LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Porto jugant a bàsquet des dels nou anys en un poble no molt conegut com és Vilassar de Dalt. Aquest esport aproximadament pot ser format entre vuit i tretze jugadors/es, pero a la hora de jugar només el juguen cinc. Amb el temps han vingut i s’han anat membres del grup, pero només algunes s’han mantingut i aquestes són les que formen l’EQUIP. Hem crescut com a tal totes i hem tingut moments més bons o més dolents, moments d’alegries i moments de plors, però totes ens hem ajudat per seguir endavant tant a la pista com a fora.

Nosaltres no ens considerem part d’un club, ens considerem part d’un equip i ens fem dir UBUNTU que és una regla ètica sud-africana enfocada en la lleialtat de les persones i les relacions entre aquestes. La paraula prové de les llengües zulu i xhosa. Ubuntu és vist com un concepte africà tradicional.

Poques persones tenen la sort de formar part d’un equip on et sents bé, on poden ser ells mateixos i que els altres membres mai deixin que t’enfonsis. Per aquesta mateixa raó he decidit escriure sobre elles, pero no com un escrit per la TERTÚLIA DEL QUART PIS, sinó com una oportunitat per agraïr-les tot el que han fet per mi. Totes les vegades que m’han fet somriure, que no han sigut poques que diguem, totes les vegades que en caure m’han ofert la mà per aixecar-me i sobretot tots els dies per fer-me sentir part d’un projecte en el que totes som imprescindibles i úniques.

Irene

Divendres passat vaig anar al cinema a veure ‘Promoción fantasma’ amb una amiga. La sessió començava a les 20’30h i, com que teníem temps, vam estar voltant pel centre comercial un parell d’horetes fent bàsicament el burro.

Més que una amiga és una germana per a mi. No ens veiem gaire sovint i parlem més aviat poc, però el simple fet d’interessar-nos l’una per l’altra quan ens necessitem fa que la nostra relació sigui especial. Ens coneixem des de fa bastants anys però han sigut els darrers els que m’han fet veure que ens complementem con dues gotes d’aigua. No som iguals ni molt menys, però ser diferents és el que ens crea aquesta complicitat gairebé indestructible.

És un any més petita que jo, encara que basant-me en la seva maduresa interior podría dir que em supera d’edat. Tenim gustos més o menys semblants per a tot i ens entenem amb una sola mirada que, de vegades ens ha portat fins a la llàgrima del riure.

Veure-la trista és com veure una floreta pansida i no m’agrada gens. Em surt un instint maternal, i encara que sigui pràcticament impossible tenir aquesta sensació amb 15 anys respecte una noia de 14, jo la sento cada cop que penso que algú pot trepitjar la meva floreta.

Ella ho sap tot de mi i m’estima, amb els meus pros i contres que no són pocs. En realitat l’excusa d’escriure sobre el cinema és el que m’ha impulsat a poder valorar-la com amiga i el que és millor, com a una germana petita de sang diferent.

Sé que apreciarà que hagi pensat en ella una estoneta perquè sap perfectament que no acostumo a mostrar gaire els meus sentiments. No crec que la perdi durant el transcurs de la vida però si es donés el cas sé que la podré trobar al meu cor, al apartat de persones molt importants.

Paula

No fa molt que et conec, però he compartit moltes coses amb tu perquè, tu em vas fer un escrit, així que ara em toca al a mi.
I per cert odio aquestes coses horribles que dius, que si et sents sola o que ningú et vol, saps? En aquesta vida hi ha coses que et poden arribar a sorprendre moltíssim o fins i tot hi ha coses que no t’esperaries de certa gent, però no t’has de deixar portar per aquestes coses, i per descomptat saps que moltíssima gent et t’estima, així que no hi ha motius per estar en el llit, em sents? Aixeca’t ràpid que aquí estaré jo de peu esperant la teva abraçada.
De debò no pensis que estas sola, simplement has de mirar al teu voltant una vegada, amb això n’hi ha prou.
A més a mi sempre m’has ajudat quan he estat una mica més tristona, i estic segura que ho fas amb tots els que estimes, així que no et preocupis. Estic més que segura de que tots pensen com jo, ets fabulosa princesa!
És curtet però no em fa falta dir res més. 🙂
Patricia W.

A vegades no us ha passat mai, la sensació de que ningú t’estima, que no tens a ningú al costat. Et sens sola, em ganes d’agafar el primer tren i marxar, marxar a on sigui sense mirar enrere, fugint de tot i de tothom. No tens ganes de fer res, ni de parlar amb algú, ni d’escoltar, ni de somriure… Tens ganes d’estirar-te a un llit, tapar-te amb una manta fins les orelles, baixar la persiana, i dormir, només dormir, desconnectar de tot, necessitar només foscor.

A mi si, a mi si que m’ha passat, no només un o dos cops, sinó més. Es el pitjor, necessites algú que t’entengui, que et comprengui, que et faci somriure, que t’abraci, algú que et digui: “Gisela, somriu”. Notes com si ningú et volgués ajudar. Però en veritat si mires enrere, veus molta gent, molts entrebancs, molts riures, molts plors, molts moments, i sobre tot molts SENTIMENTS.

Però de sobte t’anedones que no estàs sola en aquest camí, que els entrebancs, els has superat, has caigut però t’has aixecat. I tot això es gràcies a ELLES, les meves amigues.

A Elles no les canviaria per res del món.

Gisela

Hace ya un tiempo conocí a un pino que me resulto muy curioso e interesante, la verdad. Era alto y más o menos bonito, con esas hojas finas y el tronco robusto. Supongo que como todos los de su especie. No suelo relacionarme con pinos pero ese concreto me llamó la atención. Sé que suena raro pero me parecía hasta simpático. Desde luego su olor fresco también hizo que me acercara a él.

A veces hablamos y mantenemos conversaciones bastante divertidas: que si un perro se ha meado en sus raíces, si el viento ha hecho caer sus hojas, si un leñador ha matado a su amigo … Aún así siempre se encuentra un poco distante del tema, al fin y al cabo, tan solo es un simple árbol. ¡Qué se puede esperar de él! Pero aunque no se puede esperar nada de un vulgar pino a veces ocupa mis pensamientos, será que le estoy cogiendo aprecio. Sea por su interior, sus raíces o sus hojas siempre acaba consiguiendo un hueco en mi cabeza.

Puede que relacionarme con pinos sea una de las cosas mas originales y entretenidas que hago en todo el día, a veces me siento un poco estúpida, como cuando tienes un amigo invisible y estás la mar de feliz, le explicas tus cosas y todo eso. Entonces pienso ¿Vale la pena perder el tiempo pensando en un pino?

Ainoa

Ahir va ser un dia ben especial per una gran amiga, la Carla, que va fer quinze anys. Fa molt de temps que ens coneixem, des de que érem ben petites. Sé el que li agrada i el que no, el que li fa por o el que li fa riure, és una d’aquelles persones que penses que hauria d’haver estat la teva germana. Ens és igual si són les dotze del migdia o les cinc de la matinada, sempre tenim coses per explicar-nos, anècdotes per comentar o mil històries per riure fins que no et queda aire als pulmons.

Bé doncs ahir a la tarda vam quedar tots –els seus amics de l’ institut i jo– a casa seva, més tard després de berenar vam anar a donar un tomb pel poble fins que es va posar a ploure i vam tornar a casa a mirar una pel·lícula. Crec que mai havia rigut tant mirant una peli de por. Després vam sopar unes pizzes tots plegats i per últim la Carla va obrir els seus regals. Em sembla que podrà vestir-se amb molta roba diferent durant molt de temps!

Aquest cap de setmana m’ho he passat d’allò més bé, tinc ganes de que arribi divendres un altre cop.

Cris.

Ja feia uns mesos, gairebé un any, que no veia a un bon amic amb el qual, no farà tant, volia quedar, però per estudis i per altres raons, no acabaven de coincidir del tot els nostres temps lliures.

L’última vegada que ens vam veure va ser per anar en bicicleta i per xerrar pel camí, i aprofitant que era estiu, fer un bon bany a la platja abans de pujar cada un cap a casa seva. Aquesta vegada hem anat més lents per gaudir del sol pel passeig del maresme i vam tenir més temps per xerrar i fruir del paisatge, tot i que no vam arribar tant lluny, el que importava era parlar de les nostres ultimes vivències, com que hem de tornar a repetir una altra vegada, el anar a “jugar a paintball”, que va ser per reunir antics amics que feia temps que no ens vèiem. Com els estudis, tema que em feia cosa treure ja que no vaig gaire bé i ell és un alumne casi de 10, i en general vam arribar a la conclusió de que molt poca gent sap quin camí agafar per encaminar els seus estudis.

L’opinió que he tret d’estar tant de temps sense veure a algú, en general és, que no es pot permetre perdre de vista a algú que ha estat important en algun moment de la teva vida. I que, si creus que aquella persona és tan important, sempre podràs tenir un forat per parlar, triguis el que triguis.

Eduard

A mida que passa el temps la gent canvia. Per una banda hi ha les persones que sempre hi són, les que saps que pots comptar amb elles pel que sigui, les que mai se’n van. D’altra banda hi ha persones que entren a la teva vida, s’hi poden quedar per molt o poc temps, però al final per unes o altres circumstàncies acaben sortint.

Crec que es bo canviar d’ambient, conèixer altres persones amb les quals poder compartir noves experiències, emocions, sentiments… La vida és canvi, i això no ens ha d’espantar. Hi haurà gent que et deixarà penjada, hi haurà gent amb la que no encaixaràs, per cap motiu en concret, però no encaixaràs i hi haurà gent que mai perdràs.

A mesura que anem creixent ens adonem de qui són les persones que realment valen la pena, les que saps que sempre et faran costat, que intentaran alegrar-te els pitjors dies, que mai et defraudaran.

I encara que l’any que ve no ens podrem veure tan sovint, o encara que visquem en pobles diferents, sé qui són les persones que estan aquí de veritat, amb les quals és impossible perdre la relació.

Pau

Según el diccionario de la Real Academia Española la amistad es el afecto personal, puro y desinteresado, compartido con otra persona, que nace y se fortalece con el trato.

Para mi la amistad es mucho más, es saberlo todo sobre la persona a la que consideras tu amiga, es reír con ella pero también llorar y ayudarla en los momentos que más te necesite.

Es sentir que puedes contarle todo y saber que puedes confiar en ella. Pero para mi el mejor ejemplo de amistad es lo que siento por mis verdaderas amigas.

Nos conocemos desde hace doce años y evidentemente hemos pasado innumerables momentos juntas como por ejemplo los incontrolables ataques de risa que nos dan por las noches, los días en que intentamos hacer la cena con nuestras habilidades culinarias, las tardes de cine… aunque los mejores con diferencia son las tardes en las que quedamos para no hacer nada, simplemente estirarnos en el sofá y mirarnos las unas a las otras para ver quien se levanta para encender la tele y poner la película. Para mi, ellas son un elemento que no podría faltar en mi vida, son capaces de convertir el peor día en uno que no olvidarás nunca.

Una amiga es la persona con la cual con una sola mirada sabes sus pensamientos y que con una sola sonrisa sabes que te quiere y que siempre va a estar a tu lado.

Paula

Amistad, un concepto que muchos confunden. Un concepto con varias definiciones y todas válidas. Una de ellas podría ser: confianza y afecto desinteresado entre las personas.

La amistad, para mí, es un sentimiento esencial en la vida, un amigo es aquél que te apoya siempre, aquél que ríe y llora contigo, en definitiva, un amigo, es aquél que está contigo en todo momento. Hasta ahí, está todo claro, pero ¿Qué pasa cuando ese sentimiento se confunde? Se crea un gran problema, todo se complica cuando uno de los dos va más allá de la amistad, aparecen mal entendidos al ver que ese sentimiento no es recíproco. Puedes pasar de creer tener una gran amistad, a tener una gran desilusión. No es nada agradable ver o intuir cómo un amigo/a tuyo/a busca algo más.

La solución que encuentro a este problema bastante común, es dejar desde un principio claras las intenciones y los sentimientos que hay por medio de la relación.

Es posible que a raíz de una bonita e intensa amistad, surja el amor, pero no aconsejo esperar a que esto suceda, ya que es un tanto complicado y corres el riesgo de perderlo todo, como puede ser la confianza y el afecto en una persona.

Andrea