LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja arriba l’estiu i tothom té ganes d’acabar l’Institut per poder anar a la platja. Amb ganes de deixar els llibres enrere i fer el que volem. Aquest estiu serà genial. Les meves nenes i jo tenim pensat fer moltes coses i esperem poder-les fer. Algunes se’n van a estudiar fora durant el més de Juliol, i dues d’elles, se’n van tot el curs de 1r de Batxillerat per passar-lo fora. Les trobarem massa a faltar, però abans de què tot això passi, pensem gaudir de l’estiu al màxim totes juntes. Tenim moltes idees de llocs per poder passar una setmana inoblidable. En total som 12 nenes, però totes juntes formem una sola persona. Sempre ens estem ajudant i aconsellant mútuament. Mai coincidim per quedar totes juntes, però el dia que ho fem, passem una tarda plena de rialles. Tinc unes amigues que no les canviaria per res del món perquè elles han sigut les que m’han tret un somriure quan més ho necessitava, les que m’han ajudat a seguir endavant en situacions difícils i en fer-me adonar dels meus errors. Totes són precioses amb un sentit de l’humor esplèndid. Cada una d’elles té una qualitat única i per això les fa ser tan especials. Espero que encara que el temps passi, continuem sent tan grans amigues.

Us estimo massa nenes, sou les millors.

Judith

Vaig començar a parlar amb ella el dia que ens van seure juntes a la classe. Érem tres, un cas especial, assegudes a primera fila. Mai havia tingut l’oportunitat de parlar amb ella més de cinc minuts, o potser sí i no la havia aprofitat. El cas és que des de que seu amb mi he descobert petites coses d’ella que m’agraden, que em sorprenen gratament.

És una de les primeres en notar quan estic trista. Fins i tot hi ha cops que m’ho fa notar abans de que en sigui conscient. I llavors penso que sí, que aquell dia he estat menys animada i m’alegra una mica que algú com ella em conegui prou bé per apreciar aquests petits detalls. No som molt parladores cap de les dues, o com a mínim, sabem estar en silenci sense que es creï un ambient tens, incòmode. M’agrada seure al seu costat, perquè hi ha cops que no vull donar explicacions de res i ella no me les exigeix.

La gent sovint pot mal interpretar el seu caràcter. Pel que he observat, no li agraden molt les tonteries que fa la gent quan estan en aquesta edat esbojarrada. Potser només són imaginacions meves, però no és que no li agradin les bromes; les fa amb la gent que coneix, que parla, que es relaciona. Els seus amics.

El dia de Sant Jordi vam fer un taller de màscares que va acabar convertint-se en una mescla de roses de paper amb màscares copiades de plantilles. No és el que esperàvem, però va sortir molt millor. Ella s’encarregava d’ensenyar als nens i nenes a fer roses perquè jo era (i sóc) una desastre fent-ne, i la Itziar anava pul·lulant per aquí i per allà. La vaig veure feliç, perquè la gent tenia ganes d’aprendre el que deia. Orgullosa, perquè va tenir molta demanda. Satisfeta, perquè un cop acabat el taller es va emportar dues roses, dues amigues, i un munt de records.

Últimament em dedico molt a observar-la, perquè algú em va dir una vegada que contemplant una persona es pot saber com és. Com es mou, de què parla… I he arribat a la conclusió que, renoi, em cau molt bé. Per moltes coses que pugui dir la gent.

Valentina

Hi ha amistats que no tenen la necessitat de parlar-se ni veure’s cada dia, però que saps que pots comptar amb elles. Jo en tinc una d’aquestes, una persona que vaig conèixer quan anava caminant a l’institut els matins foscos.

Ell és en Guillem. És petit, molt graciós i rialler. Sempre em passava els matins rient amb les seves bromes i les cares d’adormits que teníem. Va ser un dia d’aquests que li vaig prometre un hàmster pel seu aniversari. El Guillem i jo tenim etapes: estem setmanes sense parlar-nos, o estem a la classe explicant-nos les nostres coses i com ens va la vida. Tot i així, tant ell com jo sabem que sempre serem amics i sabem que sempre estarem allà pel que necessiti l’altre. És una amistat que m’aporta felicitat i ganes de passar-m’ho bé, ja que sempre estem rient. Li dono les gràcies per totes les rialles que ens hem fet junts, i pels moments increïbles al seu costat.

T’estimo petit.

Judith

Des de ben petita que he compartit la meva vida amb els gossos. Els meus pares sempre m’han ensenyat a tractar-los com un membre més de la família, i així ha estat. Molts gossos han passat per la meva vida i, al marxar, han deixat un buit que ningú més podrà tornar a omplir.

Així doncs i com podreu comprendre, els gossos formen una gran part de mi. A molts els podrà semblar una tonteria, però jo sóc la persona més feliç del món al saber que quan arribi a casa tindre a dues preciositats esperant-me. Es diuen Kyara i Ona.

Les meves gosses són especials, mai havia tingut una relació tan estranya amb cap altre ésser. Dic estranya perquè no trobo adjectius per descriure-la. No deixen de ser animals, diferents dels humans, però es que jo les veig molt humanes en diferents aspectes. Sembla que sempre m’entenguin. Quan estic trista, elles ho noten i venen cap a mi per animar-me. La veritat és que ho aconsegueixen. A part d’entendre’m en aquest sentit, m’entenen quan parlo amb elles. Podreu trobar rar que parli amb unes gosses, fins i tot inútil ja que pensareu que no em poden respondre. Però molts cops capten a la perfecció el que els dic, sobretot quan es tracta de galetes. Els encanten.

Tinc clar que continuaré compartint sempre la meva vida amb aquests animals tan fantàstics. La Kyara i la Ona són unes amigues molt humanes, no les canviaria per res del món.

Xènia

Noi moreno, alt, ulls marrons, físic espectacular, bastant cregut, amb unes habilitats que pocs nois poden tenir, és l’ideal descripció pel meu millor amic.

Ja fa anys que el conec, però fins fa pocs mesos que no parem de molestar-nos durant tot el dia a través de missatges. És una de les persones amb les quals puc compartir-ho gairebé tot. És com un més de la família, ve a casa quan vol, parla amb el meu germà, amb la mama i el papa amb molta confiança… la veritat és que resulta ser un bon noi.

No el veig gaire, ja que tots els dies té entreno i quan arriba el cap de setmana té partits, per aquest motiu només té ganes de descansar en el seu temps lliure. Juga en un dels millors equips, el Barça com tots coneixeu. Cada dos dissabtes em llevo aviat per posar la tele i veure com toca la pilota amb els seus companys, és divertit i graciós veure’l. Per a mi és un dels millors jugadors del seu equip i el que més futur pot arribar a tenir.

No sé si és degut a la seva qualitat jugant a futbol, pel seu aspecte físic o perquè juga al Barça, però torna a les noies boges. Normalment moltes d’elles van a veure els seus partits i quan finalitza elles van a demanar-li una fotografia, cosa que em resulta molt graciosa. Qui deuen pensar que és? És un noi normal, només té 15 anys. Ni que fos Messi o C. Ronaldo!

A Barça TV diuen que és un dels jugadors que pot arribar lluny, espero que arribi, ell s’ho haurà guanyat. Té molta sort, no per jugar al Barça, sinó per tenir-me a mi com a millor amiga.

Gairebé em deixo el més important, per a totes aquelles noies que li demaneu fotos a les quals us torna boges, que sapigueu que ell mai mantindria cap relació amb una fan seva.

Lidia Escolà

Estic davant l’ordinador pensant en que escriure. Porto molt de temps sense escriure un escrit d’ètica, no per mandra, sinò perquè no se’m acut res del que parlar. Penso en coses que faig durant al dia per poder treure una petita idea i escriure sobre ella. Però no se’m acut res millor que parlar sobre una petita amiga des de no fa molt.

Es diu Mariona i és una noia simpàtica, preciosa, amable, menudeta i riallera. La vaig conèixer el meu primer any d’institut. Els primers dies quasi mai ens parlàvem, però desprès de coneixe’ns una mica més, la confiança va augmentar i semblava que ens coneixèssim des de petites. Al principi em parlaven d’una tal Mariona de l’escola de la Immaculada, però jo no li donava gaire importància, ja que no la coneixia. Però quan la vaig veure per primer cop en el passadís de l’institut, em vaig fixar amb el seu somriure.

És una persona que em treu una rialla quan més malament ho estic passant, em demostra que puc contar amb ella i em dóna els millors consells. Fa 4 anyets que aquella simple desconeguda va entrar en la meva vida, i ara, és una germaneta per a mi. Cada divendres pasem alguna estona juntes i sempre ens acabem rient com boges per qualsevol tonteria. Espero poder conservar-la per a molt de temps.
T’estimo Mariona.

Judith

Valentina et conec des de 5è, i has format una gran part de mi. Els primers anys de conviure juntes, no ens vam parlar gaire i vam agafar camins diferents. I ara, des de fa uns anyets, els nostres camins s’han creuat per no separar-se mai. Ets una persona molt important per a mi. Sempre m’ajudes quan més ho necessito, i sobretot, em treus un somriure. Els moments al teu costat mai els oblidaré, perquè són genials, plens de rialles, abraçades, petons i amor.

Gràcies per aguantar-me tot aquest temps juntes, per formar part de la teva vida i sobretot, per ser tan grans amigues. Mai em penso separar de tu, perquè persones com tu no hi ha cap en aquest món, i encara que a vegades ens enfadem perquè no tenim les mateixes opinions o simplement perquè som dues “cabezotas”, t’estimo i t’estimaré sempre. M’encanta passar estones amb tu i poder recordar moments de fa moltíssim. Ets una persona riallera, animada, amb un somriure preciós, una nena que sap escoltar i entendre a la gent, i la millor amiga que ningú pot tenir.

T’estimo molt Valentina, mai ho oblidis.

Judith

“El tiempo que pasamos con cada amigo es lo que hace a cada amigo tan importante.
Las amistades se construyen de a pedazos muy pequeños, pedacitos de tiempo que vivimos con cada persona.
No importa cuanto tiempo pasemos con cada amigo, sino la calidad del tiempo que vivimos con cada persona.
Cinco minutos pueden ser más importante que un día entero.
Hay amistades hechas de risas y dolores compartidos, otras de la escuela, otras de jodas, y diversión, también están aquellas que nacen y no sabemos de qué o por qué, pero sabemos que están presentes.
Tal vez éstas estan hechas de silencios compartidos, o de mutua simpatía que no tiene explicación.
Hoy también hay muchas amistades hechas sólo de e-mails, nuestras ‘amistades virtuales’ nos hacen reir, pensar, reflexionar…y a veces hasta pasar bien cuando nos sentimos muy solos, con problemas… que no queremos sacar a luz.
Aprendemos a amar a las personas sin juzgarlas por su apariencia o modo de ser, sin poder etiquetarlas (como a veces hacemos inconcientemente). Hay amistades profundas que nacen así.
Pienso que el tiempo que pasamos con cada amigo es lo que lo hace tan importante.
Porque el tiempo ‘perdido’ con amigos no existe es tiempo ganado, aprovechado, vivido.
Son recuerdos para un momento o para toda una vida.
Un amigo se torna importante para nosotros y nosotros para él, cuando somos capaces, aún en su ausencia, de reír o llorar, de extrañar o querer estar bien cerca de él sólo para disfrutar de su compañía.
Podemos tener varios mejores amigos de diversas maneras. Lo importante es saber aprovechar al máximo cada minuto vivido y tener después, en nuestros recuerdos, horas para pasar con ellos, aunque estén lejos.
‘TÚ MISMO ERES RESPONSABLE DE LO QUE COSECHAS’.

‘… Y APRENDE A COSECHAR LAS COSAS BUENAS…’

El auténtico amigo es el que lo sabe todo sobre tí y sigue siendo tu amigo.
Aquel que logra reconocer todo lo bueno y malo de ti mismo, aquel que sabe perdonar y entender tus locuras.. Aquel amigo es el que perdona, comprende y no abandona. Amigos.. son pocos pero muy valiosos en nuestra vida.”

Toni

Vaig veure anunciar per la televisió una obra de teatre d’Albert Espinosa. No em va impactar fins que vaig parar-me a observar els actors. Aleshores em vaig recordar de tu. Les pel·lícules de crepuscle s’havien acabat i ens havíem quedat sense saber quina activitat fer juntes. I tenint en compte que els protagonistes de l’obra ens apassionen no vaig dubtar en dir-t’ho.

Vam tenir alguns problemes a l’hora de treure les entrades, la web era una mica estranya i ens havia d’ajudar un adult ja que cap de les dues tenim 18 anys. També ens vam haver d’encarregar de buscar un cotxe, o bé horaris de autobús per anar a Barcelona. Estàvem tan entusiasmades que buscàvem informació i fotografies dels protagonistes, trossos de l’obra per Internet, arguments…

Així doncs, el 19 de gener estàvem assegudes en les butaques on els joves que participaven a l’obra, ens van fer passar la millor tarda i un dels millors records.

T’estimo Júlia, i m’agrada saber que compartim un altre motiu per passar un ratet juntes.
Gemma

Habíamos quedado a las 8:30 pero, para variar, había tres o cuatro que llegaban tarde. El autobús nos esperaba, esperaba a que estuviésemos todas listas para emprender nuestra excursión. Quiero remarcar este “todas” porque en pocas ocasiones tenemos el placer de estar el grupo de amigas al completo y, en efecto, aquel día no era una de estas pocas ocasiones. El caso es que una de las once chicas no pudo venir. Después de una agobiante deliberación decidimos partir sin ella, rumbo Portaventura!

Ahora que ya estamos cada una en su asiento puedo explicaros con más calma el por qué de nuestro pequeño viaje. Nos situamos en principios de Setiembre; meses antes había sido el cumpleaños de una de nosotras y, aunque ya sabemos que 15 años no son motivo de gran celebración, nos invitó a pasar un día en Portaventura. Ya hacia tiempo que planeábamos hacer algo juntas para volver a los tiempos anteriores al verano, en que todas nos habíamos esparcido por diferentes lugares y andábamos con nuevas compañías. Lo uno llevó a lo otro y allí estábamos; once chicas en un autobús, cantando y riéndose de lo mal que lo hacen, esperando su llegada a Salou.

Retomemos el hilo de la historia. Nos saltaremos la hora y pico de trayecto y empezaremos en el punto en que el autobús llega al aparcamiento. Salimos con energía y ilusión del vehículo, no os penséis que no habíamos estado nunca allí, pero es que llevábamos demasiado tiempo encerradas. Desde el momento en que entramos en Portaventura hasta el que salimos no paramos de reír, cantar, subir, bajar, dar vueltas, hacia atrás, hacia adelante… Fue un no parar. No nos habíamos reído tanto desde hacía ya mucho tiempo y, como todo en la vida, ese día tan completo nos pasó factura al poco tiempo de ocupar nuestros asientos en el autobús de vuelta. Pues nos dormimos todas como marmotas, digo como marmotas porque he oído varias veces esta expresión pero, en realidad, no sé si las marmotas duermen poco o mucho.

Con este inciso sobre las marmotas, también podéis llamarle tontería, doy por finalizada esta historia. Podría escribir sobre este mismo tema año tras año y lo haría igual (exceptuando, espero, algunos progresos a la hora de escribir), pero lo que quiero decir es que recordaré tanto tiempo como pueda esta pequeña aventura.

Laia