LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan era petit, a l’edat de 5 anys, el meu pare em van comprar una moto de cros. Cada cap de setmana anàvem al circuit que hi havia a Vilassar de Dalt i m’ho passava d’allò més bé.

Però jo anava creixent i la moto se’m quedava petita. Un dia després de l’escola, el meu pare em va fer una sorpresa i em va comprar una moto una mica més grossa. Però tot i això, el meu pare va començar a tenir més feina i no podíem anar al circuit cada cap de setmana, com feien habitualment. Cada vegada hi anàvem menys. Fins que un dia vaig caure en un salt, em va caure la moto a sobre el peu i me’l vaig trencar. Em van haver d’enguixar i vaig passar tot el Nadal amb les crosses i fent repòs. Després d’això, la meva mare va decidir que no anés més amb moto, perquè patia molt per mi i ho passava molt malament. No volia que em trenqués una altra part del cos i vam decidir de vendre la moto.

Ara d’aquí a pocs dies començaré anar a l’Autoescola per treure’m el carnet de ciclomotor. I més endavant comprar-me una moto. Per mi és tornar als meus antics desitjos de conduir una moto.

L’únic negatiu i que no ha canviat és la por de la meva mare, que segueix sent la mateixa.

Pol

Fa uns dies, els mitjans de comunicació ens van fer arribar la noticía de què un avió de Malaysa Airlines havia desaparegut de cop i volta. Això succeí al cap de quaranta minuts d’enlairar-se, després de que es tallessin els sistemes de comunicació i que l’avió canviés bruscament de rumb. Hi havia 239 passatgers a bord, i en aquell moment es trobaven entre Malàsia i Vietnam, però tot i així l’avió pot estar en aquests moments força més lluny, ja que tenia capacitat per volar 7 hores més.

Però com és possible què un objecte d’aquelles dimensions desaparegui per art de màgia? Els que duen les investigacions creuen que la resposta més probable és la d’un segrest o sabotatge. Però llavors on ha anat a parar l’avió per què no el trobin? Hi ha la possibilitat que hagi caigut en una illeta remota i desconeguda amb tanta vegetació que no deixi veure l’aparell. Molta gent assegura que deu haver caigut al mar, però si és així, com s’explica que els telèfons mòbils dels viatgers donessin línia durant cinc dies després de la sobtada desaparició? Molt estrany. Però el més sorprenent de tot és que corre la veu que dos dels passatgers viatjaven amb els passaports robats a dos homes que havien mort en un accident aeri.

A mi sincerament m’ha sorprès molt la notícia. Potser és perquè no li han trobat explicació lògica. Unes explicacions (no molt creïbles) són que allà hi ha una zona de proves de l’exèrcit, hi ha un portal que connecta amb l’univers, hi ha un forat de tal profunditat que ha absorbit l’avió o simplement el director de la sèrie “Lost” ens ha volgut ensenyar que el final de la seva obra no havia de ser tan criticat, ja que pot passar a la realitat. Qui sap…  També podria ser que els que mouen els fils del món (no els polítics, sinó els que estan per sobre seu) o sinó els governs, tenen allà un secret sobrenatural i desconegut per nosaltres on ha anat a parar l’avió. I perquè no ho descobrim ens ho estan amagant i posant proves falses, perquè creiem que ja s’ha trobat l’avió i tot ha estat normal. Per ara hi ha massa interrogants sense resposta. Segurament d’aquí uns dies sabrem el veritable (o suposat) desenllaç.

Aina Ros Alsina.

Tinc un nom per a la meva enfermetat: ”tercergraudecremadesaamblaplanxadelcabell” (un nom molt original).
Soc d’aquelles noies que tenen un macrobolso i el porten a tots llocs, però el que em diferencia de les altres, és que en ell hi tinc una de les vuit planxes de cabell que m’he anat comprant els darrers tres anys.

Normalment, aquestes preciositats m’estimen tant que solen deixar-me marques (cremades) pel cos, l’última va ser a la barbeta. Estava a l’habitació, al llit, aquest diumenge, preparant-me per anar al carnaval de Premià de Dalt amb el meu amic Joel, quan de sobte (amb la meva mania d’apropar-me les coses a la cara), mentre mirava l’ordinador amb atenció …”plaff”!, ”cremádote” (com diria el professor de biologia) en tota la barbeta. Per culpa d’aquesta cremada, ara no puc ni riure del mal que em fa.

Avui quan he arribat a l’institut tothom m’ha començat a preguntar per què tinc una marca marró enorme a la cara, fins i tot han confós la meva ferida amb una taca de xocolata…Quina vergonya!

Blanca

Eren les 7 de la tarda del dimecres 25 de setembre. Estava fent classe de ballet quan en mig d’un exercici vaig perdre totalment l’equilibri. Quan vaig obrir els ulls em vaig espantar molt. Estava asseguda a terra i vaig veure que la ròtula de la meva cama dreta ja no estava al seu lloc. Se m’havia descol·locat!!!! Mentre les meves companyes em donaven conversació la professora trucava a l’ambulància i a la meva mare. En mitja hora ja estava dins l’ambulància.

Vam arribar a l’hospital de Mataró a les 8 i vam entrar a urgències. En aquell moment em vaig sentir com si estiguessin rodant una pel·lícula ja que era la típica escena que veus la llitera corrent per els passadissos i la gent apartant-se del camí. Em van trobar un box buit, em van estirar en una llitera i vaig intentar assimilar tot el que havia passat. Després va aparèixer una doctora que em va agafar la ròtula i, a poc a poc, me la va posar al seu lloc. Passats uns 10 minuts, va entrar un home i em va portar a fer unes radiografies. Vaig tornar al box i em van dir que havia sigut una luxació de ròtula neta, sense cap fissura i que això es recuperava ràpid. El següent pas era immobilitzar-me la cama. Em van posar guix al darrere la cama i com 6 capes de benes a sobre. A continuació,  les infermeres em van dir que hauria de portar el guix durant una setmana.

He de reconèixer que el meu vestuari era un tema de conversació entre els metges ja que anava amb un mallot negre, unes mitges que m’havien trencat els de l’ambulància,  una sabatilla de ballet al peu esquerrera ja que l’altre me l’havien tret i el monyo tot desfet.

Els dies a casa es feien eterns ja que no podia fer gairebé res. Ja estava farta de les crosses i del guix. Aquest dijous vaig anar a el traumatòleg i per fi em van treure el guix i me’l van substituir per una genollera. Ara estic més animada perquè ja puc doblegar una mica el genoll dret però encara he de portar les crosses. Sé que hauré de fer una mica de recuperació per a recuperar múscul i perquè la meva cama torni a ser com abans, però al cap i a la fi, estic contenta perquè dintre de poc podré tornar a fer vida normal.

Cristina

El passat 23 de gener em van convocar amb la selecció catalana sub-16 per fer un entrenament. Em va portar el meu pare amb el cotxe. Quan vam sortir de casa no feia vent i encara era de dia, però en arribar al camp, ja era fosc i hi havia un vent esgarrifós.

En sortir del cotxe vaig anar cap a la porta del meu pare, per esperar-lo, però de cop i volta sento que em crida i em diu:
– Itzi vine, corre! Agafa el meu mòbil que m’ha caigut!
En un principi no sabia què m’estava dient, però vaig mirar a terra i vaig veure el telèfon desmuntat. Aleshores el vaig intentar agafar, però el vent va rebufar i es va emportar la tapa carrer amunt. El meu pare va sortir corrents al seu darrere, però no hi va haver sort. Quan vaig acabar l’entrenament li vaig dir al meu pare que si volia podíem anar a buscar la tapa, però em va dir que ja ho havia fet i que ara la tapa devia estar prop del Tibidabo.

En arribar a casa vam explicar a la meva mare i al meu germà tot el que ens havia succeït i no van passar ni tres segons, que ja reien. Tot seguit li vaig dir al meu pare que ja li donava jo la tapa del meu mòbil, ja que tenim el mateix model. Li vaig donar perquè ell utilitza el telèfon més que jo, ja que gairebé sempre estic a casa.
Així doncs, la meva tapa del mòbil són un parell de tires de cinta adhesiva i, la veritat és que és bastant incòmode, ja que el mòbil se’m bloqueja sovint i per treure la bateria tinc certs problemes, però com m’estimo al meu pare faig el que sigui necessari per ell.

Itziar

Hace más de un mes, mi hermana tuvo un accidente doméstico. En el cual se hizo daño en la punta del tercer y cuarto dedos de la mano derecha. En el primero se hizo un corte profundo y en el segundo le fue amputado, solamente lo aguantaba la piel. Se sometió a una cirugía, en la cual hubo que tomar anestesia general, que para su edad es muy peligroso. Pero podría ser que el dedo amputado, a pesar de la operación, no pudiera salvarse.

Después de un mes de de observaciones y curas; la parte de bajo del cuarto dedo tenia circulación sanguínea, cosa que nos daba esperanzas. Pero aún así, ella tuvo que someterse a otra cirugía. Al acabar la cirugía los médicos nos dijeron: “ La operación ha sido un éxito y no fue necesario cortar el dedo”. Mi madre y yo, quedamos muy felices porque de la manera en que se encontraban los dedos era casi imposible de que se perdieran.

Pero como los milagros existen, Dios miró por nosotras e hizo este milagro. Hoy estoy muy agradecida por haber salvado su vida y sus dedos.

Carla

Si no recordo malament, l’estiu de fa dos anys, va ser una època que em va canviar la vida. Era un dia totalment normal, jo sortia d’entrenament i em disposava a agafar la bicicleta per tornar cap a casa com feia cada dilluns, dimecres i divendres de tot l’any. Era fosc; serien les 9 de la nit i no hi havien molts cotxes a la carretera.
Tot s’ha de dir -el trajecte de casa meva fins al camp no és gaire llarg. Però es veu que és suficient perquè et passin moltes coses… Estava ja a la carretera i els cotxes m’anaven avançant com és normal, ja que ells van més ràpids que jo.

Quant ja quedaven 2 minuts per arribar a casa, un cotxe es posa a fer-me llums i jo “com qualsevol persona hagués fet” vaig apartar-me. Amb la mala sort que el cotxe en intentar avançar-me no va calcular bé les distàncies i en tornar a incorporar-se al seu carril, la seva part davantera del cotxe va arrossegar-me de cop. Jo en el moment del impacte no sabia què pensar. Notava com tot el meu cos anava lliscant pel terra a una velocitat bestial fins el moment que em vaig quedar inconscient.

Un cop em vaig despertar, ja estava a l’ambulància i de camí a l’hospital. El primer que vaig veure en arribar va ser a la meva mare plorant al costat del meu pare que la intentava calmar. Jo em preguntava per què plorava si no tenia res. Pero va ser entrar a l’habitació i veure’m la cara, l’esquena, la panxa i els braços i llavors, va ser quan em van entrar tots els dolors de cop. Gràcies a Déu no vaig tenir cap fractura ni coses d’aquest nivell. “Això sí, de cremades en tenia per donar i per vendre, i aquestes sí que eren greus.

Un cop van acabar de fer-me totes les proves i dir-me que havia tingut molta sort i que ja podia donar gràcies, em van deixar anar a casa. A casa desprès de abraçar-me mil cops amb els meus pares, vaig preguntar-los si sabien el que m’havia passat i em van dir que la meva veïna els va trucar dient que m’havien atropellat i que el cotxe que ho havia fet ni tan sols va tenir la decència de parar-se per veure com estava sino que va continua amb el seu trajecte. I ella havia trucat a la ambulància.

La sort que tinc és que ara dia 28 de Gener del 2013 puc estar escrivint aquest escrit.

Eric

Dissabte 31 de març, el primer dia de vacances, el meu equip va jugar un partit de bàsquet; l’últim que teníem abans de setmana Santa.

El partit, en general, va transcórrer com de costum i sense problemes, però quan només faltaven cinc minuts per acabar, vaig saltar per agafar un rebot, em vaig desequilibrar i, al tornar al terra em vaig torçar el peu i vaig caure.

Va ser una torçada molt forta que per desgràcia es va convertir en un esquinç. Així que vaig haver de passar els deu dies de vacances reposant a casa amb tota la cama enguixada; no vaig poder marxar de viatge, ni anar a voltar, ni sortir amb les amigues…

Passada la setmana em van treure l’embenatge, però com el turmell no estava del tot recuperat (en realitat encara el tenia una mica inflat i amb un hematoma al voltant de tot el peu) em van dir que continués fent repòs, que si havia de sortir ho fes amb crosses i amb una turmellera, per evitar possibles accidents.

Passada una altra setmana, he anat a fer una sessió a la fisioterapeuta, on m’ha estat “preparant” el peu per poder començar a caminar sense cap crossa, només amb un embenatge fet per ella que em deixa el turmell totalment fora de risc.

Dilluns hi tornaré, i si tot ha anat com toca, farem una altre sessió i un altre embenatge que em permetrà poder començar els entrenaments (cosa que desitjo fer des de fa molt de temps).
Sé que encara falta un temps per a la meva completa recuperació, i tot i que començo a fer exercicis, seran amb molta paciència i molt poc a poc, fins a poder tornar a la rutina de sempre.

Júlia Reina

Fa tres setmanes es va produir una gran pèrdua en el món del motor. Sempre m’ha aficionat aquest esport, afició que he heretat del meu pare. El diumenge 23 d’octubre estàvem veient els dos junts la carrera de motos, com sempre. Tot anava bé, sense cap sobresalt important. De sobte Marco Simoncelli va caure, i va ser atropellat per Collin Edwards i Valentino Rossi. Encara tinc la terrible imatge gravada al cap.

Ell era un dels meus pilots preferits, a la pista era agressiu, no tenia por i arriscava tot el que podia per aconseguir avançar, fora de la pista era dels pilots més agradables, propers i divertits de la graella. La seva manera de pilotar no l’ajudava a fer amics, però era aquesta valentia precisament la que el convertia en un dels pilots més prometedors, fins i tot deien que seria el proper Valentino Rossi, no només perquè era un boníssim pilot, també pel seu caràcter

La seva mort, tant a mi com a molts aficionats, em va afectar. Gràcies a la seva simpatia és va guanyar l’afecte de milions de persones. Mai l’oblidarem.

D.E.P. # 58

Núria

Hoy domingo 23 d’Octubre de 2011, a las 16:56 horas en Malasia, ha fallecido el piloto de Moto Gp Marco Simoncelli.

Marco Simoncelli ha fallecido tras haber tenido un trágico accidente con su moto. Simoncelli ha intentado salvar la caída de su moto, y esta misma le volvió a reconducir a la pista. Donde se encontró con Colin Edwards y Valentino Rossi,ambos pilotos no pudieron evitar embestirlo, y eso le causo una parada cardiorespiratoria.

Todos los que estábamos viendo esta carrera, nos habíamos dado cuenta de la gravedad del accidente,muchos de nosotros volvimos a recordar la muerte de Shoya Tomizawa, que falleció hace un año y cuatro meses.

Sus familiares, pilotos y amantes del motociclismo estamos hoy de luto por esta muerte tan injusta.

Simoncelli era un joven piloto de 24 años,con un gran personalidad, carisma y valentía. Marco ha fallecido donde hace tres años se proclamó ganador de 250 cc, pero bueno ha fallecido haciendo lo que más le gustaba, pilotar su moto.

Sin duda hoy es un día muy doloroso para todos los amantes del motociclismo

PD: Nunca te olvidaremos 58!

Rosa Puertas