LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’últim dia a Irlanda, maletes fetes, habitacions tancades. Feia tres setmanes que estàvem tots junts, i era l’últim dia, ja tornàvem cap a casa. S’havia acabat estar junts tot el dia.
Estàvem tots molt tristos, alguns amics ja havien marxat, però nosaltres havíem fet un grup molt tancat, veníem tots de Barcelona i ens estimàvem molt. Entre nosaltres vam decidir firmar-nos unes banderes, grans escrits, tots amb molta estima, alguns de més especials per aquells amb els que has estat més. Llegint-los ja vam deixar anar les primeres llàgrimes, llàgrimes d’alegria i tristesa.

Després van començar les fotos, fotos amb llàgrimes als ulls i la cara inflada i vermella. Però fotos amb molt d’amor, abraçades, petons… fotos molt maques, d’aquelles que guardes sempre.

Però el pitjor moment va ser a l’hora de separar-nos, en arribar a l’aeroport de Barcelona. L’última foto, la que van fer els pares, tots rient, encara que per poca estona. Vam començar a abraçar-nos, i a poc a poc ja anaven caient les llàgrimes, cada cop més intenses, fins a acabar sanglotant. Però va arribar l’abraçada, la de la persona que més estimes, la de la millor amiga, amb la que has passat grans estones, han menjat, has estat a les classes i a les sortides. En aquell moment vam començar a plorar molt les dues, no volíem desenganxar-nos, ens estimàvem molt.

Es va acabar, vam anar amb els pares cap a casa. Va ser un dia dur, dir adéu a gent que estimes costa. Però va ser un dia molt bonic, ja que vam demostrar-nos l’estima que ens teníem, que ens tenim.

Marta

Aquest dissabte els meus amics i jo vam anar dormir a la muntanya amb una tenda de acampada. Va ser el primer cop que la fèiem servir, ja que l’havíem comprat la setmana passada entre tots.

Tot i que ens ho vam acabar passant molt bé, s’ha de dir que fins que no vaig arribar a la muntanya va ser un dia d’ allò més estressant, ja que no ho havíem organitzat com calia.
Els meus amics van anar a la muntanya ales 11:30 ja que vam pensar que el ser el primer cop que muntàvem la tenda podíem tenir dificultats. Per mala sort jo no vaig poder assistir aquella hora perquè tenia un partit de bàsquet que m’ocupava tot el matí.
Al acabar al partit vaig fer una dutxa ràpida, vaig agafar les coses i vaig anar a la muntanya. Jo no sabia ben bé on era l’ acampada i vaig haver d’ estar com uns 20 minuts parlant amb un amic per saber on es situava. Al arribar hi havia un ambient molt tranquil i estaven tots aplacats. El primer que vaig fer va ser un bon dinar, ja que havíem comprat de tot : hamburgueses, lloms, botifarres… que les cuinàvem amb un fogonet.
Quan es va fer fosc va baixar en picat la temperatura, però ens ho vam passar igual de bé .
S’ ha de reconèixer que a la nit en alguns moments m’estava “cagant a sobre” com a conseqüència d’ alguns sorolls estranys que se sentien per fora la tenda. El pitjor moment va ser quan havia d’orinar, que sincerament no em feia gràcia en aquelles condicions.

El despertar vam recollir-ho tot i no vam deixar ni rastre.

Ha sigut un bon cap de setmana! S’ haurà de repetir!

Jordi Xivillé