LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La paraula perdó és una paraula amb molts sentiments i que ara s’utilitza poc. Fins i tot, té una definició pròpia al diccionari. Però el meu objectiu és que la gent se n’adoni de que tothom es mereix ser perdonat, només si aquest s’arrepenteix i ha demanat perdó. Molta gent creu que demanar perdó és innecessari i pensen: “Ja se li passarà…”, però potser l’altre persona no pensa el mateix.

En aquests moments jo no estic gaire bé amb una persona molt important per mi. Aquesta persona és la meva amiga perquè, encara que estiguem enfadades, ella sap que me l’estimo i sempre que em necessiti jo l’ajudaré. Ella i jo hem viscut moltes experiències ja que ens coneixem des de primer de la Eso, encara que cap de les dues recordem com ens vam conèixer. He passat tot l’estiu amb ella, hem anat a la platja quasi cada dia, hem fet noves amistats, ens hem quedat a casa seva passant unes tardes magnífiques i per últim, però no menys important, hem enfortit la nostra amistat. És una persona impressionant i ja sap tot el que penso d’ella. Ens enfadem sovint (les dues tenim molt d’orgull) però al cap i a la fi, sempre són tonteries, encara que no suporto estar enfadada amb ella.

Així que, ja sabeu, deixeu enrere el vostre orgull. Això és el que jo faré, perquè, per molt que m’enfadi amb la meva amiga, ella sap que me l’estimo milions, simplement, la necessito. T’estimo nena.

Ruth Blanes

Hace dos años repetí de curso, fue un golpe muy duro, no solo por retrasarme un año más en sacar la ESO, sino porque mis amigos iban a seguir para adelante y yo me alejaría de ellos.

Después de repetir, mi padre me metió en el grupo flexible, donde lo aprobé todo i con buena nota, pero de esa clase me lleve muy buenos recuerdos i compañeros. Al principio fue un poco duro porque no conocía a nadie, pero a medida que fue pasando el curso los compañeros me fueron cayendo mucho mejor.

Al acabar tercero aprobando muy bien, decidieron que fuera a uno de los cuartos normales i otra vez a una clase nueva. Este año he hecho muchísimos amigos, la única que conocía en toda la clase era la Rosa, i gracias a ella este curso ha pasado mucho mejor. Aparte e conocido a muchos más que me han caído muy bien.

Ahora otra vez, me cambio, pero esta vez será muy diferente, me iré a Barcelona y allí tendré que empezar de nuevo. Ahora, entre exámenes, no paro de pensar en cuanto voy a echar de menos a la gente de mi clase.
Rosa, Marina y Sara os quiero!!!!!!!!!!!!

Víctor

I’ll write this in English the best way I can because I want you to improve your English while you’re reading this. We must pass our FCE.

I know sometimes I can be a little insufferable, maybe if you could stop practising tap dance the 24 hours of the day our relationship would be better, I don’t know. But as you know, I’ve got to speculate and that’s what I’m doing.
This year has been so…fun? Weird? Bored? I don’t know how to describe it. I remember our first day before summer; we’ve got a little bit of hangover because the sun, the beach and tan hot boys. However, returning to school seemed to be less tragic because you were in my class.

Since the first day of class until now, that we are almost free, you’ve been remember me how far was summer from us. So let me tell you one thing baby, summer is here again.

I know by now you’re not in your best moment but I can promise you that this summer will be great. Maybe we won’t go to Hawaii, and we’re not going to visit the most beautiful places in the world in a red Ferrari neither. But we don’t need to.

We have each other, and other five crazy girls who are going to make this summer the best summer you can wish. So what else do you want?

I want you to keep happy; those baby blue eyes are too beautiful to be on tears. You know ever since I met you I could beat depression so if you’re not happy, I’m not happy.

I love you.

Laura

Éste es el último escrito en esta tertulia, ya se me acaban las ideas pero aún me queda algo de que hablar. Voy a dedicar este escrito a los 6 tesoros mas preciados de mi vida. Los tesoros más esenciales que puedo necesitar. No estoy hablando de algo material sino de seis personas que son tan importantes para mí que valen su peso en oro.

Sí, este escrito es para vosotras, porque os lo merecéis todo. Sé que voy a recordar para siempre los momentos que hemos pasado (y pasaremos) juntas. Nunca en toda mi vida he visto un grupo de personas tan diferentes que complementen tan bien juntas. Eso es lo bonito de nuestra amistad, nos aceptamos tal i como somos, eso tiene mucho valor.

Gracias por hacer de mi una persona diferente (diferentemente mejor), sé que cada una de vosotras ha aportado un pedacito de su personalidad y que todas juntas han hecho un buen cambio en la mía. Mi escrito sería de 1000 páginas si dijera todo lo que tengo que decir, pero entonces tampoco tendría gracia. A veces con pocas palabras se pueden expresar grandes y profundos sentimientos.

No pretendo deciros nada que no sepáis, no os voy a decir que os quiero muchísiiiiiisimo ni que todas sois especiales porque ya lo sabéis. Mi simple intención es dejar constancia en esta tertulia de que no sois de esas personas que se encuentran a la vuelta de la esquina. Sois un tesoro que cuesta mucho de encontrar y que quien lo encuentra es la persona más afortunada del mundo.

Ainoa

Ella és un persona que estimo moltíssim, és la meva ajuda incondicional, sempre que la necessito està aquí, al meu costat, fent-me riure, fent-me sentir bé. La veig cada cap de setmana, ja que no anem al mateix institut i durant la setmana no podem quedar, però durant els dies de festa, ens ho passem bé, riem… Tot el temps que hem perdut durant la setmana el recuperem.

Quan veig el seu somriure em fa sentir feliç, satisfeta que part d’aquest somriure que omple la seva cara, és gràcies a mi. Quan la veig trista l’ajudo en el que faci falta, ajudant-la en tot moment perquè pugui tornar a somriure. Quan la sento tocar el piano, veig els seus dits acariciant suaument el teclat i de cop sona un so preciós, m’emociono, em recorre un calfred per tot el cos, fins que cau una petita llàgrima, però no és tristesa, és orgull, un gran orgull cap a l’amiga que tinc al costat. Quan la veig venir corrent cap a mi des de l’altra punta del carrer i m’abraça, em sento feliç, satisfeta de tenir una persona que m’aprecia tal i com sóc, amb les meves virtuts i els meus defectes. Amb ella sóc feliç, alegre, contenta, un sentiment incapaç de transmetre en un paper.

Però no puc evitar pensar en una cosa, l’agost. Tot i que és el meu aniversari és la primera vegada que no vull que arribi, perquè aquest mes la meva millor amiga se’n va, i no de vacances una setmaneta i torna, NO, se’n va a Estats Units, un any sencer. Un any sencer sense poder tornar a sentir tot aquest munt d’alegries que he passat amb ella, un any sencer sense poder abraçar-la, sense poder veure-la… Les estones que he passat amb ella no les canviaré per res del món les tindré a la meva ment fins que torni, perquè aquestes estones són com “un bombó de xocolata”: sempre venen de gust…

Gisela

Ella és un persona a la qual estimo moltíssim, és la meva ajuda incondicional sempre que la necessito està aquí, al meu costat, fent-me riure, fent-me sentir bé. La veig cada cap de setmana, ja que no anem al mateix institut i durant la setmana no podem quedar, però durant els dies de festa, ens ho passem bé, riem… Tot el temps que hem perdut durant la setmana el recuperem.

Quan veig el seu somriure em fa sentir feliç, satisfeta que part d’aquest somriure que omple la seva cara, és gràcies a mi. Quan la veig trista estic al seu costat recolzant-la en el que faci falta, ajudant-la en tot moment perquè pugui tornar a somriure. Quan la sento tocar el piano, veig els seus dits acariciant suaument el teclat i de cop sona un so preciós, m’emociono, em recorre un calfred per tot el cos, fins que cau una petita llàgrima, però no és tristesa és orgull, un gran orgull cap a l’amiga que tinc al costat. Quan la veig

venir des de l’altra punta del carrer que ve corrents cap a mi, i m’abraça em sento feliç, satisfeta de tenir una persona al meu costat que m’aprecia tal i com sóc, amb les meves virtuts i els meus defectes. Al seu costat em sento feliç, alegre, contenta, un sentiment incapaç de transmetre en un paper.

Però no puc evitar pensar en una cosa, l’agost. Tot i que és el meu aniversari és la primera vegada que no vull que arribi, perquè aquest mes la meva millor amiga se’n va, i no de vacances una setmaneta i torna, NO, se’n va a Estats Units, un any sencer. Un any sencer sense poder tornar a sentir tot aquest munt d’alegries que he passat amb ella, un any sencer sense poder abraçar-la, sense poder veure-la… Les estones que he passat amb ella no les canviaré per res del món les tindré a la meva ment fins que torni, perquè aquestes estones són com “un bombó de xocolata” sempre venen de gust…

Gisela

Sólo faltan diez días, diez días que probablemente se le harán eternos, diez días de una larga e interminable espera. El 1 de junio es un día muy especial, por fin cumplirá los dieciséis.

Es una de mis mejores amigas así que me se todos sus gustos, aficiones, miedos… es una persona realmente especial, simpática, enamoradiza, soñadora y divertida. Se ríe por cualquier cosa, por pequeña que sea, y tiene una sonrisa que contagia a todo el que esté cerca. Puede llorar viendo una serie o una película en que muere un personaje principal, cosa en la que nos parecemos bastante. Es una de esas personas que siempre te anima, no se rinde y es una de las cosas que más me gusta de ella.

Lleva toda el día llamándome. Por culpa de la tormenta de hace dos días se le ha roto el ruter y no puede vivir sin Internet. Se pasa el día en el facebook, twenti y cuánto cabrón. Cuando tiene que estudiar, se pone los cascos y escucha música. No se cómo lo hace, yo soy incapaz de estudiar escuchando canciones, todo tiene que estar en completo silencio, en cambio a ella la música le relaja.

Cada día me sorprende más, se sabe de memoria todas las canciones de su móvil y se puede decir que tiene unas cuantas. Las que no son en castellano las canta en inglés macarrónico pero la verdad es que le sale realmente bien. Siempre hacemos la típica broma de que se tendría que estudiar las lecciones de historia cantando.

Es una amiga increíble y aunque lleva todo el año torturándome para que le dedique una redacción, la sigo queriendo.

Paula

Fa menys d’un any que la conec i aquesta persona avui dia es molt important per a mi. En molt poc temps ens hem fet molt amigues i hem compartit molts moments juntes, tant bons com dolents. Com ja he dit la vaig conèixer l´any passat quan ens van posar a la mateixa classe, però fins al tercer trimestre no vaig començar a tenir relació amb ella. Ara la considero una de les meves millors amigues, ja que em demostra que li puc explicar tot, i ella el mateix. També espero que l’any que ve aquesta amistat segueixi, ja que no estarem juntes i amb tants examens no ens podrem veure tant. Aquesta redacció Laura es per tú i espero compartir molts més moments amb tu.

Carla

Porto amb ella tant de temps que viure sense tindre-la se’m faria realment complicat e insuportable.

Durant tot els anys d’escola i ara d’institut hem estat juntes. Cada matí. Cada tarda. Tots el migdies que podíem i totes les nit també. Jugàvem durant hores a nines, ens inventàvem totes les histories possibles, i quan ja no se’ns acudia res més per jugar les canviem una mica i tot arreglat.

I Ara? Ara, no ens agrada jugar a nines però si ens agraden coses molt semblants, una d’elles és el bàsquet. Portem uns 6 anys jugant a bàsquet juntes! I us diré una cosa: és realment bona.

Som aquelles amigues que ens enfadem.
Que riem.
Que ens barallem.
Que ens paguem.
Que ens discutim.
Que juguem.
Que saltem.
Que somrient juntes, sempre.

Aquest escrit no acabaria mai si li hagués d’agrair totes les coses que ha fet i fa per mi. Així que per acabar us explicaré una gran anècdota nostra:

Era una tarda a casa meva després de l’escola, havíem berenat ja i no sabíem a què jugar… Què vam fer? Omplir la meva banyera de sabó i ficar-nos dintre. Relliscava com mai!! Em van castigar si, però va ser una de les tardes més divertides que he passat, al costat de una de les persones més increïbles que he conegut.

Júlia

Marta

Ja està a punt d’acabar-se el curs, ja en tinc ganes, però haig de dir que aquest any m’ha passat molt ràpid.

Al principi pensava que encara quedava molt per el proper estiu, ho veia lluny, i ara no em sembla que hagin passat sis mesos des d’aleshores.

Aquest curs em fa més pena que s’acabi que els altres anys, perquè hi haurà canvis, gent que deixa l’institut, perquè fa un batxillerat que aquí no fan, fan mòduls o deixen els estudis.

Fins ara, més o menys sempre som els mateixos, però aquest any no. Haurem d’aprofitar els dos anys que ens queden, llavors marxarem cada un cap un costat, encara que sempre queden els amics, que tinc sort perquè n’he fet bastants i bons.

Ara no us penseu que no estic esperant les vacances, no, ho estic esperant i força.

Sandra