LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’ amistat en aquests dies, es una cosa poc valorada. Molta gent diu que te molts amics, però quins ho son de veritat?

Segons el Dídac la amistat es…

Amistat: L’amistat és el que els amics senten l’un per l’altre. Quan tens amistat amb una persona, tens ganes de parlar-hi i de fer coses amb ella. Persona amb qui es té amistat. Els teus amics i les teves amigues són les teves amistats.

Però que es realment la amistat.

Un amic es una cosa poc apreciada i difícil de trobar, només els bons amics son els que sempre estan al teu costat, si et caus t’aixequen, si els necessites, sense demanar-ho et venen a preguntar si necessites res.

Com a les millors famílies, amb els amics podem discutir, per tonteries de res, però només els amics de debò son els que passada la baralla et demanen perdo.

La amistat es una cosa, que si no es cuida es fa malbé, si dediquéssim un moment a pensar en els amics de debò, sabríem quins amics son els que ens fan riure, els que ens fan plorar, amb qui pots passar una tarda boja, divertir-te a classe,anar a veure un musical… i quins son els que de veritat t’ajudaran a viure mes feliç.

En conclusió, la amistat es: baralles, enfadar-se, personar-se, enamorar-se, fe burrades,veure llames, disgustos, il·lusions, moments durs, moments tendres, moments de relax, moments de estudi… els amics son la família que escollim.

Es per això que ens hauríem de adonar,de quins amics sòn els que ens convenen, perquè com diu la dita: qui te un amic te un tresor.

Gorka Caballero Forcada

Fa més d’un any vaig començar 3r d’ESO molt enfadada, ja que ens havien barrejat a les classes i m’havien separat de quasi totes les meves amigues. Vaig pensar en queixar-me, fins i tot vaig dir-li a la meva mare que parlés amb els professors per veure si podien canviar-me, però al final vaig acabar pensant que no em farien cas i em vaig conformar amb la classe que m’havia tocat.

Cap al segon trimestre em van asseure al costat de l’Anna Xaubet, per mi una desconeguda que simplement coneixia de vista. Semblava molt tímida però a la vegada simpàtica. Va anar passant el temps i cada cop érem més amigues, m’ho passava genial a les classes i vaig descobrir que, quan la coneixes, de tímida no en té ni un pèl. D’altra banda estava l’Helena, que també va congeniar molt bé amb l’Anna, i com jo ja la coneixia del cole, ens vam fer amigues totes tres.

Actualment, segueixo a la mateixa classe, sent igual d’amiga, o més, de l’Anna i l’Helena. A les tres ens agrada dir-nos PTAF perquè un dia l’Helena va trobar un vídeo a Internet de tres noies negres que canten i ballen rap una mica “a lo cutre” i es diuen així. Ens encanta imitar-les i cantar les seves cançons plenes d’insults en anglès sense cap sentit.

Amb aquest escrit els vull agraïr tot el que em fan riure cada dia, i dir que gràcies a aquesta experiència m’he adonat que el què en un principi pot semblar una cosa horrible a vegades resulta ser una de les millors coses que et poden passar.

Núria

Hi ha moments que només recordes les coses dolentes i no aprecies les bones. Jo per exemple, sóc una d’aquelles persones que només recorda les dolentes i es menja el cap contínuament. Però crec que això no em fa cap bé, perquè aleshores amb les coses bones que passa? No li dono cap importància i això és el que em fa estar malament. Per a aquests moments de confusió estan les meves amigues, les meves “arantxes”.

M’he adonat de que tinc uns amics fantàstics i això és el que em fa seguir endavant, perquè em donen suport i em fan veure les coses d’una altra manera quan les faig malament. En aquests casos sempre em recomanen el que hauria de fer, o simplement em diuen la seva opinió sense cap mena de por.

Amb els amics i amigues es passen moments inoblidables, divertits, tristos…, però aquests moments són els que et fan unir-te més a ells, siguin positius o negatius.

Com a mínim, sempre hi ha una etapa en què la relació tambaleja una mica i no acaba sent la mateixa. Però si acabes plantant-hi cara, entre els dos podeu fer que aquella relació millori, sigui al moment o al cap d’un temps. Jo ho vaig fer i m’alegro molt, així que recomano a tothom que hi planti cara i no tingui por de res.

Em sento molt orgullosa de tenir aquests amics en el meu món, i per això els dono les gràcies per haver estat allà quan els necessitava. Espero que tot segueixi igual.

Alba

Elles són les que em cuiden, les que em treuen un somriure només veure’ns a les vuit del matí, les que em fan esclatar de riure fins acabar plorant, les que sempre m’animen en els pitjors dies, i les que sempre estan al meu costat per tot.

Crec que tothom té els seus amics, però no aquests que fas en un estiu, en qualsevol campus, o colònies, o durant les vacances en un càmping, sinó els amics que passes gairebé 365 dies amb ells, amb els que rius, plores, ets tu mateix, els pots explicar tot, amb els que si t’enfades, saps que ho arreglaràs de seguida i els que et diuen les veritats tal i com son. Clar que tothom, o casi tothom té els típics amics del cole que hi confies però no tant, o els amics dels extraescolars, però aquells potser no són amb els qui hi passes més dies, ni més hores.

Com anava a dient, elles sempre m’han ajudat, per això he descobert noves coses, obert noves portes que sense la seva ajuda no hagués fet mai, i em donen consells d’aquells que saps que ningú mai te’ls donarà. Elles són especials. He compartit infinites coses amb totes i cada una d’elles, he viscut mil i una cosa que no canviaria mai. Sí, són d’aquelles persones que sempre perviuen amb tu, i cada dia t’estàs hores i hores parlant de coses que et fan reflexionar, de qualsevol tema que se’t passa per el cap, compartint somriures que mai amb ningú més compartiràs, perquè saps que amb elles és tot més especial. Per tot això em sento molt afortunada de tenir les amigues que tinc, perquè elles em saben entendre, amb elles hi puc confiar, totes i cada una d’elles hem treu un somriure especial, em dona un consell diferent i m’ajuda en tot el que pot.

Per això, Aina, Eva, Maria, Carla, Mireia i Alba, us vull donar les gràcies per estar amb mi sempre, gràcies per ser com sou cada una de vosaltres, gràcies per fer-me créixer i fer-me adonar de moltes coses. Gràcies per tot.

Mariona

Aquest és segurament l’aspecte de la meva vida que més preocupacions em provoca: últimament valoro i veig la meva vida de manera més positiva, les persones al meu voltant són increïbles, son genuïnes, i són simplement els millors que podria desitjar de tenir a la meva vida, realment no sé què faria en el cas de que algú d’ells faltés algun dia, al moment en que algú que veig al dia a dia no hi és em preocupo, i desitjo que sobretot estigui bé o es recuperi aviat.

Però aquest no és el tema i m’estic desviant. El cas és aquest, tinc fantàstiques persones a la meva vida, cada una diferent, cada una genial a la seva manera, i quan m’hi poso a pensar ve el desastrós pensament: Jo no sóc mereixedor de la vida que porto. Miro al voltant i veig persones que mereixen ser felices a la vida i mereixen aconseguir el que es proposen, i llavors veig que jo no sóc suficient per ells, veig que el meu únic punt que puc aportar a una amistat és valorar-la, la qual cosa és molt poc.

Vaig gent que persegueix cada moment els seus somnis, veig gent més dolça que un congrés de diabètics, veig gent divertida, intel·ligent, radiant, esplèndida en tots els sentits I després em miro i penso: “que han vist ells en mi? Per quina raó tinc la sort de formar part de les seves vides? Sens dubte que he donat moments de felicitat, però no tenen rellevància al costat de la meravellosa vida que ells em donen dia a dia.”

Per molt que ho penso només puc dir que valoro el que tinc, intento cuidar-ho, però no és suficient, continuo essent l’ocell bocamoll amb ganes d’ajudar, simplement l’ultim terròs de sucre de la bossa (que mai és tan saborós com els altres però que ha agafat una mica de gust dels altres).

No puc dir que mereixi les persones de la meva vida, però si que puc dir això: les aprecio a totes i només vull l’oportunitat de mostral-s’hi com d’importants són (sou) per a mi.

Nil, el vostre ocell preferit.

L’Adriana és una de les meves millors amigues des de sempre, té 15 anys, és alta, amb els cabells castanys i uns ulls petits. Fa 15 que ens coneixem, anàvem a la mateixa llar d’infants i fins ara a 4 d’ESO sempre hem anat juntes a la mateixa classe, i el fet de que no ens separessin mai ha fet que tinguem una relació encara més forta de la que ja teníem.

És una persona molt alegre, mai està trista, sempre fa riure tothom i si tens algun problema ella te’l soluciona ben ràpid amb les seves tonteries i el seu bon humor. A mi m’ajuda en tot el que necessito, i sempre està en lo bo i en lo dolent, per això li vull donar les gràcies per tot el que fa per mi. Crec que en el món falten persones com l’Adriana.

Si tens un amic, tens un tresor.

Carla

“¿Realmente la quieres perder?”, una pregunta que me hacía mucho últimamente.. al principio era directa i clara la respuesta: me daba igual, pensaba que podría llegar a pasar sin ella, pero ahora..veo que no es así, que por una simple frase mal interpretada no se tiene que ir todo a la mierda. Orgullo: una palabra, un sentimiento, una emoción.. llámalo como quieras.. una palabra que no me gusta, p…ero que no consigo quitármela de la cabeza. El orgullo a veces no es malo, pero si se abusa de él puedes a llegar a perder cosas muy importantes en tu vida. Antes no quería saber nada de ella, me había molestado mucho esa frase.. una frase sin sentido, y pasamos de estar casi todo el día juntas, a distanciarnos, mucho… muchísimo. Le he llegado a desear el mal, y ahora me doy cuenta, que a veces parece que tenga 2 años. A veces te aceleras, no quieres pensar en otra cosa, crees que tienes la razón al 100% y no así, es ahí cuando tienes que parar los pies, pensar, reflexionar, respirar hondo 3 veces, dejar el orgullo a un lado e ir a luchar por lo que quieres, para recuperar o no perder eso tan bonito, una amistad. Una amistad que lleva viva mucho tiempo, momentos únicos e irremplazables. La quiero, aunque a veces me cueste reconocerlo y el orgullo me pueda. Ella es mi mejor amiga, la que siempre ha estado a mi lado cuando más lo he necesitado y sé que lo seguirá haciendo, la que me aguanta y me quiere a pesar de todos y cada uno de mis defectos que se que son muchísimos, la que cuando estoy mal sabe sacarme una sonrisa.. todo esto se lo agradezco. Tal vez sea eso.. veo que es tan buena conmigo que me aprovecho de eso, aun que no lo haga adrede.. no solo me ha pasado con ella.. con mucha más gente, y sobretodo gente que quiero con locura, por las que daría la vida si hiciera falta. Todo el mundo me lo decía: “¡Por culpa de tu puto orgullo vas a perder muchas cosas!”, así ha sido, espero que este a tiempo de no perder a nadie más.. lo siento.

Te quiero Andrea.

L’altre dia, més precisament un divendres 4 d’octubre, vaig anar a Barcelona a un esdeveniment de videojocs. Vaig anar amb en Kevin, l’Eloi, en Pablo, el Mark i el Jesús. Va ser una experiència increïble ja que mai havia anat sense pares o gent més gran a una ciutat tan gran. Vam agafar l’autobús de les 15:45. Em feia molta il·lusió. Sempre que he anat a Barcelona m’ho he passat genial.

Vam arribar allà a plaça Catalunya i vàrem anar cap a la fàbrica Moritz, que és on tenia lloc la trobada. 5 minuts de cua i ja estàvem a dins. Era un espai petit per la gent que hi havia. Era un lloc increïble, hi havia ordinadors, podies provar jocs i jugar contra un home que és bastant conegut al món de l’internet. Ja l’havia vist en altres ocasions així que ja ens coneixíem. Vam estar parlant una estona amb ell i la veritat és que és molt bona persona. Vaig tenir la possibilitat de jugar al FIFA 14 a resolució 4K (3840 x 2160), per dir-ho d’alguna manera, és com quatre vegades l’alta definició. No es veia molt bé però va ser una gran experiència i vaig guanyar una samarreta. Més tard vaig jugar contra aquest home a l’ordinador, era molt divertit. Estava jugant a un ordinador que valia 2.000 €. El teclat i el ratolí eren magnífics i els auriculars brutals…

Quan vaig acabar de jugar, vaig sortir al carrer ja que havien vingut unes amigues. Teníem una mica de gana i vàrem decidir anar a algun lloc a berenar. Vam acabar a un McDonald’s tot junts i al cap d’una estona, vaig mirar per la finestra i estava diluviant. No es podia sortir, estàvem atrapats allà. Quan va afluixar una mica vam sortir i vam anar a la parada de l’autobús per tornar cap a Vilassar de Dalt.

Em va agradar molt l’experiència ja que m’agrada molt Barcelona i més si estic amb amics. La seva grandesa, la gent que hi viu, botigues, llocs estranys i demés coses fan que m’encanti Barcelona. Espero poder-hi anar molts cops més, i qui sap, si de gran hi visc allà.

Àlex.

Tengo un amigo que no sé qué hacer con él. Se llama Marc, es de piel bastante moreno, aunque no le guste nada la playa, este verano se ha puesto bastante moreno. Es más alto que yo, pero reconozco que no hace falta ser muy alto para superar mi altura. Tiene unos ojos medio marrones medio verdes, son preciosos, que envidia le tengo. Es muy buena persona, me atrevo a decir que una de las mejores personas de las que he conocido en mis 16 años. Tiene la personalidad mas extraña y divertida que conozco, no se como se lo monta que cada vez que nos vemos una tarde a la hora de irme me voy con un dolor de barriga de reírme impresionante, es el mejor.

Solo hace seis meses que nos conocemos, la verdad se que no es mucho tiempo a su lado pero inexplicablemente ha hecho que en estos momentos este yo delante de un ordenador escribiendo de él, cosa que no hago ni para mis amigas, siempre le digo que para mi no es uno más y que lo quiero mucho, él no me cree y dice que me quiere más y empiezan las peleas tontas. Nos queremos tanto que nos enfadamos por pequeñas cosas y no nos damos cuenta de que perdemos el tiempo peleándonos y dejándonos de hablar en vez de aprovecharlo para vernos un rato y reír.

Nuestra amistad es un sin vivir agradable y molesto a la vez, su forma de hablar, de ver las cosas, de afrontar los problemas es diferente al resto. No me he acostumbrado mucho a nuestra típica y graciosa rutina. Os explicare en que consiste: trata de estar unos días muy bien, quedar, reírnos, hablarnos a todas horas, ir a sitios juntos, hacernos bromas y otras muchas cosas más y en un momento determinado enfadarnos por cualquier tontería, como he comentado antes. Vais a pensar, que amistad tan rara tienen estos dos, si te soy sincera un poco si, pero como dice el refrán Cada loco con su tema.

Para sacar algo en concreto, cada amistad es un mundo diferente, pienso que sin peleas y reconciliaciones de amigos es un poco aburrida. Siempre va bien tener amigos distintos.

Te quiero Marc

Emma.

Sempre he sigut molt addicte a tot el tema de consoles i li he dedicat molt de temps, inclús massa. Per això aquest estiu he decidit canviar una mica l’estratègia i n’estic totalment satisfet.  Aquest any m’he mentalitzat que passaria menys hores davant de la tele i passaria més estona amb els amics i així ha sigut! Es poden fer moltes més coses del que pensem, des d’anar al cinema, fins anar a Barcelona per canviar una mica d’ambient o bé anar a fer un partidet de futbol al poliesportiu d’aquí Vilassar. M’ho he passat tan bé aquest estiu que m’havia oblidat per complet que tenia una consola a la qual abans li havia dedicat tant del meu temps. No he parat ni un dia per casa! De fet l’any passat els meus pares es queixaven perquè estava tot el dia “viciat” a la consola, aquest any al revés, que perquè no estava mai a casa i que no havia de sortir tant, però que hi farem… Qui em coneix no ho hauria dit mai que faria un canvi tan radical. He fet de tot! Que si vaig al cinema, que si quedar a les nits per donar una volta i parlar amb els amics, jugar a futbol, anar a la platja o piscina a refrescar-nos una estona… Increïble!

Per què escric això? Per un motiu ben simple, perquè no passeu més estona a casa i us animeu més a sortir al carrer amb els amics. Proveu-ho no us en penedireu!

Ricki