LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El 18 de febrer va ser el meu aniversari i aquell mateix dia ja vaig rebre uns quants regals. Al mig dia un cop vaig tornat de l’institut va venir ma germana corrents a felicitar-me molt alegrement i em va dir que el seu regal me’l donaria el cap de setmana, que en aquell moment no el tenia i que seria molt gran. Estava a dimarts i m’havia d’esperar fins dissabte.

Divendres vaig quedar amb els amics a casa meva per jugar una estona tots junts que feia molt temps que no quedàvem. A les 7 casualment tots tenien alguna cosa a fer… Un bàsquet, l’altre havia de netejar, l’altre tenia classes d’informàtica… A les set tots ja eren fora i com no tenia res a fer vaig posar-me a llegir. Al poc rato va venir ma germana a l’habitació, no podia esperar més, havia de fer-me entrega del regal que estava molt nerviosa perquè el veies. Jo no m’esperava cap sorpresa. Vam agafar el cotxe i ens vam dirigir on estava guardat el regal que segons ma germana era molt gran i a casa no l’hauria pogut guardar. Jo pensava què podia ser això tan gran però se m’acudia res. Un cop aparcat el cotxe vam anar cap a la casa on estava guardat el regal, em va donar la clau a mi perquè obris la porta que ella “estava” amb el mòbil. Vaig obrir i hem vaig trobar allà tots els meus amics! No sabia què dir ni què fer. Ma germana em va demanar que no fes gaire rebombori, allà teniem sopar per tots i postres. Érem deu persones i entre tots em van fer tres perfectes regals. Van regalar-me tres samarretes, una de futbol personalitzada amb el meu nick  “RICKI” i dos samarretes de vestir molt guapes per cert.

Aprofito aquest text per agrair a ma germana per fer-me aquest regal que és millor que qualsevol altre regal material i als amics per venir-hi (Montse, Aina, Sara, Lluís, Oscar, Narcís, Marc, Ferran i Marcel) i acabar d’alegrar-me aquell divendres tan perfecte. Moltes gràcies.

Ricki

El meu grup d’amics no és el que es diu molt extens, tinc els amics del pati, amb els quals passo l’estona i quedo, i després els amics amb els que m’agrada jugar però no comparteixo els interessos a l’hora de parlar.

Els primers, son molt bons amics i amb els que podria estar molta estona, la diferencia està en el nombre, ja que per suposat són menys. Els segons vindrien a ser els amics de la infància amb els que m’he anat distanciant de forma involuntària, però amb els que encara m’agrada quedar per jugar a la play alguna tarda. En canvi, sí que s’ha donat el cas de gent que va ser molt amiga meva uns anys enrere i amb els que ara o bé parlo poc o bé ni ens saludem.

És una llàstima veure com una forta amistat es pot trencar d’un dia a un altre per raons que poden ser tant insignificants com inexistents, perquè en el fons saps que podríeu haver sigut amics per molt més temps. Però també és veritat que, amb el pas dels anys, tots canviem i veiem les mateixes coses amb una òptica diferent, les nostres prioritats no són les mateixes avui que anys enrere i l’entorn pot semblar que ha canviat quan en realitat som nosaltres els que hem canviat.

Tot això ho entenc però el que em costa més d’acceptar són aquells que es van mostrar molt amables, al principi, i després la seva presència s’ha acabat fent insuportable. Aquell tipus de persones que, en realitat, no són com s’havien mostrat inicialment. Amb el pas del temps, han anat perdent aquella falsa màscara i ara la realitat em mostra el seu egoisme en tota la seva plenitud. És possible que només sigui una tècnica per a semblar mes “guay”, però que en el fons fa que els amics de facebook s’acabin confonent amb els reals.

Però qui sóc jo per a fer de jutge de ningú, quan moltes vegades dubto dels meus propis pensaments i no entenc les raons que em guien.  Hi ha una cosa que he après de tot això: s’han de cuidar les relacions que conformen el nostre present, per tal de conservar-les al futur.

Mark

Aquesta vegada m’ha tocat escriure l’article en un dels dies més esperats de l’any: el 31 de desembre. En un principi em feia una mica de mandra però després em vaig adonar de que hi ha molts temes sobre els que puc parlar, ja que en aquest dia acaba un any i en comença un altre.

La veritat és que el 2013 m’ha passat volant. Sembla que sigui ahir quan estava esperant que arribessin els convidats en aquest dia tan especial. I aquí estic un any després, altre cop esperant amb impaciència l’arribada dels nostres amics per passar una nit única i fantàstica. I és que el temps passa massa ràpid, no te n’adones i ja ha passat un any, un altre, i un altre… Em fa pena però alhora estic feliç, és una sensació una mica estranya.

A més, en aquest dia moltes famílies i amics es reuneixen per passar junts moments de diversió i menjar el raïm tot desitjant un bon any nou. Com he dit abans, aquest també és el meu cas. Per cap d’any vénen uns amics a sopar a casa i tots ens divertim xerrant, sense cap mena de preocupació, esperant l’arribada del nou any.

Hi ha molta gent que té l’esperança de que el nou any serà millor que l’anterior i que els problemes se solucionaran. Per exemple, que la crisi s’acabarà i que tot anirà millor o que la gent malalta propera a tu es curarà. Aquestes són algunes de les moltes esperances que corren entre nosaltres. Tot i que no sempre es compleixen, mai cal perdre aquesta esperança que ens impulsa a seguir vivint i a gaudir de la vida.

Bon any nou!

Marina