LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan un va a l’institut pot arribar a percebre les desgràcies de la gent per qualsevol motiu. Motius que potser per a una persona són insignificants però per a d’altres els va la vida. El secret està en l’observació, escoltar i entendre els altres.

Cada petit gest que té una persona pot demostrar com són els seus sentiments, les seves preocupacions, els seus remordiments; quan un és capaç de veure aquestes petites coses, es pot dir que és una persona empàtica. Aquest tipus de persona que és feliç quan els altres ho són, que es pot posar en el lloc dels companys i entendre les actuacions i les preocupacions, també pot tenir un gran problema, que sigui patidora, que estigui trista si els del voltant ho estan i sofreixi pels altres.

Hi ha molts joves que ho estan passant molt malament per malalties, notes, sentiments (personalitats, enamoraments…) a part de l’adolescència que ja té trets especials. Aquestes persones necessiten ajut per part dels companys perquè de ben segur també tenen situacions dolentes i s’han de donar suport; no cal l’adult o l’especialista, cal l’amic, el company que comprèn la situació.

Així doncs, observar els companys, un somriure, una mirada, un gest pot tenir molta importància per evitar enfrontaments, per establir bones relacions i sobretot per ajudar quan és necessari.

Un somriure, una mirada, un gest, coses que la gent no li dóna gaire importància però crec que si les saps apreciar l’alegria que passes en cada moment es multiplica exponencialment. Personalment penso que cada moment que passes amb una persona pot ser especial, pot arribar a ser un moment que mai oblidaràs. Però veure aquestes coses et pot posar trist, quan per exemple detectes un somriure fals, una mirada perduda, un plor es podria interpretar que sents pena per aquesta persona.

Una cosa que no m’agradava era que sempre que anava a l’institut es podia percebre les preocupacions de la gent per això cada cop que es veu un gest sincer trobo que es un moment que s’ha recordar perquè avui en dia molta gent ho esta passant malament a causa de molts motius. Motius que potser per altres persones son insignificants, cada persona te els seus problemes i hi ha molta gent que no hi pensa en els demes.

El que vinc a dir es que molta gent necessita ajuda molta gent necessita que li donin la ma i que si a tu t’han ajudat en alguna cosa per molt insignificant que sigui el que l’altre persona es mereix es que facis el mateix.

Sergi

Amb els escoltes hem fet un projecte anomenat KIVIT on ajudem a les persones grans. Les persones grans es poden ajudar de moltes maneres, i nosaltres hem escollit l’habitatge digne. Tota persona mereix viure en un habitatge digne, sota un sostre segur. Però és clar, no tothom pot gaudir d’això a la perfecció. Durant quatre dies hem estat pintant i arreglant tres cases.

La meva, la casa de l’Ana, una dona de 83 anys tenia l’habitació i moltes parets destrossades. Com no es podia permetre uns paletes, l’hem ajudat. Els altres grups de cases han fet el mateix, i malgrat tenir alguns problemes ho hem acabat tot exitosament. Aquest projecte no només m’ha aportat aprendre com pintar o tapar forats, també ha enfortit els lligams del grup, i el més important de tot, he ajudat. Sé que es pot ajudar de moltes maneres, i totes bones, però ara noto realment que he fet una cosa bona i a més a més he fet una nova amiga, l’Ana. L’Ana és una dona que xerra pels descosits, i totes les històries que explica són d’allò més divertides. Ens va explicar que deu fer uns setanta o seixanta anys que viu a Vilassar, perquè va emigrar de Múrcia. Una de les coses que em va impactar més d’ella és que quan treballava a la fàbrica portava vint telers!

En resum; recomano molt fer aquest projecte, no aquest concretament, sinó ajudar a persones grans ja que no només les ajudem a elles sinó també a nosaltres perquè a vegades se’ns oblida que són elles les més sàvies i les que ens poden donar millors lliçons.

Helena

Tots nosaltres hem tingut en algun moment un ídol, algú a qui et vols assemblar el màxim possible, simplement pel fet d’una admiració cega.

Els ídols de la gent comprenen des de artistes fins a filòsofs i inventors, en el meu cas no es gaire diferent, creieu-m’he, Leonardo Da Vinci, Ghandi… Tot i així tinc un ídol que només jo idolatro: el meu pare.

Sempre amb una paraula amable, sempre fidel a la seva ideologia, sempre ensenyant-me que la violència MAI es la solució i que hem d’assimilar i després oblidar els errors del passat per a anar endavant.

No en tinc dubte, el meu pare es la persona que més m’influencia, m’ensenya, de fet, quasi-bé tot el que està relacionat amb la meva ètica ho he aprés d’ell, però mai sense estar obligar a acceptar-ho, mai m’ha dit “has de fer això” en un tema de ideologia, simplement m’ensenya varis camins, els quals jo elegeixo.

Sempre he vist el meu pare com un heroi, treballador, divertit, amable, intel·ligent… totes aquestes coses només fan que em lligui més a ell.

N’estic convençut, el meu pare es el millor home que he conegut, i segurament que coneixeré, només espero que algun dia, jo pugui ser, com a màxim, un quart de humà del que es ell, i espero que ell arribi a ser escoltat.

Nilvi

Fa poc va fer tres anys que vaig al cau, l’agrupament escolta de Cabrils, en que fem tota mena d’activitats que ens ajuda a formar principis ètics adequats per dur a terme el nostre creixement cap a la maduresa.

L’altre dia, diumenge 26 de febrer vam anar a Barcelona, concretament al Raval, a un menjador social a col·laborar juntament amb les persones que ofereixen aquest servei. Aquell menjador atorgava dos torns de menjar amb una missa prèvia ja que es tractava d’un ajut amb suport religiós. Hi havia gent que mentre recitaven el Pare Nostre se’ls veia cara de orgull i ho feien amb eufòria, però d’altres abaixaven la mirada amagats i feien cara de decebuts pel destí que els hi ha tocat.

Allà, i més amb aquesta situació de crisis actual, s’hi veia tot tipus de persones, des d’immigrants, persones joves, mares amb fills (tot i que no es tractava de nens), senyores grans, d’altres anaven bruts i es veia que havien dormit al carrer… Però en general la gent estava molt agraïda del que rebien; els donaves el plat i et miraven amb aquells ulls vessant d’esperança i et deixaven anar un ‘’moltes gràcies’’ molt dolç. Entre ells xerraven i semblava que quan estaven amb companyia tot fluïa millor i s’ho passaven bé.

Un home em va sorprendre bastant, es tractava d’una persona amb uns cinquanta anys i escaig que podies veure-li que encara duia una mica de tint a les puntes dels cabells. Prop d’ell, s’hi trobava una dona, que ja deuria ser àvia, que portava els llavis pintats i totes les joies a sobre però que, pel contrari, no tenia diners ni per poder-se permetre un plat d’arròs. Cada una de les ànimes porta darrera una història. Alguns havien creuat l’estret de Gibraltar amb una barca, d’altres havien perdut tots els diners amb qüestió de poc i alguns, fins i tot, ja tenien per la mà això de viure al carrer.

He anomenat així aquest escrit perquè vull que tots sapigueu que darrere del Liceu, el famós teatre d’òpera que et cobren una fortuna per entrada, just al darrere de tanta llum i de  tanta decoració daurada, en un d’aquells carrerons s’hi troba una de les obres realment boniques, una obra de caritat: poder oferir a les persones que realment necessiten el que es mereixen. Sense cobrar res a canvi, algunes persones donen molt per d’altres.

Com a persona això em va aportar molt. Només vaig posar plats a taula i després vaig a ajudar a netejar el menjador però em va omplir moltíssim espiritualment. M’ho vaig passar molt bé i estic convençuda de que hi tornaré.

Laia

Aquest diumenge hem anat a un menjador social del Raval de Barcelona a fer de voluntaris amb els escoltes.

En arribar a la porta d’entrada havíem de passar per una rampa una mica estreta on la gent s’esperava per entrar a menjar. Com podeu comprendre la majoria eren rodamóns i gent del carrer i quan vam passar per entremig se’m va fer una mica violent.

Un cop a dins una voluntària ens va explicar quines tasques hauríem de fer i ens va assignar unes taules on havíem de servir. Després la gent va començar a entrar i a seure al seu lloc. Nosaltres els havíem de portar el plat d’arròs, el pa, l’aigua i tot el que necessitessin. Quan marxaven havíem de desparar taula i netejar els plats amb els altres voluntaris. A mi em va tocar esbandir els gots al costat d’una dona que els fregava, vaig estar parlant amb ella i em va explicar que algunes vegades hi havia baralles perquè la majoria dels comensals són alcohòlics o drogoaddictes.

Ha sigut una experiència molt impressionant que m’ha ajudat a comprendre com està de malament el món i la crisi tan forta que patim perquè més 300 persones a les quals vàrem servir haguessin de venir cada dia per poder menjar.

Una de les impressions més xocant que vaig patir va ser veure una vella molt ben vestida que aparentment semblava que tingues diners, però que en la realitat no es podia permetre comprar menjar perquè tenia una pensió massa baixa.

Trobo que això de fer de voluntària m’ha ajudat a créixer com a persona, i espero tornar algun dia, perquè ajudar als altres em fa sentir bé.

Cinta