LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan era petit sempre em va agradar la guitarra, perquè els meus cosins cada vegada que venien a visitar-me tocaven una cançó, ja que jo no podia fer-la servir perquè no en sabia gens, a més la meva il·lusió des de petit era aprendre a tocar la guitarra.

Hi va haver un dia que vaig decidir agafar la guitarra dels meus cosins, i em vaig adonar que com tenia els dits molts petits no hi arribava a l’ultima corda, vaig decidir tocar amb les cinc cordes primeres. Fins i tot em vaig anar acostumant, mentre el temps anava passant va haver-hi un dia que els meus cosins em van descobrir en la meva habitació amb la seva guitarra i em pensava que es cabrejarien, però van fer tot el contrari: em van dir que tocava molt bé. Em vaig relaxar molt del pes que em treia damunt, llavors van decidir ensenyar-me més del que jo sabia i em vaig sentir molt content.

Mentre el temps anava passant, cada vegada anava aprenent més i més fins que un dia ells em van corregir que vaig cometre un error en acostumar-me a tocar amb les cinc cordes primeres, llavors em van començar a explicar que no és que no arribi, el que passa és que he d’aixecar mes la mà per poder arribar a la sexta corda.
Una vegada que vaig aprendre vaig decidir donar-li una sorpresa als meus pares de tocar-los una cançó

I es van sentir molt orgullosos de mi. Aleshores van decidir apuntar-me a un curs de guitarra i a més encara estic en el curs i cada vegada m’adono que vaig aprenent més i més.
Per això sempre toco la guitarra quan tinc temps lliure i també és una escapatòria que busco sempre. A més estic molt content amb la meva il·lusió que es va anar complint.

Tonny

L’altre dia van estrenar la sèrie Polseres Vermelles i ja només amb el primer capítol em van fer emocionar. Fins ara n’he vist tres capítols i l’últim va aconseguir que plorés una mica i tot, ja m’he ficat massa a la pell dels personatges.

Jo portava molt de temps sense seguir cap sèrie de televisió. A la nit només em miro el Polònia, Crackòvia, l’APM i el Zona Zàping si baixo a sopar a l’hora que els fan i gairebé mai em quedo a mirar un programa gaire estona abans d’anar a dormir. Ara però, me n’alegro molt d’haver començat a mirar aquesta. Ja no me’n recordava de la sensació d’intriga que et deixen les sèries al final de cada capítol i les ganes que tens de veure el següent quan et passen l’avenç del que passarà. A part d’això, he descobert una nova sensació que no havia tingut mai; la d’esperar que arribin els dilluns. La sèrie s’ha convertit en un bon final del dia que fa que el dilluns tingui alguna cosa bona, almenys.
Us recomano a tots que us la mireu.

Júlia

És divendres a les tres de la tarda i estic fent els deures, perquè durant el cap de setmana gairebé no tindré temps a causa dels partits que hauré de jugar: per començar, aquesta tarda ben aviat tinc el meu entrenament Just després, jo juntament amb un altre entrenador, entrenem a l’”escola”, els nens més petits del club. Avui mateix a la nit, tinc un partit retardat amb la meva categoria. I demà pel matí, en tinc un altre també amb la meva categoria, mentre que per la tarda jugo un partit amb el juvenil, els de la categoria de sobre la meva (jo sóc infantil). Diumenge pel matí, tinc un altre partit amb el juvenil, i per fi s’acaben els partits d’hoquei. Però per acabar aquest cap de setmana, encara falta diumenge per la tarda, que vaig a Cornellà a veure el partit de l’Espanyol, i és que en sóc soci i gairebé mai em perdo els partits que juguem a casa.

Penso que aquest cap de setmana serà divertit, però alhora bastant cansat. A mi ja m’agrada jugar més partits del normal (habitualment en jugo dos, un amb el juvenil i l’altre amb l’infantil), però el problema és que no em queda gaire temps lliure. Així i tot, els partits, l’entrenament i anar a veure l’Espanyol, ho faig perquè vull, ja que ningú m’obliga a fer-ho. A més, això només passa aquest cap de setmana, i crec que estarà prou bé.

David

Tot això comença des de ben petit. Quan naixem, els teus pares tenen un sentiment futbolístic. Quan ens anem fent grans, els nostres pares ens han anat transmetent aquest sentiment i nosaltres l’hem anat heretant. Però quan arribes a una certa edat, que ja opinem, fem cas al nostre interior, i ja tenim una idea de què és ser “lliure”, tot canvia. Nosaltres, comencem a opinar sobre aquest sentiment i ja podem escollir sobre l’equip del qual tu et sents. Quan ja ets aficionat i seguidor d’aquest equip, sempre vols el millor per ell.

Molta gent, pot pensar que si guanya el teu equip, què et dona, o què perds, si perd. És ben senzill, aquesta gent realment no els agrada el futbol, però els que realment seguim el nostre equip, no ens fa res, si no guanyem res material, però quan guanya, sentim una alegria interior i ens posem eufòrics perquè portem l’equip a la sang, i si perd sentim ràbia i impotència.

Gerard