LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Había una vez dos socios adinerados, ellos iban juntos casi siempre, ellos quedaba con sus amigos pero uno de los dos (Pepe) siempre intentaba invitar a la gente, hacerle favores, ayudarla, en cambio el otro, Adolfo,  era un avaro que nunca invitaba a nada,  y favores los mínimos.
Ellos hacían su vida, iban a trabajar, tomaban algo,  se divertían, quedaban para divertirse, se iban a sus casas, etc. Siempre pasaba lo mismo,  que el único que invitaba de los dos era Pepe. Fue pasando el tiempo y la empresa comenzó a ir mal, llegó un momento en que la empresa quebró por completo y los dos se quedaron en la calle y sin dinero.
Después de pasar muchas penalidades, Pepe y Adolfo pidieron un poco de dinero a sus muchos amigos, después de hacer una reflexión le dieron el dinero, pero solo se lo dieron a Pepe y le dijeron a Adolfo que la manera en la que se había comportado no era la adecuada y que no había sido un buen amigo.

Hi ha moltes maneres d’estimar. Gairebé tots som capaços de fer-ho, sentim amor per algú. Enamorar-se suposa arribar al punt més alt de la muntanya, és tornar-se a sentir un nen, però des de la vista d’un adult. És plantejar envellir al costat d’una persona i somiar una vida en comú amb ella, saber el que t’espera i esperar-ho amb il·lusió. És triar una opció i rebutjar trenta, i tot i així sentir que surts guanyant i que has fet bé. Enamorar-se és omplir-se d’amor a un mateix. És tenir la capacitat per poder sentir, estar preparat emocionalment per suportar totes les sensacions.

Per això, t’enamores quan no t’avergonyeixes del que sents. Quan te n’adones que el focus de la teva vida ja no només t’il·lumina a tu. És reconèixer la teva admiració cap a una altra persona. Ser conscient que només tu pots triar les teves decisions, però les seves sempre et serviran de consell. Enamorar-se implica arriscar-se a ser sincer amb un mateix i amb l’altre. És una barreja d’emocions entre les quals pot ser un gran caos. Enamorar-se és veure-li el costat positiu a totes les desgràcies, és trobar tota la força disponible i inventar-te fins i tot la inexistent perquè la relació funcioni. I és que aquest sentiment apareix quan et perds des de tots els punts de la vida. És confiar i tornar-se intel·ligent, és no deixar que manipulin el que penses, no deixar que intentin decidir per nosaltres. És il·lusionar-se davant la mínima possibilitat de compartir experiències amb ella, és emocionar-se en recordar.

I és que, d’aquesta manera, passa que estranyes a una persona fins i tot tenint-la al costat, experimentant un tipus de sentiments quan dorm amb tu. I tens por de què algun dia, aquesta sensació et falti. Enamorar-se és dolor per no estar acostumat a sentir tant. És cobrir a l’altre de promeses, perquè és l’única manera que tens de demostrar en present que penses en un futur al costat d’ell.

És tornar a començar i a aprendre de nou. Enamorar-se és que els teus ulls es fixin amb cada part del seu cos, és la pell de gallina que se’t posa cada vegada que et toca. És descobrir el sabor més dolç en els seus llavis i desitjar escoltar la seva veu en tots els moments. Enamorar-se és dormir i recolzar el cap en el seu pit. És donar-li una mica més de sentit a la teva vida. És no trobar les paraules que el defineixin.

Enamorar-se és construir un món en comú amb l’altre, on compartir el més sincer de cadascú. És no tenir la necessitat de canviar res d’ell, ser capaç d’acceptar-se tal com és.

Enamorar-se és estimar-se a si mateix, és tornar a sentir-se un mateix al costat d’algú.

Marta Morató

En el lloc que vivim tots estem acostumats a viure envoltats de flors i plantes i a vegades penso que no les valorem i no som conscients de quines meravelles ens rodegen. La natura ens ha concedit el gust de poder gaudir d’aquestes exquisides creacions i nosaltres ni tan sols ens parem a mirar-les.
L’altre dia la meva mare, una enamorada de les flors com jo, va anar a comprar un ram de margarites i unes roses de color rosa pastel per posar a la taula de centre de casa i, quan va arribar a casa amb el ram, les dues ens el vam quedar mirant amb una admiració increïble. Sembla impossible que per si soles es formin d’una manera tan perfecte i ideal. La seva olor, el tacte, els colors i la forma dels pètals fan de cada tipus de flor una creació única que les fa especials, úniques i totalment incomparables amb la resta de flors.
Les meves flors preferides són les roses blanques. Em crea admiració el seu color blanc immaculat i la perfecció dels seus pètals entrellaçats els uns sobre els altres quan encara no està oberta del tot. És una flor que transmet puresa i tranquil·litat, i la seva olor dolça i refrescant envaeix la sala d’estar de casa meva durant la primavera.
Cal que tots siguem conscients de les meravelles que ens envolten i sapiguem apreciar els tresors que la natura ens proporciona.

Mariola

El dia 6 de Setembre després de tot un dia de descans i nervis, havia arribat l’hora, a les 21:00 h de la nit. 700 persones equipades amb frontals per endinsar-nos en el bosc.

Van llençar el tret de sortida, després de fer-nos fitxar amb un xip per controlar els talls de pas i els controls sorpresa, vam pujar des de la plaça de l’ajuntament de Vilassar de Mar, corrent amunt, per l’Espinaler i cap a la muntanya de la creu per la part cremada i molt dreta, el turó de l’infern, allà ens vam trobar amb un embús de gent que corria perquè era molt dret i molt estret, això va fer perdre temps, tot i així vam arribar 15 minuts abans del temps límit en el primer tall de pas, a la bassa del senglar, al km 8.

Després d’aquesta dura pujada vam baixar per una baixada molt tècnica anomenada els “uiuiuis”, que com fa veure el seu nom és fàcil fer-se mal, era molt rocosa i hi va haver varies reblincades de peu. En acabar la baixada vam planejar fins a arribar al punt baix de Burriac, tocava passar el pitjor, vam vorejar el “bucle” abans de pujar Burriac on hi havia el segon tall de pas.

Vam començar a Pujar Burriac per les marques blaves, la part més dreta, al km 15, aquesta pujada és on tothom queia, o vomitava, era molt dura i era per passar-ho malament. Quan vaig ser a dalt, sentia la veu de la meva germana animant-me, li vaig fer una forta abraçada, vaig fitxar el 2n tall de pas i tocava baixar.

Vam baixar una baixada rocallosa i molt tècnica, després d’aquesta baixada vam tornar a pujar, la pujada del turó dels oriols, sort que ja era l’última pujada. Per fi havia arribat la part final, anava amb les cames fetes pols i nerviosa pel temps, em quedaven 5 km i havia de fer menys de 4 h per complir el meu repte. Vam fer una llarga baixada per corriols i vam arribar a l’asfalt, però estàvem a la part de dalt de Cabrils i la meta era a la platja de Vilassar de Mar. La baixada es feia eterna i el que m’inquietava més era el temps. Vam arribar al pla de l’Abellà i anava justeta de temps, només em quedava fer l’últim esforç per complir el meu repte, sense sentir-me les cames.
Vaig trepitjar la platja, només quedaven 50 metres, vaig fer l’últim esprint i faig arribar a la meta. Repte finalitzat!

Vaig esperar a l’entrega de premis, i de sobte van dir: I el premi a la noia més joveneta de la Burriac atac 2014 és MARIA LOIRE I LLONGUERAS, vaig pujar a recollir el meu premi, un ram de flors molt gran. Però seguidament van tornar a anomenar: i la primera junior femenina de la Burriac atac 2014: MARIA LOIRE LLONGUERAS, em van obsequiar amb una gran copa i tothom em va felicitar.

Estic molt orgullosa del meu repte, una cursa de 22 km amb un desnivell positiu de 1172 metres i un desnivell acumulat de 2344 metres. El punt més alt de la cursa es troba a 466 metres. I vaig aconseguir-ho fer amb 3 hores i 56 minuts.

Maria

Aquest és segurament l’aspecte de la meva vida que més preocupacions em provoca: últimament valoro i veig la meva vida de manera més positiva, les persones al meu voltant són increïbles, son genuïnes, i són simplement els millors que podria desitjar de tenir a la meva vida, realment no sé què faria en el cas de que algú d’ells faltés algun dia, al moment en que algú que veig al dia a dia no hi és em preocupo, i desitjo que sobretot estigui bé o es recuperi aviat.

Però aquest no és el tema i m’estic desviant. El cas és aquest, tinc fantàstiques persones a la meva vida, cada una diferent, cada una genial a la seva manera, i quan m’hi poso a pensar ve el desastrós pensament: Jo no sóc mereixedor de la vida que porto. Miro al voltant i veig persones que mereixen ser felices a la vida i mereixen aconseguir el que es proposen, i llavors veig que jo no sóc suficient per ells, veig que el meu únic punt que puc aportar a una amistat és valorar-la, la qual cosa és molt poc.

Vaig gent que persegueix cada moment els seus somnis, veig gent més dolça que un congrés de diabètics, veig gent divertida, intel·ligent, radiant, esplèndida en tots els sentits I després em miro i penso: “que han vist ells en mi? Per quina raó tinc la sort de formar part de les seves vides? Sens dubte que he donat moments de felicitat, però no tenen rellevància al costat de la meravellosa vida que ells em donen dia a dia.”

Per molt que ho penso només puc dir que valoro el que tinc, intento cuidar-ho, però no és suficient, continuo essent l’ocell bocamoll amb ganes d’ajudar, simplement l’ultim terròs de sucre de la bossa (que mai és tan saborós com els altres però que ha agafat una mica de gust dels altres).

No puc dir que mereixi les persones de la meva vida, però si que puc dir això: les aprecio a totes i només vull l’oportunitat de mostral-s’hi com d’importants són (sou) per a mi.

Nil, el vostre ocell preferit.

Des de fa temps, tinc una (estranya) fixació amb el ocells, recordo que quan em van regalar un reclam fa dos anys vaig estar-me 3 hores al jardí tocant-lo només per veure el meu ocell preferit: el falciot.

Però, entre tots els ocells que hi ha, per què el falciot, un ocell tan comú i amb tants pocs trets característics és el meu preferit? Bé, un explicaré la història.

Fa tres anys, caminant pel meu jardí, vaig trobar un falciot que tenia la pota enganxada a la seva ala i que, evidentment, no podia volar.

Vaig fer-me carreg del meu amic plumífer fins que va arribar el pare, que li va desenganxar la pota de l’ala. El pare em va explicar que aquesta espècie d’ocell es passa TOTA la vida volant, i que només es para de tant en tant per descansar (les seves ales són tan llargues que un cop a terra li es impossible remuntar el vol).

Al cap d’una setmana de cuidar el falciot vam començar a fer proves de vol, anàvem a un lloc elevat, posàvem el falciot sobre un dit i ell mateix saltava, però per desgracia es donava un cop contra una paret perquè estava tant defallit que no tenia esma ni per volar, això va passar set vegades, fins que a la vuitena ens va sorprendre el fet de que va aconseguir remuntar el vol i s’en va anar lluny per no frenar mai més el seu viatge.

Jo envejo aquest ocell, per començar, compleix la meva més gran fantasia: un vol inacabable, després tenim el fet de que no es rendia, cada cop que queia, tornava a intentar-ho, tornava a saltar, li era igual el dolent que li hagués passat anteriorment, ell ho intentava, i al final ho va aconseguir, va volar.

Aquesta espècie es la meva visió del que és la vida: un vol inacabable, sense rendir-se, puc mirar enrere però no per això he de deixar de volar, els teus amics et poden ajudar a remuntar el viatge, cap vol es igual a un altre i tots podrem tocar els núvols que representen la nostra felicitat, però hem de lluitar, hem de volar per aconseguir-ho.

I per mi és això el que representa el falciot: la lluita pel que és segurament el millor premi que pots trobar, la vida.

Nil, el vostre ocell preferit.

Tothom té els seus ídols: jugadors de bàsquet, futbolistes, nedadors, actors, actrius…. I jo també en tinc un.

Tot va començar farà cosa d’uns quants anys, quan em vaig començar a interessar per les motos, una cosa que sempre havia trobat de nens. Tot ve arrel de que el meu pare sempre mirava les carreres, i al final la cosa t’acaba agradant. Sempre m’havia fixa’t en els grans corredors de Moto Reina (categoria més alta en motos), com per exemple en Valentino Rossi, però ara, farà un any o dos vaig veure que no només les gran estrelles estaven a la categoria més alta, sinó, que també hi havia grans estrelles a les categories inferiors (Moto 2…). Aquí es quan va començar la meva afició per Marc Márquez.

Marc Márquez, és un jove pilot de Moto GP, campió de les tres categories de Moto amb tan sols 20 anys, i avui dia una gran persona, reconeguda per molta gent, guardonat per molts premis, aclamat per molta gent, per mi, un gran exemple a seguir. No tan sols pel fet de que sigui Campió del Món, o bé, perquè sigui guapo, sinó pel sol fet que es una persona amb uns reptes aconseguits, amb un esperit de superació impressionant, la persona que clarament ens transmet que: Quan es vol, es pot. Una persona amable amb la gent, un noi al que no se li pugen els fums el cap per ser el Campió del Món, algú a qui li agrada ser molt competitiu, en definitiva, una gran persona.

Mariona

Tots nosaltres hem tingut en algun moment un ídol, algú a qui et vols assemblar el màxim possible, simplement pel fet d’una admiració cega.

Els ídols de la gent comprenen des de artistes fins a filòsofs i inventors, en el meu cas no es gaire diferent, creieu-m’he, Leonardo Da Vinci, Ghandi… Tot i així tinc un ídol que només jo idolatro: el meu pare.

Sempre amb una paraula amable, sempre fidel a la seva ideologia, sempre ensenyant-me que la violència MAI es la solució i que hem d’assimilar i després oblidar els errors del passat per a anar endavant.

No en tinc dubte, el meu pare es la persona que més m’influencia, m’ensenya, de fet, quasi-bé tot el que està relacionat amb la meva ètica ho he aprés d’ell, però mai sense estar obligar a acceptar-ho, mai m’ha dit “has de fer això” en un tema de ideologia, simplement m’ensenya varis camins, els quals jo elegeixo.

Sempre he vist el meu pare com un heroi, treballador, divertit, amable, intel·ligent… totes aquestes coses només fan que em lligui més a ell.

N’estic convençut, el meu pare es el millor home que he conegut, i segurament que coneixeré, només espero que algun dia, jo pugui ser, com a màxim, un quart de humà del que es ell, i espero que ell arribi a ser escoltat.

Nilvi