Convencions i educació
FAMÍLIA, NORMES I EDUCACIÓ
Els pares no saben fins on cal imposar unes normes –ni quines- lligats al fet de vestir correctament, o de menjar adequadament, o sobre l’hora d’anar a dormir o les maneres de parlar. Ni saben què es pot permetre en les formes de relació entre els mateixos membres de la família. I el problema no és només que a uns pares els costi arribar a prendre una decisió sobre tot això, sinó que, sigui quina sigui, la seva decisió ràpidament entrarà en conflicte amb la decisió del veí, amb la dels altres amics que també són pares o amb la dels pares dels companys del fill.
Encara recordo el dia que un dels nostres fills havia anat, per primera vegada, amb cinc anys, a dinar a casa d’un amic de l’escola. A casa érem –i som- dels que no deixàvem dir paraules gruixudes, emparats en l’argument d’un “això no es diu” genèric i convincent mentre el nen no n’ha pogut comprovar la veracitat. Doncs bé, el nostre fill, de tornada a casa, en obrir-li la porta –i amb el pare de l’amic que l’havia acompanyat encara a l’entrada- el primer que va dir va ser: “El pare del Jordi tota l’estona diu hòstia!” En el seu descobriment hi havia la constatació empírica que “allò que no es diu”, sí que es deia. I a més –potser només m’ho va semblar a mi- vaig notar en la protesta del meu fill un to de retret per una mentida dita pels pares, quan se suposa que no se n’han de dir. Aquest és el problema: quina és la bona norma? I, fins i tot si renunciem a establir una bona norma per a tothom, com mantenir la que un ha pres com a pròpia si és fàcilment contestada per l’entorn més immediat?
SALVADOR CARDÚS, El desconcert de l’educació, Barcelona 2000
