LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per fi arribem a finals del curs, ha estat un curs molt intens i ple d’emocions i sentiments però també ple de feina, treballs, exàmens… Com a recompensa els alumnes de quart d’ESO marxarem de viatge a Venècia, serà una experiència molt enriquidora i que tinc moltes ganes de viure.

Agafarem l’avió el pròxim dia 15, el darrer dilluns de classe al Jaume Almera, i a les 9 del matí ja estarem sobre els núvols direcció Bolonya i en dues hores ja hi serem tots amb les enormes maletes. Després de passar el dia a aquesta meravellosa ciutat agafarem un autobús que ens portarà a l’hotel on podrem deixar les nostres pertinences, i en aquest moment haurem arribat al nostre destí; però, realment importa el lloc on passarem aquests dies? Marxem gairebé tots els de la nostra promoció i la bona relació entre nosaltres i solidaritat són els que fan plantejar-me aquesta pregunta, sigui on sigui podrem gaudir de l’escàs temps i estar junts.

Quan arribi el dia 19 i retornem a casa només ens quedarà acomiadar-nos, i malauradament, pot ser que aquest «adéu» sigui per sempre i que mai més ens tornem a veure, només ens quedaran els records. Qui sap que ens pot passar després de què tanquem aquesta etapa, tot queda en mans del destí.

Mariona

Llegó el jueves y sobre las cinco y media de la tarde se me ocurrió llamar a Alberto para preguntarle una cuestión relacionada con química. Él me la respondió y me dijo que estaban estudiando en la biblioteca y que fuera. En ese momento pensé que si iba, tendría más posibilidades de aprobar y en diez minutos ya estaba allí. Al llegar mi sorpresa fue ver que había mucha gente: Pol, Alberto, Sara, Marina, Fede, Oscar, Enric, Mónica…

Lo primero que hice fue sentarme con Pol e intentar resolver algunos problemas. En ese mismo instante me di cuenta que estaba muy jodido porque no sabía muy bien cuáles eran las valencias de cada elemento. Ante esa adversidad lo que hice fue dividirlas en grupos e intentar aprendérmelas. Una vez estuve convencido de que me las sabía fui a mi casa a buscar la libreta con los apuntes.

Al volver a la biblioteca repase con Pol y Alberto las diferentes maneras de formular según los elementos. Mientras repasaba se empezó a ir la gente y solo quedemos yo, Sara, Marina, Pol, Alberto y Mónica. A las ocho y cuarto cuando estábamos a punto de acabar de repasar y pensando que la biblioteca cerraba a las doce se apagaron las luces. En ese momento nos enteramos que a las ocho y media cerraban y reabrían de nueve a doce.

Lo que hicimos fue salir al parque a acabar de repasar porque yo me tenía que ir a las nueve a casa. En esos treinta minutos me lo pasé muy bien porque aparte de repasar nos echamos unas risas. Llegó la hora de irme y me fui con la sensación de que había aprovechado mucho la tarde.

Hoy he llegado a clase y a medida que se acercaba el examen me he ido poniendo muy nervioso, más de lo normal. Me han tranquilizado dos hechos: el primero, antes del patio tenía una presentación de tecnología y me ha salido muy bien, hecho que me ha dado confianza; el segundo, que en la hora del patio Alberto que había hecho el examen me ha dicho que era muy fácil.

Finalmente he hecho el examen y lo he acabado con la sensación de que lo he hecho lo mejor que he podido, para mí esto es lo más importante. Estoy muy contento por tener estos compañeros y compañeras que a mi parecer han hecho que haga un mejor examen.

Víctor

L’estiu del 2008 va ser el primer cop que me n’anava sola fora de casa. Em feia molta il·lusió poder anar a un campament per poder viure una experiència nova en la meva vida. Em sentia una mica espantada de passar dues setmanes sola, sense els meus pares, però per altra banda estava il·lusionada de poder fer nous amics i aprendre l’anglès, ja que és una llengua que m’agradaria saber-la parlar perfectament.

Així que vaig arribar allà i vaig veure que hi havia molts nens igual que jo, que anaven sols, sense cap amic. Això em va calmar. Més tard vaig conèixer a les nenes amb qui compartiria habitació durant el campament. Ens vam avenir molt bé, pràcticament al cap de dos dies era com si et coneguessis de tota la vida. Feies grans amistats en tan poc temps. Cada habitació tenia una monitora que s’encarregava de nosaltres i havíem de fer-li cas en tot moment, és a dir, era com la nostra “segona mare”.

Aquesta experiència em va ajudar a adaptar-me, saber conviure amb altra gent i a deixar la timidesa a part. Aquells tres estius que vaig passar allà, em van fer créixer com a persona. En haver de conviure amb tanta gent, aprenies uns valors.

Ara ha passat un temps i recordo els moments al campament. Ho recordo com si fos ahir, ho tindré sempre present en la meva vida perquè van ser molt especials per a mi. Desitjo no oblidar-me mai de les persones que vaig conèixer allà. També penso que vaig poder aprofitar bastant l’anglès, ja que fèiem quatre hores cada dia de la setmana. M’agradaria d’aquí a un temps poder anar a Anglaterra i parlar amb anglès fluidament.

A part de l’anglès, també fèiem diferents tipus d’esports com per exemple: bàsquet, futbol, joquei, voleibol… Ens feien diferents grups de totes les edats i compatíem entre nosaltres. Aprenies a saber perdre, guanyar i ajudar als teus companys.

Vaig passar dos estius més allà on encara que fes coses molt semblants, aprenies nous valors com per exemple: l’amistat, l’empatia, la responsabilitat, la generositat…

Blanca Sala

L’any 2002 vaig començar P3 a l’escola l’Olivera a Cabrils. Anava a la classe dels Elefants, en aquell moment jo no sabia que una de les persones d’aquella classe, arribaria a ser en el que s’ha convertit fins ara, la meva millor amiga.

Ella és aquella persona amb qui puc comptar sempre, encara que estigui a 1260 km de distància de mi. Això de què estigui tan lluny és perquè al seu pare li van proposar anar-se’n a Alemanya per la feina, així que actualment està vivint a Stuttgart. Però això està més que superat, ja que és el quart any que viu allà. A més a més, cada dos/ tres mesos aproximadament ve a visitar-nos, ja que té festa a l’escola internacional a la qual va.

L’any passat la vaig anar a visitar pel seu aniversari, ja que al poble era la festa Major i tenia uns dies de festa. Van ser pocs, però van estar aprofitats al màxim. A ella li va fer molta il·lusió que l’anés a veure. A Stuttgart vaig conèixer molts amics seus de nacionalitats i cultures totalment diferents. Era el primer cop que celebràvem un aniversari juntes d’ençà que havia marxat, ja que el meu feia tot just un mes que havia passat i vam tenir la sort de coincidir en el seu. A més a més, allà hi havia una fira molt gran, plena d’atraccions per a petits i grans. Ens ho vam passar d’allò més bé.

Sé que és una amistat que durarà per sempre. Ens necessitem l’una a l’altra. Mai ens hem arribat a enfadar. Sabem exactament com som cadascuna. Ens ajudem mútuament amb qualsevol problema que tenim. Ella és una persona molt especial per a mi. Ara penso en algunes circumstàncies en què no hagués estat i no sé què hauria fet sense ella. Me l’estimo moltíssim, més del que ella s’imagina. I no penso deixar que res ni ningú, ens separin o facin que es trenqui aquesta gran i meravellosa amistat.

Blanca

L’any passat, amb l’ institut vam fer un intercanvi amb alumnes francesos. Concretament, eren de Normandia, al nord de França. Quan ens ho van dir, tothom va voler participar-hi, estàvem molt impacients per saber qui era el nostre corresponent francès. Primer de tot, ens van fer omplir una fitxa sobre nosaltres: caràcter, menjar, al·lèrgies, mascotes, etc., per saber qui se semblava més a nosaltres, a l’hora de fer les parelles de corresponents. Setmanes més tard, quan les parelles estaven quasi fetes, van dir-nos, de moment, quin era el nom de qui, en teoria, seria el nostre corresponent. El meu era un noi, es deia Enzo.

Més tard, van enllestir les parelles i ens van donar el nom complet del nostre corresponent. Així doncs, tothom va buscar-los pel Facebook per poder contactar amb ells i conèixer-los una mica abans que vinguessin a Espanya. Vaig parlar una mica amb l’Enzo, em va dir que no sabia massa espanyol, així que vam parlar majoritàriament francès. Semblava molt simpàtic, i em va dir que tenia moltes ganes de venir. El dia 13 de març, va ser el dia de l’arribada dels francesos, tots nosaltres els esperàvem amb una pancarta de colors amb el nom de cada corresponent. A poc a poc, van anar baixant del bus i van anar venint cadascú amb el seu corresponent. Estaven molt nerviosos. La primera tarda, vam quedar tots al Sorli Discau, perquè poguessin explicar-se com havien sigut les primeres hores amb nosaltres. Els dies següents, vam fer un munt d’activitats junts; un dia van venir a l’escola a fer algunes classes amb nosaltres, vam anar a la platja tots junts, vam fer un sopar al poliesportiu, i vam fer una gimcana per Barcelona. Quan va arribar el dia del comiat, tothom es va posar molt trist. Vam anar al gimnàs de l’ institut, vam ballar i vam fer un comiat tots junts. Ens havien caigut molt bé tots i tothom va acabar plorant.

Dos mesos després, el 15 de maig, va ser el dia que nosaltres vam anar a França. Vam anar a l’aeroport i vam agafar l’avió cap a França, estàvem impacients per tornar-los a veure. Quan vam arribar a França, vam estar 3 o 4 hores dins l’autobús, ja que ens vam perdre i hi havia tràfic. Els dies a França, van passar molt ràpid. Vam passar-nos-ho molt bé, vam fer una excursió a la costa Normanda, vam fer una festa a casa d’una francesa, vam quedar amb les persones amb les quals més bé ens aveníem, etc. Però, un cop més, va arribar l’hora del comiat, vam fer una festa el dia abans de marxar, a la tarda, ja que l’endemà marxàvem al matí a París. Va ser molt emotiu, L’endemà, vam marxar molt aviat, després d’una estona de plors, petons i abraçades. Tothom estava molt trist. Quan vam arribar a Paris, tothom estava millor, i vam passejar per la ciutat, vam fer moltes fotos als llocs més emblemàtics de la ciutat. Passades unes hores, vam marxar a l’aeroport i vam tornar a Barcelona.

L’ intercanvi, va ser una experiència inoblidable, que repetiria mil vegades més. Vam fer moltíssims amics amb els quals sempre tindrem contacte, i vam aprendre molt.

Laia Casero

En el meu grup no som moltes persones, som noies que ens vam conèixer a l’escola de primària on vam compartir els millors moments, jugant alhora de pati o quan anàvem d’excursions.

Quan vam començar l’institut vam conèixer molta gent nova que des del principi ens vam portar molt bé, però també ens vam distanciar. A l’institut coneixes a molta gent, jo penso que els amics de l’ESO són els amics de veritat, seran aquelles persones que marcaran la teva vida. En canvi, els amics de la infància són amics amb els quals has compartit estones que no canviaries, però a mesura que creixes ja no hi parles tant com abans, fins que un dia ni els saludes.

Suposo que és normal que a vegades quan coneixes altres persones saps perfectament quins són els amics i qui són els coneguts.

Quan érem més petits tot ens semblava perfecte i anàvem amb tothom, però quan et fas gran les coses les veus molt diferents, saps que els amics de veritat sempre estaran al teu costat, mentre que els coneguts només voldran passar una bona estona amb tu i després no et tornaran a parlar.

Judit

Al llarg de la nostra vida ens adonem de qui realment tenim al costat. Durant l’etapa de l’adolescència els nostres amics són persones molt importants, ja que passem molt de temps al seu costat. Podríem dir que es converteixen en una segona família per a nosaltres. I amb alguns en especial acabem explicant-ho tot.

Pot ser que pel camí perdem amistats a causa de baralles, mentides, desconfiança, decepcions… Però també en guanyem, Hi ha amistats que et sorprendran de el que arriben a fer per tu i unes altres que et decepcionaran i et donaran l’esquena. Cadascú és com és però s’ha de saber cultivar una amistat i saber-la cuidar sense que es panseixi. Que estigui plena de vida com una flor. Les amistats van canvian, ja que les persones evolucionem de manera diferent en les etapes de la vida i segons les circumstàncies que se’ns presenten.

Però sempre tindràs aquella persona que saps que estarà al teu costat, passi el que passi, en qualsevol circumstància estarà per ajudar-te, apollar-te… Tothom té una persona així en la seva vida que sap que li donarà el consell més adequat i farà tot el possible perquè estigui bé sense esperar res a canvi. I aquesta és la verdadera definició d’amistat.

Blanca Sala

L’últim dia a Irlanda, maletes fetes, habitacions tancades. Feia tres setmanes que estàvem tots junts, i era l’últim dia, ja tornàvem cap a casa. S’havia acabat estar junts tot el dia.
Estàvem tots molt tristos, alguns amics ja havien marxat, però nosaltres havíem fet un grup molt tancat, veníem tots de Barcelona i ens estimàvem molt. Entre nosaltres vam decidir firmar-nos unes banderes, grans escrits, tots amb molta estima, alguns de més especials per aquells amb els que has estat més. Llegint-los ja vam deixar anar les primeres llàgrimes, llàgrimes d’alegria i tristesa.

Després van començar les fotos, fotos amb llàgrimes als ulls i la cara inflada i vermella. Però fotos amb molt d’amor, abraçades, petons… fotos molt maques, d’aquelles que guardes sempre.

Però el pitjor moment va ser a l’hora de separar-nos, en arribar a l’aeroport de Barcelona. L’última foto, la que van fer els pares, tots rient, encara que per poca estona. Vam començar a abraçar-nos, i a poc a poc ja anaven caient les llàgrimes, cada cop més intenses, fins a acabar sanglotant. Però va arribar l’abraçada, la de la persona que més estimes, la de la millor amiga, amb la que has passat grans estones, han menjat, has estat a les classes i a les sortides. En aquell moment vam començar a plorar molt les dues, no volíem desenganxar-nos, ens estimàvem molt.

Es va acabar, vam anar amb els pares cap a casa. Va ser un dia dur, dir adéu a gent que estimes costa. Però va ser un dia molt bonic, ja que vam demostrar-nos l’estima que ens teníem, que ens tenim.

Marta

No entenia la seva manera d’actuar, sempre tenia queixes per tot i no trobava res bé. Segons ella les coses no li podien anar pitjor, mai estava satisfeta amb el que feia i només veia les coses de manera negativa. El pitjor, és que la seva ràbia la desprenia amb els altres i no hi havia dia que no ens discutíssim. Sincerament, era una situació horrible que s’havia d’aturar d’alguna forma, i vaig decidir parlar amb ella.

Al principi, quan vaig intentar explicar-li el que pensava, va saltar a la defensiva i no volia acceptar la realitat, pel seu orgull va decidir no escoltar-me durant uns dies ni tampoc dirigir-me la paraula. Suposo que es va sentir ofesa.

Com sé que és una persona molt rancorosa, vaig decidir esperar-me un temps per tornar a intentar aclarir les coses. Per sort, al segon intent, va callar mentre li explicava tot el que pensava al més mínim detall i de la millor manera possible, quan vaig acabar va reconèixer els seus errors i a partir d’aquell moment el seu comportament va millorar moltíssim. Mai es pot tenir una relació d’amistat perfecta, sense discussions ni problemes, però almenys vaig aconseguir reduir-ne el nombre, que ja és molt.

Carla

Fa un parell de setmanes vaig veure un vídeo on un noi explicava un fet de la seva vida que a mi em va impactar molt, per això m’agradaria compartir-lo amb vosaltres. Aquest noi es diu Ross Capiccioni i viu a Macomb, Michigan, als Estats Units. Ross tenia un amic al coneixia des de feia deu anys i als dos els agradaven les mateixes coses, sortien junts de festa i parlaven de les seves coses, com ho fan dos amics. Un dia, aquest amic li va dir a en Ross que l’acompanyés a casa del seu cosí a la part est de la ciutat, una de les zones més conflictives de la ciutat. Ross no ho veia clar i no el volia acompanyar i per això li va dir, molt amablement que no hi aniria, que era un lloc perillós. El seu amic va continuar insistint, inclús li va oferir diners, cosa que l’havia d’haver fet sospitar que alguna cosa rara estava passant. Però com era el seu amic i confiava en ell, Ross va acceptar d’acompanyar-ho.

Un dia, en sortir de l’escola on estudiaven van emprendre el viatge fins la casa del cosí en cotxe. Quan va agafar la sortida de la carretera per anar cap allà Ross va tenir la sensació que alguna cosa no anava bé, se sentia estrany. Van seguir amb el cotxe fins que l’amic li va indicar que ja havien arribat, que aquella era casa del cosí. Quan va tombar la cantonada per entrar-hi va veure un cartell que deia “Vigileu, no entreu”, però Ross coneixia el seu amic i encara que no estava molt segur del que feia, va confiar.

Van baixar del cotxe i uns segons més tard, mentre Ross estava mirant pel seu voltant, va sentir un terrabastall, com una explosió: Pam!, era el soroll d’una bala, l’havia sentit molt a prop, es va mirar el cos i va veure el seu braç penjant. De seguida va pensar que el que estava passant no era real fins que va començar a veure sang, a sentir un gran dolor i va caure de genolls a terra.

Va mirar cap amunt i va veure el seu amic amb una pistola, a uns tres metres de distància, apuntant-lo. Ross, amb la mirada incrèdula, li va preguntar si l’havia disparat. L’amic no va dir res i el va tornar a disparar, aquesta vegada al pit. Ross, molt mal ferit , no podia respirar, ni podia veure res. Es va quedar de quatre grapes repenjant-se sobre les seves mans i va notar el fred del metall de la pistola sobre al seu cap. Com va poder, amb l’habilitat que dóna l’instint de supervivència i de la desesperació va retirar una mica el cap i pam! Un altre tret. Sortosament la bala no el va tocar de ple, encara que li va aixecar la pell del cap. L’havien disparat tres vegades i estava molt mal ferit, però encara respirava.

Després d’això, en Ross no es podia moure, era immòbil al terra. No entenia què li havia passat ni per què; però encara era viu. Recorda que ell mirava cap amunt fins que es va trobar la mirada freda del que considerava com amic, aquest li va pegar una puntada de peu a la cara, que li va treure algunes dents. Així, estirat a terra i mig inconscient, va notar com li regiraven les butxaques i li agafaven les claus del seu cotxe. Amb els sentits emboirats i la sang escapant-li per les ferides va aconseguir recolzar-se sobre el seu estómac i per veure com el seu amic s’escapava amb el seu cotxe.

Ross va pensar que tenia dues opcions: o quedar-se a aquell lloc i morir o intentar aixecar-se. Es va decidir per la segona cosa, si és que el cos li responia. Va intentar d’incorporar-se amb el seu braç, però estava fet miques. Ho provà diverses vegades fins que es va rendir, no podia més. Quan ja només esperava morir-se, va notar que uns braços l’ajudaven a aixecar-se. Va mirar al seu voltant i no hi havia ningú. Estava dret recolzat amb algú. Caminava com un borratxo, com una mena de zombi de les pel·lícules. Després va sentir que li donaven un copet a l’esquena per avançar. Va avançar el que li van semblar quilòmetres i va caure al terra, de bocaterrosa. Va tancar els ulls. Sentia que la vida se li escapava. Es va desmaiar.

S’estava morint. Va sentir la veu d’una persona que li deia: Escolta!, desperta, t’estàs morint! La veu d’un home li deia que no tanqués els ulls, que aguantés, que l’ambulància estava de camí. Ell li va dir que el deixés tranquil, que volia dormir, però el seu cap li deia: “estigues despert, si dorms serà per sempre”. Llavors el van recollir els infermers de l’ambulància i el van dur a l’hospital. En arribar-hi, els metges que el van atendre pensaven que no podrien fer gaire cosa. Un d’aquests metges va insistir a reanimar-lo per intentar salvar-lo. Aquest doctor el va dur al quiròfan i el va operar urgentment i, finalment, li va salvar la vida. La ferida al cap era molt aparatosa però no mortal, el braç el podien arreglar, però la ferida al pit podria ser mortal perquè havia afectat als pulmons.

Va estar en coma uns dies i quan va despertar, ho veia tot com en un núvol, va pensar que estava mort. Tenia només 17 anys i era mort… A poc a poc, ho va veure tot més clar. Va veure les cortines, va notar el tub que tenia dins la gola per poder respirar i una infermera que li deia: Vinga noi, desperta, que,estàs viu! En poc dies li van treure la respiració assistida i li van començar a fer unes quantes preguntes: Com et dius? Qui és el president? Quants anys tens?. El noi no sabria res. Li van preguntar si se’n recordava d’algun número de telèfon per poder contactar amb la família i, afortunadament, se’n recordava del número de telèfon del seu pare. Durant tres dies la seva família no sabia res d’ell ni què havia passat.

Al quart dia li van dir que havia d’intentar caminar, que aviat se n’aniria a casa. Ell ho trobava una mica estrany que tenint el cor malament i acabat d’operar se’n pogués anar a casa tant d’hora. De totes maneres, en Ross estava content perquè havia sobreviscut. Al trobar-se millor va començar a recordar el que havia passat i la policia li va prendre declaració. En Ross va explicar a la policia el que havia passat i van detenir el seu suposat amic.

Mesos més tard en Ross va haver d’anar a judici i es va veure obligat a explicar i recordar tot el que havia passat aquell dia. El jutge li va dir al seu antic amic que havia de donar les gràcies a en Ross per sobreviure perquè si no ho hagués fet, en comptes d’estar 35 anys a la presó pel que havia fet, s’hi hauria estat tota la vida.

Durant el judici en Ross va saber que l’havia disparat perquè volia entrar a formar part d’un grup i la seva primera prova era matar algú, i ell va pensar que era l’opció més fàcil. Així doncs, havia estat a punt de morir perquè una persona que era amiga seva pogués entrar en una banda. A partir d’aquell moment va canviar molt la vida de’n Ross. Els quatre primers anys van ser els més difícils. Va haver d’aprendre a parlar, a valer-se per si sol. Però el que més difícil li va resultar és ser positiu i tornar a confiar en la gent.

Ross diu que abans es queixava per tot però que després de la seva experiència, veu la vida d’una altra manera. Està content de seguir viu i en comptes de veure el que no té, com feia abans, ara veu i valora molt més el que té i el que el fa feliç.

Bé doncs aquesta és de la història que em va impactar tant. Això li pot passar a qualsevol. En qüestió de segons, pots passar d’estar viu a estar mort. També m’ha fet reflexionar sobre el que diuen de les bones i males companyies. A vegades els que penses que són els teus amics són els que et poden fer més mal. No puc entendre com algú pot intentar matar a sang freda a un amic, que coneix des de fa 10 anys. Tampoc acabo d’entendre quina mena de prova és aquesta per entrar en un grup et facin matar a una persona. A una persona que a més a més és amiga teva.

Una altra lliçó que he aprés de l’experiència d’en Ross és que les persones hem de tenir esperit de superació i de lluita per enfrontar-nos a totes les dificultats i mirar de superar-les.

Anna