LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Algun cap de setmana o festiu que la meva família pot, ens escapem a un petit poble de la Cerdanya. Allà he passat moments molt divertits amb els meus cosins. Sempre que estem a fora la terrasseta de la casa, observem el cementiri del poblet on recordem aquella nit d’aventura.

Vam decidir pujar per passar la castanyada tots junts, amb els avis i els tiets. Els dos cosins meus i jo sempre que acabàvem de dinar, estiguéssim on estiguéssim, sempre anàvem a descobrir el lloc per fora. Però aquell dia era de nit, i els hi vam dir als pares que marxàvem a dormir a les habitacions, i en lloc de fer-ho, ens vam escapar al cementiri. Jo era la que tenia més por, és clar, era la nena petiteta i els altres dos eren els intrèpids.

A mig camí, ens vam trobar una colla de nois i noies que eren veïns nostres, algun cop els vèiem per allà jugant. Portaven el seu gos, un Labrador molt maco. Ens vam presentar, i ens van dir que anéssim amb ells que així seriem més i més divertit. Vam baixar per un camí de sorra i pedres en molt mal estat, menys mal que alguns portaven lots i telèfons mòbils per enlluernar-lo. Algú va caure de cul, però res greu. Recordo el gos que pujava i baixava pel camí amb molta facilitat, vigilant que ningú caigués. Finalment, vam arribar a la porta del cementiri i estava tancada. Un dels nois la va obrir. En entrar, vam observar-lo i feia una mica de por, il·luminat per llums ataronjades. Tots ens vam plantar davant de la capella i alguns van començar a cridar coses perquè sonés l’eco. De sobte, una de les noies va cridar massa fort i les llums del cementiri es van apagar de cop. Vam sortir corrents com mai havíem fet ningú de nosaltres.

Quan recordem aquesta anècdota, ens divertim; gaudim només pel simple fet d’estar els tres junts. Ens adonem de que ens estem fent grans, però cap de nosaltres volem que això s’acabi. Encara tenim massa aventures per viure.

Alba

Al jardí hi tinc tres-cents calçots a punts de ser ficats al foc. Hi ha una gran flama que fa envermellir les meves galtes, la seva escalfor em recorda un matí d’estiu a la platja. Comencem la primera tanda amb els capgrossos. Tarden en cremar-se però finalment queden negres com el carbó. Quina oloreta la del calçot! A camp, a pagès. Em cauen les llàgrimes de la fumarola, que aviat s’escampa per tots els racons del meu petit jardí.

Només en queden deu per fer i els devoradors de cebes ja estan a punt. Tots amb el pitet, que no falti. Per fi, agafem tots una ceba. En traiem la funda que rellisca fàcilment, l’impregnem en salsa i ens mengem la punta d’aquesta allargada verdura. És impossible no acabar tot brut, ja sigui de color taronja o de negre. Les nostres mans semblen de miner i quan no t’adones, ditada a la samarreta o als pantalons. Però tots sabem que ha valgut la pena.

Llenya, foc i uns quants calçots. I sobretot la companyia dels teus amics. És la millor recepta per gaudir d’un bon matí.

Emma

L’any passat vaig decidir repetir quart perquè necessitava més temps per pensar quins estudis triar; batxillerat o mòduls.

El cas és que aquest any he fet molts amics nous, però últimament notava que m’estava allunyant cada cop més dels meus amics de sempre.

Aquest assumpte m’estava preocupant molt perquè, tot i que estic molt a gust amb els companys d’aquest any, no volia que els meus amics, amb els que he passat tantes coses, es convertissin de cop, d’un any per l’altre en uns simples desconeguts.

Però aquesta pensament va desaparèixer en una simple nit. Després d’uns tres o quatre mesos de no veure a les meves amigues fora dels passadissos del institut, vam anar totes juntes a sopar i RES HAVIA CANVIAT. Me’n vaig adonar de que tot seguia igual i que elles tampoc eren diferents amb mi.

Suposo que quan tens una amistat de veritat amb algú, per molt que passis molt de temps sense veure l’altre persona, tot segueix igual.

Elisenda Carmona

 Amics com els colors, de totes formes i de tot tipus: els plastidecors, els amics de l’escola, els que segueixen amb tu fins que passes a l’institut, alguns aquí es separen, passes a la universitat i altres tornen a separar-se. Els “alpí”, aquests amiguets que vénen i van, s’esborren i al temps tornen a pintar les nostres vides, que sempre deixen la seva marca encara que els intentis esborrar molt fort. Els fosforets, els col.legues de festa amb els que surts sempre a donar el cant, a aquestes borratxeres, aquestes nits llargues de vegades interminables, amb la confiança de saber que sou amics, per subratllar una estona en concret. Els de moda, com aquests bolígrafs de colors pastís amb purpurina, aquells que apareixen i estan un temps, no duren, però deixen la seva petita marca … aquesta etapa que recordes juntament amb els amics “alpí” mentre preneu unes birres.Y com no, els permanents, estan sempre i mai se’n van, encara que tinguis oblidada la llibreta on vas escriure fa mil anys, quan l’obres la tinta no s’ha corregut, segueix aquí, tal com la vas deixar … esperant que tornis a escriure o llegir allò que necesitaves.Tan importants i necessaris, omplen la nostra vida i ens fan com som, ens omplen de records, problemes, rialles, un munt de llàgrimes i moltes abraçades… Els amics, que de vegades ens fallen, ens desil·lusionen, i altres ens sorprenen i ens omplen d’un sentiment difícil de descriure… a tots ells que els devem mil gràcies.

(Per fer aquest escrit, m’he insiprat en un anunci de la marca Coca-Cola, que he vist per un vídeo en Internet.)

David De Paz

Aquest divendres 25 és l’última festa de Batxillerats que faran a SHE, ja que aquest mateix dissabte tanquen. He passat uns dies pensant si vull anar-hi o no, finalment he decidit que sí.

Hi ha raons que em feien no anar-hi. La primera és la música, i la segona és el preu. Trobo que pagar quinze euros per sis hores que dura la festa (de les dotze de la nit a les sis del matí) és massa, però sempre hi ha esperances de que valgui la pena haver-me gastat els diners.

Una de les raons que em va impulsar a anar-hi és que és l’última que faran i és l’única oportunitat d’anar-hi que tinc. Una altra és que em ve de gust anar de festa, tot i que no m’agrada gens la música house que posen allà. L’última cosa, i més important, és perquè hi van totes les meves amigues. Per a mi, passar hores amb elles és el mes valuós del mon. El temps al seu costat ‘vale oro’ i no el canvio per res.

Mercè

M’agradaria dedicar el meu sisè escrit a una persona molt especial, que ens va deixar fa tres setmanes.

El Robert era simpàtic i alegre, bromista amb tothom i amb les idees molt clares. Això sí, una mica cridaner.

Era un tipus especial. Molt especial. L’apassionava veure pel·lícules, s’hi podia passar hores i mai es cansava. També estimava els esports; jugava a tennis cada setmana i havia practicat karate durant molts anys. Una altra cosa que el tornava boig era fer col·leccions: xapes de cava, cromos, segells, postals antigues…

En Robert era l’home de les mil feines; des d’una parada als Encants a una botiga d’antiguitats. L’apassionava treballar i parlar amb els seus clients. “Sac samarretes” va ser l’últim lloc on va treballar. Una petita botiga al barri de Gràcia, on va estar durant molt de temps i on s’hi va deixar la pell.

Era una persona molt oberta. Coneixia moltíssima gent però el seu grup d’amics era molt reduït. Si volies entrar en el seu cercle d’amics, havies d’esperar que marxés un d’ells, perquè deia que el seu ja estava complert i no necessitava ningú més. I així era. Podia comptar les seves amistats amb els dits de la mà. Sabia amb qui podia confiar i amb qui no. Tothom se l’estimava.

El Robert va estar lluitant durant dos anys i mig contra una malaltia molt dura. Fins que el seu cos va dir prou. Però ell mai es va rendir. Va ser molt fort. I mai va perdre l’esperança.

El Robert era una persona d’aquelles que mai s’obliden. Sempre tenia una broma amagada o una lliçó per ensenyar-te. Cada dia al seu costat aprenies coses noves.

Ell era la meva enciclopèdia. Podies parlar-li de qualsevol cosa perquè sabia de tot. Li encantava parlar de futbol i a mi també. S’estimava el Barça igual que jo. El Robert, ha sigut probablement una de les persones més sàvies que hagi conegut mai. Ha sigut la persona més feliç d’haver nascut.

Robert mai t’oblidarem.

Anna

Una de les meves ciutats preferides és Londres. Casi cada any, des de petita, hi anem i sempre que hi hem anat ens ha sorprès i ens ha agradat encara més.

Fa uns mesos, jo i una amiga meva, la Marta Jareño, vam estar parlant de que volíem viatjar juntes i ens entusiasmava més la idea de si era a Londres. A més la Marta mai ha sortit d’Espanya i li encanta parlar anglès.

Així doncs, li vam comentar als nostres pares de si podíem viatjar juntes a Londres, ells van fer com que s’ho pensarien però que tampoc ens féssim moltes il·lusions que el viatge costa diners.

La Marta i jo vam deixar passar el temps perquè els nostres pares es decidissin i parlessin entre ells, fins que va arribar el dia 6 de gener, just quan em vaig aixecar, el primer regal que em van donar va ser un vol d’avió a Londres amb la Marta el dia després del meu aniversari, em va alegrar el dia, no m’ho esperava per res del món!

Ja estem organitzant el viatge: on anirem, què farem i què comprarem.
Estic esperant aquest viatge amb ànsies!

Alba

“Hola, me llamo Claudia, estoy en Moranbah contigo y voy a ir al mismo curso que tu en la escuela.” Ese mensaje me sorprendió en la escala de Singapur de camino a Australia. Otra española en Australia era normal, pero ¿en el mismo pueblo? ¡¿Y de la misma edad?! Pensé que eso no sería bueno para mí, ya que era mi experiencia para estar sola en medio de otra cultura, de otro mundo… me equivoqué.

Ya el primer día me enseñaste cómo funcionaba todo, me lo contaste todo, hablamos de todo, como si nos conociéramos de toda la vida… Juntas del primer al último día, combatiendo el aburrimiento de esos días en los que no había nada que hacer, encontrando algo, aunque fuera la mas mínima chorrada, para conseguirlo. Luego viajamos, un poquito. Fue divertido, cómo no. ¿Quién se aburriría contigo? Y me di cuenta de que no podría haber sido más afortunada. ¿Somos afortunados por conseguir lo que queremos, o por conseguir que la vida nos sorprenda día a día con cosas que no sabíamos ni siquiera que nos gustarían?

Yo conociéndote a ti no solo conseguí una amiga de por vida, sino una hermana, una gemela. Felicidades Claudia, pásalo genial en tu 16 aniversario. Espero volver a verte pronto.

Ainara

Es divertido. Muy bromista. Y también pesado. Le gustan los mimos y los abrazos. Es cariñoso y dulce. A veces es un poco inmaduro, a veces un poco plasta y otras un poco insoportable. Pero a mí me gusta. Tiene mucho genio y, cuando se enfada, no se puede hablar con él. Hay días que le cambia el humor drásticamente y no sabes qué decirle. En eso se parece a mí, así que no me puedo quejar. Es sincero: lo que tiene que decir lo dice. Aunque el orgullo sea mayor, sabe arrepentirse y aceptar sus errores. Le gusta llevar la razón y odia que le contradigan. Se deja llevar demasiado por los sentimientos, pero tiene un gran corazón.

No tengo muy claras sus aficiones, pero sé que le cuesta horrores acabarse un libro. Eso me exaspera. Cuando yo ya llevo tres o cuatro libros leídos, él sólo lleva la mitad de uno. Le falta inteligencia para los estudios, pero en la vida social se defiende muy bien. También es muy charlatán: le encanta contar anécdotas. Por otra parte, sabe escucharme, aguantar mis problemas, mis enfados y mis quejas. Es como mi psicólogo personal. Sabe cuándo le necesito a mi lado y cuándo quiero estar a solas. Hasta diría que me conoce mejor que yo misma.

Me gusta su sonrisa, me gustan sus ojos, sus abrazos y esos piropos que me tira de vez en cuando. Me cuida con cariño y me trata genial. Me siento bien a su lado: segura y protegida. Me mima y me respeta. Es un sol. A pesar de sus defectos es una de las personas más preciadas que tengo en esta vida, alguien que no cambiaría por nada del mundo: mi mejor amigo.

Arantxa

Tenir confiança en els teus amics, és típic en l’adolescència, són el més important en aquests moments de la vida. Les persones, quan ens cuiden i estan sempre amb nosaltres, els agafem carinyo i aquella persona és converteix en algú molt important.

Els meus amics, tot i que en són pocs, són els que t’ajuden en lo bo i en el dolent, t’aconsellen sobre els teus problemes. Són les úniques persones, a part de la família, que són ells mateixos sense cap dificultat. Els sents propers a tu, el teu suport de cada dia, els que estan sempre al teu costat. Tens una connexió molt forta amb ells, coses en comú.

Com en tots els casos, hi han algunes discussions, enfrontaments i, hi ha èpoques en les què no confies en ningú. Però mai pots deixar perdre els bons amics que han estat al teu cantó, per una estupidesa. La confiança, el respecte i aquest amor ha d’estar per sobre de tot, sobretot amb aquelles que has compartit la infància.

El més important en una relació d’amistat és la confiança, tots els moments viscuts, tots els somriures, les llàgrimes, el jo t’ajudo i tu m’ajudes. I el que encara es més important, és no perdre tot això, que a mi, em fa aixecar-me cada dia. Els amics són molt especials, i per això, ara mateix els compto amb els dits d’una mà.

Alba Larrosa Montserrat