sentiments deuen tenir les flors velles en ser reemplaçades per les noves? És una estupidesa ja que les flors tot i que respirin i s’alimentin, no parlen ni reflexionen; però segur que se n’adonen de quan tenen una nova companya al costat. Estic segura que les margarides s’han adonat que des de fa un parell de dies un nou roser les està envaint i els dificulta l’absorció de sals minerals i energía solar. Al cap i a la fí no és tan estúpid, si les pobres margarides no poden xuclar l’aigua perquè les roses són egocèntriques i no les deixen, no poden manifestar-ho de cap manera perquè jo pugui actuar. Moriràn de manera cruel i freda, tot per culpa de que la meva mare volia un roser de color rosa.

Un cop exposada aquesta teoría sobre les pobres Margarides, em va venir al cap la meva planta preferida, el Gessamí (m’encanta la seva olor!). Fa molt de temps que la tinc i és només meva. Tinc tanta cura d’ella que és poc probable que mori a causa d’una invasió de roses. Tenim una relació amorosa des de fa temps, de vegades ens enfadem mentalment. Potser jo trigo massa temps en baixar a visitar-la i això li molesta, però és que de vegades m’oblido que és una planta i no pot venir a veure’m perquè està limitada. L’aprecio molt perquè fa molt temps que està amb mi i no m’acostumaria a viure sense ella. La trobo a faltar quan no tenim les nostres característiques converses. L’estimo.

Tot i que la meva reflexió sobre els pensaments de les flors és totalment preocupant per a mi, no estic boja ni tinc cap tipus d’obsesió amb les plantes (potser amb algún altre ésser viu, si. Per exemple els esquirols). Tan sols és una personificació d’algú més que és especial per a mi. Espero trobar una sol·lució per a ambdós problemes, perquè vulgui o no, reconèixer que estic lligada a una persona especial és molt dur emocionalment, igual que també ho és estar preocupada pels sentiments d’una planta.

Paula

Una de les coses, que fa més mal, és quan una persona molt estimada per tu et mira amb decepció, és aquesta mirada que t’entristeix, t’enfonsa dins teu i t’enfades amb tu mateixa.

És aquests moments quan et poses a reflexionar què has fet per merèixer el despreci amb el qual t’han mirat; a la vida mai se sap que passarà i molt menys què faràs tu respecte al que passi, però el problema és que mai sabràs si t’en sortiràs dels problemes i podràs cridar victòria! o cauràs i en algun moment et trobaràs la decepció i el despreci.

És això del que tracta la vida: la vida és un camí que no saps el final i això pot fer una mica de por, però a poc a poc, a partir dels errors, construir un camí estable per poder evitar els problemes i, si caus en alguns de nous, poder-te aixecar.

És difícil construir bé des d’un principi, per això estan les experiències per millorar i rectificar. Llavors serà en aquell moment on crides victòria, on la mateixa persona que et mirava amb decepció temps enrere, t’aplaudirà i et mirarà amb honor.

Marina