LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

M’aixeco un dia del meu llit i penso molt en el meu futur. En començar un curs a l’institut amb energia i motivació per fer un 4t d’ESO amb les piles carregades i tenir una vida disciplinada i ordenada. El meu cas és que vaig arribar a la conclusió que l’any passat vaig començar una mica justa pel nivell que tenia dels altres cursos i ara aquest l’hauria de pujar perquè per al batxillerat ja no em serviria. També vaig estar pensant que per tenir una vida més tranquil·la i còmoda, he de fer unes obligacions. Cal seguir una rutina així ordenada per anar bé, sigui ajudant a casa o fent els deures i també tenir uns horaris ben marcats.

Els nostres pares ens han educat amb una bona disciplina que s’ha de cumplir com ells ens diuen, per tal de créixer més com a persona.

La meva opinió en tot això és que en aquesta vida hem de tenir uns drets, uns valors i uns deures, els quals tothom ha de complir i de respectar. Al llarg de la vida, tindrem una educació proporcionada pels nostres pares de la qual també anirem descobrint coses noves.

Realment, no t’ha passat mai el fet de tenir ganes de cridar al món el que et passa i desfogar-te?

L’edat per la qual estem passant jo i els meus amics, és una època de la vida difícil, es tenen problemes i les hormones són difícils de controlar, tant et pots posar a plorar com de cop i volta no poder parar de riure, i el pitjor és que els pares o familiars no ho entenen, no entenen com de cop i volta pots estar plorant tancada a l’habitació i llavors venen les preocupacions per part seva.

La millor font per desfogar-se dels problemes és tancar-se a l’habitació, els auriculars a les orelles amb la música ben alta i una cançó trista o amb molt de sentiment, en començar a recordar moments i problemes llisquen llàgrimes galtes avall i el teu cos a poc a poc se sent millor, en el meu cas sortir a córrer per muntanya amb una bona música m’ajuda a desconnectar. Encara que acudir a les bones amistats també és una de les millors opcions, explicar a algú altre el que et preocupa et pot ajudar molt i es pot rebre ajudes o consells.

En definitiva, els que pensen que l’adolescència és fàcil van ben equivocats, és una de les edats més complicades però amb la nostra energia i empenta tirem endavant.

Maria

Arriscant-me a ser reiteratiu amb el tema, parlaré d’aquesta etapa tan coneguda i tan esmentada que és la adolescència. Si, aquella etapa en la qual la vida és pintada d’un munt de colors però cap és com era abans i, segurament, tampoc són com se’ns pintarà en un futur.

Avui dia, en aquests temps, els punts de vista dels adolescents adopten altres angles i ens fan tenir en ment un munt de pensaments. Molts dels quals són un munt de bajanades, o són poc rellevants o, simplement, no tenen gens ni mica d’importància [Mira que som feliços per estar gastant així en nostre temps]. El que vinc a voler dir és que, tot i que els joves invertim un piló d’hores donant voltes i voltes a aquells pensaments que, sense saber com, ocupen la major part de la nostra ment encara que no siguin la nostre prioritat ni la major preocupació.

Una vegada ja està plantejada la base, aquí vinc amb una experiència: Com a adolescent, tothom sempre troba algun fet del seu voltant el qual crida la seva atenció d’una manera diferent a la resta; ja sigui una experiència desconeguda, alguna moda passatgera, alguna persona especial, algun ídol, o alguna antiga afició que has redescobert. Com tots els joves (i no només els joves) jo també he trobat un d’aquests fets fora de les meves expectatives, no és una exageració. Això que m’ha cridat tant l’atenció ja farà un temps, ha estat cridant-me tant l’atenció que ha arribat un punt en la que me l’ha tret i no la deixa anar. És un fenomen nou per a mi, i encara que hi havia molts detalls que m’interessaven, no m’imaginava res semblant. No em puc treure del cap això que m’ha robat l’atenció i no em deixa posar-la en cap altre lloc. La pèrdua d’atenció a tot el que m’envolta em fa sentir d’una manera estranya i, des de ja fa un temps, em fa canviar d’una manera suau, lentament i, fins i tot plaent. Aquests canvis em modelen i em fan ser com sóc i com seré en el futur així que espero que no cessin.

Fins aquí la meva experiència, guardant-me alguns detalls, he explicat des del meu punt de vista una de les moltes dificultats que presenta la pubertat i que, dificultat a dificultat ens fa ser com som, el que em replanteja una altre idea, però la deixaré per a una altre ocasió.

Enric

Realment penso que l’etapa de l’adolescència és la més difícil de superar de tota la nostra vida. Tenim les hormones molt desenfrenades i veiem la realitat una mica borrosa, simplement tenim unes prioritats molt diferents de les que realment haurem de tenir més endavant quan tinguem obligacions. També crec que fem al canvi a l’institut massa aviat, som uns nens innocents davant d’una nova experiència molt dura del que ens trobarem més endavant a la vida, i una d’elles i la més perillosa són les drogues, entre elles el tabac i l’alcohol les més comunes en aquesta edat. El fet de tenir relació amb nois i noies més grans fa que veiem el prohibit amb molta més dolçor i temptació. Molta gent posa excuses i diu que no tenim suficient informació respecte a les drogues, però no crec que sigui real, crec que sabem perfectament que no són coses bones per nosaltres, i també sabem el que no hem de fer, però la temptació i el que creiem que és divertit és el que ens empeny a consumir. I per últim el factor més important és la societat, el que realment ens empenyi a consumir drogues és ensenyar als amics com de “guays” podem ser i d’aquesta manera fer veure que no hi ha ningú que pugui superar el que acabo de fer i així es comença, però mai sabem com podem acabar realment. Per tant la meva conclusió és la següent: La personalitat, el caràcter i la forma de ser de cadascú és el que hem de procurar no perdre mai.

Pol Pérez Canturiense

Com tots sabem la gent creix i ens anem fent grans pas a pas sense adonar-nos. Tant la vida com el temps passen i ja han passat 15 anys de la meva vida. 15 anys plens d’emocions, histories, bons moments i també algun de dolent però sense els moments dolents els bons no significarien res.

I ara, amb 15 anys ja sóc a 4t d’ESO quan només fa 2 dies que vaig començar l’institut… veieu que ràpid passa el temps? Dins dels records de la vida també hi ha records a l’escola com per exemple: les classes sense professors que t’ho passes d’allò més bé amb els companys, els professors que has acabat estimant però que ha arribat el seu final, les noves amistats, les colònies i un munt de coses més. Sempre pensem que l’escola és una cosa avorrida, però mireu quants moments hi ha per recordar.

Al que anava… penso que 4t és un curs important, estem fent l’últim pas de l’ESO i gairebé el primer del batxillerat, dic això perquè ja hem començat a escollir cap a on voldrem anar l’any que ve i suposo que al nostre futur. Amb aquesta edat és normal que tres quarts de la gent no sàpiga el que vol fer però hi ha l’altre quart que ho té bastant clar. Ens van presentar 3 itineraris per escollir: l’humanístic, el de la salut i el tecnològic. Jo vaig decidir escollir l’humanístic, ja que em sembla que és el més correcte pel que vull fer, però encara tenim temps per pensar. És un curs important, un curs que s’ha de prendre en serio per poder continuar endavant. Per molt que sigui dur i costós tots els esforços tenen una recompensa i pot ser que ara no ens n’adonem però quan tot això hagi acabat veurem que haurà valgut la pena.

D’altra banda el que més ens agrada de 4t a tots és el viatge de final de curs. Tot té una recompensa com he dit i suposo que això pot ser una part d’ella. També ens hem d’esforçar per aconseguir això, a casa i a l’escola. Els pares no ho faran tot així que els ajudarem a guanyar diners fen diverses activitats com per exemple: vendre roses i llibres el dia de Sant Jordi, col·laborar en les fires del poble, fer pastissos i xocolata els dies de celebració a l’institut i moltes coses més que ens poden ajudar a tots. A l’escola hem de tenir una bona actitud, demostrar que ja no som nens petits i prendre’ns seriosament tot el que ens demanin perquè tot això és només un bé per nosaltres. En fi que només és un petit pas dels mil que hem fet a la vida i que tot si es vol, es pot.

Elisenda

Quan un va a l’institut pot arribar a percebre les desgràcies de la gent per qualsevol motiu. Motius que potser per a una persona són insignificants però per a d’altres els va la vida. El secret està en l’observació, escoltar i entendre els altres.

Cada petit gest que té una persona pot demostrar com són els seus sentiments, les seves preocupacions, els seus remordiments; quan un és capaç de veure aquestes petites coses, es pot dir que és una persona empàtica. Aquest tipus de persona que és feliç quan els altres ho són, que es pot posar en el lloc dels companys i entendre les actuacions i les preocupacions, també pot tenir un gran problema, que sigui patidora, que estigui trista si els del voltant ho estan i sofreixi pels altres.

Hi ha molts joves que ho estan passant molt malament per malalties, notes, sentiments (personalitats, enamoraments…) a part de l’adolescència que ja té trets especials. Aquestes persones necessiten ajut per part dels companys perquè de ben segur també tenen situacions dolentes i s’han de donar suport; no cal l’adult o l’especialista, cal l’amic, el company que comprèn la situació.

Així doncs, observar els companys, un somriure, una mirada, un gest pot tenir molta importància per evitar enfrontaments, per establir bones relacions i sobretot per ajudar quan és necessari.

Un somriure, una mirada, un gest, coses que la gent no li dóna gaire importància però crec que si les saps apreciar l’alegria que passes en cada moment es multiplica exponencialment. Personalment penso que cada moment que passes amb una persona pot ser especial, pot arribar a ser un moment que mai oblidaràs. Però veure aquestes coses et pot posar trist, quan per exemple detectes un somriure fals, una mirada perduda, un plor es podria interpretar que sents pena per aquesta persona.

Una cosa que no m’agradava era que sempre que anava a l’institut es podia percebre les preocupacions de la gent per això cada cop que es veu un gest sincer trobo que es un moment que s’ha recordar perquè avui en dia molta gent ho esta passant malament a causa de molts motius. Motius que potser per altres persones son insignificants, cada persona te els seus problemes i hi ha molta gent que no hi pensa en els demes.

El que vinc a dir es que molta gent necessita ajuda molta gent necessita que li donin la ma i que si a tu t’han ajudat en alguna cosa per molt insignificant que sigui el que l’altre persona es mereix es que facis el mateix.

Sergi

Segons l’Organització Mundial de la Salut, dia rere dia creix la quantitat de cigarrets que es fumen al món. La conclusió que treu aquest organisme és que la xifra de fumadors puja perquè augmenta la població mundial i, tot i que moltes persones han deixat de consumir tabac, encara no és suficient .

El tabaquisme és un seriós problema social ja que els danys que produeix no són només en les persones que el consumeixen sinó també amb els qui conviuen, als quals se’ls diu fumadors passius.

Encara que per als no fumadors sembla increïble que un petit cigar, pugui pràcticament dominar la vida de milions de persones al món, qualsevol que ha intentat deixar de fumar sap el difícil que és i el molt que costa. A la força de voluntat i la constància del pacient , se sumen ara nous fàrmacs que fan la seva aportació en la lluita contra l’addicció al cigarret , però aquests no poden fer res contra els adolescents que fumen només per pujar la seva autoestima.

Tot i que és legal i està socialment acceptat el seu ús, la nicotina és una droga d’efectes altament perjudicials en l’organisme, que crea dependència o addicció i crea condicions orgàniques que disminueixen la qualitat de vida de qui la utilitza, i dels que l’envolten.

Així mateix, l’ús del tabac és la porta d’entrada a moltes altres addiccions, més costoses i més perilloses, que manegen un important percentatge del comerç mundial.

Aquesta “droga” legal ha arribat a mans d’adolescents que han comenát a fumar a edats que un no s’imaginaria, tot això és culpa dels locals que venen tabac, ja que el venen als menors pensant en l’economia i no en l’àmbit social.

Molts dels adolescents que proben el tabac acaben conduïts fins a altres dorgues molt més greus per la salut i prohibides per l’estat, i així s’acaba amb els estudis, i la salut de molts adolescents.

Pau

El meu grup d’amics no és el que es diu molt extens, tinc els amics del pati, amb els quals passo l’estona i quedo, i després els amics amb els que m’agrada jugar però no comparteixo els interessos a l’hora de parlar.

Els primers, son molt bons amics i amb els que podria estar molta estona, la diferencia està en el nombre, ja que per suposat són menys. Els segons vindrien a ser els amics de la infància amb els que m’he anat distanciant de forma involuntària, però amb els que encara m’agrada quedar per jugar a la play alguna tarda. En canvi, sí que s’ha donat el cas de gent que va ser molt amiga meva uns anys enrere i amb els que ara o bé parlo poc o bé ni ens saludem.

És una llàstima veure com una forta amistat es pot trencar d’un dia a un altre per raons que poden ser tant insignificants com inexistents, perquè en el fons saps que podríeu haver sigut amics per molt més temps. Però també és veritat que, amb el pas dels anys, tots canviem i veiem les mateixes coses amb una òptica diferent, les nostres prioritats no són les mateixes avui que anys enrere i l’entorn pot semblar que ha canviat quan en realitat som nosaltres els que hem canviat.

Tot això ho entenc però el que em costa més d’acceptar són aquells que es van mostrar molt amables, al principi, i després la seva presència s’ha acabat fent insuportable. Aquell tipus de persones que, en realitat, no són com s’havien mostrat inicialment. Amb el pas del temps, han anat perdent aquella falsa màscara i ara la realitat em mostra el seu egoisme en tota la seva plenitud. És possible que només sigui una tècnica per a semblar mes “guay”, però que en el fons fa que els amics de facebook s’acabin confonent amb els reals.

Però qui sóc jo per a fer de jutge de ningú, quan moltes vegades dubto dels meus propis pensaments i no entenc les raons que em guien.  Hi ha una cosa que he après de tot això: s’han de cuidar les relacions que conformen el nostre present, per tal de conservar-les al futur.

Mark

La vida de l’estudiant es resumeix en: durant cinc dels set dies de la setmana anar pels matins a l’escola, i passar-te les tardes o bé estudiant o fent deures, i els altres dos dies de la setmana, que en teoria són per descansar, te’ls passes igual que la resta.

Se suposa que quan ets adolescent és quan costa més formar una vida social, però com voleu que ho fem si ens hem de passar totes les setmanes tancats a casa estudiant. Hi ha gent a qui això no li importa i no surten de casa, jo penso que això no és normal, la vida és per disfrutar-la, no passar-te mes de vint anys d’ella tancat a casa.

Finalment jo penso que sí que s’ha d’estudiar quan ets adolescent, però també penso que no ens podem passar tots la nostra infància i adolescència tancats a casa.

Pau Comas

Los adolescentes hacemos muchas tonterías, ya que estamos en “la edad del pavo” y en lugar de estudiar tanto como deberíamos y ayudar en casa, nos dedicamos a sufrir adrede y hacer y decir nuestras tonterías diarias. Normalmente no nos solemos dar cuenta de las tonterías hechas y, evidentemente, cada adolescente hace unas tonterías diferentes. Personalmente, me llama mucho la atención las tonterías de algunos, relacionados con el amor.

El otro día, mientras cotilleaba las novedades de “facebook”, vi fotos de distintas parejas adolescentes. Éstas tienen unas mil fotos juntos, solo se hacen fotos y procuran que todo el mundo se entere de “lo mucho que se quieren”. Pero, ¿realmente son felices? O solo se preocupan por salir bien en las fotos para que todos vean lo guapos que son juntos? Quiero aclarar que estoy totalmente a favor de inmortalizar los momentos bonitos, pero no creo que sea necesario tomar fotos de cada minuto, si no, éstos se pierden y pasan a ser fotos de dos individuos juntos y nada más, dejan de vivir situaciones para hacerse  fotos. No olvidemos los comentarios, por supuesto. He visto algunos como: “¡te amaré siempre, eres el amor de mi vida, no puedo vivir sin ti!” en fotos con el siguiente pie de imagen: “¡Dos meses contigo!”. Hay muchísimas parejas que hacen lo mismo, no hablo solo del otro día, puesto que esto lo he visto siempre. Y yo me pregunto: ¿cómo se pueden amar como si no hubiese nada mas en este mundo y decir que darían sus vidas por el otro, cuando solo llevan juntos dos meses? No sé si pensar que eso es falsedad o es otra tontería adolescente más. Lo más sorprendente de todo es que a los tres meses cortan y se odian a muerte y la razón de esa ruptura suele ser alguna tontería del tamaño de una casa. Como por ejemplo: A él no le gustan los ponys rosas y a ella sí.

Parece que hoy en día los adolescentes, si no tenemos pareja y no lo “publicamos a los cuatro vientos”, ya no eres “guay” y por lo tanto estas fuera de este rol social. Lo importante no es “parecer” ser feliz, si no “ser” realmente feliz y no sobre-actuar para que lo parezca.

Carla