LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’Eric i la Paula eren dos germans bessons de 5 anys. Formaven part d’una família molt unida i nombrosa, que vivien a Vic. L’Eric era un nen tranquil, cosa que la Paula era el contrari. No estava mai quieta, s’havia de tenir molta paciència. L’Eric, tenia els cabells llisos i rossos com els raigs de sol, i en canvi la Paula els tenia arrissats i de color castany. Vivien en una casa molt gran amb piscina i jardí,  i a ells els hi agradava molt jugar a l’exterior. Eren adorables, i alhora, entremaliats.

Quan l’estiu va arribar, deixant enrere l’escola i les preocupacions, va ser el seu aniversari, i per celebrar-ho es va organitzar una gran festa a casa els avis, amb menjar, jocs, etc., i molts convidats: la família, els amics…i també molts regals. Però un dels regals va ser molt especial per ells, no era una joguina qualsevol, sinó què els hi van regalar un patinet per la Paula i una bicicleta molt maca per l’Eric. L’Eric estava tan emocionat amb la seva bicicleta que no la deixava a ningú. La Berta va tenir una mica de fred de peus, ja que va veure que era una bicicleta per nens grans, i va començar a plorar i a rondinar, no entenia el sentit de la propietat.

Al cap d’una estona l’Eric es va adonar que estava jugant sol amb la seva bicicleta i que la seva germaneta estava plorant, ja que li feia molta il·lusió provar-la. Va baixar de la bicicleta i la va arrossegar fins on estava la Paula. Li  va dexar arrepenjada dabant seu amb la intenció de què l’agafes i la proves. Ràpidament la Paula va deixar de plorar i es va posar damunt de la bicicleta. Tan petits i es van adonar per ells mateixos de la importància que té la família i el fet de compartir.

No ens adonem que, en aquesta societat, és més important la imatge que no pas el que pensem o els nostres sentiments. La gent es fixa més en si portes les sabates a l’última moda que no pas en com et pots arribar a sentir, quan la imatge no importa i tu estàs sol davant dels teus problemes, sense cap ajut. Molta gent se sent que no encaixa i, fins i tot, se sent marginada per tenir uns gustos diferents, encara que alguns s’adapten als gustos que ”més es porten”, suprimint per complet la seva pròpia personalitat.

Moltes persones fan crítica o bé bromes de mal gust a tots aquells que “no s’ajusten a la normalitat”. Però avui dia, què és normal i què no ho és? Sempre es critica a la gent que destaca, a la gent que s’aficiona per coses potser no tan conegudes i ja els etiqueten de ”bitxos rars”, quan potser tenen un gran interès en fer amics i en integrar-se. Crec que hauríem de fer un ”clic” en la mentalitat de la societat i deixar de rebutjar a la gent amb diferents costums, fent així un món molt més agradable.

Fa uns dies, una amiga meva em va demanar que l’acompanyés a una discoteca, ja que no hi ha ningú que ho pugui fer. Li fa moltíssima il·lusió anar-hi, ja us deveu imaginar el perquè. Exacte, és aquell noi que la torna boja, també hi va.

La qüestió és que no estic segura de voler anar, no em ve gaire de gust. Penso que no hi faig res en aquest pla. Val la pena per a mi acompanyar-la? No? Bé, al cap i a la fi, l’acompanyaria perquè aconseguís el seu propòsit: estar amb el noi que li agrada. I tampoc em fa molta gràcia quedar-me sola.

Teniu raó, només vol utilitzar-me, i si no vull anar-hi, no tinc per què fer-ho. Però, penseu: qui no ha demanat mai un favor com aquest? Sé que no és digne utilitzar a una amiga de la manera què ella ho vol fer i segurament em direu que estic perdent la dignitat, però és realment així? No ho crec. Sóc jo la que decideix si em deixo utilitzar i la que vol ajudar-la perquè penso que no fer-ho tampoc seria digne per part meva; per què estan els amics sinó?

La veritat és que la comprenc, per a ella és important, i a mi també m’agradaria que m’ajudessin si em trobés en un cas semblant. Fer aquests petits esforços per ajudar a una amiga és digne d’admiració. Què opineu? L’acompanyo, no? A més, segur que al final m’ho acabo passant d’allò més bé.

És una tarda de dissabte, tinc partit de futbol contra l’Alella i, ja després, m’espera un fantàstic vespre amb els amics, sopar i festa a la platja.

La meva mare amb recull amb el cotxe i em comunica que marxem a sopar a casa dels meus tiets, és el segon aniversari de la meva cosina i els hi fa molta il·lusió que hi anem. Em cau el món a sobre! No hi vull anar, no hi puc anar… Tinc altres plans! Petits plaers que ara mateix, encara que sembli mentida, m’acosten al que jo ara crec que és el meu concepte de la felicitat.

La veritat és que penso que no cal que hi vagi, ella és massa petita i tampoc n’és conscient del que passa o de si hi seré o no. I a més, ja m’havien dit que hi podria anar. Em sento enfadat i defraudat.

Intento reflexionar i penso que potser si que és important l’esdeveniment per a la meva família. Passo molts caps de setmana amb els amics, ens ho passem molt bé i m’agrada estar amb ells. Però sé que no puc estar sempre amb ells, ni tampoc sempre amb els meus pares (perquè és clar, ja vull ser una mica independent). Potser la celebració de la meva cosineta val la pena i als meus tiets els hi farà il·lusió que jo hi sigui. La meva cosina només farà 2 anys una vegada i ells no han faltat mai a cap dels meus aniversaris. Recordo que em sentia molt feliç quan venien a la meva festa.

Així que vaig a la festa i intento passar-ho el millor possible. Tot i així, m’avorreixo moltíssim, només hi ha nens petits. Però veure la cara de felicitat dels meus tiets i la careta de la meva cosina quan arribem tots per celebrar el seu aniversari; això sí ha valgut la pena.

Així que, de vegades, és bo passar per un mal menor per aconseguir un bé major. De família només n’hi ha una, però de caps de setmana n’hi ha molts.

Els amics són importants i tothom té amics per pocs que siguin. El plaer i la felicitat que dóna l’amistat és incomparable. L’amistat no es pot crear ni comprar, no es pot demanar ni encarregar. L’amistat sorgeix i aquest fet és immesurable. El plaer de tenir uns bons amics, en qui confiar i poder parlar, sabent que ells et comprenen i t’entenen, és genial. I la felicitat d’aquells moments compartits que mai oblides i que, en els dies de pena, recordes per poder treure’t un somriure de la cara, es podria dir que són necessaris.

El cas és que no hi ha res que pugui donar més plaer i felicitat que l’amistat, ja sigui directament, per les vivències amb ells o indirectament, pels records que mai vols oblidar. Es podria dir que l’amistat és una font d’alegria.

No és fàcil tenir una amiga a molts quilòmetres de distància. A vegades es fa molt dur i més si és la meva millor amiga, la que m’ajuda en tot i sempre està quan la necessito. La vaig conèixer gràcies a un grup de WhatsApp. Mai m’hauria imaginat que una persona a través d’una pantalla es podria tornar tan important per a mi. Però sí, així va ser. Han passat els mesos i jo sé que si ella em faltés, la meva vida ja no seria la mateixa.
Va arribar el dia de veure’ns per primera vegada i jo no sabia com reaccionar després de tants mesos parlant. Anàvem a veure’ns! I així va ser, ens vam veure i ens vam convertir en persones imprescindibles en les nostres vides; ella per a mi i jo per a ella.
Ara ja falta poc perquè faci un any que la conec. Va ser el passat dia 6 de desembre quan vam començar a parlar. I ara puc assegurar que estic molt orgullosa de tenir una persona com ella al meu costat.

Sóc a la meva habitació perquè estic castigada, i de cop i volta sona el mòbil. Una amiga em pregunta si puc quedar amb ella, i tot i que els meus pares no em deixaran sortir, dubto per un moment: sóc lliure de poder decidir allò que vull fer, però llavors també haig d’assumir les conseqüències que em porti i n’haig de ser responsable. Per tant, si d’entre les dues opcions que se’m plantegen escullo la de no fer cas als pares i sortir de casa, després seré jo la responsable i em tornaran a castigar. En canvi, si em quedo a casa estaré fent allò que és moralment correcte i tindré la consciència tranquil·la. Interrompo els meus pensaments i m’adono que encara no li he respòs a la meva amiga. Li dic que no podré sortir en tota la tarda i penjo el telèfon amb la satisfacció que he fet allò que estaba bé.

Hace 14 años desde que conozco a una persona muy importante para mi, Andrea. Hemos crecido juntas. Cuando acabó p5 se fue a vivir a Málaga y entonces perdimos el contacto. Al cabo de unos años nos volvimos a rencontrar, me acuerdo que fue en el laboratorio de experimentales, cuando nos volvimos a hablar. Desde entonces nos volvimos inseparables, siempre estábamos juntas.

En ese verano nos separamos durante casi 3 meses, solo nos veíamos por messenger y la verdad que nos lo pasábamos muy bien haciendo sociedad internacionalmente. Solo deseaba volver España para estar con ella.

Cada vez que salimos nos pasan unas cosas muy raras, solo son risas y risas. Lo que quiero decir con todo esto es que me alegro de haberla conocido, porque ella siempre ha sido un pilar en mi vida, no sé que haría sin ella, sin sus consejos… me conoce mejor que nadie y sabe lo que necesito en mis peores momentos. No sé como agradecerte todo lo que has hecho por mi en estos últimos 4 años, TE QUIERO DEMASIADO

Dunia

Qué significa Beckens? Para los demás tal vez no significa nada pero para mí significa muchas cosas, a pesar de que yo tampoco sé lo que quiere decir, solo sé que es una palabra alemana. Pues esta palabra surgió del nombre de un grupo de WhatsApp que crearon Marta y Valentina. A partir de este grupo se creó la Mafia Beckens  de la cual las integrante somos Anna, Ivet, Paula, Valen, Marta y yo.

Las beckens somos un mafia literalmente, los problemas de una se convierte en el de todas; si te metes con una te metes con todas, si llora una las otros le decimos “a quien hay que matar” jejeje. La verdad es que hemos creado un vínculo muy fuerte. Todas tenemos nuestro papel en la mafia y diferentes personalidades: Ivet es la más callada de todas, creo que la más sensible, Paula es un poco reservada y no suele responder a las provocaciones, como dice ella: “no me rebajo a su nivel, yo soy elegante”, pero ojo cuando se revela! Anna es la que más se preocupa de todo, la que conoce a todo el mundo, es nuestra “relaciones públicas”. Marta es la más agresiva, no aconsejaría meterse con ella, pues da mucho miedo cuando se enfada, Valentina es la que se altera con facilidad, la más contestona por así decirlo. Yo más bien soy la esencia o regla que tiene que tener cualquier grupo, según las películas de Hollywood, yo soy “la nigga”, la del acento caribeño, la que nunca para quieta, pues soy un nervio, aunque también hago el papel de “mami “de todas.

Sinceramente cualquiera que nos no conoce pensaría que estamos locas por la forma en la que actuamos y nos tratamos, pero la verdad es que todos los insultos son con amor y todas las bromas quieren decir lo contrario. Las beckens  me ponen mi mundo… la verdad no sé cómo, porque mi mundo ya vino de cabeza de fábrica. Pero la verdad es que no quisiera que esta “mafia” que hemos creado se destruya, ya que hacen mi vida más divertida y los días de escuela más llevaderos. Y aunque no lo parezca, en el fondo somos buenas niñas.

Nicole

He decidit tractar l’últim text d’aquest curs contestant a les preguntes que em vas questionar anteriorment en el text titulat “Millors amics”. He fet una petita enquesta demanant a una colla de persones quins els sembla que són els “requisits d’una bona amistat” i han sortit els requisits següents:

– La confiança, poder explicar tot encara que sigui bo o dolent perquè han de saber entendre’t i donar-te suport amb el que faci falta

– La sinceritat, si un/a amiga/amic és “fals” afecta molt a la persona del qual és amic/amiga.

– El respecte

– La tolerància

– La complicitat

– La diversió

– La fidelitat

– La comunicació

Hi ha gent que està a favor dels requisits que vaig publicar anteriorment  ja que la seva opinió consta que l’amistat és el que et fa feliç, però també hi ha gent que no ho esta ja que pensa que és menys important que la confiança i la sinceritat.

Al finalitzar l’enquesta he tret diverses conclucions. En aquesta societat hi predominen els requisits d’una bona confiança i sinceritat entre les persones i molta comunicació. He observat com hi han molts punts de vista de veure l’amistat.

Marina