LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Em penso que tots sabem que és el bullying, per si algú no ho sap: qualsevol forma de maltractar a una persona psicològicament, verbalment o físicament. Ara ja tots donarem per entès el que és. Ara bé, em sembla que tenim la sort de no saber com se sent realment una persona quan està en aquesta situació.

Fa unes setmanes, vaig veure un documental a la tele en el qual parlaven sobre el bullying. Un documental on veies a gent que havia patit aquesta mena d’assetjament i era capaç d’explicar la situació en la qual havia estat per molt dur que fos. És indignant el fet que una nena de 12 anys hagi d’arribar a suïcidar-se per culpa de què uns nens de la mateixa edat que ella, se’n riuen perquè porta ulleres o perquè no té el cos perfecte. Aquest món està ple de persones sense vergonya i capaces de fer mal a altres amb la finalitat de riure-se’n d’ells, perquè no els porta cap benefici més. Vivim en un món on tothom és molt superficial, i importa més que tinguis el cos d’una model que no que ajudis als que no poden viure o que estimis o valoris a les persones pel seu interior.

Penso que no hauríem de fer mai una cosa d’aquestes a algú perquè pot ser el pitjor per a ell i a nosaltres tampoc ens portarà cap benefici. Hem vingut a aquest món per estimar-nos, ajudar els que ho necessitin i beneficiar a tothom.

Elisenda

“Fotografia que algú es fa a si mateix, normalment amb un smartphone o una webcam, per pujar-la a un fòrum o xarxa social “. Aquesta és la definició oficial de selfie segons l’Oxford English Dictionary, que l’ha escollida com a paraula de l’any 2013.

En poc temps això del selfie s’ha tornat una bogeria, ha faltat poc perquè la tendència de fer-se fotos a un mateix fes la volta al món. Un exemple ben clar és el selfie que es van fer diverses estrelles de Hollywood en plena Gala dels Òscars 2014, en poques hores es va convertir en la foto amb més retwits de la història. Òbviament ja n’han sortit mil i una variant, diferents “estils” i fins i tot diferents noms per acabar dient: autofoto.

A vegades és bo aturar-se un moment i ser conscient de què passa al nostre voltant. Per això, fem un pas enrere, deixem de banda tants smartphones, facebook, twitter, instagram, etc., i centrem-nos en les fotos en si, ja que pràcticament ens en fem cada dia. Fem fotos amb les amigues, dels deures, dels menjars, del paisatge… es pot dir que fem fotos a tot el que trobem al llarg del dia. I és per això que crec que fer (o fer-se) tantes fotos comença a perdre sentit. Abans, fèiem fotos per al cap d’uns anys recordar aquell moment que vam viure, per asseure’t amb la teva família o amics i parlar de totes les anècdotes i detalls. Però amb aquesta “mania” de fer tantes fotos crec que estem perdent una mica el nord. Hem deixat de fer-nos fotos per simplement recordar, ara fem fotos per demostrar a tothom que nosaltres estàvem allà, que hi érem, però realment vivíem aquell moment? Penso, que en aquest sentit, la societat està emmalaltint, quan anem de vacances, de cap de setmana o simplement a veure una pel·lícula al cinema, estem més pendents de fer-nos fotos amb el cartell del cinema i veure la reacció de les nostres “amistats” a les xarxes socials, que no pas de gaudir del moment.

Però tot això té unes conseqüències, d’aquí a uns anys tindrem milions de fotos guardades a les memòries dels mòbils i ordinadors que serem incapaços d’organitzar i simplement obviarem. Abans un foto era el record d’un moment únic i especial, ara és un capítol més en un diari fotogràfic sense sentit.

Àurea

Avui us vull parlar sobre els videojocs. M’agraden molt ,fins al punt que em puc considerar “gamer”, i estic fart d’aquella gent que critica tant als videojocs. perquè des del meu punt de vista són positius.

Gràcies a ells, i deixant de banda les classes d’aquest idioma, tinc un nivell d’anglès bàsic, ja que la majoria de jocs no estan traduïts al castellà ni al CATALA. Em diverteixo sanament, quan em sento i jugo amb qaulsevol amic riem i ens ho passem bé. He après a valorar la música instrumental, i he après quin tipus de música et posa nerviós o et relaxa. M’allunyo dels vicis dolents de la joventut d’avui en dia, com les drogues, la deliquència, etc. Exercito molt més el cervell que quant veus la televisió ja que la majoria de jocs són de estratègia i has de pensar. He conegut gent extraordinària que si no hagués jugat a videojocs no hagués conegut mai. I també adquireixo habilitats mentals, reflexes, coherència. També aprenc història i altres coses.

Una altra cosa és que també m’han ensenyat valors com: Que sempre hi ha una opció de guanyar (Yu-gi-ho), que has de lluitar pel que vols (Naruto), que l’amistat és la major força de l’univers i que tots units som més grans (Digimon), que si t’esforces arribaràs a ser el millor en lo que et proposis (Pokemon), que has d’arreglar el teus errors siguin lo greus que siguin (Card Captor Sakura), que l’equip és lo més important (Inazuma eleven), i tot i que el camí sigui molt difícil has de continuar endavant i superar les adversitats (One piece).

La tecnologia no és dolenta, l’us que en fem d’aquesta sí. I el temps que li dediquem també. No és bo passar-se hores i hores jugant… sol… a la meva habitació. Com en molts altres aspectes s’ha de fer un us racional. Rauxa i seny català. I no hem de deixar de banda totes les altres opcons d’oci; el cinema, la música, viatjar, xerrades amb companyia de bons amics i amigues, l’esport i el Barça, és clar.

Per tot això els videojocs son una bona base per gaudir de totes les altes opcions d´oci.

Fins i tot s´ha creat a Barcelona una carrera universitària de dissenyador de videojocs.

Vers que les grecs van inventar el cargol i les primeres operacions matemàtiques, nosaltres com a hereus seus hem anat evol.lucionant tecnològicament fins arribar als ordinadors, internet i videojocs. Qui sap fins a on arribaran els nostres hereus? No ho sap ningú, o potser l´unic que ho sap ara es l´Esteve Jobs, sigui on sigui,

Jesús Valera

Sempre m’he sentit diferent a la resta, i al contrari del que es diu, no sempre m’he trobat satisfet amb això, no estic descontent ni amb el que soc, ni com soc, ni com penso, vesteixo o visc, ni com semblo per fora o per dins, estic descontent per com la majoria de gent em veu, per ells ser diferent en alguns aspectes es sinònim de ser pitjor.

Quan jo dic “doncs jo penso que val més sobreposar la felicitat dels altres a la teva pròpia” o “trobar un amic es fàcil, trobar una bona persona es difícil” la gent em mira amb cara rara. I quan dic “sí, tinc un problema ossi de hiperflexibilitat a les cames” mes lluny de que la gent ho accepti tinc la sensació que s’en riu. La gent pensa que he viscut una vida plena, en certa manera es així: plena de terror, plena d’inseguretats, plena de amargor, dolor que dia a dia m’esforço per no treure.

La gent pensa que riure molt es ser feliç, jo ric per no plorar, no mostro aquesta faceta meva per una raó, no vull provocar dolor a la gent a la que realment caic bé, de fet, soc incapaç de crear qualsevol tipus de dolor i quan ho faig per error ho recordo durant anys, i no me’n sento orgullós. Prefereixo guardar-me el dolor que mostrar-lo a gent que aprecio, no vull preocupar-los. Doncs, llavors, per que escric això? No ho sé. suposo que alguna cosa dintre meu crida.

Sempre m’he imaginat com seria un jo normal, algú que la gent veiés com un igual, algú que pugui anar pel carrer o llocs coberts sense burles, sense insults, sense violència, tinc una vida mes difícil del que la gent pensa. I a això responc: jo seria incapaç de fer que algú es senti tan similar a una merda com la resta de persones m’ho han fet sentir a mi, jo no sóc un d’ells, és per això que la pregunta no es  “qui soc?”, la pregunta es “què sóc?”

Una cosa que m’agrada de mí?  continuo dia a dia trobant forçes per continuar rient.

Firmat: Nil

En aquests temps que corren en els quals tenir un correcte nivell de vida és prou difícil, hi ha un sector de la nostra societat el qual no va gens malament. Parlo del futbol.

Inclús en aquest sector que es mouen quantitats de diners que són – al meu parer – totalment desmesurades, hi ha equips que ho estan passant realment malament; clubs que han de tancar o no poden competir a les seves respectives lligues per falta d’ingressos, fet que els fa baixar a una altra divisió, jugadors amb salaris suspesos… Però, al que jo em vull referir és als equips més ‘grans’. Equips com el F.C. Barcelona o el Reial Madrid, els quals els seus ingressos augmenten i paguen quantitats indecents per altres jugadors, tot i que, els equips més petits s’han de desfer de les seves ‘estrelles’ per poder pagar les despeses i se n’aprofiten. Sense anar més lluny, fa una setmana s’estava debatent sobre l’estat de la compra d’un jugador (Gareth Bale) pel qual el Reial Madrid pagaria cent milions d’euros, i l’entrenador del Barça va fer unes declaracions dient textualment: ‘en estos tiempos que corren no es ÉTICO gastarse tanto dinero por un solo jugador’. Subratllo la paraula ‘ético’ ja que el mateix equip del qual l’entrenador va fer aquestes declaracions, és a dir, el Barça, va fitxar no farà més de un parell de mesos un altre jugador per seixanta milions d’euros.
Aquest fet em va fer pensar, ja que penso que les declaracions no eren adequades pel tipus d’equip que entrena Tata Martino, i al cap d’una estona de rumiar-hi, vaig aplicar el mateix context en una altra situació (ja sé que és un pèl desmesurada): Aquell que ha matat a deu persones, no excusa a aquell que n’ha matat a cinc.

La meva conclusió és que aquestes quantitats de diners podrien servir molt més en ajuda humanitaria i ajudant a aquells que menys tenen.

Aleix

Mentres passeges pel carrer, vas veient com tothom esta connectat al telèfon, tant sigui escoltant música o xatejant. Tot ve arrel de l’altre dia, que per premia de mar un home es va topar amb mi . L’home anava xatejant i alhora escoltant musica amb un altre aparell.

Aquest fet em va fer pensar que per tot arreu diuen que els de la meva generació estem sempre connectats, però el cas és que l’home devia tenir casi uns cinquanta anys. Si més no, la nostra generació no és l’única. Avui en dia tothom té un telèfon amb Internet amb el qual es comunica amb l’altre gent. Amb l’excepció d’alguns avis que no volen aprendre.

Les noves tecnologies ens estan afectant molt, ja que las persones ens concentrem més pel telèfon que en altres coses, en cas dels alumnes, els estudis. Els grans diuen que estem molt enganxats i que així no aprenem res. Però jo crec que sí, perquè aprenem a relacionar-nos, a viure amb els demés i a informar-nos.

Hi han coses que no m’agraden sobre els usos del mòbil: com els casos de dependència, aquella gent que ja no pot estar sense ell. Penso que el telèfon hauria de ser una eina i no una necessitat. L’altre cas, és quan les persones substitueixen les relacions cara a cara per les converses on-line, aïllant-se de la societat.

En conclusió, les coses poden ser bones o dolentes depenent del moment i de l’ús que se’n faci.

Laia

No hi ha dret. No hi ha dret a que una companyia de vols faci el que vulgui. Que canviï l’hora d’un vol d’un dia per l’altre. Cada vegada fan més el que volen, cada vegada pots portar menys pes a les maletes. Ja no es pot portar res a l’equipatge de ma; és absurd no poder portar més de 100ml d’algun líquid, no sé que es pensen que podem portar en una ampolleta d’aigua!

La setmana que ve anem de viatge de fi de curs a Tenerife, i hi anem en avió. Anàvem a sortir a les 9 del matí, però avui els de Spanair ens han comunicat que ens han canviat l’hora del viatge per a les 6 de la tarda. És o això, o cancel·lar el vol i, per tant, no poder fer el viatge. No ens va bé! Perdrem tot el dia. Les activitats que teníem planejades passaran a fer-se al dia següent, i les que no puguen fer a l’endemà, cap al següent, i així. Si és que no tindrem temps lliure! Si ja abans en teníem poc, ara ja…

Però de totes maneres em fa molta il·lusió poder anar amb avió amb les meves amigues. Doncs hi ha que no han anat mai en avió i em fa gràcia poder estar amb elles la primera vegada. Crec que  tot plegat serà una experiència genial i inoblidable. Anar totes plegades a Canàries! Ho espero amb tota il·lusió i no hi ha dia en que no hi somiï.

Kim

Últimament m’he adonat que vivim en una societat que s’aprofita bastant dels demés, i no només em refereixo a simples enganyifes quotidianes, sinó que hi ha persones que utilitzen fins i tot l’Internet per tal d’estafar veritablement les persones més innocents.

Un dia, tot fullejant el llibre d’informàtica, em vaig assabentar que programes com Telnet, que serveixen per connectar-se i treballar amb altres ordinadors remotament, són substituïts per programes que xifren les dades transmeses (dades bancàries, contrasenyes, etc.). Els afectats solen ser gent sense experiència en el món informàtic que, per exemple, poden haver obert un nou compte bancari, i al moment de sol·licitar les seves contrasenyes són estafats fàcilment.

Els programes com SSH, SFTP o HTTPS són els encarregats d’obtenir dades de les persones per tal de prendre’ls tots els diners, o en general beneficis, en qüestió de segons. Aquests programes fan servir mètodes com el fishing “pesca” per tal d’obtenir dades de forma fraudulenta, el pharming “descaminament” amb la intenció de canviar l’adreça IP d’un servidor per una altra, o també el spoofing “falsejament d’identitat” que suplanta la identitat d’algú per fer-ne un ús maliciós.

Aquests són alguns dels atacs de la xarxa que provoquen la pèrdua d’estalvis de moltes persones innocents, les quals sol·liciten les seves dades a aquests programes sense saber que estan sent víctimes d’aquests.

Crec que això s’hauria d’aturar d’alguna manera, perquè encara que hi hagin diferents mètodes per assegurar-se que ningú entri al nostre ordinador, hi ha persones (normalment la gent gran) que necessiten ajuda d’altres per tal d’evitar-ne el seu abús.

Sabent això, no et deixis enredar!

Xavier Cañellas Mestres

Fa un parell de mesos, el telenotícies de la BBC ens informava sobre un augment en el preu de la matrícula universitària.

L’actual ministre de la Gran Bretanya Nick Clegg, abans de les eleccions va prometre als ciutadans que no pujaria els preus de les matrícules universitàries; per tant, molts estudiants el van votar.

Ara que ja té el poder, el govern gairebé ha triplicat el preu dels estudis superiors a unes 9.000 lliures (més de 10.710€) perquè segons ells no disposen de diners. Com a conseqüència, els estudiants van fer una revolta, manifestant-se pel centre de Londres i enfrontant-se amb els policies.
A més a més, el príncep de Gal·les i la seva dona passaven per allà amb el seu cotxe i els van tirar una pedra i va trencar un vidre.

Alguns mitjans de comunicació van interpretar-ho com un fet greu per part dels estudiants furiosos, ja que sis policies havien estat ferits, van destruir mobiliari urbà i van faltar el respecte als prínceps. Però jo em pregunto, per què no es lamenten pels estudiants de classe mitja/baixa que no es podran pagar els estudis? Retrocedirem en el temps, on només els rics podien estudiar?

Per finalitzar vull dir dues coses: La primera, trobo que les autoritats van actuat de manera incoherent amb la seva promesa que havia creat esperança en els joves i ara els han decebut i frustrat.

La segona, penso que els periodistes van explicar els fets de manera que nosaltres veiem als estudiants enfurismats com a “dolents”, mentre que el ministre Nick Clegg, que ha sigut el principal culpable, no l’han desqualificat al mateix nivell.

Nina Roglán

Ahir a la nit vaig veure un documental a la televisió que parlava sobre Wikileaks. Wikileaks és una organització sense ànim de lucre que publica documents confidencials filtrats per persones anònimes. Publiquen documents, imatges i vídeos que perjudiquen als governs de molts països, però un dels que n’ha sortit més mal parat ha estat el d’Estats Units.

Wikileaks va fer públic un seguit de vídeos dels soldats nord-americans a la guerra d’Iraq. En un d’aquests vídeos es pot veure com uns soldats d’Estats Units que patrullen Bagdad en helicòpter maten a un grup de gent que passejava pel carrer. Entre aquest grup de persones n’hi havia dos que treballaven per una televisió internacional, eren l’objectiu dels soldats. Desprès d’acabar amb la vida d’aquestes persones innocents, els dos soldats es felicitaven entre ells. A més a més, just desprès d’aquest atac, és pot veure com una furgoneta es para per ajudar a un ferit. En la furgoneta hi anaven un pare i els seus dos fills i els americans els ataquen un altre cop, i com si fos un videojoc, el tiroteig es celebra.

Aquest fet em va sorprendre molt i em vaig preguntar perquè ho feien. Vaig descobrir que ho feien per diversió i per presumir davant els seus companys. Comparteixo l’opinió de Julian Assange, director de Wikileaks, quan diu que les persones abusen del poder que tenen per fer mal a innocents.

Espero que amb tota aquesta documentació publicada per Wikileaks no tant sols els governs deixin de fer el que fan sinó que els soldats siguin conscients que estan jugant amb la vida de gent innocent. Reflexionem que mentre jo estic escrivint això i vosaltres ho esteu llegint, gent innocent segueix morint en nom de la guerra.

Gerard

PD: Si voleu mirar el vídeo (min. 26) aquí teniu l’enllaç: http://www.tv3.cat/videos/3292490/Wikirebels