LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

bloc de quart curs de l'institut Jaume Almera
  • rss
  • Inici
  • A DEBAT…
    • CONSUM
      • El nostre pa de cada dia
      • Hipnosi consumista
      • Responsables del que consumim
    • OBEDIÈNCIA A L’AUTORITAT
      • Obediència a l’autoritat
      • Obediència cega. L’experiment de Milgram
    • HUMANS I MÀQUINES
    • El show de Truman
    • CONTROLEM EL FUTUR?
      • Controlem el nostre destí?
    • LA LLIBERTAT ÉS UNA IL·LUSIÓ?
      • Humanitat i llibertat
      • Els límits de la llibertat
      • Frases per rumiar
      • Determinisme i llibertat
    • QUÈ CAL PROHIBIR?
      • Despullats pel carrer
      • Amb vel a l’escola
      • Com vestim
    • SOM IGUALS?
      • Nois i noies, iguals o diferents?
      • Submissió i discriminació
    • QUÈ ÉS L’AMISTAT?
    • NECESSITEM CONVENCIONS?
      • Convencions i convivència
      • Normes: naturals o convencionals?
      • Convencions i educació
      • Reglament de l’institut
    • CAL QUE HI HAGI PODERS QUE ESTABLEIXIN NORMES?
      • Poder, normes i sancions
      • Calen els governants?
      • Quina relació hi ha entre l’ètica i la política?
    • LA ESPONTANEÏTAT, ÉS UN VALOR?
    • CAL SER SINCERS?
      • Som mentiders per naturalesa?
      • Sinceritat i poder polític
  • Per escriure millor
    • QUINA IMATGE TINC DE MI COM A ESCRIPTOR O ESCRIPTORA?
    • DECÀLEG DE LA REDACCIÓ
    • LES CIRCUMSTÀNCIES DE L’ESCRIPTURA
    • CONSELLS PER A LA PLUJA D’IDEES
    • PER FER CRÉIXER LES IDEES
    • L’ORGANITZACIÓ DE L’ESCRIT
    • FRASES LLARGUES O CURTES?
    • VUIT CONSELLS PER ESCRIURE FRASES EFICIENTS
    • MARCADORS TEXTUALS
    • ORGANITZACIÓ DE LA PÀGINA IMPRESA
    • PUNTUACIÓ. Shahespeare. Somni d’una nit d’estiu
    • CORREGIM UN ESCRIT
      • Avisos parroquials espanyols
      • Reglament de règim intern
      • Un foso medieval para la última frontera de Europa
      • Excés d’oralitat
      • Carta als socis
      • Guerra al menjar porqueria
    • CLOZE
      • Detreminisme i llibertat
      • Normes: naturalesa o convenció?
      • Llibertat i espontaneïtat
    • COM REVISAREM ELS ESCRITS?
    • TALLER DE REDACCIÓ DE LA UPF
      • PLANIFICACIÓ
        • ANALITZAR LA SITUACIÓ
        • MÈTODES PER A GENERAR IDEES
          • El cub
          • Escriptura lliure
          • Extreure idees de la bibliografia
          • L’estrella
          • Mapa d’idees
          • Pluja d’idees
          • Relacions lògiques
        • ORGANITZAR IDEES
          • La classificació
          • La comparació i el contrast
          • La jerarquització
          • La relació causa-efecte
          • L’esquema
      • REVISIÓ
        • Qüestionaris
        • Tècniques de revisió
      • TEXTUALITZACIÓ
        • CONNECTORS
        • EL PARÀGRAF
        • MILLORAR L’ESTIL
          • Regles per millorar l’estil
            • Regles per millorar les frases
            • Regles per escollir les paraules
          • Exercicis
        • PUNTUACIÓ
          • Els parèntesis
          • Els punts suspensius
          • La coma
          • La cursiva
          • Les citacions
          • Les cometes
          • Notes a peu de pàgina
          • El guió
          • El punt i coma
          • El punt
          • El signe d’exclamació
          • El signe d’interrogació
          • Els dos punts
    • Titulars de premsa equívocs
  • Textos breus per treballar
    • ISABEL LLAUGER
      • Càpsules
    • MANUEL VICENT
      • Resetear
    • JOSEP MARIA TERRICABRAS
      • Rosell o la moral mal entesa
      • Elogi de la política
    • ESCRITS DE TERTULIANS
      • Alba Canals. Objectiu acomplert
      • Cristian Alvarez. Qüestió de mercat
      • David Garcia. L’hora de fer els deures
      • Emma Puig. El clarinet
      • Júlia Xaubet. Aranyes
      • Kim Rodríguez. Es busca!!!
      • Laia Monells. Per què jo? Per què no?
      • Laura Fernández. El valor del que tenim
      • Maria Samon. Amb un hematoma a l’ull
      • Martí Cavaller. M’he quedat sense galetes!
      • Raül Gómez. La mandra, és possible esquivar-la?
      • Ainoa Pubill. Dulces rosquillas
      • Héctor Calvet. M’ha picat un mosquit!
    • VICENÇ VILLATORO
      • Necrològiques
    • ALBERT PLA NUALART
      • Enlloc com a casa
      • Un a un
      • Li agrada però la preocupa
      • El destí de l’espoli
      • No sigui que, no fos cas que
      • Oblida-ho
      • Val més que hi vagis tu
      • Ovacionat per part del públic
      • Bocamolls i xivatos
      • Per a què ho vols?
      • Vaig de seguida
      • Pujarem a la nòria i als cavallets
    • JOSEP MARIA ESPINÀS
      • Pastís de la Sagrada Família
      • Què passa amb els polítics?
      • El dret futbolístic de l’engany
      • Apunt sobre cinturons
      • Quan dir “el més” no és seriós
      • Més enllà de la llei civil
      • Jo no sé quin “kaphna” tinc
      • L’atzar seductor de l’autobús
      • El valor de la imperfecció
      • Cap a l’educació automatitzada
      • Un ridícul atac a la llibertat
      • La mort d’una vella pipa
      • La llei del pa amb tomàquet
      • Vida i mort de les claus
      • Quan els cognoms parlen
      • Els bons escriptors periodistes
      • La humanitat sencera de la ciutat
      • La tortura de portar camisa
      • Els castells, projecte de futur
      • Singular pervivència de la “miss”
      • La gran regata de la vida
      • Ficció? no ficció? Literatura
      • L’apoteosi del comerç universal
      • El públic comença a badallar
      • Els peus no mereixen la violència
      • No és una qüestió de centímetres
      • L’última ofensa al gos
    • RAMON SOLSONA
      • El papa, en direcció contrària
      • El dit a l’ull
      • Butxaquejar sense butxaques
      • El silenci dels dits
      • La noia de la coca-cola al front
      • Pell de sap i iogurt de mànec
      • Un euro
      • Companys de pis
      • Enciam amb gust d’enciam
      • Jo tinc mala consciència
      • L’art de no mirar
      • Pícnic al cine
      • Qui farà els paquetets, ara?
      • És dels pocs que saluden
      • Pintar-se les ungles a l’autobús
      • Un tresor de 700 milions d’euros
      • No es veurà afectada la qualitat
      • Cinc ratolins al clot d’un arbre
      • Una pregunta perillosa
    • JOAN BARRIL
      • El dia que Déu ens va castigar
    • EMMA RIVEROLA
      • L’enemic ets tu
      • La calç no tapa el mal
      • Dóna’ns una lliçó
    • XAVIER BOSCH
      • Aparcar a la plaça dels discapacitats
    • MANUEL CUYÀS
      • Calor d’havent dinat
      • Festa major
      • La confitura de Torrent
    • JOSEP MATAS
      • Cambrers i turistes
    • ANNA BALLBONA
      • Cartells, safaris i metàfores
    • GABRIELA CAÑAS
      • De trapos y siliconas
    • FERNANDO SAVATER
      • La vacante de Dios
      • Hasta cuándo?
    • GEMMA LIENAS
      • Felices lecturas
      • Orgullo moral
      • El ladrillo y el burdel
    • JOSEP GIFREU
      • El retrat d’Aisha
    • XEVI SALA
      • La meitat del que tens
    • JAUME CABRÉ
      • Noms
      • Elogi del professor de secundària
      • La relectura
      • El plaer de narrar
    • SEBASTIÀ ALZAMORA
      • Quin fum fa? fa un fum fi…
    • QUIM MONZÓ
      • No todo es sexo en la vida
      • Renovarse o morir, unos y otros
      • Crónicas marcianas
      • De aquí a dos días, Semana Santa
    • ÍÑIGO LAMARCA
      • Un deber moral
    • SALVADOR GINER
      • Les ètnies, un mal que no s’atura
      • La bicicleta amenaça
      • Reglar malament és no reglar res
    • MARIA MERCÈ ROCA
      • Dies difícils
      • Passar gana
      • Fer-se grans
      • Dictadura
    • ANTON COSTAS
      • Fallen les oportunitats
    • J.M. FONALLERAS
      • Promoció del fetitxisme
    • PILAR RAHOLA
      • Alegrías al aire
    • FRANCESC ESCRIBANO
      • El meu cul, el meu capital
    • ENRIC HERNÁNDEZ
      • ¿Solidària, la banca?

Ross Capiccioni

annapuighermanal | 19 abril 2014

Fa un parell de setmanes vaig veure un vídeo on un noi explicava un fet de la seva vida que a mi em va impactar molt, per això m’agradaria compartir-lo amb vosaltres. Aquest noi es diu Ross Capiccioni i viu a Macomb, Michigan, als Estats Units. Ross tenia un amic al coneixia des de feia deu anys i als dos els agradaven les mateixes coses, sortien junts de festa i parlaven de les seves coses, com ho fan dos amics. Un dia, aquest amic li va dir a en Ross que l’acompanyés a casa del seu cosí a la part est de la ciutat, una de les zones més conflictives de la ciutat. Ross no ho veia clar i no el volia acompanyar i per això li va dir, molt amablement que no hi aniria, que era un lloc perillós. El seu amic va continuar insistint, inclús li va oferir diners, cosa que l’havia d’haver fet sospitar que alguna cosa rara estava passant. Però com era el seu amic i confiava en ell, Ross va acceptar d’acompanyar-ho.

Un dia, en sortir de l’escola on estudiaven van emprendre el viatge fins la casa del cosí en cotxe. Quan va agafar la sortida de la carretera per anar cap allà Ross va tenir la sensació que alguna cosa no anava bé, se sentia estrany. Van seguir amb el cotxe fins que l’amic li va indicar que ja havien arribat, que aquella era casa del cosí. Quan va tombar la cantonada per entrar-hi va veure un cartell que deia “Vigileu, no entreu”, però Ross coneixia el seu amic i encara que no estava molt segur del que feia, va confiar.

Van baixar del cotxe i uns segons més tard, mentre Ross estava mirant pel seu voltant, va sentir un terrabastall, com una explosió: Pam!, era el soroll d’una bala, l’havia sentit molt a prop, es va mirar el cos i va veure el seu braç penjant. De seguida va pensar que el que estava passant no era real fins que va començar a veure sang, a sentir un gran dolor i va caure de genolls a terra.

Va mirar cap amunt i va veure el seu amic amb una pistola, a uns tres metres de distància, apuntant-lo. Ross, amb la mirada incrèdula, li va preguntar si l’havia disparat. L’amic no va dir res i el va tornar a disparar, aquesta vegada al pit. Ross, molt mal ferit , no podia respirar, ni podia veure res. Es va quedar de quatre grapes repenjant-se sobre les seves mans i va notar el fred del metall de la pistola sobre al seu cap. Com va poder, amb l’habilitat que dóna l’instint de supervivència i de la desesperació va retirar una mica el cap i pam! Un altre tret. Sortosament la bala no el va tocar de ple, encara que li va aixecar la pell del cap. L’havien disparat tres vegades i estava molt mal ferit, però encara respirava.

Després d’això, en Ross no es podia moure, era immòbil al terra. No entenia què li havia passat ni per què; però encara era viu. Recorda que ell mirava cap amunt fins que es va trobar la mirada freda del que considerava com amic, aquest li va pegar una puntada de peu a la cara, que li va treure algunes dents. Així, estirat a terra i mig inconscient, va notar com li regiraven les butxaques i li agafaven les claus del seu cotxe. Amb els sentits emboirats i la sang escapant-li per les ferides va aconseguir recolzar-se sobre el seu estómac i per veure com el seu amic s’escapava amb el seu cotxe.

Ross va pensar que tenia dues opcions: o quedar-se a aquell lloc i morir o intentar aixecar-se. Es va decidir per la segona cosa, si és que el cos li responia. Va intentar d’incorporar-se amb el seu braç, però estava fet miques. Ho provà diverses vegades fins que es va rendir, no podia més. Quan ja només esperava morir-se, va notar que uns braços l’ajudaven a aixecar-se. Va mirar al seu voltant i no hi havia ningú. Estava dret recolzat amb algú. Caminava com un borratxo, com una mena de zombi de les pel·lícules. Després va sentir que li donaven un copet a l’esquena per avançar. Va avançar el que li van semblar quilòmetres i va caure al terra, de bocaterrosa. Va tancar els ulls. Sentia que la vida se li escapava. Es va desmaiar.

S’estava morint. Va sentir la veu d’una persona que li deia: Escolta!, desperta, t’estàs morint! La veu d’un home li deia que no tanqués els ulls, que aguantés, que l’ambulància estava de camí. Ell li va dir que el deixés tranquil, que volia dormir, però el seu cap li deia: “estigues despert, si dorms serà per sempre”. Llavors el van recollir els infermers de l’ambulància i el van dur a l’hospital. En arribar-hi, els metges que el van atendre pensaven que no podrien fer gaire cosa. Un d’aquests metges va insistir a reanimar-lo per intentar salvar-lo. Aquest doctor el va dur al quiròfan i el va operar urgentment i, finalment, li va salvar la vida. La ferida al cap era molt aparatosa però no mortal, el braç el podien arreglar, però la ferida al pit podria ser mortal perquè havia afectat als pulmons.

Va estar en coma uns dies i quan va despertar, ho veia tot com en un núvol, va pensar que estava mort. Tenia només 17 anys i era mort… A poc a poc, ho va veure tot més clar. Va veure les cortines, va notar el tub que tenia dins la gola per poder respirar i una infermera que li deia: Vinga noi, desperta, que,estàs viu! En poc dies li van treure la respiració assistida i li van començar a fer unes quantes preguntes: Com et dius? Qui és el president? Quants anys tens?. El noi no sabria res. Li van preguntar si se’n recordava d’algun número de telèfon per poder contactar amb la família i, afortunadament, se’n recordava del número de telèfon del seu pare. Durant tres dies la seva família no sabia res d’ell ni què havia passat.

Al quart dia li van dir que havia d’intentar caminar, que aviat se n’aniria a casa. Ell ho trobava una mica estrany que tenint el cor malament i acabat d’operar se’n pogués anar a casa tant d’hora. De totes maneres, en Ross estava content perquè havia sobreviscut. Al trobar-se millor va començar a recordar el que havia passat i la policia li va prendre declaració. En Ross va explicar a la policia el que havia passat i van detenir el seu suposat amic.

Mesos més tard en Ross va haver d’anar a judici i es va veure obligat a explicar i recordar tot el que havia passat aquell dia. El jutge li va dir al seu antic amic que havia de donar les gràcies a en Ross per sobreviure perquè si no ho hagués fet, en comptes d’estar 35 anys a la presó pel que havia fet, s’hi hauria estat tota la vida.

Durant el judici en Ross va saber que l’havia disparat perquè volia entrar a formar part d’un grup i la seva primera prova era matar algú, i ell va pensar que era l’opció més fàcil. Així doncs, havia estat a punt de morir perquè una persona que era amiga seva pogués entrar en una banda. A partir d’aquell moment va canviar molt la vida de’n Ross. Els quatre primers anys van ser els més difícils. Va haver d’aprendre a parlar, a valer-se per si sol. Però el que més difícil li va resultar és ser positiu i tornar a confiar en la gent.

Ross diu que abans es queixava per tot però que després de la seva experiència, veu la vida d’una altra manera. Està content de seguir viu i en comptes de veure el que no té, com feia abans, ara veu i valora molt més el que té i el que el fa feliç.

Bé doncs aquesta és de la història que em va impactar tant. Això li pot passar a qualsevol. En qüestió de segons, pots passar d’estar viu a estar mort. També m’ha fet reflexionar sobre el que diuen de les bones i males companyies. A vegades els que penses que són els teus amics són els que et poden fer més mal. No puc entendre com algú pot intentar matar a sang freda a un amic, que coneix des de fa 10 anys. Tampoc acabo d’entendre quina mena de prova és aquesta per entrar en un grup et facin matar a una persona. A una persona que a més a més és amiga teva.

Una altra lliçó que he aprés de l’experiència d’en Ross és que les persones hem de tenir esperit de superació i de lluita per enfrontar-nos a totes les dificultats i mirar de superar-les.

Anna

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Agressió, Amics, Anna Puighermanal, Confiança, Coratge
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Coses que només em passen a mi

carlaestivill | 17 desembre 2013

Sempre he sigut la “pupes” de la família i m’ha passat a mi tot el que no els passava als meus germans, però el que em va passar aquest estiu va ser la cosa més estranya que m’ha passat mai.

Eren les 3 de la nit i jo estava parlant pel “whatsapp”, tenia la finestra de l’habitació (no precisament petita) oberta de bat a bat, estava morta de calor. De sobte vaig sentir un soroll, vaig enfocar amb el mòbil i vaig veure UN RATPENAT. Vaig sortir de l’habitació corrents sense pensar-m’ho dues vegades i, un cop fora, vaig pensar que els ratpenats són nocturns i com que no els agrada la llum, si l’encenia, marxaria aquell bitxo espantós de la meva habitació (ingènua de mi). Dit i fet, vaig obrir la porta i vaig mig-entrar per encendre la llum i no va passar ni un segon abans de que el ratpenat se’m tirés directe a l’espatlla i em clavés aquelles dents mig grogues i kilomètriques. Crec que mai havia cridat tant com aquella nit, però primer de tot, com s’ha de fer, vaig cridar per FÀSTIG i després de que la adrenalina baixés una mica (2 segons més tard) vaig notar el dolor i ja vaig començar a cridar pel dolor. El ratpenat no tenia intenció de desenganxar-se de la meva espatlla així que me’l vaig haver d’arrancar, és a dir, sí, el vaig tocar!! Els 10 minuts següents després d’això no vaig poder moure el braç del mal que em feia (el fet estrany d’això és que l’endemà no em feia gairebé gens de mal, però dos dies després em va començar a fer un mal considerable). I després d’haver-me netejat tota la sang me’n vaig anar a dormir perquè em moria de son (eren les 4).

Els meus pares es van espantar molt quan se’n van  assabentar i em van portar al metge pels temes de la ràbia i tot això, per sort els d’España no solen tenir-ne, però la saliva d’aquestes criatures horribles contenen uns “nosequès” que són dolents per la salut així que vaig passar-me els següents 15 dies prenent-me un munt de pastilles, amb la mossegada embenada i sense que em pogués tocar el sol, tenint en compte que estàvem en ple agost, va ser una tortura, però si no volia que m’hi quedés la marca per recordar-me’n tota la vida del ratpenat, havia de fer bondat.

Sens dubte, la cosa més estranya i fastigosa que m’ha passat mai.

Carla

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Agressió, Carla Estivill, Rat-penats
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

No em busquis perquè em trobaràs

| 20 febrer 2013

Durant els sis anys que porto a l’institut m’he arribat a trobar amb gent de tot tipus: gòtics i gòtiques, “quillos i quilles”, “pijos i piges”, etc. Bona gent però una mica característica. Això sí, són persones que no es posen mai amb ningú. Fan la seva vida sense importar-los el que fan o deixen de fer o el que pensen i el que deixen de pensar els altres. Mai he tingut problemes amb aquestes persones i sé que no els tindré mai.

“gent que no té un altra cosa per fer que molestar els altres amb l’únic objectiu de molestar-los”

Però deixant de banda tota aquesta gent hi ha les típiques persones que es caracteritzen per ser uns “TOCA COLLONS” que són aquella gent que no té un altra cosa per fer que molestar els altres amb l’únic objectiu de molestar-los. Aquestes són les persones que em posen més nerviós perquè moltes vegades veig com se’n surten amb la seva i gires una mica més el cap i veus a la persona que ha estat la víctima de la diversió d’aquesta classe de gent.

A vegades m’agrada pensar que els pobrets no ho fan a propòsit, sino que són curtets i no saben quin és el moment exacte en què la broma deixa de fer gràcia i comença a ser molt pesada. Però quan els veus la cara que fan mentre gaudeixen fent-ho és quan tens ganes d’aixecar-te i llençar-los per la finestra.

M’agradaria dir-los que jo també he sigut igual de “cabró” (parlant clar) però quan tenia 12 o 13 anys. Crec que amb 16 anys que tenen ja són el suficientment grans perquè canviïn ells solets sense haver-los de dir ningú res. Perquè estic segur que les formes que utilitzaria per dir-los-ho no seria la més correcta.

Eric

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Agressió, Eric Fernández, Respecte, Responsabilitat
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Viu i deixa viure, i si t’avorreixes fes-te Facebook

| 2 febrer 2013

Les noies que em van perseguir, atacar i tirar quètxup pel cabell necessitarien una bona dosi d’ètica y moral, Altés, pobretes.

Tot va començar al Mc Donald’s, estava jo tan feliç esperant per demanar uns nuggets quan em vaig trobar a una amiga. Això que parlant em comenta que vigili perquè hi ha un grup de noies (concretament de la raça Choni) que van buscant problemes. Jo tan innocent com sempre penso: “Apa! Mai he tingut conflictes perquè sóc com sóc i aquestes situacions no em passen a mi.” Més tard sopava a la terrassa amb la Joana i tres amics. Quan ens vam quedar soles a la taula van aparèixer les cavernícoles amb pírcings buscant diversió. Se m’acosta una i amb la millor excusa que el seu cervell va poder improvisar em deixa anar: -Por-qué-me-has-mirado-mal? Al sentir-ho al·lucino de lo patètica que es la situació i se m’escapa riure. Buf! Abans no vaig poder ficar-me el nugguet a la boca que me’l va tirar, no em vaig preocupar gaire pel fet de que la paia m’hagués “agredit”, en aquell moment no vaig reaccionar, vaig localitzar el nugguet i me’l vaig menjar. Per quan em vaig adonar de la situació va ser massa tard, estava rodejada per totes elles, alguna va aprofitar el moment per estirar-me del cabell ( segurament  comprovava si feia servir champoo anti-caída), però un amic de cop i volta em va agafar en braços i em va treure d’allà no sé ni com encara. Allunyada una mica de la multitud la cosa es va calmar, fins que havien de tornar a buscar-me aquelles infelices, que eren com quinze però no podien divertir-se soletes. Una d’elles que era una croqueta tenyida de ros i embolicada en un xandall rosa, va començar a discutir sola amb mi, perquè jo preferia callar: digués el que digués, li demanes perdo o l’amenaces s’ho prendria a males de totes formes. Fins aleshores no sabia que la frase “dos persones no discuten si una no quiere” es qüestionable.

Al final la vaig deixar allà i vaig marxar, però no compàvem amb que elles també podien sortir del recinte. Quan vaig mirar enrere, ens plovien escopinades i refrescos. Així que vaig comprendre que si no fèiem res ens menjarien, llavors, vam començar a córrer fins que l’exèrcit de salvatges va parar perquè algunes queien rodolant i altres devien sofrir una hiperventilació. Molt surrealista sí.

En arribar a casa em va venir tota la ràbia i la impotència, així que l’únic que vaig poder fer va ser exercici per desfogar-me. La veritat es que em vaig sentir fatal, no volia deixar que m’afectés però no vaig poder, vaig entendre com es deuria sentir un toro quan no pot fugir de la plaça o com es deuen sentir les balenes quan les persegueixen vaixells japonesos.

Ara que ja ha passat un dia tinc les coses clares; els meus plans de venjança els anul·lo perquè seria rebaixar-me al seu nivell, i jo tinc els meus propis valors; i si cap dia us passa res semblant i no us podeu fer els valents perquè t’apallissen, us recomano que o correu tant com pugueu o feu que el vostre atacant pensi que estàs més boig que ell i simuleu que us ha posseït el dimoni. Perquè al cap i a la fi sempre hi ha gent així, que per molt que facis o desfacis seguiran sent iguals o pitjors. Per tant, si sou capaços de poder veure que el que fan està malament, deixeu-ho corre i alegreu-vos de que no sou com ells.

Maria

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Agressió, Maria Giménez
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

un bloc per escriure el que pensem i pensar el que escrivim

articles recents

  • Revolució
  • Take me back
  • El canvi
  • Mi mundo- Hard GZ
  • La Desconfiança
  • Te añoro
  • L’home més ràpid del món – The Flash
  • Em penedeixo
  • Si et torno a veure
  • Em penedeixo
  • L’alquimista
  • ETS CULPABLE
  • 24 personalitats
  • Into the Wild (Llibertat Salvatge)
  • La teoria del meu avi

els treballs i els dies

setembre 2025
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
2930  

Arxius

Categories

administrador

  • Entra
  • RSS dels articles
  • RSS dels comentaris
  • WordPress.org

visites

Web Sites Counters

Consultes lingüístiques

  • Centre de Redacció de la UPF
  • Corrector "Lanuagetool"
  • Corrector castellà
  • Corrector català softcatalà
  • Diccionari Enciclopedia catalana
  • Diccionario de la lengua española
  • Eines
  • Institut d’estudis catalans. Gramàtica
  • Optimot. Consultes lingüístiques
  • Refranyer català-castellà

Educació

  • Agrupació Escolta "Serra de Marina"
  • Estudiar a Catalunya
  • Institut Jaume Almera

Premsa

  • Ara
  • Avui
  • Catalunya ràdio
  • El mundo
  • El país
  • El periódico
  • La vanguardia
  • Periodismo humano

des d’on ens llegeixen?

rss Comentaris RSS valid xhtml 1.1 design by jide powered by Wordpress get firefox