LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La amistad es un término que puede abarcar muchas definiciones, dependiendo de cada una de las persones. Mi reflexión personal sobre la amistad es: muchas personas han entrado y salido de mi vida, pero solamente los verdaderos amigos han dejando marcas en mi corazón. Siempre habrá aquella persona que nos cambiará la vida solo por estar en ella.

Una amistad verdadera es aquella que nace de un simple gesto de cariño y dura para toda la vida. Por ejemplo, cuando me peleo con mis amigos, como mucho puedo pasar unos días sin hablar con ellos, pero toda la vida no. Aunque haya una gran distancia nunca dejaré de estar en contacto con ellos y apoyarlos en todo lo que necesiten. Siempre recordaremos todo lo que hicimos juntos y cuando hablamos recordamos cosas de la infancia. La amistad de verdad es aquella que dura y perdura para toda la vida, para lo bueno y para lo malo. He conocido mucha gente pero sólo unos pocos son mis amigos.

En conclusión, para mi, un amigo es aquel que está a nuestro lado en todos los momentos, nunca nos abandona, se queda para siempre y es nuestra otra mitad. Es una persona que nos ayuda , nos apoya y nos complementa.

Carla

Hace ya mucho tiempo que conocí a mi media naranja, no es del sexo opuesto, pero tampoco estoy diciendo que yo sea bisexual, me gustan mucho los hombres.  Hoy voy a hablaros de mi compañera Silvia. Es pecosa, atractiva, encantadora y le apasiona  salir a divertirse ¿qué más puede desear un hombre? Ella desde siempre me ha entendido mejor que nadie incluso mejor que yo, en cada caso que yo tuviera un problema ella está  allí apoyándome y dándome soluciones para que me sienta mejor, siempre sabe sacarme una sonrisa. A las dos nos encanta empacharnos de dulces o de fast food en general, ir de compras, salir con amigos, los chicos…

Podríamos decir que lo compartimos todo menos los hombres y la ropa ya que soy bastante más alta que ella, una vez incluso llegamos a compartir un accidente de coche.

Gracias a todas esas maravillosas cosas, puedo decir que sí, ella es mi media naranja y ningún hombre podrá sustituir su sitio.

Clara

Un dia de la meva vida molt llunyà, quan encara gatejava i anava amb bolquers, vaig anar amb la meva mare a una manifestació per no sé quina causa, però que va canviar la meva vida. Casualitats de la vida, una nena de la meva edat amb el cabell curt i castany va decidir posar-se a passejar just quan jo havia decidit fer el mateix. Pel que jo sé, tot i que desconec la raó, aquella nena i jo vam començar a gatejar juntes, i es va convertir en la meva primera amiga. Pot ser que per aquells volts no la considerés com a una germana, tot i que sent tan petita no me’n puc recordar.
La meva mare i la seva es van portar bé de seguida. Tant, que van decidir posar-nos a la mateixa escola. Anàvem les dos juntes al Parc de la Ciutadella, on si que van conèixer molta més gent, però que a causa de la bona relació de les nostres mares sempre hem tingut més proximitat. Ella es diu Susana, li encantava dibuixar i es llepava el dit, exactament igual que jo.

Ella és simpàtica, divetida, amb caràcter, i amb un do especial per trobar películes, que ens ha portat molts problemes per les llargues estones davant del televisor. Li encanta llegir, la fotografia i els còmics. Fa uns mesos s’ha fet vegetariana i cada cop que ve a casa s’ha de portar els raviolis perquè mai ens en recordem de fer-li menjar, a la pobra. És oberta, inteligent, una mica sapastre, però tot i així té molta habilitat i precisió pels dibuixos. És especial.
Tots els anys que he estat amb ella m’han fet veure qui són els que de veritat sempre estan allà, no importa si fa mesos que no parlem. Sé que sempre podré comptar amb ella i això la fa molt important per mi. Juntes hem passat mals moments, si, però també de fantàstics, que a la llarga són els que més m’agradara recordar.

Tenim un desig de Nadal. Volem anar a la nostra petita illa on solíem estiuejar cada estiu, on els records es guarden per sempre i ens entra una sensació de felicitat cada cop que hi anem. M’agradaria poder-la conservar per sempre , perquè sé que de veritat val la pena. Com amiga, com a germana, com a ànima bessona.

Sempre donaré les gràcies al dia que vaig anar a aquella manifestació.

Valentina

Por fin ha llegado mi amiga de Estados y estamos pasando la mayoría de días juntas, bueno los que podemos porque tiene tantos amigos, que cada día tiene que visitar a uno diferente. Quiero explicaros especialmente este lunes. Desde el verano pasado mi amiga me presentó a su tía y es un encanto. Hoy me propuso ir a verla y naturalmente accedí.

Su tía es un poco mayor y nos ha podido contar un montón de experiencias que vivió en su época y lo que decidió estudiar, cosa que el nombre del estudio no me ha quedado muy claro, pero es muy interesante!

Solo con escribir en una hoja en blanco y escribir mi firma y un poco lo que me apetecía, ella ha podido saber cómo soy de personalidad. Después ha hecho lo mismo con mi amiga. Nos reímos un montón con ella. El miércoles iremos a verla otra vez, que nos ha invitado a comer las tres juntas en su casa. Creo que se siente sola, y poder estar con nosotras le anima un poco. Ha dicho que nos preparará fondue y estamos encantadas, cuando salga del instituto iré directa a su casa.

Espero volver a verla más veces porque mi amiga vuelve a irse a Estados Unidos  y no quiero que se quede sola.

Clara

Des de la guarderia, sempre he anat a la mateixa classe que la Maria, una companya i molt bona amiga meva. Vam néixer el mateix dia i sempre hem celebrat el nostre aniversari juntes, a la bolera, al cocodril, en fí, en molts llocs. Alguna vegada a les festes ens hem varallat per tonteries, coses que no tenien importància, ens enfadavem perquè a una li havien regalat una cosa més maca que a l’altra o perquè una tenia més regals que l’altra…

Ara ja sóm grans i no fem aquestes coses. Cadascuna va per la seva banda a l’hora de fer la festa. I sé que algun dia deixarem d’estar tan unides i que no parlarem tant com avui dia però estic segura, de que sempre serem amigues.

Irene

Bien, ahora si que me he quedado bloqueada. No tengo ni la más mínima idea sobre lo que puedo escribir. Mi profesor de ética me dijo que no tratara de hablar sobre cosas fantásticas sino, sobre cosas normales, de estas que pasan el día a día. Y bien, que mejor que hablar sobre una persona, una amiga y prácticamente una hermana con la que he compartido momentos increíbles desde que éramos unas criajas.

Esta persona con la que he compartido momentos únicos, fantásticos, maravillosos… es cariñosa, simpática, fiestera, sincera, y sobretodo fiel con los suyos. Yo la conozco desde los 2 añitos. Las dos éramos súper pequeñas y en la guardería jugábamos como si nada. Luego, al crecer y seguir juntas, nos dimos cuenta que juntas formábamos un buen equipo. Le dábamos un toque especial a la amistad con cada sonrisa y cada mirada que hacia sentir la una a la otra una tranquilidad que es imposible de perder, o almenos, no debería esfumarse así sin más. Es cierto que cuando quieres a una persona eres capaz de hacer cualquier cosa para ella y es que cuando una de las dos está mal aunque sonría, se nota que por dentro no está feliz y que necesita la ayuda de la otra.

Ella y yo confiamos la una con la otra a más no poder y sabemos que por muy difícil que sea de resolver un problema, juntas, con esfuerzo lo lograremos. Le explico todo, desde la más pequeña tontería hasta un problema gordo y ella también a mí.

Es… no sé como es… es decir, lo sé pero como las cosas buenas son tantas me cuesta expresarlo todo en un simple escrito. Si que me gustaría remarcar una cosa con la que no estoy conforme. Últimamente, por varios temas nos hemos distanciado un poco, y aunque sea poco, ésta falta de compañía se echa de menos. Espero que podamos volver a recuperar la por completo en el concierto de Txarango, o el mismo día a día, ya que como dice el profesor, las cosas simples, normales… también llamadas rutinas, son las que tienen finalmente los momentos más preciosos i significantes.

Laia, porque te quiero, porqué sin ti no puedo, porqué juntas somos más, y porqué eres mi hermana desde pequeña, esto va por ti!

Júlia

Fa més o menys un any, va sortir a la gran pantalla la penúltima pel·lícula de la saga crepuscle. Vaig quedar amb una amiga per anar a veure-la juntes un diumenge a la tarda, ja que a totes dues ens agrada molt la saga i un dels actors en concret. La pel·lícula ens va agradar però vam pensar que l’última de totes havia de ser millor i que havíem d’anar juntes a veure-la. Així va ser, el dia 16 de Novembre a les 8:15 del vespre ja estàvem a Mataró Parc esperant que la pel·lícula comencés. Va ser tot un èxit, vam sortir molt contentes, però encara més perquè hi havíem anat juntes, com tot estava previst.

Però, la saga ha acabat i ja no tenim noves pel·lícules per anar a veure. Això, no és cap problema perquè si vols disfrutar d’un dia amb una persona magnífica com ho és ella, no cal tenir d’excusa una pel·lícula, amb una simple mirada ja dius tinc ganes de repetir una tarda amb tu. I així va ser, una mirada va fer dir: “Quan tornem a quedar plegades?” el dia 15 de Desembre seré tota seva i ella tota meva. Anirem per Barcelona i disfrutarem com mai.

Amb ella l’avorriment no existeix, tot són riures al seu costat. Al seu voltat tot olora a amistat, confiança, “carinyo”, riures, plors, pel·lícules, tardes increïbles… És la meva amiga des dels 2 anyets i ho seguirà sent perquè una persona així no es pot deixar escapar, no es pot deixar que el temps guanyat de forma especial es perdi com si res…

Així que avui faré un brindis per ella, per mi, per la nostra amistat, pels dies plegades, perquè no perdi mai el meu lloc al seu cor. T’estimo princesa!

Júlia

Es domingo por la noche y pensando en que escribir, se me vino a la cabeza una de mis mejores amigas, está pasando un año en California, concretamente en San Diego. Es un sitio maravilloso donde ella disfruta de la playa, de nuevos amigos y de compras casi todos los días. Yo misma estoy encantada de que tenga estas oportunidades de poder desconectar completamente e irse a la otra punta del mundo, aunque está lejos, cada día intento hablar con ella para que no se sienta sola y que tenga un pedacito de mí allí.

No solo es una amiga, es parte de mi, toda mi familia la adora y tiene tantas ganas como yo de que nos venga a visitar estas navidades. Ya hace cuatro meses que no la vemos y creo que estoy empezando a desesperarme. Todo con ella es mucho más fácil y soy muchísimo más feliz, he pasado un verano alucinante gracias a ella, cuando parecía que sería uno de los peores veranos de mi vida. Mis padres han comprado un regalo más de navidad para ella, puede que eso lo diga todo.

Después de que venga y pase un mes entero aquí, aparte de que estará muy ocupada porque todo el mundo la adora y no tendrá mucho tiempo para mi, volverá a irse para seis meses más.

Intentaré aprovechar el mayor tiempo posible con ella aquí, y como siempre no la dejaré en paz cuando vuelva a irse. Supongo que así no se olvidará de mi.

Te quiero princesa,

Clara

Divendres passat vaig anar al cinema amb la Valentina, per veure Amanecer Parte II, ja que ella volia veure-la i jo la vaig acompanyar. La veritat és que no anava gaire convençuda, perquè hi ha alguna de les anteriors que no he pogut veure, però, al final, vaig sortir de la sala eufòrica.

Ens va ser difícil trobar la manera de poder assistir, perquè havíem d’anar en autobús i després no teníem combinació per tornar, però, al final ens van poder venir a buscar i vam solucionar aquest problema. Per un moment vam dir d’anar un altre dia, però teníem tantes ganes que res no ens va fer detenir-nos.

A l’autobús ens vam posar a escoltar música al MP3 de la Valentina i no ens vam adonar que hi havia més gent, perquè vam començar a donar cops al ritme de la música i res no ens podia fer parar, però de cop en aixecar el cap, vam veure que tothom ens mirava i vam decidir posposar l’espectacle. Vam trigar quatre vegades més que anant amb cotxe i anàvem molt justes de temps, ja que quedaven deu minuts per a l’inici del film i encara no teníem les entrades ni res per menjar. Vam començar a córrer pel centre comercial i la gent ens mirava amb cara estranya, però nosaltres teníem massa coses al cap per parar-nos a pensar que és el que estàvem fent perquè la gent ens mirés d’aquesta manera. Vam pujar a dalt de tot, vam comprar les entrades i només ens quedaven uns cinc minuts, però nosaltres volíem menjar, així que vam baixar ràpidament al supermercat i en un temps rècord vam comprar un refresc i quelcom per acompanyar-lo.

Arribem a la sala, fem un sospir profund com si ens haguéssim jugat la vida per arribar a temps i ens mirem el rellotge: dos quarts de sis, la hora que començava la pel·lícula, però passaven els minuts i no donava senyal de vida. En aquell moment vam pensar que havíem fet la cursa de la nostra vida per arribar a temps i, resulta que va començar un quart d’hora més tard. Vam gaudir del film com si fóssim nenes de tres anys i, en sortir de la sala, no paràvem de comentar el final de la pel·lícula. És un final inesperat. Ningú no es pot imaginar el què succeirà.

Com que encara no era l’hora de marxar, vam decidir anar a la sala dels jocs a riure encara més, així que vam anar a les cistelles de bàsquet i vam començar a llançar pilotes. Després vam anar a una màquina que llança una pilota i es fica en un forat. Depèn del número que posa al costat et donen uns punts o uns altres. La pilota es va quedar parada i no se’m va ocórrer una altra idea que donar-li un cop. Em vaig deixar la mà vermella per res, perquè ens van tocar 2 miserables punts! Però vam riure tant que no recordava el cop que m’havia donat i, això, és el que realment importava en aquell moment, riure.

Finalment ens van venir a buscar i, com la Valentina encara no havia de marxar, ens vam posar a jugar a bàdminton. Aquest joc té una història molt especial que va començar fa un parell d’anys a la festa del meu barri. Ella va venir amb mi i com no teníem res a fer vam començar a jugar. Al principi no li donàvem a la ploma, perquè no havíem jugat mai, però vam acabar donant-li de totes les maneres possibles. Així que vam acabar el dia de la millor manera possible, com comença, possiblement la nostra gran amistat.
Si no haguéssim viscut totes aquestes coses el mateix dia i simplement haguéssim anat a veure la pel·lícula, ara no tindria res per escriure i recordar, però diuen que els petits detalls marquen la diferència i, tot això que ens va succeir, va fer d’un dia normal un dia inoblidable.

T’estimo Tina!

Itziar

A les pel·lícules els nens sempre tenen un petit amagatall: una cabana, una cova… On queden allà tota la colla, en un punt de trobava que de certa manera li podríem dir secret.

Tornant a la realitat sempre va bé anar-se’n algun lloc on et sentis tranquil, a vagades inclús més lluny del que et penses, ja que arribes a la conclusió de que la teva habitació ja no et fa el pes.

El meu lloc és L’Escala .Allà tot és més fàcil, perquè tinc com a veïna la meva millor amiga (des de petites). I quan ens sentim tristes sabem on anar, ja que la nostra comunitat està envoltada d’un bosc preciós i pots respirar pau i serenitat. A uns carrers més a baix hi ha un parc on acostumem a anar moltes vagades del dia, perquè els nostres dilemes es rebaixin.

Les nits a L’escala m’encanten perquè posen la “discomòvil”, les botigues del passeig queden il·luminades, la platja brilla i coneixes a moltíssim gent.
El que menys m’agrada, es quan arriba l’ hivern, i m’he d’acomiadar de tot allò que em fa tan feliç a l’estiu.

Gemma.