LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan trobes a faltar una persona, tens una sensació de buit a dins. Aquesta sensació rep el nom de nostàlgia.

La nostàlgia es pot manifestar de moltes maneres com per exemple: llàgrimes, un record obsessiu, canvis sobtats en el teu estat d’ànim, pot crear insomni i malalties psicosomàtiques (com ara asma, picors, artritis…). Tot això és degut al sentiment que sorgeix amb el pas del temps, quan una persona ha perdut o està lluny de les persones estimades i les voldria recuperar.

Jo tinc una amiga que va anar a viure a Madrid per assumptes familiars. Al principi tot anava bé, parlàvem per telèfon, em venia a veure alguns caps de setmana… Però en passar el temps vam començar a perdre el contacte i cada vegada parlàvem més poc i no ens vèiem tant. Per ella va ser un cop molt dur i va entrar en depressió. Una depressió tant gran que no anava a l’escola. Al cap de tres anys va començar a millorar. La sensació de fer coses i no tenir aquesta persona al costat fa pensar que a partir d’ara ja res serà igual.

No us enganyeu, tot s’acaba superant i el temps ajuda molt !!

Marta.

Bé, m’agradaria dedicar aquest escrit a una persona que fa 6 mesos que no veig exactament a l’Ainara Odriozola.
Per temes d’estudis se’n va anar 6 mesos a estudiar a fora, al principi et fa molta il·lusió i te’n alegres moltíssim per ella però de mica en mica notes que a la teva vida li falta alguna cosa que no està plena…
Durant tot aquest temps ens hem estat comunicant via Facebook o skype hem estat parlant de com és la vida a Austràlia i de com es aquí, de l’hora que és aquí i l’hora que és allà, el temps, els amics, els problemes, les alegries etc…
Avui semblava ser un dia normal bàsicament com un divendres qualsevol en el qual entràvem a les 8.30 a l’institut i sortíem a les 13:00 amb l’examen d’última hora de castellà i l’hora del pati estudiant… però quan ha sonat el timbre d’última hora al baixar les ultimes escales abans d’arribar al pati l’he vist! Estava allà! Havia tornat! Han sigut moltíssimes emocions moltes llàgrimes, abraços, petons… ha sigut un dels meus millors dies.
I és que quan una amiga s’en va, ni que sigui per poc temps, si és una amiga vertadera sempre la trobaràs a faltar…!

Ariadna Gelambí

Aquell divendres em vaig despertar dubtosa, perquè no sabia si sortiria després del sopar de cap d’any o no. Per sort, sí vaig sortir. Vaig anar a casa d’una amiga on havíem quedat totes, i com de costum hi vaig arribar tard… però com que les meves amigues m’estimen molt m’ho van perdonar.
Tot seguit, vam anar a una festa a Cabrils, amb perdó de l’expressió, una merda. Hi havien quatre pares borratxos amb la corbata de cinta al cap.
I per cert, una dona que ens va fer molta gracia, que tot i que els altaveus estaven al màxim i que estava ben a prop de l’escenari, s’adormia, al·lucinant, però cert.
La festa no va estar molt bé, però millor va ser estar amb les meves amigues tota la nit xerrant, rient…
Amb tot això vull dir que encara que no fos especialment divertida la festa, l’important va ser la companyia, és a dir, que vaig estar amb les noies que més estimo i m’ho vaig passar molt bé, no va fer cap falta que la festa “molés parda”, com es diu ara, per que la nit fos perfecta.

Nabila.

Aquest Nadal ha sigut diferent als altres. Pot ser que sigui jo, però aquest any no he viscut amb tantes ganes aquestes festes. Sempre ha sigut una data important per a mi, que esperava amb moltes ganes que arribés, però aquest any, no sé molt bé per què, no ha sigut així.

Sempre anàvem a Tarragona per passar aquests dies i aquest any no ha sigut una excepció, el que passa que ara ja no és com abans. Els meus cosins són més petits que jo i vulguis o no ja no és tan divertit com abans, ara m’avorreixo més que de costum. Suposo que això també te a veure amb l’edat. Quan més grans som, més estona volem estar amb els amics i no tant amb la família. Al menys això és el que em passa a mi. Dies com cap d’any, que m’agradaria estar aquí i celebrar el nou any amb els amics, no podrà ser. No podré tenir aquest privilegi. Estaré amb la família que també m’agrada molt estar unes 50 persones juntes i ballar, cantar i sobretot riure molt, però amb 15 anys ja és una edat que vols estar dies com aquests sense pares perquè no et controlin tant.

A pocs dies de que comenci un nou any, crec que és hora de valorar aquest 2010. Puc dir que aquest any m’ha servit sobretot per millorar com a persona, a aprendre dels errors que he comès i millorar el dia a dia. He conegut a persones que han fet que la meva vida sigui més alegre del que era. Només puc donar les gracies a les persones que m’han fet créixer com a persona. Aquesta gent és molt important per a mi i els hi desitjo el millor.
L’única cosa que desitjo en aquest any és que sigui igual o millor que aquest i que les persones que més estimo estiguin contentes i que aconsegueixin els seus propòsits.

Marta

Dir adéu a algú és fàcil quan saps que l’endemà el veuràs, però haver de dir-li a una persona que saps que no la veuràs fins al cap de molt de temps o mai més no és tan simple. Suposo que a tots ens ha passat, que hem deixat enrere a una persona estimada sense cap problema, potser perquè havia de passar o potser perquè ens era igual. En la nostra edat cap endavant, quan comencem a veure que les coses no són tan fàcils com sembla, dir adéu a una persona estimada és molt més difícil del que ens resulta.

Molta gent té diverses històries que explicar sobre amistats que té o ha deixat de tenir. El millor que un pot fer és recordar tot el que ha viscut i veure que cadascú tenia amics dels quals no es podia separar, i adonar-se que ara ja no els considera amics. Jo he perdut a molts amics, però de mesura que avança el temps comprenc que, amb la gent que ara em relaciono és molt diferent a la d’abans. Suposo que si em relacionés un altre cop amb aquelles persones a les qui havia estimat veuria que han canviat molt la manera de ser i que, ara, les trobo molt diferents a qui recordava.

Espero que tots els amics i amigues que he tingut i ara ja no recordo ni el nom continuïn amb el camí que havien triat orgullosos. Ara tinc amics i amigues que molta gent els agradaria tenir i estic content de saber que sempre els tindré al costat passi el que passi.

Ricard

Segur que moltes vegades heu caigut en un estat d’ànim una mica baix, d’això en diem tristesa. Pot aparèixer per moltes raons: una simple discussió, una baralla, un malentès, la falta d’algú o alguna cosa, una decepció…

Quan estàs trist és el moment en que la gent del teu entorn que t’estima i es preocupa per tu t’ajudi a passar aquest mal moment. Si de veritat t’estimen faran el possible per animar-te, intentant que ho oblidis per una estona i ajudar-te a arreglar les coses encara que no hi estiguin implicats.

Personalment quan estic trista l’única cosa que em funciona i m’ajuda a sentir-me una mica millor és desfogar-me, ja sigui cridant, plorant, rient o cantant; qualsevol d’aquestes coses serveix. Cridar: em va molt bé quan sento impotència i no sé què fer. Plorar: ploro quan de veritat estic molt malament sigui per la circumstància que sigui. Riure: em serveix per oblidar-me una estona dels problemes i normalment em passa quan estic amb les meves amigues, que intenten fer el possible perquè no hi pensi. Cantar: canto quan crec que s’arreglarà i no em preocupa massa la situació.

La tristesa és un sentiment molt desagradable que et pot provocar molts maldecaps. Ara mateix no puc dir res més perquè el meu estat d’ànim és bastant baix. M’agradaria que reflexioneu sobre el que sentiu, perquè moltes vegades no és culpa vostra i les circumstàncies fan que el vostre estat d’ànim canviï a negatiu i apareix aquest sentiment.

Marta.

Hi ha situacions en què dos amics meus queden junts, i com que els seus pares no els deixen sortir a soles a vegades venen a casa meva. En el moment que estem els tres a soles em pregunto: “Què estic fent aquí? I si els deixo sols? Què he de fer? “.

Vaig estar pensant alguna vegada que em va passar i vaig recordar què fa un mes vaig estar en aquesta situació. D’ells dos vaig invitar l’amic i quan va arribar a casa meva els veig veure als dos. No m’esperava que també vingués ella perquè normalment ell m’avisa si ve o si no ve. Vam pujar a l’habitació. Jo estava incòmode allà tancat. Com que no sabia què fer, vaig decidir deixar-los a soles. Al tornar a l’habitació estaven enfadats i ella se’n va anar a casa seva.

Al final, abans de què el meu amic se n’anés el vaig convèncer perquè li demanés perdó, i l’endemà van comportar-se igual que sempre.

Àlex

El que més m’agrada de tenir la meva edat, és poder viure el moment dia a dia. En realitat, gràcies als meus amics. Fins fa poc em sentia molt apagada, però ara veig que s’ha de disfrutar sempre. Quan un d’ells et treu un somriure quan les coses no van bé, agraeixo de tot cor el simple gest de donar-me una abraçada o de preocupar-se. Una companyia cada tarda, una sortida tot el dia, un matí per anar a comprar… estar al costat de gent que aprecies, per a mi es un regal. Poder parlar sense preocupar-se de que se n’assabenti tothom; una confiança. O per exemple, a casa arriba una bona notícia i hi ha un bon ambient. M’encanta poder compartir coses amb els meus pares o amb la meva germana petita, perquè es fa gran i comença a entendre una mica de món. Estar reunits a taula a  l’hora de sopar i tenir una conversa llarga, o quan el pare arriba a casa i em pregunta com va tot, perquè hi ha una relació d’amor que per a mi, és el més important.

En el fons, si no tingués a tota aquesta gent, no sabria on recolzar-me, simplement cauria.  Ara sé que puc despendre tota aquesta felicitat acumulada i compartir-la amb cada un d’ells, perquè es mereixen això i molt més.

Alba Larrosa

Ganes d’intentar-ho, motivació, esforç… tot això i més pot acabar sent reduït a un no res per l’efecte de la impotència. Podríem definir-la com a un sentiment amarg que ens priva de les il·lusions més desitjades. Mentre que, al diccionari la definició és la següent: Manca de capacitat per a fer una cosa; m’agradaria remarcar la sensació de ràbia, i de incompetència amb tu mateix, i possiblement amb els altres que comporta patir els seus efectes.

En qualsevol situació, en qualsevol moment pots ser víctima d’aquest malestar psicològic que et rosega per dins. El qual et corromp duent-te a pagar-ho amb els més propers a tu, amb les persones que segurament estimes més. Però clar, no pots atribuir les teves males accions a una sensació, a un sentiment -o això és el que sembla opinar la resta-. Basant-nos en això, a qui li atribuïm la responsabilitat dels nostres actes adversos a l’amor que sentim per les veritables víctimes d’aquest fet? I el que m’urgeix més: com m’ho faig jo per poder controlar-me i no pagar-ho amb ningú, ferint així la nostra amistat?

Ara per ara, l’únic que sé de ben segur, és que aquest impediment emocional i molts altres són ben presents a la nostra vida. I ja que el fet de solucionar-los nosaltres sols és ben difícil, per què no ens unim per intentar-ho? Sempre dos podran fer més que un de sol; doncs així us proposo ajudar aquells que us estimeu i que us estimen de debò a superar aquests moments difícils. I us ben asseguro que si ho feu, en el moment que vosaltres necessiteu d’algú altre per repenjar-vos-en, en daltabaixos de la vida, tindreu algú.

Xavier

Fa uns dies t’havia perdut, ara estic feliç, feliç de tenir-te altre cop amb mi. M’agradi o no m’agradi, ja formes part de la meva vida… no puc estar lluny de tu, i quan no estem bé… em sento fatal, com si em faltés alguna cosa a dins. Puc riure, passar-m’ho bé, disfrutar i oblidar bevent…però sempre tindré aquella sensació de que em fas falta. M’he estat preguntant quin és el motiu de les nostres baralles… perquè ens barallem tan sovint… i he arribat a la conclusió que, com que tots dos tenim el mateix caràcter i personalitat forta, i orgull per sobre de tot, les nostres idees o opinions han de ser les certes, i això fa que les nostres discussions siguin més fortes, cada cop més!

Després d’aquesta última baralla… la més llarga de totes (gairebé un mes sense parlar-nos, insultant-nos o odiant-nos) he decidit que ara, em prendré les coses menys a la defensiva. Ja tenim una edat… ja no tenim 14 anys… i perquè això funcioni, s’ha de saber suportar les opinions tant d’un com de l’altra. Jo t’estimo tant que no puc deixar que el nostre orgull s’interposi en aquesta relació, una amistat o més que una amistat molt valorada tant per mi com per tu…

No puc deixar de sentir, de la nit al dia, aquesta estimació o apreci per algú amb qui he passat moments inoblidables. Per això encara que ens barallem tota la vida, sigui el temps que sigui, i sigui per la raó que sigui, mai deixaré de sentir, per tu, el que sento 🙂

I en un futur, el més proper possible, quan ja tinguem les nostres vides formades i siguem persones bastant més madures que actualment, no vull perdre’t a causa dels diferents camins que agafarem els dos, perquè per mi, no ets una simple amistat, ets moltíssim més. T’estimo Judit, encara que hi hagin coses de tu que no m’agradin, t’estimo igualment… perquè m’has demostrat ser una persona increïble.

Tulio