LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa aproximadament dos anys va estrenar-se, a la famosa cadena americana “MTV”, l’il·lustre reality show, Jersey Shore. El programa segueix la vida de vuit participants que conviuen a la costa de Jersey a l’estat dels Estats Units, Nova Jersey. Al cap d’un any va fer-se l’adaptació britànica, anomenada Geordie Shore, vuit joves que passen l’estiu vivint junts a la costa de Newcastle upon Tyne. Ja fa gairebé un mes va estrenar-se la primera temporada de Gandía Shore, el reality espanyol, segueix el mateix instint que la versió nord-americana i britànica.

La família de Gandía Shore està formada per quatre joves: Jose “labrador”, es defineix a si mateix com el “macho alfa” i té el propòsit de no enamorar-se; Cristina “core”, la catalana de Vic a la qual li encanta ballar Hard Core; Abraham “cachorrín”, educat, simpàtic, una mica maniàtic i amant de la bona vida; Cristina “gata”, es considera la diva de la casa; Alberto “clavelito”, tranquil, bondadós i honest, és el noi bo de la casa, el millor amic de tots; Ylenia, l’objectiu de totes les mirades, ella trenca les normes quan surt de marxa, enamorada de la seva ciutat, Benidorm; Esteban, el que sempre diu: “ -Las feas ‘pa’ los feos, y las guapas ‘pa’ mi”; I per últim, Arantxa, impulsiva, esbojarrada, espontània, amant de la festa i la veritable reina de les tarimes.

Tot i el peculiar caràcter dels participants, el reality va tenir la millor estrena de la història del canal i el millor debut de la TDT. L’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya ja ha demanat el boicot a les marques que s’anuncien en un programa que va tenir més de nou-cents mil espectadors. L’esmentada associació per al boicot són, entre d’altres que el format, tot i emetre en horari protegit, “va dirigit al públic adolescent, que veu un estereotip irreal i profundament negatiu d’ells mateixos”, segons els esmentats incita a tenir “hàbits poc saludables, el culte, al cos i al sexe sense una finalitat educativa”.

És cert que aquest reality dona una mala imatge a Espanya, però penso que la mitjana de la població és així, gent com ells.

Obstant això, cada diumenge a les 22 hores estic dins el llit, preparada per veure un nou capítol. Acostumo a comentar-lo amb un bon amic a través del whats app. El més habitual és no parar de riure sobre les coses que fan, però, sempre, abans d’anar a dormir, parlem de fer alguna cosa semblant aquest estiu, fer les maletes amb l’essencial, instal·lar-nos al seu apartament a la Costa Brava, repartir-nos durant una setmana les tasques de casa, com cuinar, netejar… i així doncs, arribar gaudir del millor estiu amb la millor companyia.

Lidia

Ara, fa cosa d’un mes, dues amigues i jo vam conèixer a un grup de nois que tenen un any menys que nosaltres. Amb tan poc temps ja podem dir que tenim la certesa de que són increïbles, la veritat. Gairebé cada dia tenen una estoneta per parlar amb nosaltres, si més no algun. Nosaltres cada divendres anem a veure’ls entrenar. Encara que haguem de portar mantes per no passar fred, val la pena, pel simple fet que, quan surtin, podrem passar una estoneta amb ells, per mínima que sigui. També anem als partits quan juguen a Vilassar de Dalt, i és que encara que ens puguem arribar a sentir pesades, el nostre subconscient ens fa anar-hi perquè sap que després hi seran ells amb un bon somriure a la cara. Passem tardes increïbles amb ells, i a les nits que ens reunim les tres per dormir plegades, ens dediquem a trucar-los a les 3 de la matinada perquè s’enfadin una miqueta, ja que després ens acaben perdonant. Quan estàs bé amb un grup de gent ho notes, i llavors és quan reflexiones i dius: no els deixaré perdre mai, a partir d’ara seran els nostres petits però grans amics!
Us estimem molt nois!

Júlia

Intentaré explicar una cosa que em sembla inexplicable, una gran amistat.

Des del dia que vaig néixer el supersavi ens va destinar a ser més que amigues. Porto des de ben petita amb vosaltres i ens hem anat unint a base de  baralles, aventures, dies i dies juntes… un cúmul de coses que m’han fet créixer i adonar-me de quines persones són indispensables per a mi.

Se’m fa difícil escriure en un full en blanc el que entenc jo com amistat, però el que vull transmetre amb aquest escrit és que realment hi ha persones amb les que connectes i estableix lligams tan forts que t’arribes a sentir part d’elles i viceversa.

Tinc dues explicacions que juntes m’agraden molt i que per mi defineixen l’amistat. En primer lloc diuen que amic prové del grec i que singnifica “sense el meu jo”, amb la qual cosa es considera a un amic com l’altre jo. I en segon lloc, crec que som unes forces fonamentals oposades però al mateix temps som complementàries.

Amb tot això vull dir que sou l’essència de la meva vida, us estimo fins i tot quan us odio.

Joana

L’estiu de l’any passat, la colla vam proposar d’anar a Tossa, a la costa, a passar uns dies. Però no vam poder-hi anar per diversos problemes. Aquest any, ho vam tornar a proposar, i aquest cop, es va cumplir.

Ens vam aixecar ben d’hora, per agafar un autobús que ens portaria al poble de Tossa. Allà ens allotjariem en un apartament d’un amic. Quan vam arribar a l’apartament, deixàrem les coses i vam começar a planejar les activitats que faríem.Teniem moltes coses al cap per fer: anar a la platja, anar al castell, donar una volta pel poble, etc.

El primer dia només fèiem que comprar: el menjar, algun detall a les botigues… Ens vam passar la tarda a la platja i per la nit, després de sopar, a donar una volta per el poble. El dia següent ja seria diferent. Teniem moltissimes coses a fer. Al matí anar a la platja a jugar a voleibol i després a dinar era una bona proposta. Passejar pel poble, sempre era agradable, estava tot tranquil. Per la tarda d’aquell dia, aprofitar-la al màxim seria l’important, ja que l’endemà al migdia tornàvem cap a Vilassar. Vam passejar pel poble, pujàrem al castell a fer-hi una ullada. Hi havia molta gent allà al castell, ple de turistes. Després de sopar, vam passejar per la platja i vam trobar un hotel on hi havia una festa. Ens acostàrem i passàrem la nit allà. Finalment, vam anar a l’apartament i a dormir.

Tant bon punt ens vam llevar, recollírem tot l’equipatge per esperar els pares que ens venien a buscar en cotxe. Vam tenir temps d’anar un ratet a la platja. A les 12 del migdia aproximadament vam partir cap a Vilassar.

Aquesta experiència ens ha ajudat a tots a ajuntar-nos més i ser més bons amics. D’amics de veritat n’hi ha ben pocs, els de veritat, són els que sempre estan allà, encara que no els hi demanis. Jo, agraeixo tenir-ne més d’un.

Dídac

L’amistat és una de les coses més importants a la vida. Les meves amigues i jo, ja fa més de quatre anys que ens coneixem i estem juntes. Totes estàvem molt unides, fins aquet estiu.
Durant aquestes vacances hem tingut algunes diferències, de forma que ens hem distanciat bastant. Independentment, cadascuna dins del grup s’ha buscat una mena de “millor amiga”. Jo he passat tot l’estiu amb ella, i la veritat no podia haver demanat un de millor. Tenim moltes coses en comú (només cal que us digui que hi ha vegades que diem exactament el mateix i a l’hora), quan estic amb ella totes les meves preocupacions i pensaments marxen, no sé com s’ho fa però sempre em treu un somriure gegant. És perfecte de cap a peus, amb les seves virtuts i els seus defectes, les nostres tonteries i bogeries són úniques igual que les cançons i les tardes juntes. Si és amb ella tot surt bé. És la millor persona que podria haver trobat, i sé que sempre, passi el que passi estarà al meu costat i no cal dir que jo estaré al seu. Li dedico aquesta carta perquè s’ho mereix i no vull que canviï mai.
Finalment tot el grup s’ha tornat a unir, i això és el millor que podia passar. Però ella segueix amb mi, i li dono les gràcies per tots el moments que hem passat, i els que ens queden. Sense ella res seria igual, ho és tot.
T’estimo massa!
Laura

L’any passat vaig conèixer una persona realment increïble, volia descriure-la a ella però possiblement tothom qui llegeixi això ja la coneix. Per tant m’agradaria presentar-vos a la seva mare, que pràcticament podria dir que són iguals.
El curs anterior, quan vaig agafar confiança amb la noia, em va explicar que la seva mare estava malalta de càncer de pàncrees però que no avançava i no hi havia motius per preocupar-se. Malauradament el dia del aniversari de la nena li van donar la maleïda noticia que a la seva mare li quedava poc temps…
Per aquesta raó vull descriure fins l’últim detall a la seva mare, la Mariel, perquè qui no va tenir la oportunitat de conèixer-la, la tingui ara.

Sincerament la vaig tractar quan ja estava bastant malament, però es veia en la seva manera de parlar i els seus ulls plens d’orgull en mirar la seva família, que no es rendiria fins el final.
Els seus cabells eren llargs i negres però en ser arrissats semblava que eren curts. Els seus ulls eren d’un to marró molt fort però tot i així no deixaven de ser clars i nets. Els seus llavis sempre estaven en moviment davant la televisió, fent ganyotes estranyes i alhora divertides. Treballava d’advocada a Barcelona i sempre que anava cap allà en bus se’n portava a la meva millor amiga, la qual li explicava totes les seves novetats i petaven la xerrada. De fet, una de les coses que li agradava més a la Mariel, eren aquests moments, els que passava al cantó de la seva filla: el 28 d’aquest mes, farà un any que les dues plegades se’n van anar a França. La veritat és que han passat moltes rialles juntes: com quan la Mariel va comprar una truita de patates per dinar a la seva nena, dient-li que l’havia cuinat ella. Una de les qualitats de la meva companya és ser molt intel•ligent i ,evidentment, es va adonar de la mentida gràcies a que aquell menjar tan bo, portava ceba i la seva mare no li posava pas, ja que no li agradava. Una altre hobby que tenia la Mariel era la jardineria, tot eren flors per aquí i per allà, però donaven un toc alegre a la seva acollidora casa del poble( tot i que ella li agradava més la ciutat).

Li ensenyava als seus fills que no tot s’aconsegueix plorant i queixant-se: una vegada, al centre comercial, la meva amiga de petita es va tirar el terra fent un escàndol exagerat perquè la seva mare no li volia comprar una joguina. Aquesta va reaccionar imitant-la, cosa que va fer que la nena s’aixequés immòbil pensant en el que acabava de passar. Però no sempre utilitzava aquesta tàctica : un dia, la sopa va ser rebutjada per la meva companya i la Mariel li va preparar un bistec, però ella tampoc el va voler. La última opció va ser una truita a la francesa i com que va ser descartada , la Mariel va agafar la truita i li va tirar a la cara. En canvi ara la noia és tan llaminera quasi com ho era la seva mare.

La Mariel era molt tossuda, i a vegades s’enfadaven per qualsevol tonteria, però amb una abraçada ja s’ho deien tot inclús perdó, perquè s’estimaven i s’estimaran. Per molt que a partir d’ara serà una mica més complicat.
T’estimo molt Valentina.

De la noia del gronxador.

Gemma

Cómo he escrito en el título, tengo una amiga que lo es todo para mi. Siempre le doy las gracias por todos los momentos que hemos compartido, momentos llenos de sentimientos, secretos, risas y sobretodo por escucharme y aconsejarme. Ella es increíble y lo que admiro más es su generosidad. Siempre está dispuesta a ayudar a la gente. No quiero que cambie por nada del mundo, porque es una persona maravillosa a la que nunca olvidaré. Me ha apoyado siempre. A veces hemos tenido pequeños roces pero al fin y al cabo, siempre nos hemos perdonado. Ella es la persona que me saca una sonrisa cuando más lo necesito. Mi carácter no es le mismo que el de ella, pero siempre intenta que yo esté bien por muy mala que sea la situación. He estado siete años a su lado, y desde el primer momento que la vi, supe que ella sería especial. Quiero que sepa que estaré siempre a su lado, en los buenos y malos momentos.
Ella ha sido la que me ha dejado una huella en el corazón y por eso le he escrito esta carta hoy. Gracias por todo lo que haces por mi. Ella es mi amiga Valentina.

Te quiero mucho.

Judith

Per a mi, els amics són persones amb les quals pots confiar per explicar-los qualsevol cosa, tan si és bona, ja que et diran que estan d’allò més contents i que els hi encanta que estiguis bé, com si és dolenta, ja que t’animaran, t’ajudaran a solucionar els problemes i et donaran suport. També et poden fer passar una tarda d’allò més divertida. Un moment avorrit es pot convertir en un de ben entretingut. Amb la més mínima cosa et fan riure i a vegades et fan saltar les llàgrimes d’emoció ja que te n’adones que a tothom li agradaria tenir a gent amb la que pots compartir moments únics. Tothom hauria de tenir la oportunitat de poder gaudir aquests petits instants tant meravellosos almenys una vegada.

La meva colla i jo tenim moments per tot. Moments de riure, de cantar, de mirar pel·lícules terrorífiques i morir-nos de por, també de romàntiques o drama que provoquen que alguna llagrimeta llisqui sobre les nostres galtes. També vivim moments més avorrits com ara estudiant, però que sempre hi ha alguna coseta que fa capgirar la tarda i que acabem rient com és de costum. Però quan és moment de posar-se amb més serietat i ajudar a qui faci falta, sempre hi ha la disposició d’aquelles persones que realment t’estimen, aquelles a les quals sí que els hi podem dir amics.

Per totes aquestes persones que es fan estimar tant dia rere dia i que et fan passar moments increïbles, SOU ELS MILLORS!

Júlia

A finals d’aquest estiu, un dia d’aquells en que et trobes a casa sense fer res però amb ganes d’aprofitar el poc estiu que et queda i de fer coses que no havies fet durant l’estiu. Vaig decidir que allò no podia seguir així, per tant, vaig agafar el meu mòbil i vaig trucar a molts amics per anar al cinema. En total érem 4,  no masses per tampoc pocs, els suficients.

A les quatre i mitja vam agafar l’autobús de Vilassar i una hora més tard vam arribar a l’Hospital de Mataró, al costat de Mataró Parc.

La pel·lícula començava a les vuit, per tant teníem molt temps abans de veure la pel·lícula, i què vam fer? Doncs per matar el temps vam estar passejant-nos pel centre comercial, mirant botigues, comprant alguna cosa i quan ens va entrar la gana vam anar al Burger King on vam omplir-nos una mica l’estómac per pocs diners.

Quan faltaven cinc minuts perquè comences la pel·lícula vam anar a l’entrada del cinema a comprar les entrades i directes cap a la sala vuit on feien la pel·lícula que teníem tantes ganes de veure, Batman, després dels anuncis, és clar, però a mi els anuncis en el cinema m’entretenen molt i fins i tot m’agraden.

Després de veure la pel·lícula vam sortir al carrer directament i vam dirigir-nos cap a la parada del autobús que ens portava de tornada a Vilassar. On vam arribar a les onze de la nit.

Ens ho vam passar d’allò més bé i no només veient la pel·lícula sinó durant tota l’estona que vam estar rondant pel centre comercial, en definitiva, va ser un dia per recordar.

Alan.

Per algunes persones, començar de nou pot ser fàcil, per altres difícil. Jo aquest any he començat una nova etapa: he canviat d’institut. Durant el final de curs passat i tot l’estiu he estat neguitosa pensant com seria la meva nova vida en aquell lloc desconegut; gent nova, classes diferents, noves amistats, professors nous, etc. A mesura que passava l’estiu m’anava informant de la gent que estudiava al Jaume Almera. El meu germà m’explicava com eren els professors i com funcionava tot en general.

El dia anterior de començar la rutina de nou, em sentia nerviosa.

Quan va sonar el despertador vaig pensar: “Ja ha arribat el dia”. Em vaig aixecar de seguida, ja que tenia ganes d’anar arreglada. Se’m va fer estrany llevar-me pel matí i pensar que no veuria les meves amigues en tot el dia, les trobava a faltar.

Vaig arribar a l’institut, de seguida una amiga em va acompanyar a la meva classe. Quan va sonar el timbre em vaig asseure a primera fila. Em sentia observada. A poc a poc va passar el mati, però jo continuava enyorant el meu antic cole. Al acabar les classes em vaig adonar que tampoc havia estat tan difícil integrar-se amb gent nova.

Gairebé ha passat un mes des d’aquell dia. Quina diferència! Ja he fet nous amics, cada cop vaig agafant més confiança en el grup. De mica en mica també vaig coneixent els professors i la seva manera de ser. No obstant això, continuo pensant en els meus amics i antics profes.

Crec, però, que aquest canvi m’ha servit per reflexionar. Els canvis comporten noves situacions i el adaptar-nos ens fa madurar. Jo de moment vaig guanyant: segueixo conservant les meves antigues amigues i a més a més estic coneixent gent que pinta fantàstica. Espero que en un futur arribin a formar part de les persones especials de la meva vida.

Paula.