LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Blau i grana, aquests són uns colors que molta gent adora. Uns colors que identifiquen a un conjunt de persones molt valorades positivament. Aquests que els porten són l’equip del Barça. Sóc culé des de petita igual que tota la meva família i no me’n penedeixo.

Des que era una nena de quatre anys que seguia tots els partits de futbol que jugava aquest equip. Per molt que no m’apassionés gaire aquell esport, m’encantava veure’ls jugar i gaudir. En Pep Guardiola va ser una de les persones que més em va marcar d’aquella gran pinya que formaven tots, per això quan va marxar vaig deixar de seguir el fil futbolista que havia estat seguint des de feia uns anys. A vegades veia un tros de partit però molt de tant en tant.

Ahir mateix jugava un partit molt important i vam decidir conjuntament amb dues amigues d’anar-lo a veure. Al principi no va ser gaire interessant, ja que el marcador anava igualat a zero i no teníem la passió i els nervis d’un joc més puntuat. Tot va començar a posar-se interessant quan el Barça va marcar el primer gol, ja que a partir d’aquell moment li vam posar més atenció al que passava al camp. En cada un dels tres gols que van marcar vam tornar a sentir la passió que havíem sentit anys enrere i vam gaudir celebrant-ho.

No em penedeixo gens de la nit viscuda ahir perquè vaig gaudir molt i m’ho vaig passar d’allò més bé.

Elisenda

La música és una de les coses que més m’agrada, des de ben petita que tinc aquesta afició.
Toco el violí des de fa vuit anys i el piano des de fa un, a més la meva mare m’ha ensenyat una mica de guitarra. El piano m’està resultant més fàcil ara que tinc més coneixements en la música, però el violí em va costar bastant, ja que mai havia tocat un instrument ni llegit una partitura. Ara per això, em va molt bé i m’agrada molt.
Aquest any, l’escola de música de Vilassar, on aprenc violí, m’ha seleccionat a una amiga que toca el piano i a mi, amb el violí, perquè la representem en una trobada d’estudiants de diferents escoles. Aquesta trobada es diu Moments Musicals, i hi participen escoles de diferents llocs. Se celebra a diferents dates i llocs, però la primera és aquest divendres dia 8, aquí a Vilassar. La següent on jo també tocaré, és a Sant Vicenç el dia 28 de Maig.
Tinc moltes ganes de poder tocar, ja que vaig començar a preparar les peces que toco al Setembre. Espero que em surti molt bé.

Marta

Sempre des de ben petita m’han preguntat què m’agradaria ser. La veritat és que encara no ho tinc del tot clar però veig que tinc habilitats pel dibuix i doncs m’agradaria estudiar disseny gràfic, il·lustració i fins i tot animació, en definitiva qualsevol disciplina relacionada amb el dibuix, tot i que també em crida l’atenció el món dels audiovisuals. El meu avi Joan era un magnífic dibuixant i des que tinc ús de raó veia com em feia dibuixos espectaculars de les pel·lícules Disney que més m’agradaven. Ell i la meva mare, que també va heretar el seu do, són els que em van aportar l’afició pel dibuix i els ho estic molt agraïda.

Ara, amb tants deures i coses que estudiar, gairebé no tinc temps per practicar, però a la mínima que puc em poso a dibuixar.

Si decideixo estudiar el batxillerat artístic hauré d’anar a un altre institut i em sap greu deixar a les meves amigues, me les estimo molt, però la vida segueix i he d’estudiar el que a mi m’agrada…

Anna

El dia 6 de Setembre després de tot un dia de descans i nervis, havia arribat l’hora, a les 21:00 h de la nit. 700 persones equipades amb frontals per endinsar-nos en el bosc.

Van llençar el tret de sortida, després de fer-nos fitxar amb un xip per controlar els talls de pas i els controls sorpresa, vam pujar des de la plaça de l’ajuntament de Vilassar de Mar, corrent amunt, per l’Espinaler i cap a la muntanya de la creu per la part cremada i molt dreta, el turó de l’infern, allà ens vam trobar amb un embús de gent que corria perquè era molt dret i molt estret, això va fer perdre temps, tot i així vam arribar 15 minuts abans del temps límit en el primer tall de pas, a la bassa del senglar, al km 8.

Després d’aquesta dura pujada vam baixar per una baixada molt tècnica anomenada els “uiuiuis”, que com fa veure el seu nom és fàcil fer-se mal, era molt rocosa i hi va haver varies reblincades de peu. En acabar la baixada vam planejar fins a arribar al punt baix de Burriac, tocava passar el pitjor, vam vorejar el “bucle” abans de pujar Burriac on hi havia el segon tall de pas.

Vam començar a Pujar Burriac per les marques blaves, la part més dreta, al km 15, aquesta pujada és on tothom queia, o vomitava, era molt dura i era per passar-ho malament. Quan vaig ser a dalt, sentia la veu de la meva germana animant-me, li vaig fer una forta abraçada, vaig fitxar el 2n tall de pas i tocava baixar.

Vam baixar una baixada rocallosa i molt tècnica, després d’aquesta baixada vam tornar a pujar, la pujada del turó dels oriols, sort que ja era l’última pujada. Per fi havia arribat la part final, anava amb les cames fetes pols i nerviosa pel temps, em quedaven 5 km i havia de fer menys de 4 h per complir el meu repte. Vam fer una llarga baixada per corriols i vam arribar a l’asfalt, però estàvem a la part de dalt de Cabrils i la meta era a la platja de Vilassar de Mar. La baixada es feia eterna i el que m’inquietava més era el temps. Vam arribar al pla de l’Abellà i anava justeta de temps, només em quedava fer l’últim esforç per complir el meu repte, sense sentir-me les cames.
Vaig trepitjar la platja, només quedaven 50 metres, vaig fer l’últim esprint i faig arribar a la meta. Repte finalitzat!

Vaig esperar a l’entrega de premis, i de sobte van dir: I el premi a la noia més joveneta de la Burriac atac 2014 és MARIA LOIRE I LLONGUERAS, vaig pujar a recollir el meu premi, un ram de flors molt gran. Però seguidament van tornar a anomenar: i la primera junior femenina de la Burriac atac 2014: MARIA LOIRE LLONGUERAS, em van obsequiar amb una gran copa i tothom em va felicitar.

Estic molt orgullosa del meu repte, una cursa de 22 km amb un desnivell positiu de 1172 metres i un desnivell acumulat de 2344 metres. El punt més alt de la cursa es troba a 466 metres. I vaig aconseguir-ho fer amb 3 hores i 56 minuts.

Maria

En els últims anys, cada cop més infants i joves de tot el món tenen una consola de videojocs. En l’actualitat, el més normal per a un nen és tenir una videoconsola, amb algun joc, al que poder-hi jugar sempre que vulgui. Però els videojocs són una addició o un hobby dels més joves?

Els videojocs també són una influència molt gran per a la gent. No és estrany veure a nens de 10 anys o menys molt violents, ja que es passen moltes hores davant d’una pantalla jugant a jocs de guerra i sense ser capaços de parar per ells mateixos, sinó que els han d’obligar els pares a parar.

No és molt normal, que els més petits de la casa es passin hores i hores jugant davant d’una pantalla, i que no vulguin parar; que arribin a casa i abans de fer qualsevol cosa, corrin a encendre la consola i es posin a jugar sense fer cas de qualsevol altra cosa. En aquests casos, es podria dir que estem parlant de persones addictes als videojocs.

Però hi ha gent que gaudeix jugant als videojocs amb els amics. Els videojocs són una manera de conèixer a gent d’altres llocs i, fins i tot, d’altres països. La gent a qui li agraden els videojocs, no es passa tot el dia jugant, sinó juga a estones quan li ve de gust una estona de desconnexió.

Per acabar, crec que els videojocs són una barreja d’ambdues coses. Els qui juguen als videojocs juguen perquè els hi agrada, però els videojocs també són una addicció, ja que comences a jugar i no vols parar i segueixes fins que el teu cos t’obliga a parar.

Roger

Tinc 15 anys i porto la major part de la meva vida dedicada a un esport, una passió, una vida. Fa gairebé deu anys que patino, i no, encara no m’he cansat de fer-ho. El primer que em pregunta la gent quan fa temps que no em veu és: “I encara patines?”. La meva resposta és sí, sí i sí. Sé que moltes vegades protesto o m’enfado perquè no tinc ganes d’anar a entrenar, però després m’adono que no ho canviaria per res.

Quan patino em sento diferent, especial, desconnecto totalment de la realitat i em centro només en el que he de fer. És un esport dur que necessita disciplina, dedicació i constància, però les coses que t’aporta són tantes que val la pena passar per tot això. No només m’ha ensenyat a patinar, sinó també que per aconseguir una cosa has de treballar dur i aixecar-te quan caus. M’ha fet veure que tot esforç té la seva recompensa i que quan vols una cosa has de lluitar per ella. D’altra banda he conegut a gent que cada cop és més important per mi: els meus companys i companyes de club i els meus entrenadors. Estaré eternament agraïda per tot el que han fet, i el fet de veure que han confiat i apostat per mi durant tot aquest temps m’ho diu tot. 

Darrere del patinatge hi ha tot un món. Vaig començar perquè unes quantes amigues s’hi van apuntar, però poc a poc s’ha convertit en la meva vida. Molts dels millors moments que he passat han sigut sobre uns patins i espero que segueixi sent així. El patinatge no m’ha posat les coses fàcils, però si tingués l’oportunitat de tornar enrere no canviaria absolutament res. Agraeixo a tots aquells que han fet que la meva trajectòria en aquest esport hagi sigut màgica. Gràcies als meus pares, als meus entrenadors i a les que s’han convertit en més que amigues. Gràcies.

Marta

Quan tenia cinc anys, vaig voler iniciar la meva vida d’esports. El meu primer esport, va ser el bàsquet. Al principi em va començar a agradar molt; però més tard vaig anar perdent l’interès. Un dia, al arribar al meu col·legi (L’olivera; Cabrils), els meus amics parlaven sobre el futbol.

Al parlar amb els meus pares, vaig decidir provar-ho. Era jugador, però el meu cos em deia el contrari; és a dir, ser  porter. El meu entrenador no em va deixar i llavors me’n vaig anar.

Estava confós, i vaig anar provant esports, com el hoquei. Aquell esport va ser el millor que havia provat! Hoquei em va semblar l’esport més adequat per a mí. Vaig estar 3 anys jugant-hi, fins que un estiu, lamentablement, em vaig trencar el braç dret. La sort se’m va acabar quan els metges em van dir que havia d’estar un bon temps fen recuperació.

Dos anys més tard (és a dir que tenia 10 anys), em van donar l’alta. Jo, tot il·lusionat, volia començar el hoquei, però em van dir que no podria jugar fins uns anys. No m’hi vaig precipitar, i vaig voler provar handbol, però no em va agradar; i a més, em seguia fent mal el braç. Vaig estar una temporada sencera sense fer-hi res, només estudiava i estudiava.

Al passar un temps, vaig pensar que ja era hora de tornar a fer quelcom. En aquells temps, m’hi vaig desil·lusionar del hoquei, i vaig apuntar-me al futbol amb els nous amics. Al trobar una diferència brutal en els meus gustos, és a dir, al canviar-me al futbol, per fi vaig trobar el meu esport preferit.

Ara (2014), porto 5 anys en el futbol, i no ho canviaria per res.

Sergi Sánchez Jurado

Moltes vegades la gent s’ha plantejat fer alguna cosa per una persona (o vàries persones) però no ho fan pel simple fet de “això no és el meu problema” o “no serviria de res”, això sempre ho he mirat estranyat, veureu, sóc una persona a la qual li agrada molt tenir detalls amb les persones que aprecio i no aconsegueixo entendre com alguna de les excuses anterior pot ser considerada vàlida per algú, frases com “quan tenim la possibilitat d’ajudar algú estem moralment obligats a fer-ho” o “el mal triomfa quan les bones persones no fan res” estan clavades a la meva ment des de petit.

No se per què tinc aquest sentiment o pensament (no se com anomenar-ho) que m’obliga a ajudar als altres, només sé que em fa feliç veure a les persones que em rodegen felices, la seva felicitat em dona la meva, i no em crec que algú pugui ser feliç sense ajudar els altres, o veient que les persones del voltant són infelices, vull ajudar tantes persones com pugui, vull fer feliç a la gent, i en ocasions és sacrificat, però un somriure d’algú a qui aprecies sempre és una bona recompensa. Moltes persones simplement diuen “ell/a no faria el mateix per mi” i aquí només puc dir que estàs ajudant o fent sentir bé a una persona que ho necessita o ho agreix, això és suficient per a mi, i continuo sense descobrir per què hi ha gent que no ho veu o no sent el mateix al ajudar a algú.

Qui sap, potser a l’ésser humà encara trigarà una mica a evolucionar per entendre que la felicitat d’algú altre o la de molts és superior a la personal, però només dic que estic segur que al final ho aconseguirà, perquè som un ésser que sent i que té poder de percepció pel que fa als sentiments dels altres, ara només em cal esperar i intentar descobrir si el meu punt de vista següent és correcte: “l’ésser humà no es un ésser que viu en conjunt i treballa per recompensa individual, l’ésser humà es un ésser que viu i pensa individualment i treballa buscant una recompensa per al conjunt d’éssers. “

Nil, el vostre ocell preferit

Quan tenia tres anys, els meus pares em van apuntar a cursets de natació per aprendre les tècniques bàsiques per nedar i no còrrer el risc d’ofegar-me en qualsevol moment. Vaig seguir fent cursets fins els dotze anys, però ho vaig deixar per manca de motivació. Aquest any he tornat a nedar, això sí, pel meu compte, sense un monitor que m’obligui a fer els exercicis.

Durant els nou anys que vaig fer classes vaig aprendre molt: al començament, a nedar mínimament bé i al llarg dels anys, he anat perfeccionant tots els estils i m’he introduït al món del waterpolo i del salvament aquàtic. Aquestes noves tècniques van fer que els cursets fossin més interessants, ja que era el que realment em cridava l’atenció i em fascinava. En canvi, el fet de fer piscines amunt i avall sense un objectiu en concret no m’agradava.

Els cursets tenen sis nivells, del zero al cinc. Quan comences amb tres o quatre anys et posen al nivell zero, i a mesura que vas aprenent i vas superant els exàmens, et pugen de nivell fins assolir el màxim, el cinc. Un cop hi arribes, només fas piscines i més piscines. Això va ser el meu cas, vaig passar-me tots els nivells i un cop arribat al cinquè, vaig continuar les classes un parell d’anys més per fer algun esport, però finalment, ho vaig deixar.

A començament de curs vaig decidir tornar al món de la natació. Cada setmana hi vaig dos dies, i ara que no faig classes, m’estic adonant que és el meu esport preferit, el meu esport. Estic segura que sempre trobaré moments per dedicar-me a practicar-lo i, a la vegada, a ser feliç.

Mireia

Els esports mai no han sigut el meu fort, mai no m’ha resultat fàcil, l’esport en general. Al llarg de la meva vida he provat, jo diria, tot els esports “comuns”. Des de natació, fins a hockey, passant per basquet, futbol i tennis. Una cosa que tenien en comú tots és que no durava més d’un any la pràctica de cada un d’ells.

El més curiós, és que quan era molt petit, uns tres o quatre anys, m’apassionava l’esport, especialment el futbol. Fins i tot els pares d’una de les meves millors amigues em van conèixer amb el nom de Rivaldo, un jugador del Barça del moment, que era com jo em presentava a la gent, fixeu-vos amb el que m’arribava a apassionar l’esport!

Més tard vaig començar a abandonar el món de l’esport, fins arribar al punt actual en el que només en faig a les hores d’educació física a l’escola. Ara no penseu que sóc un vegetal, que només està assegut mirant la televisió, no, també vaig a la muntanya amb el meu gos i a la piscina, però no amb un horari rigorós, sinó que hi vaig quan em ve de gust.

És curiós veure com canvien els gustos de les persones al llarg de la seva vida.

Marc Brugat Segalés.